Loading presentation...
Prezi is an interactive zooming presentation

Present Remotely

Send the link below via email or IM

Copy

Present to your audience

Start remote presentation

  • Invited audience members will follow you as you navigate and present
  • People invited to a presentation do not need a Prezi account
  • This link expires 10 minutes after you close the presentation
  • A maximum of 30 users can follow your presentation
  • Learn more about this feature in our knowledge base article

Do you really want to delete this prezi?

Neither you, nor the coeditors you shared it with will be able to recover it again.

DeleteCancel

Make your likes visible on Facebook?

Connect your Facebook account to Prezi and let your likes appear on your timeline.
You can change this under Settings & Account at any time.

No, thanks

HISTÒRIA DE ROMA

No description
by

Antonia Ferriol

on 13 January 2017

Comments (0)

Please log in to add your comment.

Report abuse

Transcript of HISTÒRIA DE ROMA

HISTÒRIA
DE
ROMA
1. SITUACIÓ GEOGRÀFICA
Roma neix al cor del Llaci, a la vora del riu Tíber i a les faldilles de set turons; el seu emplaçament és el d'una ciutat defensiva, ja que està situada en un lloc estratègic i de difícil accés per a l’enemic.
Reb influències religioses i socioculturals tant dels pobles indoeuropeus de la zona (umbres, oscos, samnites, volscos, eqües, llatins...), com dels etruscs i dels grecs.
Itàlia és, a la seva vegada, el cor de la Mediterrània, l’eix de simetria que separa la conca oriental i l’occidental; Itàlia mira per igual a Àfrica i a Europa.
2. ETAPES DE LA HISTÒRIA DE ROMA
2. A ORIGEN LLEGENDARI
2. B ORIGEN HISTÒRIC
2.B.1 ELS PRIMERS POBLADORS
2.B.2 ELS LLATINS
2.B.3 L'ORIGEN DE LA CIUTAT DE ROMA
2.C ETAPES HISTÒRIQUES
2.C.1 MONARQUIA (753 aC - 509 aC)
2.C.2 REPÚBLICA (509 aC - 27 aC)
2.C.3 IMPERI (27 aC - 476 dC)
2. A. ORIGEN LLEGENDARI DE ROMA
Ennees
Ennes sortint de Troia
Viatges d'Enees
Llatí
Ascani
Numítor
Alba Longa
Rea Sílvia
Mart i Rea Sílvia, detall del mosaic del circ de la vil·la de Can Pau Birol, 300 d.C.
Ròmul i Rem
Lloba capitolina
21 d'abril de 753 aC
2.B ORIGEN HISTÒRIC
¿què sabem de veritat dels orígens de Roma i què és el que els estudis arqueològics i històrics han trobat de real en els bells relats de la historiografia grecoromana?
2.B.1 ELS PRIMERS POBLADORS D'ITÀLIA
Lígurs

Itàlics

Etruscos

Grecs
- neolític
- desplaçats i/o absorbits pels pobles itàlics al II mil·leni aC
- conglomerat de famílies independents
- parlaven una llengua indoeuropea però amb profundes variants
- principals pobles: UMBRES, OSCOS, SAMNITES, SABINS,
EQÜES, VOLSCOS, LLATINS
- I mil·leni aC
- nord del Llaci
- poble no indoeuropeu, procedent de l'Àsia Menor
- molt civilitzat, implantaren una civilització urbana.
- poble industrial i comerciant.
- màxima expansió econòmica i social a la primera meitat de s.VI aC
- s.VIII aC
- sud d'Itàlia i Sicília
- ciutats comercials
Itàlics
Lígurs
Etruscos
Grecs
2.B.2 ELS LLATINS
- Es van establir al Latium (Laci)




- Territori limitat a l’est pels eqües i pels sabins,
al sud pels volscos,
a l’oest pel mar Tirrè i,
al nord, pel riu Tíber.
(que els servia de línia fronterera natural amb els etruscos)



- Organitzaren els seus assentaments en règim federal:
- Cada família ocupava un territori petit, del qual n'era propietari.
- Un grup de famílies formava la gens.
- Un conjunt de gentes es federava i formava una tribu.



- Aquestes tribus no se sentien independents de les altres i es defensaven plegades dels atacs exteriors,



