Loading presentation...

Present Remotely

Send the link below via email or IM

Copy

Present to your audience

Start remote presentation

  • Invited audience members will follow you as you navigate and present
  • People invited to a presentation do not need a Prezi account
  • This link expires 10 minutes after you close the presentation
  • A maximum of 30 users can follow your presentation
  • Learn more about this feature in our knowledge base article

Do you really want to delete this prezi?

Neither you, nor the coeditors you shared it with will be able to recover it again.

DeleteCancel

Make your likes visible on Facebook?

Connect your Facebook account to Prezi and let your likes appear on your timeline.
You can change this under Settings & Account at any time.

No, thanks

ELEMENTS DE LA MÚSICA. 1. RITME

No description
by

Rafael Díaz Gómez

on 22 October 2016

Comments (0)

Please log in to add your comment.

Report abuse

Transcript of ELEMENTS DE LA MÚSICA. 1. RITME

ELEMENTS DE LA MÚSICA
1. EL RITME
RITME
Successió (combinació) de durades
Repressentació:
Figures i silencis,
lligadures, puntets, tresets...
1
2
4
8
16
32
Arbre de les figures musicals
Puntets
Tresets
Lligadura de prolongació
Escolta i observa amb atenció aquesta famosa partitura: la superposició repetida de corxeres i semicorxeres sobre la base de pulsacions de negra, en la introducció orquestral, genera una tensió que prepara l'entrada majestuosa del cor en valors més llargs de blanques i negres:
L'ingredient fonamental del ritme és la
pulsació
, sempre present encara que no estiga explícitament marcada.
Podem definir el pols com una successió d'impulsos constants i regulars.
Tot pols té una velocitat, una freqüència de batec, però aqueixa velocitat no és el ritme.
En cada pulsació es pot fer coincidir un so que l'ocupe de forma completa, és a dir, en tot el seu temps (es pot representar, per exemple, amb una negra).
A partir d'ací, aqueixa pulsació es pot subdividir, entre altres possibilitats, en meitats (corxeres), quarts (semicorxeres) o terços (tresets de corxera).
Així mateix es pot augmentar, també entre altres possibilitats, al doble (blanca), al triple (blanca amb puntet) o al quàdruple (redona).
I aqueixos sons de durades iguals o diferents formen ritmes.
Llavors, podem definir al ritme d'una forma molt simple com una:
Velocitat i
compàs
NO SÓN EL
EL RITME
La velocitat,
tempo
,
moviment
o
aire
depèn de la freqüència de les pulsacions.

A més freqüència, és a dir, a més pulsacions en un temps determinat (pulsacions per minut, per exemple), la velocitat serà més ràpida.

El que fa referència a la velocitat es tracta en l'element de les
dinàmiques
.
El compàs
ordena el ritme
mitjançant:

1. L'accent
2. Línies divisòries
L'accent és un realç (un suport o èmfasi) que es realitza en alguna de les pulsacions que subjauen en un ritme.

Compàs binari: l'accent cau cada dos temps o pulsacions.

Compàs ternari: l'accent cau cada tres temps o pulsacions.

Compàs quaternari: l'accent cau cada quatre temps o pulsacions.
Ritme sense compàs
El mateix ritme amb compàs binari
El mateix ritme ara amb compàs ternari

Conclusions:

No pot haver-hi música sense ritme, ja que els sons han de tindre una durada.

Pot existir una música el ritme de la qual no tinga compàs.

El compàs ordena el ritme.

El compàs es representa mitjançant una fracció.

El
numerador
indica el nombre de temps o de pulsacions que han d'entrar dins de cada línia divisòria.

El
denominador
és un número que representa a una figura:

l'1, la redona;
el 2, la blanca;
el 4, la negra;
el 8, la corxera.


