Loading presentation...

Present Remotely

Send the link below via email or IM

Copy

Present to your audience

Start remote presentation

  • Invited audience members will follow you as you navigate and present
  • People invited to a presentation do not need a Prezi account
  • This link expires 10 minutes after you close the presentation
  • A maximum of 30 users can follow your presentation
  • Learn more about this feature in our knowledge base article

Do you really want to delete this prezi?

Neither you, nor the coeditors you shared it with will be able to recover it again.

DeleteCancel

Make your likes visible on Facebook?

Connect your Facebook account to Prezi and let your likes appear on your timeline.
You can change this under Settings & Account at any time.

No, thanks

Estudi geomorfològic de la riera de Vallcàrquera

No description
by

cristina doncel

on 5 December 2015

Comments (0)

Please log in to add your comment.

Report abuse

Transcript of Estudi geomorfològic de la riera de Vallcàrquera

INTRODUCCIÓ
L'objectiu d'aquesta sortida de camp és veure com canvien les característiques d'un ecosistema, concretament l'aigua, la vegetació i la geologia, en funció del tram del riu.
La riera de Vallcàrquera desemboca al riu Congost que, a la vegada, va a parar al riu Besòs. El riu Congost es troba situat al massís del Montseny, neix a prop del municipi de Centelles, creua Aiguafreda i El Figueró i finalitza a La Garriga. Paral·lelament a ell, hi ha l’autovia C-17, que uneix Barcelona i Vic, i també la via del tren, que comunica Barcelona amb Vic i amb Puigcerdà. Es tracta d’un riu que no acostuma a tenir gran cabal però que, amb el pas del temps, si que ha experimentat diverses crescudes i ha anat erosionant la carretera, que havia construït l’home, motiu pel qual, van edificar al seu costat una paret artificial per tal de frenar la força de l’aigua, que va meteoritzant les roques i que podria arribar a fer un forat a sota de l’esmentada carretera, provocant la seva destrucció. Això mostra com la humanitat, des de sempre, ha aprofitat el pas que obren les corrents d’aigua per a construir vies de comunicació. Antigament, aquesta autovia era un camí, per on transitaven, amb carros, els traginers que portaven les mercaderies des del port de Barcelona fins a l’interior de Catalunya, sobretot a la zona d’Osona, i a l’inrevés. Com que aquest trajecte, que actualment es fa molt ràpidament, en aquella època, era molt lent, es van formar els pobles del congost, per tal que poguessin fer parada durant la nit.
GEOLOGIA

