Loading presentation...

Present Remotely

Send the link below via email or IM

Copy

Present to your audience

Start remote presentation

  • Invited audience members will follow you as you navigate and present
  • People invited to a presentation do not need a Prezi account
  • This link expires 10 minutes after you close the presentation
  • A maximum of 30 users can follow your presentation
  • Learn more about this feature in our knowledge base article

Do you really want to delete this prezi?

Neither you, nor the coeditors you shared it with will be able to recover it again.

DeleteCancel

Make your likes visible on Facebook?

Connect your Facebook account to Prezi and let your likes appear on your timeline.
You can change this under Settings & Account at any time.

No, thanks

La fotografia digital

No description
by

Esteve Ribas

on 18 January 2014

Comments (0)

Please log in to add your comment.

Report abuse

Transcript of La fotografia digital

La fotografia digital
Tipus de càmeres digitals:
Característiques de les imatges digitals
Per poder analitzar una imatge digital primer caldrà que en coneixem les seves principals característiques:
Profunditat de camp
Temps d'exposició
El balanç de blancs
Un aspecte vital en les nostres fotografies és a llum i aquesta no sempre és la mateixa sino que té diverses temperatures. Quan ens referim a la temperatura de la llum, però, no ens referim als graus ni res d'això sinó a la calidesa. Així com dins els colors càlids predominen el groc, el taronja i el vermell i dins dels colors freds predominen el blau, el verd i el lila, entre d'altres, una llum càlida (groga o taronja) farà que aquests colors siguin els predominants a la imatge i en canvi una llum freda, blavosa, farà que la nostra imatge adquireixi aquesta tonalitat.
És molt comú trobar-se amb diferents tipus de llum a l'hora de fer una fotografia, per exemple si la fotografia és presa a primera hora del matí la llum serà més freda i si és presa a la posta de sol,dominarà la llum càlida.
Les càmeres d'avui dia ens permeten ajustar-les per compensar el domini de cada tipus de llum.
Això és el que s'anomena com BALANÇ DE BLANCS.
Segons el model de la càmera tindrem diversos tipus de balanç de blancs, els més comuns són:

























En el cas de que en la llum no hi hagués cap color dominant o quan hi ha una barreja de llums és recomanable fer servir el balanç de blancs automàtic.

En el cas de les imatges JPG aquest balanç s'aplica directament dins de la nostra càmera digital, en el cas de imatges en format RAW, el balanç de blancs s'aplica després, quan la processem, fent que poguem obtenir resultats més favorables.

Les dades EXIF
Les dades EXIF (Exchangeable Image File Format) són un conjunt de dades que formen part d'un estàndard creat per emmagatzemar informació sobre les imatges que hem fet amb una càmera digital.
Les dades EXIF contenen informació sobre la pròpia imatge i les característiques de la càmera al moment de la seva captura, entre d'altres coses. Aquestes dades van juntament amb el fitxer, independentment de si es tracta d'una imatge en format RAW o JPG.

Gràcies a les dades EXIF podem saber en tot moment com, qui o quan va ser capturada
una imatge. Aquestes dades sobre la imatge poden ser visualitzades per mitjà de diversos programes d'ordinador que ens permeten accedir-hi.


Informació de les dades EXIF:
Imatges HDR
L'HDR (High Dynamic Range) és una tècnica fotogràfica que busca imatges amb una perfecta exposició, amb zones de diferent il·luminació i un millor rang dinàmic entre les diverses zones de la imatge.
Una foto HDR s'aconsegueix per mitjà de la superposició, feta amb un programa informàtic, d'una mateixa foto, una de subexposada, una presa amb una velocitat d'obturació adient i una de sobreexposada.
En una fotografia HDR el contrast sol ser força elevat i dóna a la foto un estil una mica pintoresc. Les imatges HDR, per altra banda, al ser fetes amb una velocitat d'obturació idònea, gràcies a la superposició de fotos preses a diverses velocitats, ofereixen una representació del color similar a la percepció de l'ull humà així com un contrast i una variació del color en zones il·luminades i en zones amb ombra més pròpies de la nostra vista.

Actualment existeix un mode en algunes càmeres fotogràfiques ideal per a poder aconseguir fotografies HDR, aquest mode és anomenat
Bracketing
i és

un mode que ens permet fer diverses fotgrafies seguides però cadascuna amb una variació del temps d'exposició o l'obertura del diafragma, això ens permet obtenir imatges amb divereses lluminositats. El mode
Bracketing
fa que poguem triar entre fotografies fetes amb més o menys llum i agafar la que més ens agradi o més fidel sigui a la realitat, aquesta tècnica ens permet, també, poder contruir fotografies HDR.
Cal dir que, al ser fotos destinades a una superposició cal que siguin idèntiques, per això és recomanable l'ús d'un trípode.

El sensor
Reducció de l'efecte ulls vermells
L'efecte ulls vermells és un efecte freqüent en la fotografia que es produeix quan fem una fotografia al subjecte ab flaix des de poca distància o en llocs amb poca lluminositat. Aquest efecte és el resultat del reflexe de la llum del flaix sobre les pupil·les del subjecte que dona com a resultat el color vermell. Aquest efecte és més exagerat quan el subjecte té els ulls clars ja que, en aquests casos, la pupil·la sol estar més dilatada, reflectint, així, més llum.

Hi ha càmeres capaces de reduir aquest efecte, per fer-ho, llancen el flaix per contraure les pupil·les del subjecte i inmediatament després en llancen un altre destinat, ara sí, a il·luminar l'escena per a fer la fotografia. Al contraure les pupil·les del subjecte es minimitza aquest efecte ja que no es reflecteix tanta llum del flaix.