Així, 3/4 significa que dins de cada línia divisòria ha d'haver-hi 3 temps de negra.
3/2, 3 blanques dins de cada línea.
I 3/8, tres corxeres:







D'altra banda, dins de cada compàs sempre es tendeix a accentuar el primer temps o pulsació.
Els compassos poden ser
simples
o
compostos

En el compàs simple, cada temps es divideix en meitats. En el cas d'un compàs de 2/4, 3/4 o de 4/4, cada temps es divideix en 2 corxeres.

En els compassos compostos, cada temps se subdivideix en tres. Sabem que un compàs és compost perquè el numerador és 6, 9 o 12.

Compassos simples més usuals i els seus compostos corresponents:

2/4.........................6/8
3/4.........................9/8
4/4.........................12/8
2/2.........................6/4

Pensem ara en quina diferència hi ha entre sis corxeres en compàs de 3/4 i les mateixes sis corxeres en compàs de 6/8.

Doncs que en el primer cas estem parlant d'un compàs ternari (tres grups) i les sis corxeres s'agrupen per parells (de dues corxeres).

El cas del 6/8 resulta ser el d'un compàs binari i les sis corxeres s'agrupen en dos grups, açò sí, cadascun de tres corxeres:
On menys us ho podeu esperar, apareix un compàs al que no esteu aparentment acostumats.
Fixeu-vos en aquest exemple de música més que coneguda que s'inicia en compàs de 3/1 i després passa al de 3/2 (el vídeo només ofereix la partitura de la part del cor i no la de l'orquestra).
Molt bé, i per què no
alternar
en una mateixa peça els compassos
binaris
i
ternaris
?
Per exemple, barrejant un 3/4 amb un 6/8.
Doncs precisament aquest tipus d'alternança la trobem en molta música d'arrel hispana i és molt abundant en el flamenc.
Una altra possibilitat d'alternar compassos és la dels anomenats
compassos d'amalgama
.
Amalgamar vol dir barrejar, unir coses diferents. En aquest cas el que s'uniria és:

un compàs ternari amb un binari;
un compàs ternari amb un quaternari.

En el primer cas podem tindre un 5/4, per exemple, l'amalgama del qual es formaria sumant 3/4 + 2/4 (
1
-2-3,
1
-2) o viceversa 2/4 + 3/4 (
1
-2,
1
-2-3) [el número en negreta és el del temps a qui li correspon l'accent].

En el segon cas, per exemple, un 7/4, que es forma en sumar 3/4 + 4/4 (
1
-2-3,
1
-2-
3
-4) o viceversa 4/4 + 3/4 (
1
-2-
3
-4,
1
-2-3).
Per tant, quan parlem de ritme, no hem de comentar ni l'altura dels sons (és a dir, la melodia) ni la velocitat (dinàmica). Exclusivament ens hem de referir a
la relació de durades dels sons (les figures)
: si predomina algun tipus de figura (les corxeres per exemple), o si hi ha molta varietat de figures, si criden l'atenció els puntets, les lligadures, si té síncopes, etc., i si té compàs comentarem de quin tipus és: binari, ternari o quaternari; simple o compost; d'amalgama.
Quan el ritme trenca la regularitat de l'accent, és a dir, que l'accent es desplaça i no cau on se li espera, tenim una
síncope
.
Es pot aconseguir per diversos procediments:
lligadures,
desplaçaments del pes d'un valor breu a un altre llarg que ve just després,
silencis (en aquest cas es parla de contratemps).
Fa que el ritme siga molt més viu i interessant i menys mecànic.
Ací teniu quatre exemples de músiques els ritmes de les quals tenen síncopes molt característiques
Gustav Holst:
Els planetes
.
Mart, el portador de la guerra
.
Fixeu-vos com el compositor alterna dos compassos d'amalgama. El que més presència té és el de 5/4, però també apareix el de 5/2. Com ja sabeu, en aquest últim cas la unitat de temps no és una negra, sinó una blanca, i per tant hi ha cinc blanques en cada compàs. Podeu localitzar en quin dos moments la partitura canvia de 5/4 a 5/2?
El compositor va escriure aquesta peça justament un mes abans del començament de la Primera Guerra Mundial.
A voltes el mateix autor d'una partitura o un altre compositor arregla l'obra per a uns instruments diferents als quals està escrita originalment. Gustav Holst va arreglar per a dos pianos el moviment dedicat a Mart de la seua suite
Els planetes
.
Paul Desmong:
Take Five
[Agafa cinc] (1959).
Va ser interpretada per primera vegada pel grup de jazz The Dave Brubeck Quartet.

