Loading presentation...

Present Remotely

Send the link below via email or IM

Copy

Present to your audience

Start remote presentation

  • Invited audience members will follow you as you navigate and present
  • People invited to a presentation do not need a Prezi account
  • This link expires 10 minutes after you close the presentation
  • A maximum of 30 users can follow your presentation
  • Learn more about this feature in our knowledge base article

Do you really want to delete this prezi?

Neither you, nor the coeditors you shared it with will be able to recover it again.

DeleteCancel

El PI DE FORMENTOR, Miquel Costa i LLobera

No description
by

on 27 January 2014

Comments (0)

Please log in to add your comment.

Report abuse

Transcript of El PI DE FORMENTOR, Miquel Costa i LLobera

El PI DE FORMENTOR, Miquel Costa i LLobera
Cristina Martínez i Thais Vallespín

Vocabulari
Miquel Costa i Llobera
Estructura externa
Mon cor es/ti/ma un ar/bre! // Més vell que l'o/li/ve/ra 6+6
més po/de/rós que el rou/re, // més verd que el ta/ron/ger, 6+6
con/ser/va de ses fu/lles // l'e/ter/na pri/ma/ve/ra 6+6
i llui/ta amb les ven/ta/des // que a/tu/pen la ri/be/ra, 6+6
que crui/xen lo te/rrer. 6

No guai/ta per ses fu/lles // la flor e/na/mo/ra/da; 6+6
no va la fon/ta/ne/lla // ses om/bres a be/sar; 6+6
mes Déu un/gí d'a/ro/ma // sa tes/ta con/sa/gra/da 6+6
i li donà per te/rra // l'es/quer/pa se/rra/la/da, 6+6
per font la im/men/sa mar. 6

Quan lluny, da/munt les o/nes, // re/neix la llum di/vi/na, 6+6
no can/ta per ses bran/ques // l'aucell que en/cap/ti/vam; 6+6
el crit sub/lim es/col/ta // de l'à/gui/la ma/ri/na 6+6
o del vol/tor qui pu/ja // sent l'a/la ge/gan/ti/na 6+6
re/mou/re son fu/llam. 6

Del llim d'a/ques/ta te/rra // sa vi/da no sus/ten/ta; 6+6
re/vin/cla per les ro/ques // sa po/de/ro/sa rel; 6+6
té plu/ges i ro/sa/des // i vents i llum ar/den/ta, 6+6
i, com un vell pro/fe/ta, // rep vi/da i s'a/li/men/ta 6+6
de les a/mors del cel. 6

Estructura interna i Análisi del poema
1. Lectura del poema
2. Vocabulari del poema
3. Miquel Costa i Llobera
4. Estructura externa
5. Estructura interna
6. Anàlisi del poema.
ÍNDEX
Lectura del poema
Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
que cruixen lo terrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l‘aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l‘oratge
per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
sa caballera real.

Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida! oh noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada
com l'au dels temporals.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l‘aucell que encaptivam; el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l‘oratge
per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
sa caballera real.

Atupen - pegar, apallissar
Fontanel·la – espai membranós entre els ossos del crani dels nadons, abans de formar-se
Ungí – fregar amb perfums o bàlsams
Testa – part superior del cap
Aucell- ocell
Sublim – meravellós
Llim- fang
Aguaita- vigilar
Oratge- vent
A lloure bramulaven.- en llibertat feien soroll(bramar)
Penyal- roca grossa gran i aïllada
Irada- molt enfadat

Miquel costa i Llobera fou un poeta mallorquí
Nascut a Pollença al 1854 i va morir a
Mallorca al 1922.Grácies al seu oncle, va
descobrir el paisatge local i l’interès pels
clàssics. Va tenir una crisis espiritual i
adquireix estudis eclesiàstics i va ser
sacerdot al 1888.
Era de corrent literari modernista. S'influencià
molt amb el romanticisme amb to serè, amb
seny.

El pi de Formentor
Simbolitza la visió del poeta com un ser
escollit, que s’alimenta de l’ideal.
Aquest poema no pertany a cap llibre però,
si és el poema més representatiu de l’escola
Mallorquina. Escrit al 1875 en Formentor
(Mallorca).

Mon 
cor
 estima un arbre!
Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger
,conserva de ses fulles l'
eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
que cruixen lo terrer.


No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar
.
A la primera estrofa introdueix el jo poètic amb molta força gràcies a una
metonímia
. Comença a dir les característiques de l'arbre amb un to d'admiració, idealitzen el arbre gràcies a
comparacions de superioritat
.,
metàforas
i
personificacions.

La segona estrofa continua la descripció i la personificació d'aquest arbre. Trobem l'austeritat de l'arbre reflexa en un
paral·lelisme
. També introdueix el cristianisme, dient que Déu el converteix en rei i li atorga el mar i les muntanyes que és una
metàfora
de la vida i la mort.
Quan lluny, damunt les ones, reneix
la llum divina
,
no canta per ses branques l‘aucell que encaptivam; el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.



Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
r
evincla pe
r
les
r
oques sa pode
r
osa 
r
el;

pluges i rosades
i vents i llum ardenta
,
i,
com un vell profeta
,
rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.
La tercera estrofa ens introdueix la idea
de la grandesa de l'arbre. I per demostrar-la comença amb una
metàfora
i una
hipèrbole
per demostrar superioritat. També trobem una
sinestésia
perquè ens recorda al so de les branques del pi i les ales de les aus movent-se, que donen alhora una sensació d'altura.