A part d'aquest mètode es pot treure l'efecte ulls vermells per mitjà de programes d'edició d'imatges o, fins i tot, editant la fotografia dins de la mateixa càmera digital, però no totes són capaces de fer-ho.
L'enfoc
Les parts d'una càmera digital
Disparador
Obturador
Sensor
Visor
Visualitzador
d'imatges
Sistema d'emmagatzematge
Processador


Objectiu
Diafragma
Flaix (plegat)
Mirall reflector
Tapa
Dial de mode
Interruptor principal
Montura per l'objectiu
Botó per
retirar
l'objectiu
Marca per a la fixació de l'objectiu
Botó per activar el flaix (mode flaix)
Disparador
Forat per a la corretja de la càmera
Lents
Menú
Augment

Reducció
Pantalla
Borrar
Reproducció d'imatges
Seleccionador
"Foto- vídeo"
Informació
Acceptar
Botó de
l'auto-enfocament (AF)
Multi-selector
Llum del disaparador automàtic/
Llum de suport de l'auto-enfocament
Botó del disparador automàtic
Suport per a flaix addicional
Flaix incorporat
Memòria interna

El sensor és l'aparell encarregat de captar la llum que li arriba, prèviament separada en blau-verd-vermell gràcies a un fltre anomenat RGB, i, un cop captada, la transforma en senyals elèctriques que són enviats a la memòria de la càmera. La superfícies dels sensors consten d'una quadrícula on hi ha un gran nombre de cel·les (píxels), aquests píxels són sensibles a la llum i segons la intensitat que rebin durant el temps d'exposició formaran un color o un altre que, emmagatzemats mitjançant un codi binari, quan s'uneixin tots els píxels es formarà la imatge.
Sensor CCD
Esquema on es veu la conversió de llum a senyals elèctrics dins d'una càmera digital, amb el sensor CCD després del filtre RGB.
Segons la manera de funcionar d'aquests sensors i la seva arquitectura existeixen, bàsicament, 4 tipus:
- Sensor CCD
- Sensor SuperCCD
- Sensor CMOS
- Sensor Foveon X3
Sensor CCD
Pel que fa a aquest tipus de xips, hi ha uns quants factors que el diferencien respecte als altres, bàsicament respecte al CMOS, la principal competència del CCD. Primerament cal fixar-nos en el xip en sí i la manera com està constituït i, per tant, com funciona.

En un xip CCD la informació que reben els píxels es agrupada i es pren de forma col·lectiva. Aquesta llum convertida en senyal elèctric, és un senyal analògic, és per aquest motiu que aquest sensor necessita un altre xip complementari que canvi el senyal analògic i el transformi en un de digital.

Aquesta agrupació de les senyals que reben els píxels fa que l'estructura d'un sensor d'aquest tipus no sigui tan complexa, però, com a principal inconvenient cal destacar que un sensor CCD necessita un convertidor analògic- digital perquè la càmera interpreti l'informació.

Per altra banda a l'hora de mirar els resultats obtinguts per un sensor CCD, respecte a un d'un altre tipus, les principals diferències són:

- El rang dinàmic: els sensors CCD tenen un rang dinàmic (diferència entre el to de llum màxim i el mínim que pot catar un sensor d'imtage) més alt que d'altres sensors com el CMOS. Aquest fenomen és degut a una menor sensibilitat dels píxels que permet augmentar més el temps d'exposició a l'hora de captar una imatge, cosa que es permet tenir uentall més ampli de tons de lluminositat.

- El soroll: el soroll és una alteració del color dels píxels deguda a una interferència en la informació que comforma la fotografia, a un problema extern, a una alta sensibilitat (ISO) o a un error del sensor.
En els sensors CCD és més probable que ens trobem en un fenomen d'aquest tipus ja que la informació de la imatge és enviada a un convertidor analògic- digital i aquest pas augmenta la probabilitat de que hi hagi interferències.

- Resposta uniforme: resposta uniforme és el resultat que s'espera d'un píxel que ha estat sotmès a la llum el mateix temps que un altre i que aquest no presenti canvis respecte als altres. En aquest aspecte el CCD és millor al CMOS, per exemple, ja que el CCD tracta els píxels de manera conjunta i en els sensors CMOS, en canvi, els píxels són independents, cosa que augmenta la probabilitat de que pateixi errors.
Píxels
Convertidor digital-analògic

Esquema de l'organització d'un sensor CCD















Comparació entre una imatge amb soroll i una sense
Sensor SuperCCD
El sensor SuperCCD, és igual al CCD pel que fa a la seva manera de funcionar i a la seva arquitectura, però el sensor SuperCCD és molt diferent als altres pel que fa als píxels ja que aquests sensors utilitzen píxels octogonals i no pas quadrats com ho fan els altres.
Al tenir els píxels de forma octogonal el sensor SuperCCD té una superfície sensible a la llum més gran que els CCD convencionals ja que, degut a aquesta nova arquitectura, els SuperCCD aprofiten millor l'àrea que els CCD destinen al cablejat entre píxels.

Respecte als resultats d'aquest tipus de sensors podem apreciar que els SuperCCD tenen una major sensibilitat que els CCD convencionals i també tenen menys soroll del que es formaria fent servir un sensor amb el mateix nombre de píxels però quadrats.