- Tenien un origen comú, parlaven la mateixa llengua, tenien una única moral i professaven idèntiques creences religioses.
La relació entre les diverses famílies es feia per mitjà del
pater familias,
cap de la família, que es reunia periòdicament amb els altres patres familias per tractar temes comuns.
El poble llatí vivia tranquil·lament a la plana.
Es dedicava a l’agricultura i a la ramaderia.
Quan els volscos i els eqües el van perseguir es van haver de refugiar en recintes fortificats. Així és com va néixer als monts Albans la ciutat d’Alba Longa, la metròpoli més antiga dels llatins.
2.B.3 L'ORIGEN DE LA CIUTAT DE ROMA
Roma no es va fer en un dia, sinó de mica en mica.
Els llatins que habitaven a prop de la desembocadura del riu Tíber, perseguits pels etruscos, es van establir als turons o a les muntanyes properes (el Palatí, l’Aventí, l’Esquilí i el Celi) i van formar una federació per defensar aquell territori contra els enemics que tenien més a prop: els etruscos i
els sabins.
El centre geogràfic i estratègic d’aquesta federació devia ser el turó Palatí. Les excavacions semblen confirmar que les restes més antigues s’han trobat en aquest turó.
La zona que ocupaven era una zona molt desitjada per ser un lloc molt estratègic per diversos motius:
- hi passava la ruta comercial de l’ambre,
- unia el nord amb el sud de la península,
- els turons servien de defensa contra els possibles enemics,
- el riu Tíber era una via de comunicació, tant de terra endins com des del mar, necessària perquè s’hi desenvolupessin les activitats comercials.
Al final del segle VII a.C., esverats pel risc que comportava l’expansió dels etruscos, que havien ocupat tota la Itàlia central, els llatins i els sabins van formar una unitat política i religiosa, l’anomenada confederació Septimontium (dels set turons).
Per regir els afers de la confederació nomenaven un cap, dit rex , i un consell de 100 o 300 ancians, que formaven el Senat.
2.C.1 LA MONARQUIA
(753 aC – 509 aC)
2.C ETAPES HISTÒRIQUES
Roma es regia per una
monarquia electiva.
Durant el període d'elecció (interregne), la ciutat era governada per un interrex, càrrec en què s'anaven alternant els membres més destacats del Senat.
Durant la monarquia, tot el poder polític es concentrava en la figura del rei. També hi havia un Senat, o consell d'ancians, i una assemblea de ciutadans.
El Senat estava format pels caps de les distintes famílies (pater familias) i la seva funció era assessorar el rei, governar durant l'interregne i elegir el successor.
La tradició explica que a Roma hi va haver set reis. En una primera fase, hi va haver una alternància entre reis sabins i romans; i a partir del quart rei, pertànyen al poble etrusc.
A un rei bel·licós, li succeia un més pacifista.
- REIS ROMANS I SABINS: (753 aC – 616 aC)
Ròmul 753-716 aC
Numa Pompili 715-673 aC
Tul·li Hostili 672-640 aC
Ancus Marci 640-616 aC

- REIS ETRUSCOS: (616-509 aC)
Tarquini Prisc 616-579 aC
Servi Tul·li 578-535 aC
Tarquini el Superb 535-509 aC
Ròmul (753-717 a.C.)
fou el fundador i primer legislador de Roma.
Va obrir les portes a gents de les regions veïnes i forma una espècie de grup selecte format per 100 homes; els seus descendents seran els anomenats patricis.
Per crèixer necessiten resoldre un problema bàsic: la manca de dones. Com no les tenien Ròmul va convidar els pobles pròxims a uns grans jocs atlètics i eqüestres. Els veïns, majoritàriament sabins, hi van acudir amb les seves esposes i filles i mentre tots estaven pendents de l'espectacle, els romans van arrabassar per la força les noies solteres dels seus pares, que van ser obligats a marxar sense les seves filles.
Seguint les instruccions de Ròmul els romans van fer tot el possible per calmar amb amor, bones paraules i carícies les que havien estat forçades a ser les seves dones.
Tanmateix naturalment, els pares no van quedar-se de braços plegats, sinó que van emprendre una guerra contra els romans per recuperar les noies.
Els romans van vèncer els pobles menys nombrosos sense gaires problemes, però els sabins amb el seu rei Taci, van saber actuar amb prou astúcia per posar Roma en greu perill.
Finalment, van ser les dones que havien estat raptades les que van interposar-se entre els uns i els altres suplicant que s'aturessin perquè no volien que els seus marits i els seus pares es matessin entre si. Commoguts pels precs desesperats de les filles dels uns i de les esposes dels altres, els sabins i els romans acorden no solament fer la pau sinó unir els dos regnes en un de sol, governat conjuntament per Ròmul i Taci.
A la mort de Ròmul, una assemblea popular designa com al seu successor a Numa Pompili, de procedència sabina. Aquest rei va voler organitzar la nova ciutat i li donà una sèrie de lleis. Va començar a construir els primers temples i va posar ordre al món religiós.
En morir Numa, Tul•lus Hostili, un rei guerrer i bel•licós va succeir-lo. Aquest rei va atacar Alba, que s’havia convertit en la ciutat predominant del Laci, i la va destruir. Va continuar ampliant el territori romà amb la conquesta d’altres ciutats etrusques.
El quart rei de Roma, Ancus Marci, va continuar les conquestes del seu predecessor i sotmeté moltes ciutats llatines per la força de les armes. Se li atribueix la primera construcció d’un pont sobre el riu Tíber, per comunicar la ciutat amb el barri que s’anava formant a l’altra banda del riu, el Janícul.
Per tant, en aquesta època, i segons la tradició, Roma era ja una ciutat amb un gran nombre d’habitants, provinents en la seva majoria de les conquestes. Malgrat tot, però, continuava sent un munió de pobles, disseminats entre els turons i separats per depressions pantanoses.
Els tres últims reis de Roma van urbanitzar aquests pobles. Van dessecar els aiguamolls i van establir la base d’una futura nova Roma. Aquests reis, que pertanyien a una dinastia etrusca, foren Tarquini el Vell, Servi Tul•li i Tarquini el Superb.
Tarquini el Vell, que havia emigrat d’Etrúria a Roma en companyia de la seva esposa, va modernitzar els paratges de la nova ciutat: va drenar els aiguamolls que hi havia entre els turons de la ciutat amb un sistema de clavegueram que anava a parar al riu Tíber, i que tenia com a artèria principal la Cloaca Maxima. Edificà també el Circ Màxim. Tarquini fou assassinat pels fills d’Ancus Marci, ja que creien que l’estranger els havia arrabassat el poder que els pertanyia per dret.
Tarquini el Vell fou succeït per Servi Tul•li, el qual organitzà els ciutadans romans en cinc classes, segons la riquesa que posseïen els seus membres. Va dividir la ciutat de Roma en quatre barris per tal de facilitar el reclutament militar, la va engrandir i la va envoltar de muralles.
Tarquini el Superb fou l’últim dels set reis de la monarquia romana. Va regnar despòticament i acabà destronat, fet que comportà el final de la monarquia l’any 509 aC.