De l'ús d'un compàs inusual de 5/4 deriva el nom del tema. Encara que
Take Five
no va ser la primera composició de jazz a utilitzar aquest compàs, sí va ser una de les primeres que tenint-ho va aconseguir una àmplia acceptació comercial.
Isaac Albéniz:
Zorcico
.
El zorzico, zortziko en euskera, és una música d'origen popular del País Basc. Encara que té moltes variants, la més comuna compta amb un compàs d'amalgama de 5/8 (cinc corxeres per compàs: la unitat de temps és una corchera i no una negra) i amb característics puntets en la segona i quarta corxera.
Lalo Schifrin: Tema de la sèrie i de la pel·lícula
Missió Impossible.
Missió impossible
va ser, abans que pel·lícula, una sèrie que es va emetre en la cadena CBS d'USA entre 1966 i 1973. El director de la sèrie li va demanar al compositor un tema capaç d'atraure l'atenció de manera que el que ho escoltara deixara el que estiguera fent per a dirigir-se a la televisió. I de quina manera ho va aconseguir!
Dave Brubeck:
Unsquare dance
[Dansa desquadrada] (1961)
Cats Stevens:
Rubylove
[Amor de robí] (1971)
El cantautor britànic va escriure aquest tema en compàs de 7/8 (la unitat de temps és una corxera) segons el patró 3 + 4 (2+2).
Peter Gabriel: Solsbury Hill (1977)
Va ser el seu primer senzill com a solista després d'abandonar el grup Genesis, del que havia sigut cantant i principal lletrista des de la seua creació. La lletra parla del misticisme que l'autor va experimentar a la part alta del pujol de Solsbury Hill en el comtat de Somerset, Anglaterra.