En definitiva, els sensors SuperCCD tenen un resolució molt més gran de la que té un sensor CCD amb el mateix nombre de píxels.
Comparació entre un sensor CCD i un SuperCCD on es pot veure que la distància entre els centres de dos píxels adjacents és més petita en el SuperCCD, cosa que comporta els avantatges explicats.
Sensor CMOS
En un sensor CMOS, els píxels són totalment independents i la conversió d'analògic a digital es duu a terme en uns transistors que hi ha a cada píxel. Per tant, a diferència dels sensors CCD, els sensors CMOS no necessiten un convertidor extern, cosa que fa que siguin més barats a l'hora de fabricar-los i també ens permet que es puguin introduir en equips més petits.

Els sensors CMOS són més sensibles a la llum que els CCD ja que tenen un amplificador de la senyal lumínica col·locat a cada cel·la, això fa que els sensors CMOS tinguin un millor comportament a zones on no hi ha gaire llum.

Aquest tipus de sensor es caracteritza per la seva gran velocitat ja que, al fer-se tot el procés dins del propi sensor fa que sigui molt més ràpid.

Un altre avantatge del sensor CMOS, és respecte a un fenomen anomenat
blooming
que consta en una saturació d'un píxel que comporta a la saturació dels píxels que l'envolten. En els sensors CMOS, com que cada píxel és independent no hi ha perill que això passi.
Píxel
Amplificador
Senyal elèctric
Imatge
(prèviament digitalitzada)
Llum
Esquema del funcionament d'un sensor CMOS

















Exemple del
blooming
on es veu a la part superior dreta
que els píxels s'han saturat al rebre llum
Sensor Foveon X3
Aquests sensors funcionen d'una manera molt diferent dels altres. Els sensors Foveon X3, en comptes de tenir una superfície amb píxels que capten la llum per composar la fotografia, tenen tres capes de píxels, una corresponent a cada color primari, RGB (Red- Green- Blue).
Segons la longitud i la profunditat de la llum, aquesta serà captada a un capa del sensor o una altra. Depèn del color exposat, la capa que la rebrà serà una o l'altre, això és degut a que colors com el vermell, per exemple, tenen unes ones més llargues i per tant seran captat a la última capa, la qual està destinada a aquest color, igual que passa amb els altres dos colors.
Aquests filtres necessiten un filtre de la llum infraroja, ja que aquesta pot alterar el resultat.
Com que, a diferència dels altres sensors, en el sensor Foveon X3 cada píxel rep la informació completa del color, s'aconsegueixen imatges amb una resolució superior.
Aquest tipus de sensor és més equilibrat que els altres i capta la il·luminació i el color amb una resolució semblant.
Els sensors Foveon X3 obtenen un color més real i uns detalls i textures més ajustades, el principal inconvenient, però, és que generen molt soroll en fotografies de llarga exposició.
Comparació entre una imatge presa per un sensor convencional i una presa per un sensor Foveon X3
Comparació esquemàtica entre un sensor Foveon X3 i un CCD/CMOS
La resolució
Per mesurar la resolució d'un sensor, sigui quin sigui el tipus, utilitzarem els megapíxels.
Els megapíxels són una unitat que equival a 1 milió de píxels, aproximadament. Per mesurar la resolució d'un sensor, doncs, direm el nombre de píxels que conté una imatge captada pel sensor, expressada en megapíxels degut a la grandària d'aquest nombre.

Segons la resolució que una càmera és capaç de captar, es classifiquen pel nombre de megapíxels. Les càmeres actuals ronden entre els 2 i els 8 megapíxels.
1 megapíxel =
1.048.576
píxels
El diafragma
El diafragma és una sèrie de petites làmines, organitzades de forma cíclica que permeten regular la llum que entra a l'objectiu i, posteriorment al sensor. El lliscament de les plaques del diafragma en una direcció o un altre permet que s'obri més o menys, augmentant o disminuint, així la quantitat de llum que entra i que incideix sobre el sensor.
L'obertura del diafragma es mesura mitjançant el nombre f que és el resultat de la divisió entre la longitud focal (distància entre la lent de l'objectiu i el sensor de la càmera) i el diàmetre del diafragma (ajustable).
Si la longitud focal és, per exemple, 8 cops el diàmetre del diafragma, el número f és f/8.

Com més alt sigui el nombre f menys llum entrarà i, serà, d'aquesta manera serà més concentrada.


df= distància focal d= diàmetre
Fórmula del nombre f:
L'obturador
L'obturador és un dispositiu format per un conjunt de petites cortines que contola el temps que incideix la llum sobre el sensor per a fer una fotografia, s'activa quan premem el disparador.
Es tracta d'un dispositiu molt precís veloç que arriba pot actuar en pocs mil·lisegons.
Aquest temps és anomenat velocitat d'obturació.
Juntament amb el diafragma, regulen la quantitat de llum que entra a la càmera i arriba al sensor.
Obturador desmontat
L'objectiu
L'objectiu és un conjunt de lents que, juntes
formen una de les peçes més importants de la nostra càmera, ja que les nostres fotos dependran, en gran mesura de la qualitat o del tipus d'objectiu en qüestió.
Els objectius es mesuren en milímetres (mm), que es tracta dels milímetres que hi ha entre la lent de l'objectiu i el sensor de la nostra càmera (distància focal), el recorregut entre una distància i una altra s'anomena Zoom i també s'usa per diferenciar els objectius
Segons aquesta distàcia hi ha 2 tipus d'objectius:
- Angulars (Wide, W): Són objectius de pocs milímetres que ens pemeten un gran angle de visió i captar molts elements dins d'una escena.
- Tele (Telephoto, T): Són objectius amb més milímetres que no tenen tant d'angle de visió però ens permeten captar elements a més distància
En funció de la distància focal hi ha diversos tipus d'objectius:

- Ultra gran angular:
Són objectius entre 10, 12, 14 i 18 mm, amb un grandíssim angle de visió. El seu ús més destacat és en l'arquitectura gràcies al seu gran angle de visió que pot arribar als 180º.







