Loading presentation...

Present Remotely

Send the link below via email or IM

Copy

Present to your audience

Start remote presentation

  • Invited audience members will follow you as you navigate and present
  • People invited to a presentation do not need a Prezi account
  • This link expires 10 minutes after you close the presentation
  • A maximum of 30 users can follow your presentation
  • Learn more about this feature in our knowledge base article

Do you really want to delete this prezi?

Neither you, nor the coeditors you shared it with will be able to recover it again.

DeleteCancel

Make your likes visible on Facebook?

Connect your Facebook account to Prezi and let your likes appear on your timeline.
You can change this under Settings & Account at any time.

No, thanks

Observacions d'un voyer

No description
by

Mercè Durà

on 28 January 2014

Comments (0)

Please log in to add your comment.

Report abuse

Transcript of Observacions d'un voyer

Estructura
Joan Fuster, dins Notes d’un desficiós (1980,
extret de Ser Joan Fuster. Antologia de textos fusterians,
Alzira, Edicions Bromera, 1993, pàgs. 38-39.
OBSERVACIONS D’UN «VOYEUR»
OBSERVACIONS D’UN «VOYEUR»
Potser la «raça» millora. O m’ho sembla, a mi. Note que cada estiu, a vora mar, la
multitud balneària resulta una miqueta més digna de ser mirada. Fa uns anys, quan les
autoritats franquistes començaren a fer els ulls grossos en la qüestió de la «moral» diguem-
ne «turística», l’espectacle era horrorós. Hi havia, sí, els cossos joves, generalment
5 gràcils, de cuixes egrègies i torsos temptadors. Però les persones d’una certa edat –dels
trenta cap amunt– solien fer pena: hi abundaven les mamelles penjolloses, els culs in-
Commensurables, les panxes agressives, els bíceps flàccids. Eren els residus de l’obesitat
urbana, o, al contrari, també, les conseqüències d’una flacor malaltissa i així mateix
procedent del món asfaltat. I eren, sobretot, la fatalitat dels anys. Tot això que ni tan
10 sols arriba a cridar-nos l’atenció quan el veïnat va vestit com déu mana, es convertia en
escandalós des del moment que es llevava roba. L’escultor Manolo Hugué solia afirmar
que «el cos humà és gòtic»: deforme. Una opinió massa pessimista, és clar. En tot cas,
tampoc no és «grec». Siga com siga, la cosa va prenent un aire bastant més consolador.
La ventripotència dels senyors disminueix, gràcies a la dietètica, al tennis o a vés a sa-
15 ber què; les senyores aguanten amb una relativa elegància el propòsit de dissimular les
seues ruïnes físiques, amb l’ajuda de cosmètics, de fàrmacs, de massatges. Més val així.
I el cas és que, moltes d’aquestes senyores, molts d’aquests senyors, no arriben encara a
eliminar els seus michelins, i els exhibeixen sense vergonya. Potser pensen, com aquell
personatge de la cort de donya Germana de Foix: «¡Bé està la carn sobre els ossos!»...
20 Però –vull insistir-hi– el panorama canvia ¡Que vaja a més! Una «platja» agradable no
solament la constitueixen la mar i l’arena, el paisatge i els restaurants, els xalets i l’eclipsi
dels capellans: la qualitat «corporal» dels clients hi és decisiva. I, si no, pregunteu-nos-ho
als voyeurs com jo...
títol remàtic
a partir de la problemàtica que la imatge de les persones ha canviat. La llibertat que el país ha adquirit progressivament ha permés la modificació, fins i tot, de la forma dels cossos.
El tema de què vol parlar Fuster és la llibertat,
La intenció comunicativa no és una altra que la de mostrar al receptor fins a quins extrems havia influït el poder del franquisme en anys anteriors, i d’una forma irònica, però també sincera, manifestar la seua idea, que la llibertat proporciona també bellesa.
Des del punt de vista de l’organització i de la selecció del contingut, l’enunciat comença amb una exposició clara i contundent de la
tesi
de l’emissor: dues oracions breus amb l’estil escèptic de Fuster. La primera dubitativa «Potser» i la segona introduïda per la conjunció