Diu la tradició que l’expulsió dels reis va ser deguda al fet que un dels fills de Tarquini violà Lucrècia, una distingida matrona romana, la qual es va suïcidar després de confessar el fet al seu marit Col•latí, el qual va desencadenar una rebel•lió que va fer fugir Tarquini i la seva família.










Així acabà la monarquia romana i començà el més gran període de la història de Roma, la República (509 aC – 27 aC).
2. C.2 LA REPÚBLICA (509 aC - 27 aC)
La República (509 aC - 27 aC) abarca quatre segles decisius per a la història de Roma.
Dues constants marquen aquesta època: les lluites polítiques i les guerres de conquesta i d’expansió. Una vegada instaurada la República, els romans van portar a terme contínues lluites per aconseguir que Roma fos la ciutat hegemònica, primerament de la península Itàlica i després de tota la Mediterrània. Durant aquest període van aconseguir refermar unes noves institucions que els van permetre governar Roma i totes les seves províncies.
D’entre tots els fets històrics d’aquesta època cal destacar les guerres púniques, enfrontaments entre els romans i cartaginesos.
2.C.2.1. LA REPÚBLICA ABANS DE LES
GUERRES PÚNIQUES. (509-264 aC.)
Després de la caiguda de la Monarquia, Roma va intentar solucionar els seus conflictes interns i assentar les bases polítiques i socials de la seva posterior extensió militar.







Després de derrotar els volscos, els sabins i els etruscs al llarg del segle V a.C., Roma va vèncer els samnites (342-290 a.C.) i els grecs de l’Epir (282-272 a.C.). Al 272 a.C., Roma dominava Itàlia.
Però aquesta expansió romana es va veure amenaçada pels cartaginesos, que també tenien desitjos expansionistes. La conquesta romana de Messina va desencadenar el conflicte de les guerres púniques.
Paral•lelament a aquestes conquestes, la ciutat de Roma va patir una sèrie de conflictes interns, sorgits de la formació de nous organismes polítics i socials. Aquests nous organismes estaven monopolitzats pels patricis* i no hi podia accedir la major part dels ciutadans, els plebeus**, ja que constituïen una casta inferior que no tenia accés a cap càrrec públic. Els plebeus tampoc podien impartir injustícia, que estava en mans patrícies; no podien aconseguir la terra de les conquestes, és a dir, tampoc podien tenir riqueses; no tenien accés al Senat ni als comicis; no els era permès el matrimoni amb membres patricis....
Conflictes interns
Aquests desequilibris van provocar una revolta dels plebeus, que s'aplegaren al Mont Sacre amb la intenció de fundar-hi una nova ciutat. Els patricis, per tal d'evitar aquesta secessió, van nomenar uns magistrats especials, encarregats de vetllar pels interessos dels plebeus, els tribuns de la plebs.
A partir d'aquell moment, i gràcies als tribuns, es van aconseguir noves lleis. L'any 450 aC es va redactar i es va donar a conèixer la Llei de les XII taules, que posava les bases per igualar els drets entre patricis i plebeus
LES GUERRES PÚNIQUES. (264-146 aC)
Després de la conquesta de tota la península Itàlica, Roma començà la seva expansió per la Mediterrània, fins a aconseguir ser la ciutat més important de tot el Mare Nostrum, nom amb el qual els romans anomenaven la mar Mediterrània.
En efecte, vuit anys després d’haver aconseguit el domini de la península Itàlica, Roma es va trobar davant d’un dels conflictes exteriors més importants de la seva història: les guerres púniques, entre romans i cartaginesos.
- Primera Guerra Púnica (264 – 241 aC)
Començà amb la intervenció de Roma a Sicília, quan s'alià amb els mamertins, que lluitaven contra els cartaginesos a Messina.






La guerra passà al mar, originàriament dominat pels Romans, fins que l'èxit de la flota nova comandada pel cònsol Duili àdhuc permeté una expedició sobre la costa cartaginesa a Tunis (256 aC).