- Gran angular:
Són els objectius compresos entre els 20 i els 35 mm. Ideal per a la fotografia d'arquitectura així com paisatges i vistes panoràmiques.








- Objectius normals:
Es denominen objectius normals als objectius clàssics de 50 mm. Recomanats per fer fotografies de viatges, reportatges o bé retrats.








- Teleobjectiu:
Hi ha dos tipus de teleobjectius, els curts (entre 70 i 90 mm) o els normals (entre 100 i 300 mm). Recomanat per a la fotografia d'esports, acció o de la natura a causa del seu gran Zoom.









- Súper- teleobjectiu:
Objectius molt grans de més de 400 mm, són objectius molt pesats i poc lluminosos. Ideals per a la fotografia d'esports o de la natura o, generalment, on s'han de fer fotos des d'una gran distància.








- Objectius "macro"
Objectius compresos entre els 50 i els 200 mm destinats a la fotografia a gran escala, són capaços de fotografiar un objcte a escala real. Són els millors pel que fa a la fotografia de fauna i flora o qualsevol altre tipus de fotografia on s'hagin de captar elements molt petits.
El flaix
El flaix és un aparell que emet una llampada en el moment de realitzar la fotografia i ens permet fer fotos on la llum és insuficient o bé ens permet realitzar fotos creatives, jugant amb el seu efecte.

La majoria de càmeres no-professionals porten un flaix incorporat, aquests flaixos retràctils, anomenats
pop-up
, tenen poca potència i un temps de recàrrega elevat, però, per altra banda consumeixen molt menys que els altres flaixos, es despleguen quan ho requereix la càmera degut a la poca il·luminació de l'escena a fotografiar o bé quan un programa de la càmera el necessita.
Les càmeres professionals, a diferència de les que no ho són, solen venir sense flaix perquè se suposa que, pel seu ús, es faran servir flaixos externs anomenats
speedlite,
més potents i els més utilitzats. Aquests flaixos s'acoplen a la càmera i tenen un temps de recàrre molt més baix que els
pop-up
però a la vegada consumeixen més. N'hi ha que tenen la possibilitat de girar i són programables, sent capaços, fins i tot de sincronitzar altres flaixos externs amb el nostre. Solen tenir un lector que avalua la llum de l'escena i fa que el flaix actuiï en conseqüència.
Les càmeres també poden utilitzar flaixos d'estudi, flaixos per a entorns professionals amb un gran consum i potència. Ens permeten afegir-hi altres eines per dirigir la llum o fer-la més difusa. Els flaixos d'estudi sovint ens permeten regular la seva potència o afegir filtres.
Flaix
pop-up
Flaix
speedlite
Flaix d'estudi
Sistema d'emmagatzematge
Hi ha aparells capaços d'emmagatzemar imatges dins de la seva memòria interna, aquests elements poden ser mòbils, PDAs,... però, generalment les càmeres digitals no tenen una memòria interna sinó que emmagatzemen les seves fotos a memòries extraïbles, que poden ser llegides per a molts altres dispositius. Aquestes memòries extraïbles són targetes de memòria, que tenen una capacitat que va dels 32 MB fins a 128 GB. Hi ha diversos tipus de targetes de memòria segons la seva capacitat i el seu fabricant.
Localització de
la targeta de memòria a la càmera digital Nikon D4.
Tipus de targetes de memòria (segons el fabricant i la seva capacitat):
xD- Picture card Compacflash Memory Stick







Smart Media Media (MMC) Microdrive









SD
Les càmeres digitals es solen dividir en 3 tipus segons la seva mida i qualitat:


CÀMERES COMPACTES:







Són les càmeres més petites i barates, ideals per a l'iniciació al món de la fotografia així com per viatjar o emportar degut a la seva mida. Són càmeres amb un objectiu fixat i amb poc zoom, són molt pràctiques i fàcil de manejar. Actualment són les més esteses del mercat.


CÀMERES BRIDGE O ULTRAZOOM:









Són càmeres més grans i més cares que les compactes. Al igual que aquestes les càmeres bridge tenen un objectiu fixat però amb molt més zoom. La qualitat també és major que el de les compactes. Es tracta del tipus de càmera intermig entre les compactes i les DSLR.


CÀMERES RÈFLEX O DSLR:








Aquestes càmeres són les que tenen més qualitat i també les més cares de totes. Les seus principals avantatges són: un sensor de major qualitat que comporta que pugui fer fotos d'una qualitat més elevada, la possibilitat d'intercanviar els objectius i millora-ne les prrestacions i, finalment el fet de que dugui un visor rèflex que ens permet veure diretament desde l'objectiu i no mirar a través de
la pantalla LCD com passa a les altres dues.