disjuntiva «O»: «Potser la “raça” millora. O m’ho sembla a mi». I per reforçar aquesta idea i donar-li validesa
es basa en la pròpia experiència personal,
«Note que cada estiu, a vora mar», i insisteix, «la multitud balneària resulta una miqueta més digna de ser irada». Fuster empra aquestes metàfores «la raça» i «la multitud balneària» per referir-se als espanyols. El terme raça està entre cometes, potser, per ironitzar la seua significació en època franquista.
A la línia 2 inicia la primera part del cos argumentatiu amb un
connector temporal «Fa uns anys»
per descriure amb ironia una situació històrica passada, quan la dictadura franquista mostrà més permissivitat, i que Fuster diu moral turística perquè eren els anys de l’eclosió del turisme a l’Estat Espanyol. Desenvolupa una
argumentació de causa / conseqüència,
primer la conseqüència: «l’espectacle era horrorós» (l.4) i estableix un contrast, mitjançant el
connector «Però»
(l.5), entre la descripció dels cossos joves i els «d’una certa edat», de forma quasi hiperbòlica i, com no, irònica. Després, de la línia 7 a la línia 11 la causa: «Eren (...) I eren»; dues són les causes, una, les misèries de la ciutat i una altra, emfatitzada i ambigua, que pot referir-se o bé als anys en què els hi va tocar viure o bé a l’adversitat de la vellesa, «sobretot, la fatalitat dels anys». El següent
argument és de simetria:
«Tot això que ni tan sols arribava a cridar-nos l’atenció quan el veïnat va vestit com déu mana, es convertia en escandalós des del moment que es lleva la roba» (l.9), seguit d’un
argument d’autoritat
«l’escultor Manolo Huguet...» encara que se’l qualifica de pessimista i es dóna una alternativa «En tot cas, tampoc no és “grec”» (l.13).
Així doncs, el text es veu dividit en quatre parts, la primera, una introducció on ja apareix la tesi; les dues parts següents són argumentacions comparatives de l’època franquista i de l’època de la transició respecte a la història i a la societat; i finalment, amb una inserció clara per part de l’autor, «vull insistir-hi», torna a la tesi de l’inici. L’estructura és, per tant,
circular.
Comença exposant la seua tesi i acaba repetint la mateixa idea, ampliant-la i deixant-la oberta a la reflexió i al somriure.
c) Analitzeu la varietat diatòpica i posa exemples.


Fuster no amaga la seua procedència dialectal amb el
morfema -e de la 1a persona del present d’indicatiu
«note» (l.1) i
del morfema -a, del subjuntiu
«siga» (l.13) i «vaja» (l.20); o el
lèxic «miqueta»
(l.2) i

«arena»
(l.21), propi del català estàndard occidental. L’ús culte que fa de la llengua li permet usar els incoatius «exhibeixen» (l.18), els demostratius reforçats «aquestes» (l.17), o el pronom feble adverbial «hi és» (l.22).
La
tipologia textual predominant és l’argumentativa.
És un text que mostra una opinió, la tesi, i l'argumenta de manera lògica. L’autor elabora, ja des del principi, una
estratègia discursiva
argumentativa amb
estructures textuals narratives
amb l’ús del pretèrit imperfet “Hi havia... solien... eren... es convertia...” per apel·lar al passat,
descriptives
p
er argumentar la qualitat de la situació “hi abundaven.... Eren.... I eren, sobretot, la fatalitat dels anys” i estructures textuals
expositives
amb l’ús de la 3ª persona “disminueix, aguanten, arriben, exibeixen...”
b) Resumiu el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. [1 punt]
El comentari del text «Observació d’un voyeur», que pertany al llibre Notes d’un desficiós de Joan Fuster, es pot resumir de la següent manera: Quan es va relaxar la pressió moral franquista, la gent freqüentà més la platja i es mostrà sense roba. Des d’aleshores l’aspectefísic del personal ha millorat. Amb l’ajuda de la dieta, l’exercici físic i alguns medicaments, les dones i els homes, malgrat l’edat, aconsegueixen mantenir uns cossos més joves i bells, i oferir així, un bon espectacle a les platges.