En el tram baix, la forma del clast és arrodonida, mentre que, en el tram mig-alt és més aviat angulosa perquè els materials del tram baix han estat transportats i erosionats per l’aigua del riu molt més que els del tram mig-alt.
La porositat és més elevada al tram baix perquè reté més quantitat d’aigua ja que la mida del gra és més petita, amb presència de llims, argiles i graves encara que, també, hi ha algunes roques més grans. En canvi, al tram mig-alt, la mida de tots els materials és més gran, donat que, predominen els blocs i les pedres.
La permeabilitat és més elevada al tram baix ja que els grans són més arrodonits i deixen passar l’aigua amb més rapidesa, mentre que, al tram mig-alt li costa més i va més lenta perquè els grans són més angulosos i estan menys erosionats, el que fa que, encaixin millor i deixin menys espais buits per on pugui moure’s l’aigua.
La densitat és més elevada al tram mig-alt, donat que, aquesta està clarament relacionada amb la porositat del sòl, de forma que, un sòl poc porós serà més dens que un sòl molt porós, el qual serà menys dens. Això és perquè els materials que formen el tram mig-alt estan més compactats i encaixen millor, ja que no han estat desgastats per l’acció del riu. En canvi, els del tram baix estan més disgregats, per la gran erosió provocada per l’aigua i pel transport. A més, el sòl del tram mig-alt té arrels més gruixudes i llargues, pel fet que, els arbres són més grans, necessiten més subjecció al sòl i agafar més sals minerals i aigua de la terra per al seu creixement, la qual cosa, també fa que el sòl estigui més compactat que el del tram baix, on hi ha més arbusts i herbes i, per tant, les arrels són més petites. Finalment, són menys densos els materials del tram baix ja que, al fer el procés de la grano-selecció, a dalt, queden els sediments de gra més fi, les argiles i els llims, que es troben al tram baix, mentre que, a sota, es dipositen els blocs i les pedres més denses del tram mig-alt.
SITUACIÓ
Hi ha vegetació que és comuna a tots dos trams, com ara l'heura, la molsa, les falgueres, els verns o els líquens. A més, la molsa i els líquens afavoreixen la formació d'humus ja que mantenen la humitat del sòl i constitueixen una mena de capa que evita la degradació del terreny, donat que, el protegeix, per exemple, de les pluges torrencials. D'altra banda, l'heura també facilita la formació d'humus però és fortament perillosa, pel fet que, s'extèn molt ràpidament, creix en gran quantitat, s'enfila pels arbres, fins al punt que, quan les seves arrels són molt gruixudes i consistents, oprimeixen les branques i els troncs provocant, amb el pas del temps, la seva mort i posterior caiguda. Finalment, el tipus de vegetació que hi ha a la vora del riu és diferent de la que es troba més cap a la muntanya, donat que, la primera necessita molta més quantitat d'aigua, fins al punt que, algunes plantes han de tenir les seves arrels al llit del riu, mentre que, les altres no la necessiten amb tanta intensitat. A més, també varia en funció de la calor i de la llum del sol ja que, les plantes que estan exposades directament als raigs solars i, per tant, es troben en zones més caloroses, tenen les seves fulles adaptades a les condicions ambientals, com per exemple, l'estepa que dispersa les seves llavors amb els incendis, motiu pel qual, té en les seves fulles una substància enganxosa que els afavoreix.
Link a l'herbari de la riera de Vallcàrquera: https://docs.google.com/presentation/d/1XAf8LAt7nhrCkby3kJPM3F5wsTT8v7FMFk2t3nWX67g/edit#slide=id.p
L'aigua, tant del primer com del segon tram, és incolora i inodora, pel fet que, aquestes són les propietats fisicoquímiques de l'aigua pura a temperatura ambient. A més, no té gens d'escuma ni de terbolesa, sinó que, al contrari és bastant transparent perquè prové de la neu del massís del Montseny que es fon i, per tant, és d'una àrea neta i no contaminada. A més, l'aigua està en constant moviment, tot i que la velocitat al tram baix és una mica més baixa que al tram mig-alt, donat que, el terreny te menys inclinació i, com a conseqüència, l'aigua té menys força, el que fa que, vagi més lenta. Un altre factor que també és diferent és la temperatura ja que, al