MICRO QUATRE TERÇOS (4/3):










Últimament s'està implantant aquest nou tipus de càmera que va néixer el 2008 de la mà de Panasonic i Olympus. És una càmera de característiques semblants a les compactes però amb objectius de més milímetres i intercanviables entre sí.
Dimensions de la imatge
Una imatge digital està formada per milions de píxels distibuits en forma de quardícula, cadascun d'un color que un, cop units, conformen la imatge.
Pel que fa a les dimensions d'una imatge digital, aquestes vénen marcades per la mida dels píxels que la formen. Les dimensions d'una imatge és mesuren mitjançant el producte de la quantitat de píxels que hi ha en l'amplada de la imatge per els que hi ha en l'altura, com si fossin les files i les columnes d'una taula de valors.
Comparació d'una imatge amb mides diferents
La profunditat de color
En les imatges a cada píxels se li atribueix un codi numèric el qual farà referència al seu color, i, com totes les coses en la informàtica, aquest codi estarà representat per una quantitat de bits. A partir d'aquí diem que: la profunditat de color és la quantitat de bits dedicats a emmagatzemar la informació sobre el color d'un píxel a la imatge.
Com més bits destinem a emmagatzemar la informació sobre el color, més colors podrem representar, si, per exemple, només destinéssim un bit per píxel, els píxels només podrien ser de dos colors (1 i 0) tindríem, per tant, una imatge en blanc i negre.
La profunditat de color sol tenir valors múltiples de 8, ja que 8 bits s'agrupen formant un byte.
Si en el nostre ordinador tenim guardada una imatge amb una profunditat de color d'1 bit i, per altra banda, la mateixa amb una profunditat de color d'1 byte, la segona ocuparà vuit vegades més espai dins del nostre ordinador.
Per poder calcular la quantitat de colors que podem representar en una imatge segons la seva profunditat de color podem fer servir la següent fórmula:
"a" bits per píxel
=
2ª colors (diferents entre sí)
Models de color
A l'hora de representar imatges podem fer-ho mitjançant models de color, que es tracta de agafar de colors bàsics i, mitjançant combinacions poder crear la resta de colors que formaran la imatge. Segons el model de color s'apliquen en alguns dispositius o d'altres d'acord amb les seves respectives possibilitats, els dos models de color bàsics i els més usats són:

- RGB (Red-Green-Blue): format pels colors llum (vermell, verd i blau) per crear la resta de colors. Els tres junts formen el blanc. Aquest model de color s'utilitza per respresentar imatges en pantalles o projectors.

- CMYK (Cyan-Magenta-Yellow-blacK): format pel cian, el magenta i el groc per formar la resta de colors. Els tres colors junts formen el negre. És el model de color utilitzar per a la impressió d'imatges en impressores i fotocopiadores. Aquest model de color també conté el negre per diverses raons:
· Si s'utilitzés el cian, el magenta i el groc per a crear el negre la capa de tinta tardaria massa en assecar-se, el que suposaria que alguns papers es trenquessin.
· Els textos escrits en negre contenen detalls que serien difícils d'aconseguir utilitzant la combinació dels tres colors.
· La tinta negra és la més econòmica, per tant l'elaboració de negre mitjançant els altres colors seria més car.


















A la pràctica, el model RGB ens ofereix una representació de les imatges amb més lluminositat i més fidel a la realitat, però una representació impresa a model RGB seria impossible de representar exactament, és per això que les imatges que s'han d'imprimir es converteixen al model CMYK de les impressores o fotocopiadores.
Formats d'arxius utilitzats en fotografia digital (JPG, RAW)

Entre la gran quantitat de formats en que podem guardar una imatge, avui dia els usats per les càmeres digitals són o bé el RAW o bé el JPEG. Aquests formats són força diferents entre sí cosa que comporta que cadascun tingui uns avantatges i uns inconvenients respecte els altres.

Format RAW

- Aquest format necessita un programa especial per poder-lo executar.
- Emmagatzema les imatges tal i com són captades pel sensor, sense cap retoc, i en un fitxer adjunt es guarden els paràmetres de la càmera en el moment de la captura perque la foto pugui ser editada posteriorment.
- Guarda a 8 bits per color o a 12 bits per color.
- Es un format no-comprimit, que comporta que els fitxers siguin generalment grans.
- Un fitxer RAW no té pèrdues malgrat les modificacions que s'hi facin.
- No es pot imprimir o enviar sense ser prèviament transformat.
- És un arxiu de només lectura.

Format JPEG

- És un format comú i acceptat per un grandíssim nombre de programes.
- La càmera processa la imatge segons els paràmetres i la comprimeix immediatament després de la seva captura.
- Guarda a 8 per color.
- És un format comprimit, els arxius ocupen menys esapi dins del disc.
- Un fitxer JPEG perd qualitat després de cada modificació.
- Pot ser imprimit o enviat inmediatament després de la seva captura.
- És un arxiu editable.
Comparació sobre el processament dels dos formats en el moment de fer una fotografia.
Característiques de les fotografies digitals
Quan fem una fotografia, sempre hem d'estar pendents de l'enfoc, perquè les nostres fotografies es vegin nítides i tinguin una millor qualitat. Quan enfoquem amb una càmera, enfoquem una distància, mitjançant el moviment de les lents de l'objectiu perquè la llum incideixi en un punt, coincident amb el sensor de la càmera.

L'enfoc pot ser manual (fet per nosaltres) o bé triar que sigui la càmera qui enfoqui per nosaltres.

En el cas d'un enfoc manual, és només possible a determinats tipus de càmeres. Enfocarem girant una rodeta de l'objectiu, especial per aquesta funció, fins que acoseguim el resultat que desitgem.