Fracassat aquest assaig, la guerra se centrà novament a Sicília, on els romans es consolidaren. La pau (241 aC) posà fi als dominis púnics sicilians, i l'illa esdevingué la primera província romana. Poc després (238 aC), Roma aprofità la revolta dels mercenaris a Cartago per tal de dominar també Sardenya i Còrsega.
- Segona Guerra Púnica (218 – 146 aC)
Partí de les bases que els cartaginesos havien establert al Sud de la Península Ibèrica, especialment Cartago Nova (Cartagena), per compensar les pèrdues a Sicília.
Anníbal projectà l'atac directe a Roma, en una expedició per terra.









El primer episodi fou la presa de Sagunt, aliada dels romans, que es defensà aferrissadament. Un cop dominada, Anníbal, amb un gran exèrcit, travessà els Pirineus i els Alps seguint una ruta molt discutida en els detalls. De fet, els romans l'esperaven a Arle. Penetrà a Itàlia, on aconseguí grans victòries (batalles de Trèbia i Trasimè), però no s'atreví a assetjar Roma i no se li uniren els pobles itàlics dominats pels romans.
Es dirigí cap al Sud de la península, on tingué una altra gran victòria (Cannas), i s'establí a Càpua.
Mentrestant, els romans contraatacaren desembarcant a Empúries (218 aC), des d'on dominaren la costa catalana i després la del Sud de l'Ebre fins a Andalusia, i així tallaren el camí de terra entre Cartago i Anníbal.






Liquidat el domini cartaginès a Hispània (206 aC), Publi Corneli Escipió Africà dirigí la guerra al territori de Cartago (204 aC), que Anníbal va anar a defensar, però fou vençut (batalla de Zama, 202 aC).









Roma dominava la Mediterrània occidental i Cartago ja no fou més una potència militar.
- Tercera Guerra Púnica (149 – 146 aC)
Fou empresa pels romans, que temien una resurrecció del poder de Cartago.
Aprofitant la malvolença del rei númida Masinissa I contra els cartaginesos, Roma inicià una guerra d'extermini, que acabà amb la presa de Cartago, després d'una resistència desesperada de l'exèrcit que comandava Escipió Emilià.







La ciutat fou arrasada i no ressorgí fins un segle i mig després, ja com a ciutat romana, en temps de Juli Cèsar.
DESPRÉS DE LES GUERRES PÚNIQUES. (146-27 a.C.)
L’expansió externa de Roma va estar acompanyada d’una situació interna inestable, marcada per les lluites socials. L’equilibri social que s’havia assolit amb les guerres d’expansió i de conquesta.
Els germans Graco.
Els germans Tiberi i Caius Graco varen dur a terme una sèrie de reformes que , si bé no assoliren canviar la situació de forma dràstica, sí varen contribuir a paliar-la. Varen orientar els seus esforços a millorar la situació dels camperols propiciant una reforma agrària.
Les guerres civils.
Etapa marcada per odis partidistes que desembocaren en una sèrie de guerres civils. El poble, al final cansat, va celebrar l’arribada d’Octavi August, que fou capaç d’imposar els seus criteris i de detenir el clima permanent d’enfrontament intern. Octavi va instaurar el principat, inici de l’Imperi.
Entre els segles II i I a.C., varen aparèixer Mario i Sul•la, dos rivals polítics i líders de dues faccions oposades.
Mario
va liderar les forces
populistes
, mentre que
Sul·la
abanderà els interessos dels conservadors
aristòcrates
.
Sul•la
s’enfrontà a Mario, el va vèncer i es proclamà
dictator
. El Senat l’obligà a abdicar a l’any 79 a.C.; va morir un any després.
Mario i Sul·la
El primer triumvirat.
Després de Sul•la, i amb una situació inestable, varen aparèixer
Pompeu
i
Cèsar
, de forta personalitat i experts estreteges.
Pompeu i Cèsar decidiren aliar-se i establir un nou sistema: un poder compartit entre tres persones, un triumvirat com a fórmula d’equilibri per a restaurar l’ordre. S’uniren a
Cras
, un home de recursos econòmics i moderat.
L’experiment va funcionar, però Cras va morir poc després. Pompeu i Cèsar quedaren tots sols en l’escena política, però ja no foren capaços de situar-se un al costat de l’altre; l’enfrontament acabà amb la victòria de Cèsar a Farsàlia.
Va adaptar diverses mesures: va distribuir terres, va atorgar repartiments gratuïts de blat, va fundar colònies i, sobre tot, va comptar per primera vegada amb els habitants de les províncies. Això va provocar que Julius Cèsar tengués de cada vegada més poder personal. El Senat, tement que les seves reformes fossin més lluny i que tanta acumulació de poder pogués desembocar en una restauració de la Monarquia, va decidir acabar amb la vida de Cèsar.
Július Cèsar.
Després de l'assassinat de Cèsar, va prendre el poder el seu successor natural:
Octavi