Murray Gold:
I Am The Doctor
(2005)
La sèrie per a la BBC britànica té dues etapes. La primera va ser emesa entre 1963 i 1989. La segona va començar en 2005. El responsable musical d'aquesta segona etapa va ser el compositor britànic Murry Gold.
El present tema conjumina l'interès que crea el compàs d'amalgama amb les nombroses síncopes que conté (veure apartat següent).
Leonard Berstein:
America
de
West Side Story
(1961)
Abans de ser pel·lícula es va estrenar com a musical de teatre en 1957. És una modernització de la història de Romeo i Julieta: les bandes rivals són ara porto-riquenys i nord-americans d'origen irlandés.
En
America
, a càrrec dels porto-riquenys (Puerto Rico va ser colònia espanyola fins a 1898) es contraposen les dues visions dels emigrants en arribar a Estats Units: la il·lusió per la llibertat, la modernitat i el consumisme, d'una banda i el desengany davant la marginació racial i la pobresa per l'altra.
Marisol interpreta
Anda, Jaleo
, cançó atribuïda a Federico García Lorca, qui la va gravar per primera vegada en 1931, ell al piano acompanyant a La Argentinita.
Ruperto Chapí: "Guajiras" de
La Revoltosa
, sarsuela de gènere xic (en un acte) estrenada en 1897.
Claudio Monteverdi: "Vi ricorda oh boschi ombrosi" de
L'Orfeo
, una, i en qualsevol cas més important, de les primeres óperes (1609).
Sting:
Children's Crusade
(1985)
En el món del rock és difícil trobar compassos ternaris: el compàs propi del rock és el de 4/4. També és cert que aquesta cançó no és pròpiament un rock and roll.
La Croada dels xiquets va tenir lloc al començament del segle XIII, quan milers de xiquets europeus van ser reclutats per a anar a lluitar a Terra Santa per a recuperar Jerusalem per al cristianisme. Realment cap va arribar a la seua destinació i els que no van morir van ser venuts com a esclaus a Àfrica. Sting exposa en aquesta cançó que mai han deixat d'existir croades de xiquets i posa dos exemples, el de la Primera Guerra Mundial (1914-18) i el del món de l'heroïna a mitjan dècada de 1980. En tots dos es van destruir moltes vides joves per a benefici d'uns pocs.
Haydn:
Simfonia No. 94 en Sol major
("Sorpresa"), moviment nº 2,
Andante
(1791).
El nom de sorpresa li va ser assignat pel que ocorre precisament l'el compàs 16 d'aquest
Andante
:
Haydn:
Simfonia No. 94 en Sol major
("Sorpresa"), moviment nº 3, Menuetto. Allegro molto (1791).
El minueto o minué és una antiga dansa d'origen francés, en compàs ternari, que va passar a incloure's en obres instrumentals que no tenien com a destinació el ball, principalment (després de les suites), en sonates i simfonies, en les quals tradicionalment va ocupar el tercer moviment.
Gustavo Pascual Falcó:
Paquito el Chocolatero
(1937)
El pasdoble, que actualment té moltes varietats, a més de ser un ball, és una marxa. les marxes, siguen del tipus que siguen (militars, processionals, fúnebres, nupcials...) són binàries.
New York, New York
és una cançó de 1977, composta per John Kander i Fred Ebb per a un musical. Va ser popularitzada tres anys després per Frank Sinatra.
La seua lletra diu entre altres coses:
"Comencen a estendre la notícia: em vaig viure (a Nova York), vull ser una part d'ella. Les meues sabates de rodamón estan desitjant creuar el seu cor. Vull despertar en la ciutat que mai dorm i ser el rei del pujol, en el cim de l'èxit. Les meues tristeses de poble xicotet s'esfumen... Si puc aconseguir-ho allí, ho puc aconseguir en qualsevol part."
The Ramones:
Blitzkrieg Bop
. La cançó es de 1975 i per tant és considerada una de les primeres del gènere punk-rock. L'actuació del vídeo es de 1977.
"Blitzkrieg Bop" és el nom d'una tàctica de guerra "llampec" usada pels alemanys en la Segona Guerra Mondial
John Williams:
Marxa Imperial
o
Tema de Darth Vader.
Present en la saga de pel·lícules
Star Wars
(excepte en l'
Episodi IV
). La seua primera aparició va ser en l'
Episodi V - L'imperi contraataca
(1980).
Mozart:
Rondó alla turca: Allegreto
de la
Sonata para piano n.º 11
en la mayor, K. 331 (al voltant de 1783).
Us propose aquesta famosa obra en compàs de 2/4 però en una versió que canvia completament l'instrument original.

Mago de Oz:
Fiesta pagana.
Encara que la imatge del vídeo mostra la portada del disc
Gaia
,
Festa pagana
pertany a l'àlbum anterior d'aquest grup de folk metall:
Finisterra
(2000). És una de les seues cançons més conegudes. La lletra es mostra en contra la repressió exercida per l'Església en l'Edat Mitjana.
Anònim irlandés:
Comb Your Hair and Curl it
. En alló que es denomina, generalitzant molt, música cèltica, abunden els compassos compostos Aquest tema és un
slip jig
, una dansa popular típica de la tradició irlandesa, en 9/8.
J. S. Bach:
Concert de Brandenburgo n.º 3 en sol major,
BWV 1048. Tercer moviment:
Final. Allegro
.
La base rítmica d'aquest moviment també troba les seues arrels en les danses cèltiques, que a través de la giga (el jig irlandés) van entrar ja com a música no destinada al ball en la suite barroca, i d'aquesta forma en la música anomenada culta.
Haendel:
Zadok the priest
. És un dels quatre himnes que Haendel va compondre per a la coronació del rei Jorge II en 1727. Des de llavors ha sonat en totes les cerimònies de coronació dels i les monarques britànics.
L'himne de la
Champions League
és un arranjament d'aquesta obra.
Carl Orff:
Carmina Burana
.
O fortuna
. Aquesta obra, escrita entre 1935 i 1936, és una cantata basada en textos medievals, la major part d'ells en llatí. El número que obri i tanca la composició,
O fortuna
, és el més conegut de tots ells i ha sigut freqüentment utilitzat per a diferents funcions, sobretot en el cinema i en la publicitat.
Erik Satie:
Gnossienne nº 1
. Editada en 1893 és un exemple de música sense compàs.

