Loading presentation...

Present Remotely

Send the link below via email or IM

Copy

Present to your audience

Start remote presentation

  • Invited audience members will follow you as you navigate and present
  • People invited to a presentation do not need a Prezi account
  • This link expires 10 minutes after you close the presentation
  • A maximum of 30 users can follow your presentation
  • Learn more about this feature in our knowledge base article

Do you really want to delete this prezi?

Neither you, nor the coeditors you shared it with will be able to recover it again.

DeleteCancel

Genealogia de la moral-Nietzsche

Segona dissertació
by

gerard bosch

on 27 April 2010

Comments (0)

Please log in to add your comment.

Report abuse

Transcript of Genealogia de la moral-Nietzsche

«Amb l'ajut d'aquestes imatges i d'aquests esdeveniments, s'aconsegueix finalment de fixar en les memòries cinc o sis “no vull”, tocant als quals hom ha fet la seva promesa a fi de viure sota els avantatges de la societat. I així s'esdevingué en realitat! Amb l'ajut d'aquesta mena de memòria s'arriba finalment a "la raó"! Ai, la raó, la serietat, el domini del sentiments, tot aquest afer obscur que s'anomena reflexió! A quin preu tan alt han hagut de pagar-se! Quanta sang i quanta crueltat hi ha al fons de totes les “coses bones”...!»
«El deutor, per tal de conferir confiança a la seva promesa de restitució, per tal de garantir la serietat i el caràcter sagrat de la seva promesa, per tal d'imposar a la seva pròpia consciència la restitució com un deure, com una obligació, empenyora en virtut d'una contracta amb el creditor, en el cas que no pagui, una cosa que ell encara "posseeix", sobre la qual encara té poder, com és ara el seu cos: la seva dona, la seva llibertat o fins i tot la seva vida (o bé, sota pressupòsits religiosos concrets, àdhuc la seva benaurança, la salvació de la seva ànima i finalment fins i tot la pau a la tomba, com s'esdevenia a Egipte, on el cadàver del deutor ni tan sols a la tomba no trobava tranquil·litat enfront del creditor, tot i que entre els egipcis aquesta tranquil·litat tenia precisament molta importància). En concret, tanmateix, el creditor podia perpetrar en el cos del deutor tota mena d'oprobis i de tortures, com per exemple tallar-ne tant de tros com semblés proporcionat a la grandària de la culpa.» «Plantegen una altra vegada la pregunta: ¿fins a quin punt una sofrença pot ser una compensació de “culpes”? Fins al punt que fer patir satisfeia en gran mesura, fins al punt que el perjudicat canviava el mal, incloent-hi el disgust pel mal sofert, per un gaudi fora de mida en sentit contrari: fer patir. Es tractava d'una autèntica festa, d'una cosa que, com hem dit, es valorava en un grau més enlairat com més contradeia la categoria i la posició social del creditor.
[...] el fet d'imaginar fins a quin grau la crueltat constitueix la gran joia de festa de la humanitat més antiga, fins a quin grau es troba barrejada com a ingredient en gairebé totes les seves joies.» «Si continuem mesurant-ho tot amb la mesura del temps més primitiu (un temps que, d'altra banda, es troba en totes les èpoques o que és possible que es repeteixi), veurem que també la comunitat manté amb els seus membres aquella relació important i fonamental, la relació del creditor amb el seu deutor. Hom viu en una comunitat, hom gaudeix dels avantatges d'una comunitat (i quina mena d'avantatges, que actualment nosaltres menyspreem de tant en tant!), hom viu protegit, respectat, en pau i confiança, despreocupat pel que fa a certs perjudicis i a certes hostilitats a que es troba exposat l'home que viu fora, l'home que "no té pau"...» «L'home actiu, l'home que ataca, que comet abusos, sempre es troba cent vegades més a la vora de la justícia que l'home reactiu. Precisament no li cal en cap sentit, tal com ho fa i ho ha de fer l'home reactiu, avaluar el seu objecte d'una forma falsa i parcial. Per això en totes les èpoques l'home agressiu, en tant que més fort, més valent, més noble, ha tingut també de fet la visió més lliure, la consciència millor de la seva banda. Al contrari, ja s'endevina qui és en general aquell qui ha descobert la "mala consciencia" en la seva consciència: l'home del ressentiment! Observem finalment la història que ens envolta: ¿a quina esfera s'ha arrelat fins ara a la terra tot el tractament del dret en general, com també la veritable necessitat del dret? S'ha arrelat tal vegada a l'esfera de l'home reactiu? De cap de les maneres: més aviat a la dels