August
.
En un principi, Octavi va formar un segon triumvirat amb
Lèpid
i
Marc Antoni
. Però l’invent va fracassar, Octavi eliminà a Lèpid i després declarà la guerra a Marc Antoni, que fou derrotat l’any 31 a.C.
Entre el 31 i 27 a.C., Octavi fou investit pel Senat amb els títols d’Augustus i Princeps, consolidà les seves posicions i assentà les bases de l’Imperi.
El segon triumvirat i el final de la República.
2.C.3 L’IMPERI
Al final del segle I aC, i després d’un seguit de guerres civils per aconseguir el poder de Roma, August va acceptar un govern republicà. Al llarg del seu regnat, però, va anar modificant les institucions republicanes fins a convertir-se en el princeps civitatis, el primer de la ciutat. Mai no va establir un règim monàrquic, però va acaparar tots els poders amb un sistema de govern anomenat <<principat>>.
L’Alt Imperi: el <<principat>> (27 aC – 235 dC)
La primera cosa que va fer August en arribar al poder, va ser restaurar els òrgans de govern republicans per tal d’evitar els abusos de poder que hi havia hagut durant la dictadura de Juli Cèsar. Pretenia aconseguir un govern sota l’aparença d’una república, però de mica en mica va anar acumulant poders en la seva persona: va rebre l’imperium, que el va convertir en cap de les tropes romanes; també la tribunicia potestas, que li donava dret a legislar i a convocar el Senat, i li conferia el dret de vet sobre qualsevol decisió senatorial o dels magistrats.















A tots aquests canvis, cal afegir-hi la disminució de la intervenció del poble en l’elecció dels magistrats, el paper dels quals era cada vegada més simbòlic. El Senat veu modificats alguns dels seus poders. Malgrat tot això, la societat romana, cansada de guerres civils, va acceptar el nou règim de govern i la figura d’August, ja que, sota el seu regnat, hi hagué un llarg període de pau conegut amb el nom de pax augustea. En aquest sentit, August pacificà les províncies i inicià un procés d’embelliment de Roma i de promoció de les activitats culturals. El llatí es fou estenent fora de Roma, actuant com a element de cohesió entre els diversos components de l’Imperi. Al mateix temps, s’inicia un procés d’assimilació entre les cultures i llengües de les terres conquerides i Roma. A l’hora que Roma també assimila altres models culturals.













No obstant això, l’Imperi, malgrat que vivia els seus millors dies, no es va lliurar d’ensurts i alteracions. Un dels problemes bàsics fou sempre la qüestió successoria.
DINESTIES IMPERIALS
Durant els segles I i II, el poder va estar en mans de tres dinasties diferents:
- Julio-Claudia (27 a.C.-68 d.C.): Tiberi, Calígula, Claudi i Neró.
- Flàvia (69-98 d.C.): Vespasià, Titus, Domicià.
- Antonins (98-192 d.C.): Trajà, Adrià, Antonino Pius, Marc Aureli, Còmodo.
Dinastia Julio-Claudia (27 a.C.-68 d.C.)
El regnat de Tiberi (14-37) es caracteritzà per la manca de conflictos a l’exterior. Pel que fa a la política interna, va començar a tenir importància la figura del prefecte del pretori, que era el cap de la guàrdia pretoriana que tenia la responsabilitat de la seguretat a l’interior de la ciutat i de la seguretat personal de l’emperador.
En morir Tiberi, el poder va passar al seu besnebot Cai Cèsar, conegut amb el nom de Calígula (37 – 41). Aquest personatge, excènric i cruel, va regnar durant un curt període, ja que les seves desgavellades actuacions van provocar que un grup d’oficials l’assassinés, sense que hagués designat un sucesor.
El Senat va voler aprofitar el moment per fer-se càrrec del govern, però la guàrdia pretoriana va imposar Claudi com a emperador i el Senat el va aceptar. Claudi (41 – 54) va ser un emperador molt eficaç, sobretot en l’administració de l’Imperi. Va sanejar la moneda i portà a terme algunes de les conquistes projectades per Calígula, Els historiadors diuen que fou enverinat per la seva esposa Agripina amb la finalitat que fos proclamat emperador el seu fill Neró (55 – 68).
El primer període del regnat de Neró fou considerat com una època daurada: les relacions amb el Senat eren bones i l’administració de l’Estat es trobava en una situació òptima, heredada ja del seu oncle Claudi. Però a partir de l’any 58, les coses van empitjorar en tots els sentits: la seva esposa Octàvia fou assassinada; Séneca, un dels seus assessors i un gran escriptor, fou acusat de conspiració contra Neró i obligat a suïcidar-se; la situació econòmica era també nefasta…

Tot i aquesta deteriorada situació, cal destacar que Neró era un gran amant de les arts i que durant el seu regnat va surgir un renaixement literari amb figures com ara Séneca, Lucà, Plini el Vell o Sili Itàlic.
El fracàs de l’actuació de Neró va provocar la crisi dels anys 68 i 69, amb un seguit de revoltes provinents de les províncies. En un mateix any es van succeir quatre emperadors: Galba, Otó i Viteli i Vespasià.