Hank Williams:
I'm So Lonesome I Could Cry
.
Estic tan sol que podria plorar
és una cançó escrita i gravada pel cantautor nord-americà de música country Hank Williams en 1949.
Gioachino Rossini:
La danza
, 1835. Aquesta cançó és una tarantella, antic ball en compàs de 6/8 característic del sud d'Itàlia. Encara que sembla que el nom ve de la ciutat de Tarento, també des d'antic es relaciona amb la taràntula (una aranya). En algunes parts del sud d'Itàlia es creia que ballar el sol de la tarantella imitant acte d'espantar a l'aranya guaria un tipus de bogeria suposadament produïda per la seua picada.
Richard Wagner:
La Cavalcada de les valquiries
és el terme popular per a referir-se al començament del tercer acte de
La Valquiria
, la segona òpera de la tetralogia
L'anell del nibelungo,
estrenada en 1870.
F. J. Haydn:
Simfonia n.º 83, en Sol menor
, quart moviment,
Finale: Vivace
(1785).
Scott Joplin:
The Entertainer
(1902)
.
Aquesta obra és un ragtime. El ragtime (ragged-estafe, «temps esquinçat»), abreujat en ocasions com «rag», és un gènere musical nord-americà (afroamericà) que es va popularitzar a la fi del segle XIX i principis del XX. Combina aspectes derivats de les marxes amb altres propis de la flexibilitat rítmica africana. Així doncs, es caracteritza per una melodia sincopada (que trenca o esquinça els accents) sobre una base de ritme molt regular.
Aquest és un arranjament de la mateixa obra. Evidentment es reconeix l'original, però hi ha molts canvis. És molt interessant des del punt de vista de les síncopes, però també si ens fixem en altres aspectes del ritme i del compàs.
John Williams:
La música de la cantina
, de
La guerra de les galàxies
. El compositor, per a ambientar un bar en una galàxia i en un temps llunyans, ha recorregut a un gènere musical molt característic dels Estats Units i de l'època del naixement del jazz, el ragtime, que més endavant veurem amb una mica de deteniment.
Miriam Makeba:
Pata pata
. Miriam Makeba va ser una cantant que sempre va estar compromesa amb la lluita pels drets civils i contra el racisme. La cantant, coneguda també com a «Mamà Àfrica», va saber portar com ningú a l'escenari les tradicions i els vestits típics de la seua terra. El títol de la cançó significa "toc toc" en l'idioma xhosa (un dels 11 oficials que hi ha a Sud-àfrica), en el qual va ser escrita i cantada originalment. Amb ella Makeba va aconseguir la seua màxima popularitat en 1966, doncs va ser difós en diferents països del món i va aconseguir els primers llocs en les llistes de música pop. Va ser versionada també per altres intèrprets.
Duke Ellington:
It Don't Mean a Thing (If It Ain't Got That Swing)
, 1932.
El swing va ser una música d'origen afroamericà, en realitat un tipus de jazz, que va estar molt de moda en els anys 30 i 40 del segle XX. De fet va ser el primer gènere musical que des dels Estats Units es va exportar massivament a bona part del món, anticipant així el que posteriorment ocorreria encara a major escala amb el rock. És un estil molt ballable i ple de síncopes, habitualment interpretat per una big band.
Full transcript