tram mig-alt, és una mica més alta que, al tram baix, perquè hi ha més quantitat d'aigua, el que provoca que aquesta mantingui més la calor interna de la terra i que es refredi més lentament. D'altra banda, les dues zones són molt ombrívoles, tot i que la segona encara ho és més, ja que hi ha més quantitat d'arbres, que alhora tenen més alçada i una capçada més ampla i densa, mentre que, a l'altre tram hi ha més aviat arbusts i plantes baixes, el que permet que pogui entrar més la llum del sol. Un altre paràmetre és el pH, el qual és el mateix en tots dos trams, tot i que no és el neutre que té l'aigua, ja que és més petit que 7 i, per tant, és més àcida, el que indica que la dissolució té més ions d'hidroni. Aquesta diferència de pH respecte a l'estàndard de l'aigua és deguda a l'acció tant de les plantes com dels animals que influeixen i canvien la quantitat d'ions d'hidroni. Finalment, els materials que es troben al llit del riu són de la mateixa mida, donat que, tots són blocs i pedres, malgrat que, en el primer tram són més petits, pel fet que, han patit més erosió durant el transport i, els del segon, no han patit aquesta meteorització perquè, al ser més pesats, l'aigua no els ha pogut transportar i no han modificat la seva mida ni la seva forma.
AIGUA
La fauna és més rica durant el camí que en les zones del riu pròpiament, encara que, en el tram mig-alt hi ha més espècies que en el baix. A més, tots els animals pertanyen al fílum dels artròpodes i la gran majoria a la classe dels insectes, tot i que, en el tram baix també hi ha aràcnids i en el tram mig-alt, crustacis. D'altra banda, la mida dels animals també depèn de la zona, donat que, en el tram baix són molt petits gairebé microscòpics, els quals van creixent, fins al tram mig-alt, en que es poden observar les seves parts a ull nu fàcilment. També el medi en el que es mouen depèn de cada zona, pel fet que, en el tram baix són terrestres i amb poca mobilitat, en el camí són voladors i amb una mica més de moviment i, en el tram mig-alt, són tant voladors com aquàtics, i amb gran mobilitat. Finalment, durant el camí, és quan hi ha més animals ja que hi ha més quantitat de llum i més varietat de plantes, les quals, a més, tenen flors amb pol·len i néctar, que són l'aliment de molts d'aquests insectes.
FAUNA
ESTUDI GEOMORFOLÒGIC DE LA RIERA DE VALLCÀRQUERA
TRAM BAIX
TRAM BAIX
TRAM MIG-ALT
TRAM BAIX
TRAM MIG-ALT
TRAM MIG-ALT
Aquesta és la típica distribució d’un bosc de ribera que creix a banda i banda del riu. Es tracta d’espècies caducifòlies i ripàries, és a dir, adquireixen l’aigua que necessiten, bàsicament, de la humitat del sòl i no tant de la pluviositat. La seva vegetació cobreix el riu, formant una espècie de túnel o galeria a sobre d’ell, molt diferent de la resta de vegetació de l'entorn, tant en color com en alçada. A més, les espècies estan situades en un sentit transversal al curs del riu, fent una gradació en funció de la quantitat d’aigua que necessiten, així, les que en necessiten més estan situades més properes a ell i tenen les seves arrels al llit del riu, com ara els salzes, i les altres estan, cada cop més allunyades, començant pel vern, després els pollancres i els freixes i, per últim, els oms i els tamarius. Finalment, hi ha una gran diversitat tant en arbres com en arbusts i herbes ja que hi ha tot tipus de joncs, canyissos, balques, esbarzers, etc i, a més, són espècies molt productives perquè gairebé mai els falta l’aigua, el principal factor que limita el creixement de la vegetació en aquestes zones i, també, pel fet que, el sòl és ric en nutrients i en sals minerals, sobretot el del tram baix, perquè ha estat constituït a partir de sediments i matèria orgànica transportada pel riu.
Totes aquestes característiques es compleixen en el nostre ecosistema ja que té aquesta forma de galeria; és molt ombrívol, perquè el riu té a sobre seu una espècie de túnel de vegetació que impedeix el pas de la llum; hi ha totes aquestes espècies vegetals típiques dels boscos de ribera, les quals, a més, estan disposades en sentit transversal i segueixen aquesta gradació en funció de la necessitat de l’aigua; i el sòl del tram baix és ric en sediments que ha portat el riu.