Amb Vespasià (69-79) s’inaugurà la dinastia flàvia. El seu gran mèrit va ser connectar amb els seus súbdits. En deu anys va restablir el diàleg amb el poble i, també, amb el Senat.








A Vespasià el va succeir el seu fill Tit (79-81), que destaca pels seus èxits a Palestina i la destrucció de Jerusalem. A la seva mort va prendre el poder el seu germà Domicià (81-96).








Domicià va continuar la conquesta de Britània. Però va rompre les bones relacions amb el Senat i fou assassinat.
Dinastia Flàvia (69-98 d.C.)
La dinastia antonina (98-192 d.C.).
Una vegada mort Domicià, el Senat decideix nombrar emprador a un dels seus membres: Nerva. Amb ell s’instaurà la dinastia dels Antonins.










Nerva (96-98) en dos anys va tornar al Senat la seva importància i donà un gran impuls a les llibertats públiques. Conscient de la seva edat, es va centrar en cercar un canditat a la seva successió, el trobà en la figura de Trajà, tal vegada el més destacat de tots els emperadors.












Trajà (98-117) va conquerir les regions veïnes al Rin i al Danubi, així com la Dàcia. Va arribar fins a Armènia, Mesopotàmia i Síria en una expansió sense precedents. No va desatendre ni els assumptes de la ciutat (el fòrum i la columna triomfal que duen el seu nom, els nous banys públics, la Biblioteca Ulpia en són un exemple), ni els de les províncies, ni les relacions amb el Senat, ni la comunicació amb els súbdits.

El va succeir Adrià (117-138), nascut a Hispana com l’anterior, conscient que la conquesta havia arribat al seu límit, es va concentrar a dotar a l’Imperi d’una organització administrativa eficaç. Per això, va fer aixecar la muralla que assegurava les fronteres al nord de Britània, i a més fou capaç de millorar les condicions dels esclaus i de codificar la legislació.
Adrià fou succeït per Antoní Pius (138-161), un home totalment diferent del seu predecesor: no va aportar res de relleu especial ni a la política exterior ni a la interior. Durant el seu període la sensació de pau i benestar fou generalitzada.

Quan va morir, l’any 161, el va succeir Marc Aureli (161-180), que no tenia cap pràctica en la política ni en el govern de l’Imperi. Durant el seu regnat hi va haver una greu crisi a causa dels perills exteriors, provinents tant dels pobles germànics com dels pobles orientals. Com a escriptor, els seus Pensaments són encara avui un referent en la literatura filosòfica estoica.
El seu fill Còmmode (180-192) el va succeir. Durant els seus dotze anys de govern va dur l’Imperi a una situació compromesa. Va desatendre els assumptes públics. No se sap si estava en el seus sa judici, però es va arribar a creure la reencarnació d’Hèrcules. Fou assassinat el 192 d.C.
A partir d’aquest moment començà un declivi que acabà essent imparable. Hi va haver altibaixos, emperadors de gestió més o menys positiva, però a partir del segle III, Roma ho va tenir molt difícil per mantenir unit i cohesionat aquell imperi que a principis del segle II s’estenia des d’Egipte fins a Britània, i des del Caspi fins a Hispània; cinc milions de kilòmetres quadrats i quaranta-tres províncies, els habitants dels quals pensaven, sens dubte, en la seva llengua materna però s’expressaven en llatí.