La
modalització o subjectivització del text
, és la pròpia dels textos argumentatius. La presència de l’emissor hi és palesa, i així s’observa:
índexs gràfics que permeten destacar elsignificat d’una paraula
de manera pragmàtica, «raça» (l.1), «moral» (l.4), «turística» (l.4),«grec» (l.13), «platja» (l.20) i «corporal» (l.22);
elements lèxics valoratius
, sobretot adjectius«multitud balneària» (l.2), «espectacle horrorós» (l.4), «fer pena» (l.6), «penjolloses [...] incommensurables[...] agressives [...] flàccids» (l.7);
expressions quantitatives
com «una miqueta més digna» (l.2), «massa pessimista» (l.12), «bastant més consolador» (l.13);
verbs que expressen el sentiment de l’emissor
«note» (l.1), «m’ho sembla a mi» (l.1), «vull insistir-hi» (l.20);
fórmules de posicionament de l’emissor
«Potser» (l.1), «Hi havia, sí» (l.4), «és clar» (l.12), «Més val així. I el cas és que» (l.16), «¡Que vaja a més!» (l.20);
crida al receptor,
«pregunteu-nos-ho» (l.22); i, per suposat
la ironia
de què fa ús quan descriu com estaven els cossos o com hauria de ser una platja agradable, ironia que resulta més rica gràcies al domini de la llengua que mostra Fuster i dels recursos retòrics,
metàfores,
«eclipsi dels capellans» (l.21) o
hipèrboles
«els culs inconmensurables, les panxes agressives» (l.7).

Els participants en la comunicació són:
en el pla contextual,
l’emissor real,
Fuster,creador empíric del missatge que inicia la comunicació.
El receptor real
qui llig i interpreta el text en temps real. En el pla intermedi,
l'emissor model
mostra un domini de la llengua, des de les expressions col•loquials: “Fer els ulls grossos”(l.4), “com déu mana”(l.16), a les més cultes “gràcils”, (l.7), “egrègies”(l.7), “incommensurables”(l.10); també es veu aquesta autoritat en els sintagmes nominals que crea “multitud balneària”(l.1), “torsos temptadors”(l.8), “panxes agressives”(l.11) “obesitat urbana” (l.12). “flacor malaltissa”(l.9), “món asfaltat”(l.14), “ruïnes físiques”(l.25), “la qualitat dels clients”8l.35); a més de la creació de paraules com “ventripotència”(l.21).
El receptor model
haurà de compartir el coneixement marc de michelins(l.28) o de voyeur (l.36), a més dels coneixements enciclopèdics, “autoritats franquistes”(l.3), “gòtic”(l.19), “grec” (l.20) o “donya Germana de Foix” (l.30). Tot això configura el tarannà de l'emissor, que no solament coneix bé la seua llengua sinó també la història o la cultura del seu poble, com també el receptor tindrà un nivell intel•lectual i cultural suficient per entendre i comprendre l'enunciat.
En el pla textual es fa present
el locutor
mitjançant
la presència dels
díctics personals:
pronoms personals forts “mi” (l.1) i “jo”(l.36); pronoms personals febles: “m’ho sembla”(l.1) , desinències verbals de 1ª persona del singular “note”(l.1), “vull”(l.31); amb el plural de modèstia “diguem-ne”(l.15) per tal de mostrar objectivitat. S’hi observa la presència de
l'alocutari
en els díctics de persona “cridar-nos” (l.15), que es tracta d’un
plural inclusiu i global,
és a dir, que inclou el receptor i la resta de la gent. Un altre plural, “pregunteu-nos-ho”(l.36),
plural exclusiu

perquè
exclou el receptor del col•lectiu a què pertany l’emissor. L’expressió “ves a saber què”(l.23) no és un díctic que assenyale el receptor sinó una interpretació impersonal d’un verb conjugat en segona persona del singular. S’hi pot afegir que el text presenta polifonia ja que n’hi ha més d’una veu que organitza el discurs. Primer quan fa referència a Momolo Huguet i després al personatge de la cort de donya Germana de Foix, en ambdós casos el discurs reportat es fa de manera directa amb la cita mitjançant les cometes.
Els
díctics de temps
: la locució “Fa uns anys”(l.3) i els temps verbals díctics que marquen l’ara enunciatiu “note, disminueix, aguanten, arriben, vull”, i marca l’abans d’ara “començaren”(l.4). La locució que assenyala el
díctic d’espai
s’hi troba a línia 2 “a la vora de la mar”.
En segon lloc
els connectors.
S’hi pot observar els marcadors textuals que estan dividint les parts significatives del text i que són: “Potser”(l.1) introdueix la tesi amb un to dubitatiu; “Fa uns anys”(l.3) connector temporal; “Siga com siga”(l.20) per continuar en la mateixa idea; i per últim, encara que contrasta solament amb la idea anterior, “Però”(l.31) dóna pas a la tesi, Hi ha d’altres connectors que uneixen idees: “Però”(l.8) de contrast “I, eren”(l.14) com a matisador d’addició, “En tot cas” d’oposició o contrast, “I el cas és que”(l.26) matisador per exposar un exemple contrastiu, “Potser pensen”(l.29) matisador que introdueix possibilitat d’exemple, i per últim “I, si no,”(l.35) on hi ha un connector d’addició i un matisador adversatiu.