La riera de Vallcàrquera conflueix amb el riu Congost al municipi d'El Figueró, al nord de la comarca del Vallès Oriental, tocant amb Osona. La riera neix a Tagamanent, a prop d'Aiguafreda, i limita, al sud, amb La Garriga, al sud-est, amb Cànoves i Samalús, al sud-oest, amb l'Ametlla del Vallès i, al nord-oest, amb Sant Quirze Safaja.
VEGETACIÓ
XARXA TRÒFICA
COMPARACIÓ AMB UN BOSC DE RIBERA
Els materials que es troben a la vora i al llit del riu del tram baix són de diferent mida, donat que, alguns han estat transportats pel riu i, per tant, són més petits, venen de lluny, han patit més l’erosió de l’aigua i són més arrodonits, en canvi, d’altres, són més grans ja que han caigut, de zones properes, a dins del riu o a la vora, per la força de la gravetat de la terra, motiu pel qual, no han estat transportats ni erosionats, el que fa que, siguin més angulosos i estiguin menys desgastats. Per tant, molts dels materials que constitueixen la berma els ha dut el riu i són, més aviat, petits, arrodonits i disgregats ja que a l'haver-los transportat la riera, sobretot quan ha experimentat una crescuda del cabal i, per tant, ha tingut més força, han patit l'erosió de l'aigua que ha causat la modificació tant de la seva mida, de la seva forma com de la seva textura. A més, les graves que hi ha les ha portat el riu, d'aquesta manera, ja que aquestes es formen, com a conseqüència, del trencament d'altres roques, durant el transport, i presenten un color grisós, igual que les roques més grans. En canvi, les roques que es troben pròpiament al riu i els llims són més aviat d’un to marró i vermellós perquè són riques en ferro i s’oxiden, més fàcilment, a l'estar en contacte amb l’aigua.
En aquest tram, hi ha més còdols grans tant a la vora com al llit del riu i són més angulosos perquè no han patit l'erosió ni el desgast de l'aigua, propi del transport, que produeix les formes arrodonides dels materials. També es troben algunes roques més petites, que s'han format per l'acció de la meteorització física del vent, de les variacions brusques de temperatura i de les arrels més llargues, que han causat la seva disgregació en fragments més petits. La part més superficial del sòl és de color marró fosc gairebé negre i conté restes de fulles, tiges i arrels, és a dir, matèria orgànica fèrtil, que forma l'humus, el qual és ric en carboni i li dóna aquesta coloració negrenca al sòl. Finalment, aquests trossets de roca es barregen amb la terra i tenen un aspecte semblant al sòl ja que, per exemple, el seu color és bastant igual, tot i que, són una mica més clars i la seva composició, també, té elements comuns.
Mesurant la velocitat de l'aigua al tram baix del riu.
Mesura del pH.
L'humus d'aquesta zona és més pobre que el del tram baix, donat que, gran part de la matèria orgànica, per la pendent que té el sòl, és transportada pel riu i per les pluges intenses cap a les zones més baixes. A més, com que el sotabosc és més reduït, no afavoreix la producció d'humus perquè no protegeix les restes orgàniques que el constitueixen i hi ha menys organismes descomponedors al sòl, la qual cosa, fa que es produeixi menys quantitat d'humus. També el tipus de restes que es troben són diferents i predominen les arrels gruixudes i llargues, pel fet que, el tipus de vegetació són arbres grans.
ESTRUCTURA DE LES PLANTES
Les plantes son éssers vius pluricel·lulars i autòtrofs, és a dir, capaços de fabricar-se el seu propi aliment mitjançant un procés bioquímic anomenat fotosíntesi. Totes les plantes consten de tres parts: arrel, tija i fulles i algunes, també, tenen flors i fruit.
L'arrel és la part inferior de la planta, habitualment subterrània i que creix en sentit contrari a la tija. No té fulles, òrgans de reproducció ni cloroplasts i pot arribar a constituir la meitat del volum total del vegetal. Es tracta d’un òrgan vital per a la planta i que té diverses funcions: subjectar-la al sòl, absorbir l’aigua, els nutrients i les sals minerals del terra, acumular reserves de nutrients i contribuir i afavorir, tant la formació del terreny com de l’humus.
La tija és la part de l’eix del cos de la planta, d’on surten les fulles i les estructures reproductives. Es tracta d’un òrgan que creix cap a la llum i que, al seu interior, té vasos conductors de dos tipus: els vasos llenyosos o xilema, que transporten l’aigua i les sals minerals, les quals constitueixen la saba bruta, des de l’arrel fins a les fulles; i els vasos liberians o floema, que transporten l’aliment, produït per la fotosíntesi, la saba elaborada, des de les fulles a la resta de la planta, de forma que, aquest pugui arribar i nodrir a totes les cèl·lules de la planta.
Les fulles són un òrgan de la planta, en forma de làmina plana i fina ja que, d’aquesta forma, poden exposar a la llum la màxima quantitat de cloroplasts, per tal que la llum entri completament en els teixits i, així, puguin fer la fotosíntesi.
El coll és la part en la que s’uneix l’arrel amb la tija de la planta.
El cos és l’eix vertical, que està dintre del sòl i que serveix per a fixar i sostenir la planta al terra.
L’arrel principal és l’arrel més gruixuda, que creix verticalment cap avall i que constitueix el centre, a partir del qual surten altres arrels més petites.
Les arrels secundàries són ramificacions de la principal, no són tan gruixudes però, també, subjecten la planta al sòl. Igual que la principal, disposen de caliptra i de pèls absorbents.
La regió pilífera és l’àrea d’absorció de l’aigua i dels minerals del sòl i està formada pels pèls absorbents. Aquests són molt delicats i estan constituïts per cèl·lules que tenen les membranes molt fines, per tal d’incrementar la seva superfície d’absorció.
La regió de creixement està formada per cèl·lules que es divideixen molt ràpidament i de manera continuada, fent que l’arrel creixi en llargària.
La caliptra és una estructura en forma de con, tova i que no es pot apreciar a simple vista. Recobreix i protegeix el teixit de creixement, a més, que proporciona a l’arrel la informació necessària per al seu desenvolupament.
El limbe és tota la superfície de la fulla, té un color verdós i està dividit en dues cares: la superior, anomenada anvers, que és més dura i impermeable, i la inferior, anomenada revers, que és de color més clar.
Els nervis són les prolongacions dels vasos conductors de la tija, pels quals circula la saba, i que arriben fins a la fulla a través del pecíol. Un cop a la superfície de la fulla es ramifiquen, fent que el limbe quedi dividit en petites porcions.
El pecíol és una estructura mitjançant la qual les fulles s’insereixen a la tija. Les seves funcions bàsiques són el manteniment de l’estructura de la planta i el transport de fluids entre la tija i el limbe. A més, és un element que serveix per a la identificació de les plantes, en funció de les característiques que té.
El folíol és cadascuna de les parts en que es divideix el limbe d’una fulla. Quan aquest està dividit en folíols, la fulla és composta i, quan no ho està, és simple.
El raquis és una estructura lineal que constitueix l’eix d’una fulla composta, és a dir, és una prolongació del pecíol que només la tenen determinades espècies.