La dinastia severiana

L’Imperi començà a esquerdar-se per la seva part oriental a finals del segle II d.C.. Les legions destacades a Ilíria decidiren passar a l’acció i, després de la mort de Còmmode, proclamaren emperador a Septimi Sever.
Septimi Sever (197-211) va intentar assegurar la continuïtat de l’Imperi, autonomenant-se hereu de la dinastia antonina i posant als seus dos fill, Caracal•la i Geta, els noms d’August i Cèsar, respeccctivament. La situació de l’Imperi havia millorat a la seva mort.
Quan Septimi Sever va morir, els dos joves prínceps reganren conjuntament, però el 212 Geta fou assassinat. Llavors Caracal•la (211-217) va continuar dirigint l’Imperi tot sol i va estendre el dret de ciutadania a tots els habitants lliures de l’imperi, possiblement per recaptar més impostos. A més, va embellir la ciutat de Roma. Va morir assassinat, l’any 217.
Elagàbal o Heliogàbal (218-222) no millorà la situació de l’Imperi. Fou assasssinat perls pretorians i el substituí Alexandre Sever (222-235), que es va ocupar un poc més dels assumptes d’Estat, intentant restaurar l’equilibri entre emperador i Senat.
Durant el regnat de la dinastia severiana, es produïren grans trastorns a tot l’Imperi. Es tractava d’una monarquia militar en la qual l’emperador representava un autòcrata que tenia el suport de l’exèrcit.
BAIX IMPERI: Dominat
Des de la mort d’Alexandre Sever (235) fins a l’arribada de Dioclecià (284), hi hagué un període d’anarquia en què els emperadors se succeïren repetidament, fins a un total de vint. Els bàrbars travessaren les fronteres i el perill de noves guerres trasbalsà la vida política i econòmica de l’Imperi.
Per tal de posar ordre en el caos polític, social, econòmic i militar en què havia caigut l’Imperi des de mitjan segle III, Dioclecià procedí a fer una reestructuració radical en el sistema imperial: va instaurar el Dominat que era un despotisme monàrquic de tipus militar encarnat en la seva persona. Es va nombrar dominus, és a dir, era considerat l’amo i senyor de l’Imperi i de la vida i hisenda dels seus súbdits, donant a entendre que la institució que encarnava era d’origen diví.
Dioclecià va triomfar perquè fou un excel·lent gestor. A més va compartir amb Maximià les responsabilitats de govern. Va dividir l’Imperi en dos: Maximià es va encarregar de la part occidental i Dioclecià de l’oriental. Els dos reberen els títols d’augustus.
Al mateix temps, es va nombrar caesares a dos generals. Aquest govern a quatre es coneix com a tetrarquia.
La tetrarquia no va sobreviure al seu creador. Els dos augusts van abdicar l’any 304 i de seguida esclataren els conflictes, fins que Constantí va tornar a unificar l’Imperi (amb capital a Constantinoble). Però, fidel a la nova concepció dinàstica del poder, en el seu testament va repartir-lo entre els seus fills.
Les unificacions i particions es van repetir al llarg del segle IV fins que l’emperador Teodosi dividí l’Imperi entre els seus dos fills, i va quedar així definitivament.
Entre els darrers esdeveniments previs a la caiguda de l’Imperi, cal destacar el saqueig de Roma per Alaric, l’any 410, fet que mostrà la feblesa del poder imperial d’Occident. El 476 es produí el destronament de Ròmul Augústul, amb la rendició de l’exèrcit davant Odoacre, cap dels hèruls, que suposà la definitiva caiguda de l’Imperi romà d’Occident. Els pobles bàrbars van apoderar-se de tots els seus territoris.
La caiguda de l’imperi d’Occident va afavorir l’aïllament i independència de l’Imperi d’Orient. El darrer emperador de Constantinoble que va parlar llatí fou Justinià.
A partir d’aquest moment, la història d’aquest imperi es coneix com a l’Època Bizantina, que també va tenir un final violent, amb l’entrada dels turcs a Constantinoble el 1453.
1. SITUACIÓ GEOGRÀFICA
2. ETAPES DE LA HISTÒRA DE ROMA
3. INSTITUCIONS POLÍTIQUES
4. LA SOCIETAT ROMANA
3. INSTITUCIONS POLÍTIQUES.
3.1. LA MONARQUIA ROMANA (753 aC. – 509 aC.)
La monarquia romana (en llatí: Regnum Romanum) va ser la
primera forma política de govern
de la ciutat estat de Roma, des del moment llegendari de la seva fundació el 21 d'abril del 753 aC. fins al final de la monarquia en el 509 aC., quan va ser expulsat l'últim rei, Tarquini el Superb, instaurant-se la República romana.
Roma era governada per un
rei
, representant de la institució monàrquica, al qual corresponia tot el poder (
imperium
) i dictava les ordres (
dictator
). Era elegit entre el poble com a cap d'una gran família política (
magister populi
). Auxiliaven al rei els
lictores
, agutzils que el precedien en les seves actuacions amb la destral i les vares. En la seva absència els poders administratius corresponien a un delegat (
praefectus urbis
). Si el rei no designava cap successor els ciutadans designaven en l'interregne, per un període de cinc dies, a un interrex, i després s'elegia un nou rei, o bé es designava un nou interrex per altres cinc dies amb facultat de designar nou cap.
És difícil determinar els poders que tenia el rei en comparació amb els poders del cònsols de la República Romana posterior. Alguns escriptors moderns creuen que el
poder suprem
de Roma residia en les mans del
poble
i que el rei era només el cap executiu del Senat i el poble, mentre que altres creuen que el rei tenia poders sobirans i que el Senat i el poble eren només restriccions menors al seu poder.
El que se sap amb certesa és que només el rei tenia el dret a l'auspici en representació de Roma com l'augur en cap i no es podia realitzar cap activitat comercial sense la voluntat dels déus, la qual era coneguda per mitjà dels auspicis. El poble percebia al rei com a mediador entre ells i els déus, la qual cosa el convertia en el
cap de la religió nacional
i el
cap executiu
. Amb el poder sobre el calendari romà, el rei encapçalava totes les cerimònies religioses i designava als oficials menors. Es creu que Ròmul va instituir l'àugur.