Pel que fa a l'enfoc automàtic de la càmera, la càmera agafa el control de l'objectiu i els va movent fins que la imatge queda enfocada. Hi ha una sèrie de tecnologies i maneres de que les càmeres endivinin el que volem enfocar, la manera més usada és per la comparació del contrast, així definieix les siluetes i les enfoca. Hi ha altres mètodes com, per exemple, els infrarrojos, que consisteix en que la càmera emet una llum infrarroja per mesurar la llum reflexada i així poder enfocar. També hi ha un altre mètode, menys utilitzat, que consisteix en emetre una senyal ultrasònica per a enfocar els objectes, llegint, primer, la senyal rebuda i així poder definir les distàncies i actuar en conseqüència.
Totes les càmeres compactes tenen un enfoc automàtic.


Tipus d'enfoc automàtic:


Mode simple (AF-S)
-Es tracta del mode més simple, la càmera enfoca un objecte , mantenint aquest enfoc fins que tornem a repetir el procés. És el mode indicat per a fotografiar coses estàtiques com paisatges o edificis.

Mode continu (AF-C)
-La càmera enfoca constantment la zona escollida per a l'usuari. És el més indicat per a fotografies on el subjecte es mou (animals, esports, nens,...)

Les càmeres rèflex actuals tenen diversos punts on es pot enfocar, anomenats PUNTS D'ENFOC. Aquests punts ens permeten enfocar quan el subjecte no està centrat a la fotografia.
La càmera pot ser ajustada per que triï el punt d'enfoc o bé podem triar-lo nosaltres mateixos. Sempre és mes recomanble escollir nosaltres el punt d'enfoc ja que, quan ho fa la càmera, aquesta és limita a enfocar l'objecte que estigui més aprop i que coincideixi amb un d'aquests punts. Això no és favorable per a nosaltres ja que, no sempre,
l'objecte que estigui més aprop és el que volem destacar i, per tant, enfocar.

Distància mínima d'enfoc:

A l'hora d'enfocar cal tenir en compte la distància mínima d'enfoc, variable segons l'objectiu de la càmera. La distància mínima d'enfoc és la distància mínima a partir de la qual la imatge pot enfocar, si un objecte està més aprop d'aquest límit la càmera no serà capaç d'enfocar-lo i, per tant, quedarà borrós.

Com més mm tingui un objectiu més gran serà la distància mínima d'enfoc. Els objectius especialitzats en la fotografia d'objectes petits, com els macro, tenen una distància mínima d'enfoc molt baixes.
El temps d'exposició és un concepte similar a la velocitat d'obturació, ambdós produïts pel l'obturador, un objecte que, com hem vist abans, regula el temps en que la llum incideix en el sensor de la nostra càmera.
El temps en que la llum incideix en el sensor és anomenat temps d'exposició.
Com que l'obturador és un dispositiu molt ràpid i precís, aquest temps d'exposició pot durar, tan sols, milèssimes de segons, depenent de la càmera.

Els temps d'exposició més habituals en les càmeres digitals són

4 s, 2 s, 1 s, 1/2 s, 1/4 s, 1/8 s, 1/15 s, 1/30 s, 1/60 s, 1/125 s, 1/250 s, 1/500 s, 1/1000 s, 1/2000 s…

Nosaltres, però, podem fer que aquest temps d'exposició sigui el que nosaltres desitgem mitjançant un mètode anomenat BULB que consisteix en mantenir l'obturador obert mentre manenim el disparador i fer la fotografia i, per tant, tancar-lo quan deixem anar el disparador.

Ja que el temps d'exposició ens permet regular el temps que incideix la llum al sensor, en zones poc il·luminades, farem servir un temps d'exposició elevat per evitar fotos subexposades, és a dir, massa fosques. En zones molt iluminades, en canvi farem servir un temps d'exposició baix per evitar fotos sobreexposades, és a dir, massa clares, també anomenades
cremades.

El temps d'exposició és un factor que va estretament lligat amb l'obertura del diafragma i la sensibilitat ISO, a l'hora de fer fotografies.

El temps d'exposició ens permet entre d'altres coses, fotografiar el moviment (la trajectòria d'un objecte que quedarà mogut gràcies a un temps d'exposició alt), congelar el moviment (fer fotografies d'objectes en moviment i congelar-los gràcies a un temps d'exposició molt baix) o fer fotografies en llocs on hi ha poca llum (gràcies a un temps d'exposició alt que ens permet que a les imatges es vegi més llum de la que realment hi ha.

A l'hora de treballar amb temps d'exposició elevats cal evitar el moviment ja que al augmentar el temps d'exposició la càmera es torna molt sensible als moviment i a la mínima ens poden sortir fotos borroses no desitjades. Per això quan treballem amb temps d'exposició elevats és recomanable l'ús d'un trípode.
Exemple d'una fotografia de moviment Exemple d'una fotografia congelada





















Exemple d'una fotografia subexposada i sobreexposada Exemple d'una fotografia en un lloc amb poca il·luminació
La sensibilitat ISO
S'entén com a profunditat de camp la profunditat de l'escena que apareixerà nítida en la nostra imatge, és a dir, quan tenim una imatge on només es veu clarament un objecte i els que estan a la mateixa distància mentre que el fons es veu borrós diem que la imatge té poca profunditat de camp. En canvi, si tenim una imatge on tots els detalls es veuen nítidament, independentment de la seva situació, diem que la imatge té molta pronditat de camp.














El diafragma de la nostra càmera és el que ens permet regular la profunditat de camp de les nostres imatges. Com més obert sigui el diafragma a l'hora de fer la fotografia, menys profunditat de camp tindrà la imatge. Hi ha altres factors que també hi intervenen com ara la distància focal (zoom), com més zoom menys profunditat de camp i la distància entre la càmera i el subjecte de la foto, com més aprop estigui el subjecte que s'enfoca, menys profunditat de camp.