Els tricomes són pèls, que provenen de cèl·lules epidèrmiques i que creixen al damunt de la superfície de la fulla. Poden ser unicel·lulars o pluricel·lulars i donen a la planta una textura especial, que té diverses funcions com ara l'estalvi d’aigua, la protecció davant dels insectes o la injecció de verí, com és el cas de l'ortiga.
Els estomes són estructures vegetals, que regulen l’intercanvi de gasos: l’aire, que conté diòxid de carboni i oxigen necessari per a la fotosíntesi i la respiració, entra i surt de la planta, juntament amb el vapor d’aigua que la fulla transpira, a través d’aquestes obertures.

ZONA DE PISSARRES
Al mig del camí, entre el tram baix i el mig-alt vam fer una parada on vam veure grans formacions de pissarres, un tipus de roca metamòrfica, formada a partir de roques sedimentàries argiloses i que es divideix en fines làmines al trencar-se. A més, les roques metamòrfiques estan formades per la pressió dels materials, que varia d’una zona a una altra, el que provoca que es formin tires de materials, anomenades macles, unes ratlles que diferencien uns sediments dels altres.
Aquestes roques també pateixen la meteorització tant física com química. La primera està produïda per les arrels de les plantes que, al créixer necessiten més espai per a desenvolupar-se, i, com a conseqüència, produeixen esquerdes que acaben trencant les roques. També està ocasionada per la gelifracció ja que, a la zona del Montseny, molts vespres les temperatures baixen per sota dels zero graus, el que fa que, l’aigua es transformi en gel i, per tant, augmenti de volum, necessiti més espai i, per això, incrementi la grandària de les esquerdes produïdes per les arrels. A més, els animals, sobretot les aranyes, també meteoritzen físicament les roques, al construir els seus caus, i químicament amb els seus excrements que alteren la composició dels materials. Finalment, aquests sediments també estan exposats a l’oxidació pròpia de l’atmosfera, és a dir, de l’oxigen que respirem, però n’hi ha alguns que s’oxiden més fàcilment ja que contenen restes orgàniques, o bé, restes de materials rics en ferro i, com que el ferro és un metall, afavoreix la meteorització química de les roques.
Tot això, fa que les roques es trenquin amb molta més facilitat i, per gravetat, cauen, de forma que, es pot veure com la part trencada de dins és de color negra, ja que no ha patit l’oxidació, mentre que, la de fora és de color vermellenc perquè ja l'ha patit.
També s’observa com la vegetació ha canviat respecte a la del riu, pel fet que, el tipus de fulles és diferent, donat que, són mes petites, allargades, menys lluminoses i vistoses i tenen una capa poliàcida, per tal d’evitar la pèrdua d’aigua. Per tant, s’han adaptat a les condicions ambientals, reduint, per exemple, la seva superfície, per tal de perdre menys aigua, com el romaní, o dispersant les seves llavors, mitjançant la calor i els incendis, com ara l’estepa, ja que les seves llavors s’obren amb un gran increment de temperatura i arrelen, de seguida, en un camp incendiat, a més, com que els hi interessa el foc, tenen una fulla enganxosa, molt inflamable, de manera que, ella mateixa afavoreix que d’una petita espurna es faci un incendi.
La majoria de plantes que es troben són mediterrànies arbustives, que tenen prou amb qualsevol esquerda, on hi hagi una mica de terra fèrtil, per a poder arrelar i créixer i, després, les seves arrels seran les causants del trencament de les roques, com per exemple, el romaní. També és una zona on hi ha arbres fruiters ja que és propera als camps de conreu, de forma que, les llavors es dispersen i creixen de manera silvestre a la muntanya, és a dir, es tracta de la contaminació dels camps de conreu cap al bosc natural.
L'humus és la capa superior del sòl, de color negre per la gran quantitat de carboni que conté, i que està formada per la matèria orgànica descomposada pels animals, els bacteris i els fongs del sòl. En aquesta zona, és molt ric ja que conté moltes fulles seques, branques i arrels petites que han estat arrossegades pel riu, sobretot quant ha tingut més cabal, i també quan hi ha hagut pluges intenses o torrencials, que han portat les restes orgàniques de la part més alta de la muntanya. A més, com que la majoria de vegetació era de mida petita, arbusts i d'altres herbes, aquestes afavorien que hi hagués més humitat al sòl i, per tant, que aquesta matèria es descomposés més fàcilment, convertint-se en humus de bona qualitat. També hi ha organismes descomponedors que augmenten la formació de l'humus.