actius, dels forts, dels espontanis, dels agressius..» «... l'adaptació d'una població fins aleshores exempta d'inhibicions i sense formes a una forma fixa i determinada, que comença amb un acte de violència, només es dugué a terme amb simples actes de violència, que consegüentment l'"estat" més antic aparegué i continua treballant com una tirania terrible i com una maquinària brutal i esclafadora, fins que aquella matèria primera feta de poble i de semianimal no solament esdevingué a l'últim dúctil i ben maurada, sinó també emmotllurada. He emprat el mot "estat". És palès a qui es refereix el mot: a qualsevol ramat de besties rosses de rapinya, a una raça de senyors i de conqueridors que, bèl·licament organitzada i amb la força d'organitzar, posa resoludament les seves urpes terribles sobre una població tal vegada enormement superior pel que fa al nombre, però encara sense forma, encara vagarívola. D'aquesta manera comença sens dubte a la terra l'"estat". Així crec que s'aboleix aquella concepció fanàtica segons la qual l'estat comença amb una "contracta". Què té a veure amb contractes aquell qui pot manar, aquell qui és "senyor" per naturalesa, aquell qui és brutal tant pel que fa a les obres com pel que fa als gestos?» «La humanitat, de la mateixa manera que ha heretat els conceptes de "bo i dolent" de la raça aristocràtica (juntament amb la seva inclinació psicològica fonamental d'establir jerarquies), amb l'herència de les divinitats de la raça i del llinatge ha rebut també l'herència de la pressió dels deutes que encara no foren pagats i del desig de pagar-los. [...] El sentiment de culpa envers la divinitat no ha cessat d'augmentar durant diversos mil·lenaris i, certament, ho ha fet sempre en la mateixa mesura que augmentaven " a la terra i eren enlairats el concepte de Déu i el sentiment de Déu. [...] El progrés devers uns reialmes universals és sempre també el progrés devers unes divinitats universals.»
«Déu mateix se sacrifica per la culpa de l'home, Déu mateix es paga el deute, Déu com l'únic ésser que pot eximir de l'home allò que per a l'home ha esdevingut ineximible, el creditor que se sacrifica pel seu deutor per amor (¿qui ho anava a pensar?), per amor envers el seu deutor...! » «La idiosincràsia democràtica que s'oposa a tot allò que domina i que vol dominar, el misarquisme modern... [...] D'aquesta manera, tanmateix, es malentén l'essència de la vida, la seva voluntat de poder. D'aquesta manera es deixa de banda la primacia cabdal que tenen les forces espontànies, agressives, abusives, les forces que fan noves interpretacions, que prenen noves direccions i que creen noves formes gràcies a l'efecte de les quals es deriva només l‘”adaptació”. D'aquesta manera es nega fins i tot en l’organisme la funció senyorívola dels funcionaris suprems, en els quals apareix d'una forma activa i configuradora la voluntat de vida.» «Tots els instints que no descarreguen la seva excitació cap enfora es giren cap endins. Això és el que jo anomeno la interiorització de l'home: mitjançant aquest fenomen comença a desenvolupar-se en l'home allò que més tard s'anomena la seva "ànima". Tot el món interior, primitivament subtil, com barrat entre dues pells, anà separant-se i eixamplant-se, aconseguí pregonesa, amplària, alçada, a mesura que era aturat el descarregament de l'home cap enfora. Aquells terribles baluards, mitjançant els quals l'organització estatal es protegia enfront dels antics instints de llibertat -els càstigs pertanyen sobretot a aquests baluards-, aconseguiren que tots aquells instints de l'home salvatge, lliure, vagarívol, es tornessin enrere, es giressin contra el mateix home. L'enemistat, la crueltat, el desig de perseguir, d'agredir, de bescanviar, de destruir: tot això es gira contra aquell qui posseeix aquests instints. En això consisteix l'origen de la "mala consciència”» SEGONA DISSERTACIÓ Mala consciència, reactiu No oblit i consciència Amb la memória s'obre camí vers la consciència Creditor i deutor Genealogia de la culpa Dret a la crueltat Crueltat, festa de la humanitat Societat i convivència Societat i estat fan possible la convivència Qui ha inventat la mala consciència? L’home reactiu L’estat, de l’acció violenta L’estat és fruit de l’acció violenta d’una raça de conqueridors Pecat original, deute Secularització del dogma cristià del pecat original de la humanitat Preguntes? Voluntat d'ensenyorir Tot esdeveniment en el món orgànic és un subjugar Consciència, cap endins Instints, no contra fora sinó contra si mateix.
Full transcript