Caldrà combinar valors com la sensibilitat, l'obertura del diafragma i el temps d'exposició per a poder fer fotografies equilibrades, tenint en compte que, com més obert sigui el diafragma, menys profunditat de camp tindrà la imatge i per tant captarem menys detalls. Hi ha vegades, però, que es vol destacar un objecte i s'utilitza un diafragma obert per captar l'objecte i que quedi nítid i la resta quedi en segon pla i es vegi borrós.
Imatge amb poca profunditat de camp Imatge amb molta profunditat de camp
Els sensors de les nostres càmeres digitals tenen una sensibilitat a la llum ajustable i segons la situació podem augmentar-la o reduir-la. Com més sensibilitat tingui un sensor més llum serà capaç de captar, com si fos la dilatació de la nostra pupil·la, com menys sensibilitat tingui, en canvi, menys llum serà capaç de captar i el resultat seran fotos més fosques.

La sensibilitat d'un sensor es mesura en uns valors normalitzats anomenats ISO, com més gran és l'ISO, més gran serà la sensibilitat del sensor.
Els valors ISO més utilitzats són 100, 200, 400, 800 i 1600. Com es pot apreciar els valors van de dos en dos, és a dir, amb cada salt s'obtindrà el doble de sensibilitat encara que hi ha algunes càmeres que permeten posar la sensibilitat a valors intermitjos com ara 600 o 1200 ISO.

Però, hi ha un altre aspecte a tenir en compte, com més elevada sigui la sensiblitat del sensor més soroll es generarà a la imatge i menys qualitat tindrà.

Com s'ha dit abans la sensibilitat és un valor que va estretament lligat a l'obertura del diafragma i el temps d'exposició, és per això que cal apendre a dominar els tres valors per evitar-ne els seus respectius defectes: el soroll, la profunditat de camp i les imatges mogudes.

Segons la situació i l'efecte que es vulgui donar a la imatge augmentarem o reduirem la sensibilitat del sensor de la nostra càmera, augmentant-lo només en casos necessaris, en zones de poca llum, ja que com més augmentem la sensibilitat pitjors resultats obtindrem.
Comparació d'imatges fetes a diverses sensibilitats on s'aprecia l'augment de soroll.
El flaix sovint emblanqueix les fotos, i més si es tracta d'un retrat o alguna cosa per l'estil, aquest balanç de colors s'usa per minimitzar aquest efecte i recuperar els colors orginals
La llum dels dies ennuvulats fa que les imatges tinguin una saturació més baixa, siguin més grises, amb aquest balançes recuperen els colors originals
En els dies amb sol, en canvi, passa al revés que als dies ennuvolats, és a dir, s'augmenta la saturació, aquest balanç de blancs s'empra, també per recuperar els colors originals.
Les llums provocades per aquest tipus d'objectes fan que el verd perdomini en les nostres imatges, aquest balanç evita aquest domini per a poder recuperar els colors
En les zones on hi ha ombra es disminueix el to del color, aquest balanç s'usa per aclarir les imatges i recuperar aquest color
Aquest balanç de blancs evita el domini del color vermell que generen les bombetes convencionals formades per un filament de tungstè.
El mode macro
Entenem per fotografia Macro aquella fotografia on el subjecte es veu més gran o igual del que és en la realitat, és a dir, si fem una foto d'una flor i aquesta a la imatge es veu més gran del que és en realitat, serà un exemple de fotografia Macro. La fotografia Macro s'usa per a fotografiar objectes molt petit generalment fauna i flora. Aquesta branca de la fotografia s'utilitza tan per oci i lleure com per a finalitats científiques i de recerca.

Per a les fotografies Macro serà necessari objectius amb molt d'augments i amb una distància mínima d'enfoc molt baixa. Actualment hi ha objectius Macro al mercat, especialitzats en aquest tipus de fotografia i que compleixen aquests requisits.

Actualment hi ha càmeres compactes que tenen un mode Macro integrat que permeten enfocar a distàncies curtes i així poder fer aquest tipus de fotografies. Aquest mode està indicat amb una flor.
Hi ha càmeres rèflex que contenen aquest símbol però estan pensades per funcionar amb objectius Macro i és per això que si no es posseeix aquest objectiu aquest mode és totalment inútil perquè no ens redueix la distància mínima d'enfoc.
Símbol del mode Macro en una càmera rèflex
Exemple d'una fotografia Macro
Fabricant
Model de la càmera
Orientació
Resolució (amplada)
Resolució (alçada)
Unitat de la resolució (polzada)
Data i hora de captura
Velocitat d'obturació
Obertura del diafragma
Nivell d'exposició
Distància del subjecte ( a l'hora de fer la fotografia)
Metòde per a mesurar la llum
Flaix
Distància focal

Espai de color
Mètode de detecció (captura)
Font d'arxiu
Compressió
Retard del temporitzador
Mode de dispar continuu
Nombre de la imatge
Alçada de la imatge
Amplada de la imatge

Les dades EXIF varien lleugerament segons el model de la càmera (no sempre hi ha les mateixes).

Hi ha programes que ens permeten modificar algunes de les dades.

Hi ha sistemes que ens permeten localitzar geogràficament les nostres fotos per mitjà d'un dispositiu GPS que es pot connectar a la càmera i que incorpora dades geogràfiques a les dades EXIF.