Un exemple d'aquests organismes descomponedors és la crosta de soca hirsuta, “Stereum hirsutum”, que és un microorganisme que causa malalties als arbres ja que altera el seu metabolisme cel·lular mitjançant la secreció d'enzims, de toxines, d'hormones i d'altres substàncies; i a través de l'absorció dels nutrients de les cèl·lules dels arbres, per a utilitzar-los per al seu propi creixement. A més, aquest, també, és parasitat per altres espècies de fongs com el fong gelatinós, “Tremella aurantia”, que fa lòbuls ondulats i plegats de color groc, taronja o daurat. Aquests organismes descomponedors es troben en les branques, en les fulles mortes i, fins i tot, en les vives, en les fustes mortes ja siguin de coníferes com d'arbres de fusta dura, com per exemple, l'alzina.
Tricomes d'una fulla.
Anvers d'una fulla de plàtan fals.
Revers d'una fulla de plàtan fals.
BASSA
Al mig del camí, entre el tram baix i el tram mig-alt, vam parar a una bassa d’aigua, d’on vam agafar mostres. Aquesta aigua, com que estava estancada, presentava diferències amb l'aigua del riu, com per exemple, el color ja que era, més aviat, marronosa; o la transparència, donat que, no era tan clara, sinó que, estava una mica tèrbola.
També, a l’analitzar-la amb el microscopi al laboratori, presentava diferències, pel fet que, en l'aigua del riu no es veia res perquè estava néta i no tenia cap tipus de microorganismes, mentre que, en aquesta, hi havia un petit animal, una espècie de cuc que, juntament amb sorra, formava una estructura semblant a un cargol de mar, la qual, a més, estava envoltada d’algues, pel fet que, es veia una cèl·lula al costat de l’altra.
A la part de sota es pot veure la roca mare que ha anat progressant fins a arribar a l'humus, que està a la part superior.
Les arrels meteoritzen físicament el sòl i provoquen despreniments.
Formació laminar de pissarres.
Planta de romaní enmig d'unes pissarres.
La pissarra està molt meteoritzada, de forma que, es trenca molt fàcilment i deixa veure com les parts de l'interior són de color més negre, ja que no han patit l'oxidació, mentre que, la resta és de color vermellenc per l'acció de l'oxigen.
Les aranyes fan els seus caus a les roques i les meteoritzen físicament.
DURANT EL CAMÍ
Llit del riu on es pot veure el tipus de materials que porta, com les graves, i les seves característiques, com ara l'oxidació.
Cascada i grans blocs de pedra.
Llit i vegetació típica de la vora del riu.
Bassa amb la vegetació de la zona.
Llit del riu amb les grans i llargues arrels .
Llit del riu amb les grans pedres i blocs, algunes de les quals estan oxidades.
TRAM BAIX
TRAM MIG-ALT
DURANT EL CAMÍ
En el tram baix del riu, els animals que trobem bàsicament són dos.
El pugó, “Aphididae”, pertany a la classe dels insectes del fílum dels artròpodes. És de mida petita, de colors variats encara que predominen el verd, el groc i el negre, i és un paràsit de les plantes amb flors. El seu cos és tou i ovoide, de forma que, no es poden distingir el cap, el tòrax ni l’abdomen. Tenen de quatre a sis antenes segmentades Alguns, també, tenen dos parell d’ales membranoses, transparents i petites, tot i que, les anteriors sempre són més grans que les posteriors. Es reprodueixen molt ràpidament i xuclen la saba de les plantes.
Les aranyes, “Araneae”, pertanyen a la classe dels aràcnids del fílum dels artròpodes. Tenen vuit potes i el seu cos està dividit en dues parts: el cefalotòrax i l’abdomen. Aquest últim té apèndixs que han estat modificats per tal de secretar el fil, per a teixir la teranyina. La majoria s’alimenten d’insectes i d’altres aranyes, tot i que, també, hi ha algunes que cacen ocells o sargantanes i, fins i tot, herbívores. Algunes espècies tenen verí el qual és molt perillós per als éssers humans.