La quarta estrofa ens ressalta l'espiritualitat del pi. Trobem una
al·literació
de les consonants vibrants que remarquen una lluita per aixecar-se. Segueix demostrant espiritualitat mitjançant una
enumeració i un polisíndeton
i amb algunes
metàfores
que representen la relació entre l'arbre i el cel i acaba amb una
comparació
que representa que Déu la escollit.
Arbre sublim!
del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit
;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora
, i té el llamp i l‘oratge
per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure
bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort
 que les onades
i, vencedor, espolsa
damunt les nuvolades
sa caballera real.
La cinquena estrofa torna a idealitzar aquest arbre a través d'una
hipèrbole
i una
personificació
. Aquí també trobem un
hipèrbaton
on ens explica que el tronc està empresonat a terra mentre la copa és la part divina perquè ho veu tot.

La sisena estrofa dóna dinamisme al paisatge ja que mostra com lluiten les forces de la natura contra l'arbre i com finalment l'arbre s'alça triomfant. Ho explica mitjançant varies
personificacions
i una
metàfora.
Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida! oh noble sort!

Amunt ànima forta!
Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada
com l'au dels temporals.
La sisena estrofa ens recorda a la primera ja que introdueix el jo poètic i personifica a l'arbre idealitzant-lo. La única diferencia és que ara a més de estimar-lo l'enveja i no sap si podrà arribar a ser com ell.

La última estrofa està dirigida a ell mateix, ja que a causa de la incertesa de no saber si podrà ser com ell impulsa la seva ànima cap al cel per ser com ell, perquè quan aconsegueixi això ho aconseguirà tot. Aquest missatge ens el fa arribar a través d'una
metàfora
i hipèrboles.
Ar/bre sub/lim! del ge/ni // n'és ell la vi/va i/mat/ge; 6+6
do/mi/na les mun/ta/nyes // i aguaita l'in/fi/nit; 6+6
per ell la te/rra és du/ra, // mes be/sa son ra/mat/ge 6+6
el cel que l'e/na/mo/ra, // i té el llamp i l'o/rat/ge 6+6
per glò/ria i per de/lit. 6

Oh sí: que quan a llou/re // bra/mu/len les ven/ta/des 6+6
i sem/bla en/tre l'es/cu/ma // que tom/bi el seu pe/nyal, 6+6
lla/vors ell riu i can/ta // més fort que les o/na/des 6+6
i, ven/ce/dor, es/pol/sa // da/munt les nu/vo/la/des 6+6
sa ca/ba/lle/ra real. 6

Ar/bre mon cor t'en/ve/ja. // So/bre la te/rra im/pu/ra, 6+6
com a pe/nyo/ra san/ta // du/ré jo el teu re/cord. 6+6
Llui/tar cons/tant i vèn/cer, // reg/nar so/bre l'al/tu/ra 6+6
i a/li/men/tar-se i viu/re // de cel i de llum pu/ra... 6+6
Oh vi/da! oh no/ble sort! 6

A/munt à/ni/ma for/ta! // Tras/pas/sa la boi/ra/da 6+6
i a/rre/la dins l'al/tu/ra // com l'ar/bre dels pe/nyals. 6+6
Veu/ràs cau/re a tes plan/tes // la mar del món i/ra/da, 6+6
i tes can/çons tran/qui/l·les // a/ni/ran per la ven/ta/da 6+6
com l'au dels tem/po/rals 6

Mon cor es/ti/ma un ar/bre! // Més vell que l'o/li/ve/ra 6+6
més po/de/rós que el rou/re, // més verd que el ta/ron/ger, 6+6
con/ser/va de ses fu/lles // l'e/ter/na pri/ma/ve/ra 6+6
i llui/ta amb les ven/ta/des // que a/tu/pen la ri/be/ra, 6+6
que crui/xen lo te/rrer. 6

No guai/ta per ses fu/lles // la flor e/na/mo/ra/da; 6+6
no va la fon/ta/ne/lla // ses om/bres a be/sar; 6+6
mes Déu un/gí d'a/ro/ma // sa tes/ta con/sa/gra/da 6+6
i li donà per te/rra // l'es/quer/pa se/rra/la/da, 6+6
per font la im/men/sa mar. 6
Cada estrofa està composada de quatre versos alexandrins (de 6+6) i d'un hexasíl·lab
El poema té 8
estrofes de cinc
versos, es a dir,
vuit quintets.
Mon cor es/ti/ma un ar/bre! // Més vell que l'o/li/
v
e
/ra
6+6 12A fem
més po/de/rós que el rou/re, // més verd que el ta/ron/
g
er
, 6+6 12B masc
con/ser/va de ses fu/lles // l'e/ter/na pri/ma/
v
e
/ra
6+6 12A fem
i llui/ta amb les ven/ta/des // que a/tu/pen la ri/
b
e
/ra
, 6+6 12A masc
que crui/xen lo te/rr
er
. 6 6b fem

Durant tot el poema la rima és encadenada. Es van alternant els versos
fem. i masc
. (Els femenins són el primer, el tercer i el quart i els masculins són el segon i el cinquè). La rima és
consonant
.
El pi de Formentor és un poema extraordinari que per mitjà d'un paisatge rural ens fa conèixer els desitjós de l'autor i ens parla també de la importància del cristianisme per ell. Però aquesta obra no només es per religiosos, sinó que es universal ja que el seu desig de que la seva ànima (viatjar pel cel, l'eterna llibertat, etc.) és el desig de gairebé tots els humans.
Full transcript