Imatge no-HDR Imatge HDR
Consells per fer bones fotografies
Hi ha diversos consells i trucs per a poder obtenir millors fotos, encara que la fotografia és una cosa molt personal i cadascú té el seu estil, a continuació veurem alguns trucs per obtenir bones fotografies:
Centra't en els ulls
En la fotografia de persones (retrats) és molt important que la càmera estigui en a l'alçada dels ulls de la persona, encara que aquesta no estigui mirant a la càmera.
D'aquesta manera aconseguirem donar importància i valor a la mirada del subjecte.
Massa alta Millor
Utilitza fons llisos
Si a l'hora de fer retrats s'utilitza un fons llis i que encaixi s'aconsegueix que el subjecte guanyi importància a la foto i capti l'atenció. Si en canvi el subjecte es situa sobre un fons no llis no captarà tan l'atenció d'aquell qui visualitza la foto i el contrast serà una mica massa gran.
El flaix a exteriors
En dies amb sol el subjecte a fotografiar queda fosc, a contrallum, per això és recomanable fer servir el flaix a l'exterior per a poder ressaltar el subjecte i que quedi il·luminat. Si el subjecte està a menys d'1,5 m és millor utilitzar un flaix de farciment (que actua només per ajudar a il·luminar el subjecte) , si la persona esta més lluny, en canvi, és preferible usar un flaix complet (que és més potent i il·lumina tota l'escena).
Acosta't al subjecte
Si el que vols és fer un retrat, asegura't d'acostar-te un mica a la persona a fotografiar, d'aquesta manera la persona ocuparà tota l'escena i s'apreciaran detalls que no es veien a més distància. És important acostar-se més de la distància límit d'enfoc, ja que, si ho fem, l'objectiu no serà capaç d'enfocar el subjecte i, com a conseqüència, la persona es veurà borrosa.
No centris el subjecte
El centre de la imatge no sempre és el lloc idòni, si no que les fotografies sovint adquireixen més qualitat, personalitat i originalitat quan el subjecte no és al centre de la imatge. Allunyant-l'ho del centre s'aconsegueixen imatges amb millors punts de vista.
Fes servir el bloqueig de l'enfoc automàtic
Com s'ha dit abans, sovint és preferible que el subjecte de la imatge no quedi al centre, això suposa un petit problema, però, amb solució :
L'enfoc automàtic de les càmeres tendeix a enfocar allò que es trobi al centre de la imatge, és per això que quan el que realment volem fotografiar no es troba al centre, quedarà borrós.
Per això és recomanable bloquejar l'enfoc quan la càmera enfoca al subjecte (el situem al mig) i després disparar un cop haguem refet el nostre punt de vista, és a dir, quedi tot enquadrat segons la nostra voluntat.
Una manera comuna i usual en les càmeres de fer això és: prement el disparador fins a la meitat quan el subjecte es troba al mig i, mantenint-lo mig premut, resituar la càmera, quan tot està adient per a fer la fotografia, cal prémer el disparador completament.
Fins a on pot arribar el flaix?
Quan anem a fer una fotografia en un lloc fosc és recomanable l'ús del flaix de la nostra càmera perquè es faci una foto visible i amb una bona i·luminació. Per això, quan realitzem fotos en llocs en poca llum cal conéixer la distància fins a on pot arribar la llum del nostre flaix. Sí el subjecte a fotografiar es troba més lluny de la distància màxima del nostre flaix, la llum no hi arribarà i, per tant, quedarà fosc. La distància d'un flaix són ser de 3 o 4 m, tot i que varia segons el model, sempre es pot consultar la distància del nostre flaix al manual d'instroccucions. És important conéixer el nostre flaix per evitar fotografies massa fosques i on el subjecte no es veu gaire bé.
Compte amb la llum!
Després del subjecte que nem a fotografiar, l'element més important en una imatge és la llum.
La llum marca la tonalitat dels colors de la nostra imatge i els ressalta o al revés, depèn del color i la intensitat. Com hem vist, la llum pot causar efectes no desitjats en les nostres fotografies. En el cas de que la llum que incideix al subjecte no ens sigui favorable cal que ens moguem o moguem el subjecte.
En el cas de volguem fer fotografies panoràmiques de paisatge, sempre és recomana fer-les a primera hora del dia o a la posta de sol perquè és quan la llum es barreja més bé amb el paisatge i quan queden millors resultats.

Vertical o horitzontal?
Hi ha vegades en que és molt millor fer fotos verticals, ja sigui perquè encaixa millor amb el subjecte, per dónar un punt de vista més ajustat,...
A les fotos en vertical, generalment, els objectes tenen una aparença més estilitzada, per això es recomana que, de tan en tan, s'opti per a les fotografies verticals, especialment quan l'objecte a fotografiar és alt ja que la imatge s'adaptarà millor a ell.
L'elecció de vertical o horitzontal varia segons el punt de vista que volguem oferir o el que creiem que és més adient.
Dirigeix les teves fotografies
Una bona manera de fer bones fotografies i alhora de millorar és dirigint les nostres fotos. El fet d'organitzar els subjectes de la nostra imatge a la nostra voluntat ens permet anar més enllà i aconseguir millors resultats. Un fotògraf simplement fa fotos, un director de fotografia organitza tots els elements de la foto perquè sigui una foto única i amb més valor.
El fet d'organitzar els subjectes de la foto ens permet aconseguir que les fotos transmetin el que nosaltres volguem, no ens ha de fer por dónar algunes ordres a les persones a fotografiar per aconseguir fotos més riques.

Dirigir les nostres fotografies ens permet aprendre i obtenir els millors reconeixements.


Fet per:
Esteve Ribas Saurí
Full transcript