En el tram mig-alt del riu, els animals que trobem principalment són:
La libèl·lula emperador “Anax imperator”, que pertany a la classe dels insectes del fílum dels artròpodes. Mesura uns 8cm de llarg i viu a zones humides. Les seves ales tenen una estructura rígida i estan situades en un angle recte en relació amb el seu cos, el qual és fi, allargat i de colors vistosos com el groc o el verd. S’alimenta de tot tipus d’insectes grans com, per exemple, els tàvecs. Són grans voladores, fins al punt que, poden atrapar i menjar les seves preses en ple vol. A més, poden girar sobre el seu cos, pujar i baixar en direcció vertical i anar a una velocitat de 200Km/h.

Els sabaters, “Gerridae”, són una família d’insectes del fílum dels artròpodes. Tenen una llargada compresa entre 1,6 i 36mm. La forma del seu cos depèn de l’espècie ja que poden ser tant prims i allargats com gairebé una rodona. No obstant, les seves potes sempre són primes i allargades, el que els permet caminar sobre l’aigua sense enfonsar-se i a una velocitat d’1,5m/s. El cap acostuma a ser allargat i algunes espècies tenen ales que les fan servir per a colonitzar nous territoris. S’alimenten d’altres insectes o de petits invertebrats.

El copèpode d’aigua dolça, “Copepoda Cyclops”, pertany a la família dels crustacis del fílum dels artròpodes i és de mida molt petita. No té closca i el seu cos està dividit en tres parts: la zona anterior, que té forma de pera i que inclou la regió cefàlica i els dos primers segments del tòrax; els tres segments del tòrax que són mòbils; i l’abdomen, sense apèndixs i que acaba en una cua amb filaments. Té només un ull, producte de l'evolució i fusió de dos ulls. Les seves antenes principals estan molt articulades i són molt més grans que les secundàries.
Les aranyes posen les ooteques, és a dir, els seus ous dins d’un sac de seda que acostuma a tenir forma rodona. Les femelles amaguen els sacs en una teranyina o bé els fixen en una paret. Una mateixa aranya pot produir diversos sacs i cadascun conté centenars d’ous. Aquests tenen forma d’esfera d’1mm de diàmetre aproximadament i poden ser de diversos colors. En cada posta, la quantitat d’ous depèn de la mida de la femella, donat que, les més grans posen més ous que les més petites.
Durant el camí, els animals que trobem són:
L’atlanta, “Vanessa atalanta” és una papallona diürna de la família dels nimfàlids, de la classe dels insectes del fílum dels artròpodes. És de colors vius, sobretot taronja i blanc, tot i que el fons és fosc, habitualment negre. Les erugues de la papallona mengen principalment fulles d’ortiga. Per a menjar, les erugues acostumen a lligar la fulla amb la seda, constituint una mena de càpsula protectora fins que se l’acaben de menjar. En canvi, els adults s’alimenten del nèctar de les flors i de la fruita molt madura.
Els celífers, “Caelifera”, més coneguts com llagostes o saltamartins, són un subordre de la classe dels insectes del fílum dels artròpodes. Tenen antenes curtes i les potes del darrere són més llargues i fortes que les del davant, per a poder saltar millor. Acostumen a tenir ales però només les del darrere són membranoses i els hi serveixen per a volar ja que les del davant no són útils en el vol. Es tracta d’insectes herbívors, motiu pel qual, poden arribar a ser grans plagues per a la vegetació.
La marieta de set punts, “Coccinella septempunctata”, és una espècie de coleòpter de la classe dels insectes del fílum dels artròpodes. Els adults mesuren entre 7,6 i 10,0mm. Les seves ales anteriors són de color vermell, amb tres punts negres cadascuna, i un més en el lloc on s’ajunten les dues, fent el total dels set punts. S’alimenta de pugons i viu en qualsevol lloc on hi hagi.
Els tàvecs, “Tabanidae”, pertanyen a la classe dels insectes del fílum dels artròpodes. Només tenen dues ales que els serveixen per a volar i que són les anteriors ja que les posteriors s’han convertit en apèndixs que ajuden a controlar el vol, de forma que, poden anar molt ràpid fins arribar als 30Km/h en el vol recte, el qual, a més és molt sorollós. Tenen dues característiques que diferencien els mascles de les femelles: la posició dels ulls ja que en els primers estan separats i en les femelles junts; i l’aparell bucal, donat que, el de les femelles és més fort i tallador que el dels mascles.
La blanqueta de la col, “Pieris rapae”, pertany a la classe dels insectes del fílum dels artròpodes. És una papallona que s’alimenta de plantes brassicàcies, com la col. Les seves ales són de color blanc, amb taques negres a les ales posteriors i les femelles, també, tenen dos punts a les anteriors, el que les distingeix dels mascles. El seu abdomen és d’un to verd pàl·lid. És de mida mitjana a petita ja que mesura entre uns 32 i 47mm.
El borinot comú, “Bombus terrestris”, pertany a la classe dels insectes del fílum dels artròpodes. És bastant gran ja que la reina fa de 2 a 2,7cm de llarg i les obreres d’1,5 a 2cm. La llengua de la reina mesura uns 10mm i la de les obreres una mica menys. El seu cos és de color negre amb ratlles grogues i amb el final de l’abdomen blanc. S’alimenta de pol·len i de nèctar, tot i que no fa el procés habitual de pol·linització a les flors.
L’”Oedemera nobilis”, és un coleòpter de la classe dels insectes del fílum dels artròpodes. És de color verd brillant habitualment encara que, també, pot ser blau o violeta. Té les ales anteriors molt estretes pel darrere, de forma que, deixa al descobert les ales posteriors membranoses. Els mascles tenen els fèmurs posteriors molt inflats, mentre que, les femelles els tenen prims. S’alimenta de pol·len i del nèctar de diversos tipus de flors.
Aparell bucal dels tàvecs.
Eruga de la papallona atlanta.
Saltamartí.
Marieta de set punts.
Cap d'un tàvec.
Blanqueta de la col.
Borinot.
Oedemera nobilis.
Paret per a frenar la força de l'aigua del riu Congost.
Parts d'una arrel.
Parts d'una planta.
Parts d'una planta.
Parts d'una fulla.
Tricomes d'una ortiga.
Fruit de la maduixera al microscopi.
En el tram baix del riu, la vegetació que trobem principalment és:
La falzia roja és un tipus de falguera d’uns 10 o 20cm, que creix a les esquerdes de les roques. Té el pecíol curt i de color negrós, el raquis fosc i el limbe de les fulles de color verd, completament dividit, entre 15 i 40 parells de pinnes petites i ovalades.
L’heura és una liana que puja per sobre d’altres plantes, arbres o parets rocoses. També és troba estesa pel terra a sota dels alzinars. Té una formació de petites arrels a les branques que li serveixen per a aferrar-se al seu suport. Les fulles que estan a prop de les branques fèrtils són romboïdals, mentre que, les de la resta de la planta presenten uns lòbuls de forma palmada.
El marfull és un arbust que pot arribar a formar un petit arbre. Les fulles són grans, amples, amb un marge sencer i una mica pilós i, per l’anvers, són força dures i lluentes. És una planta que es dóna en llocs ombrívols i humits, pròpia dels alzinars o de llocs on abans s’havien trobat aquests arbres. Té funcions medicinals.
L’ortiga és una planta perenne i de mida petita. Les fulles són ovalades amb els marges molt dentats. La característica més destacada és que té uns pèls petits que quan es trenquen alliberen una substància irritant, que produeix coïssor i inflamació a la pell. Tota la planta és d’un color verd molt intens. Suporta molt bé les baixes temperatures.
Els joncs són un conjunt de plantes de les zones humides, que tenen una alçada de 20cm aproximadament. Tenen rizomes, és a dir, la seva tija és subterrània i creix horitzontalment, de forma que, sembla una arrel però l'estructura és la d’una tija. Les seves branques creixen cap amunt i les seves arrels cap avall. El seu color és verd clar i a sobre de la tija creixen fulles de forma cilíndrica.
La balca de fulla estreta és una herba aquàtica perenne, rizomatosa i molt robusta. Té una alçada d’entre 1 a 3m. Les seves fulles són molt llargues, lienals, acaben en una mena d’espiga cilíndrica i tenen gran quantitat de flors, que es situen a dalt les masculines i a sota les femenines.