Potser
la

«raça» millora.
O
m’ho sembla, a mi. Note que cada estiu, a vora mar, la multitud balneària resulta una miqueta més digna de ser mirada.
Fa uns anys,
quan les autoritats franquistes començaren a fer els ulls grossos en la qüestió de la «moral» diguem- ne «turística», l’espectacle era horrorós. Hi havia, sí, els cossos joves, generalment5 gràcils, de cuixes egrègies i torsos temptadors.
Però l
es persones d’una certa edat –dels trenta cap amunt– solien fer pena: hi abundaven les mamelles penjolloses, els culs in- Commensurables, les panxes agressives, els bíceps flàccids. Eren els residus de l’obesitat urbana, o, al contrari, també, les conseqüències d’una flacor malaltissa i així mateix procedent del món asfaltat.
I eren
, sobretot, la fatalitat dels anys. Tot això que ni tan10 sols arriba a cridar-nos l’atenció quan el veïnat va vestit com déu mana, es convertia en escandalós des del moment que es llevava roba. L’escultor Manolo Hugué solia afirmar que «el cos humà és gòtic»: deforme. Una opinió massa pessimista, és clar. En tot cas, tampoc no és «grec».
Siga com siga,
l
a cosa va prenent un aire bastant més consolador. La ventripotència dels senyors disminueix, gràcies a la dietètica, al tennis o a vés a sa-15 ber què; les senyores aguanten amb una relativa elegància el propòsit de dissimular les seues ruïnes físiques, amb l’ajuda de cosmètics, de fàrmacs, de massatges. Més val així.
I el cas és que,
moltes d’aquestes senyores, molts d’aquests senyors, no arriben encara a eliminar els seus michelins, i els exhibeixen sense vergonya.
Potser pensen,
com aquell personatge de la cort de donya Germana de Foix: «¡Bé està la carn sobre els ossos!»...20 Però –vull insistir-hi– el panorama canvia ¡Que vaja a més! Una «platja» agradable no solament la constitueixen la mar i l’arena, el paisatge i els restaurants, els xalets i l’eclipsi dels capellans: la qualitat «corporal» dels clients hi és decisiva.
I, si no,
pregunteu-nos-ho als voyeurs com jo...
b) Al text hi apareixen una sèrie de connectors que permeten unir unitats sintàctiquessuperiors a l’oració, indiqueu el significat que aporta cada un dels casos següents.[1 punt]
1.
Siga com siga
(l
.13)És un connector contrastiu, des del punt de vista semàntic, indica diferència,disparitat, entre els elements que uneix, tot establint una concessió des del puntde vista pragmàtic. Per tant és un connector de contrast, concessiu.
2.
I el cas és que
(l
.17)És un connector, des del punt de vista semàntic que indica addició, uneix duesidees però amb un sentit especificatiu, concretitzant, des del punt de vista pragmàtic.Es tracta, per tant, d’un connector d’addició, especificatiu.
3.
I eren, sobretot
(l.19)En a
quest cas és un connector també d’addició des del punt de vista semàntic,uneix idees però, des del punt de vista pragmàtic, és a dir, en la relació textualindica intensificació, es tracta de donar èmfasi de manera matisada ja que «sobretot» va entre comes. És, per tant, un connector d’addició, d’intensificació.
4.
Però
(l. 20)És
un conn
ector contrastiu des del punt de vista semàntic i opositiu, des delpunt de vista pragmàtic ja que oposa les dues idees que relaciona. Es tracta d’unconnector de contrast, opositiu.
a) Indiqueu la pronunciació dels elements subratllats. [1 punt]
1. Fa uns anys (l.2): s
inalefa.
2. propòsit de (l.15): so
nora.
3
. els xalets (l.21): sor
da.
4.
constitueixen (l.21): sord
a.

c) Digueu el significat que adquireixen aquestes paraules o expressions al text, o in-diqueu- ne un sinònim. [1 punt]

1.
ulls grossos
(l.3): deixar fer, deixar passar quelcom aparentant no veure-ho.

2.
fer pena
(l.6): fer llàstima. Expressa dolor, disgust, tristor. Angoixa moral que prové de la compassió.

3.
tampoc no és «grec»
(l.13): que no és perfecte, esplèndid, magnífic, sublim o majestuós.

4.
l’eclipsi dels capellans
(l.21): ocultar a la llum allò que es veia a la realitat. Interposar-se entre la realitat i la moral. Enfosquir l’ambient moral.
Full transcript