Durant el camí, la vegetació que trobem és:
L’alzina és un arbre molt característic ja que té una escorça gruixuda, amb moltes fissures, anomenada suro. Les fulles són coriàcies, en forma d’ou, l’anvers és de color verd lluent i el revers és blanquinós, com a conseqüència, de la seva pilositat. Aquest arbre s’utilitza molt per a l’explotació del suro.
El romaní és una de les plantes més conegudes a la zona del mediterrani, per la seva tradició, tant en usos culinaris com en usos medicinals. Les seves fulles són lineals, dures i amb l’anvers blanquinós, ja que està cobert per una gran pilositat. Es troba tant a la vora del mar com a les zones de muntanya més seques.
L’esbarzer és una planta perenne, que té les tiges herbàcies i primes. Les seves fulles tenen forma de trèvol, estan compostes per tres folíols i són de color verd per les dues cares. Es troba principalment en boscos on hi ha molta humitat.
L’eupatoria és una planta herbàcia, perenne i rizomatosa. Té una tija elevada, recta de gairebé 100cm, pilosa i que acaba en un raïm de flors grogues. Les seves fulles tenen folíols dentats i s’agrupen a la base formant una mena de roseta. Es troba en prats humits i, de vegades, a les vores dels camins.
L’ailant és un arbre caducifoli d’hivern que pot arribar a tenir una alçada de 20m. Té l’escorça llisa i blanquinosa i la seva capcada és bastant ampla. Les seves fulles són compostes, amb els folíols amples, lobulats i triangulars. Es troba a les vores de les carreteres i als marges dels torrents.
El salze blanc és un arbre caducifoli, d’una alçada de fins a 20m i que té una capçada allargada. Les seves fulles són alternes i pel revers es troben recobertes per una sedosa pilositat. La seva escorça conté una substància salicina, que va ser la precursora de l’àcid acetil-salicílic de l’aspirina.
El roure cerrioide és un arbre caducifoli, que té un tronc alt i fort. Les seves fulles són coriàcies, amb lòbuls regulars i de forma triangular. La seva fusta és molt apreciada per a fer mobles. Es pot trobar en boscos purs, però, el més habitual, és trobar-lo barrejat amb altres tipus de roures.
El freixe és un arbre caducifoli, que pot arribar als 30m d’alçada i que té l’escorça llisa i grisa. Les seves fulles són compostes, es disposen de forma oposada a les tiges, tenen una mida de 20 a 30cm de llarg i estan formades per folíols dentats.
L’om és un arbre caducifoli, que pot assolir una alçada de fins a 30m i que té una capçada molt densa. Les seves fulles són de forma ovalada, dentades i asimètriques. Té el pecíol curt i el limbe mesura de 6 a 8cm de llargada.
El pollancre és un arbre caducifoli que pot arribar a una alçada de 30m. La seva escorça és de color gris blanquinós i llisa al principi, però, després es torna una mica arrugada longitudinalment. La forma de la copa és molt variable i les branques són robustes, al començament, i després són més fines. Les seves fulles són verdes per les dues cares, tenen forma romboïdal, mesuren entre 5 i 10cm de longitud i poc menys d’amplada, amb els marges translúcids i una mica dentats. El pecíol té una mida de 2 a 6cm de longitud.
La dent de lleó és una planta de fulla perenne i amb una alçada d'entre 40 i 50cm. Té una arrel primària llarga Les seves fulles són alternes i formades per lòbuls triangulars amb els marges dentats. No té pecíol i, de vegades, pot presentar microvellositats. La seva tija sempre és molt curta. Té una flor de color groc daurat, el que permet, identificar-la amb més facilitat.
En el tram mig-alt del riu, la vegetació que trobem principalment és:
La falguera és un arbust que viu a zones humides i fresques, que mesura de 40cm a 2m d’alt i que pot cobrir grans superfícies de terra, gràcies a les seves llargues i gruixudes tiges subterrànies que s’estenen per sota del sòl. Les seves fulles són consistents, de forma triangular i amb llargs pecíols.
La molsa és una planta perenne que té una alçada de 2 a 20mm i de color verd o verd groguenc. És típica de sòls humits i reté la seva humitat, fent que el sòl no es degradi. A més, constitueix un important refugi de petits invertebrats. La seva recolecció indiscriminada pot resultar molt perjudicial per al medi i produir grans danys a l’ecosistema.
El vern és un arbre caducifoli, amb una alçada màxima de 25m. El seu tronc és dret i amb l’escorça llisa. Les seves fulles són obstuses, dentades, enganxoses, amb una mida d'entre 5 i 9cm i amb 5 o 8 parells de nervis. El pecíol és curt ja que mesura de 5 a 10cm. Les seves arrels s’extenen amb molta facilitat per la superfície del sòl, de forma que, l’arrel principal es perd ja que es desenvolupen moltes de secundàries, que ajuden a l’arbre a fixar-se més al terra.
Els líquens o fongs liquenitzats són uns éssers vius fotosintètics, formats per una associació d’un fong i una alga i, com a conseqüència, posseeixen característiques tant dels fongs com de les algues. Tenen una gran capacitat d’adhesió al substrat i, també, una forta resistència i tolerància a la dessecació, el que els permet, colonitzar els ambients que les plantes no poden.
El plantatge alpí és una herba perenne, amb fulles ovalades i simples, que formen una beina a la base. Les seves flors són petites i s’agrupen en espigues terminals, cilíndriques i denses. Es tracta d'una herba medicinal.
L’arítjol és una planta liana molt comuna a tots els països catalans. És de color verd tot l’any i s’enfila en altres plantes, gràcies a circells que li surten, de dos en dos, a la base del pecíol. Té poques fulles, les quals estan separades, són molt lluentes i tenen una mida d'entre 4 i 10cm.

Tot això ho mostra el nostre vídeo, on es pot veure l’ecosistema de la riera de Vallcàrquera, mitjançant la realització de l’esquema del tall transversal.
Esquema d'un bosc de ribera.
ORGANISMES CARNÍVORS PRIMARIS
ORGANISMES CARNÍVORS SECUNDARIS
ORGANISMES PRODUCTORS
ORGANISMES HERBÍVORS
ORGANISMES DESCOMPONEDORS
Falguera.
Plantatge alpí.
Vern.
Líquens.
Heura.
Falzia roja.
Ortiga.
Pollancres.
Roure.
Dent de lleó.
Esbarzer.
Vasos conductors de la tija.
Full transcript