A més de la seva autoritat religiosa el rei tenia tot el
poder militar i judicial
per mitjà de l'ús de l'imperium. L'imperium del rei era vitalici i el protegia de ser jutjat per les seves accions. Com a única persona de Roma amb l'imperium, el rei tenia autoritat militar il•limitada com a comandant en cap de les legions romanes. No existia cap llei per protegir als ciutadans de l'abús de l'imperium durant la monarquia romana.
Davant del rei s'erigia la institució del Consell de Ancians (
Senatus
) com a contrapès a la institució reial, encara que el seu
poder
era
limitat
. El Senat i les Assemblees romanes no eren cossos independents ni posseïen el dret a reunir-se per discutir els afers de l'estat. Només podien reunir-se per mandat del rei i només podien discutir aquelles qüestions que el rei els presentava. El Senat podia aconsellar al rei, però, no podia impedir les seves accions. L'única cosa que el rei no podia realitzar sense l'aprovació del Senat era declarar la guerra a una nació estrangera.
El Senat
Els primers senadors eren els representants designats per cada gens. Tenien caràcter vitalici. Com el nombre de gens era invariable (les successives famílies sorgeixen sempre d'un tronc comú i per tant s'integrava en alguna de les gens existents) també era invariable el nombre de senadors. No obstant això, hi havia una excepció: quan un senador moria el rei estava facultat per nomenar un substitut temporal (fins a la designació del substitut designat per la gens). El costum del nomenament reial, acabà concedint a la institució règia l'elecció dels Senadors.
El Senat era un òrgan merament consultiu, però com a emanació del poble; el rei considerava les seves propostes, i el convocava sovint. Les seves reunions se celebren en el Comitium (Fòrum) en una sala anomenada Bule.
Comicis curiats
Abans de la reforma, Roma estava dividida en tres tribus: Ramnes, titíes i Luceres. Les funcions d'aquestes tribus són molt desconegudes. Podien haver-se establert ètnicament o territorialment. Se sap amb seguretat que aquestes van constituir la base del reclutament en aquesta època. Cada tribu aportava 10 cúries, (una cúria eren 100 homes), les tres aportaven 30 cúries, el que eren, 3.000 infants a més dels 100 cavallers que apartaven les tres tribus. Al capdavant de la infanteria havia tres Tribuni militum i al capdavant de la cavalleria estava tres Tribuni celerum.
Aquestes cúries constituïen els Comicis Curiats, que eren l'assemblea constituïda per les trenta cúries reunides. La funció més important de les Cúries (el nom deriva de co viria, és a dir, reunió d'homes) era la de ratificar la designació d'un nou rei, o de mascotes majors interrex (senador que feia les funcions de rei fins al moment de l'elecció del nou rei) i al Senat.
3.2 EL SISTEMA POLÍTIC DE LA REPÚBLICA.
(509 aC. – 27 aC.)
Amb l’expulsió de Tarquini el Superb, es va acabar a Roma el període monàrquic i va començar la República, una etapa que havia de durar fins a l’any 27 aC, quan August es va proclamar emperador.
A la República, el rei va ser substituït per dos magistrats, sense que desapareguessin ni el senat ni les assemblees populars. D’aquesta manera, la República romana es va convertir constitucionalment en un exemple d’equilibri entre forces i elements diversos:
• Al
senat
dominava l’esperit conservador, que vetllava per les tradicions nacionals.
• A les
assemblees
del poble s’expressaven les idees noves i es discutien projectes de reformes més agosarats.
• L’autoritat dels
magistrats
era considerable, però estava controlada pel senat.
3.2.1. LES ASSEMBLEES
3.2.1.1 EL SENAT
3.2.1.2 ELS COMICIS
Era una institució anterior a la República, ja que segons la tradició hauria estat crea ter Ròmul, encara que durant la monarquia tingué un paper secundari, controlat pel poder del rei. Inaugurada la República l’any 509 aC, el senat va passar al primer pla de l’escena política.
La institució del senat va evolucionar al llarg dels segles, però alguns principis es van mantenir sempre:
• Els senadors havien de ser tots antics magistrats i havien de disposar del cens o riquesa mínima per ser qüestor, la magistratura més baixa del cursus honorum.
• La jerarquia dintre del senat s’establia segons la funció desenvolupada en el si del cursus honorum i també amb funció de l’edat (els més vells tenien un rang superior que els més joves).
• Els plebeus van poder formar part del senat a partir del segle IV aC. Per ser senador, l’edat mínima era de 46 anys, encara que Sul•la va abaixar el límit a 27 anys. El nombre de senadors va variar: 300 fins a Sul•la, 600 amb Sul•la, 900 amb Juli Cèsar i 1000 en època dels triumvirats.

El senat era consultat en totes les matèries com a consell de la república. Vigilava la religió nacional, la gestió de les finances amb l’ajuda dels qüestors, que eren responsables davant seu, dirigia la política exterior, rebia i nomenava els ambaixadors, s’encarregava de les províncies, i decretava mesures d’ordre públic.
Els senadors tenien alguns prvilegis i deiures com a representants de la primera classe de la societat. Portaven una túnica amb una banda ampla de color porpra (laticlava) i, en les cerimònies, la toga pretexta. Els senadors que havien ocupat magistratures curuls portaven sabates de cuir vermell, mentre que els altres les duien de cuir negre. Se’ls reservava els millors llocs en els espectacles. A partir de la segona guerra única, se’ls va prohibir la indústria i el comerç, a ells i als seus fills.
Al costat del senat, que era una assemblea formada pels ciutadans més rics de la ciutat, hi havia els comicis, tres assemblees amb prerrogatives diferents. Totes tres tenien el mateix sistema de vot: cada ciutadà havia de respondre sí o no a la qüestió que se li proposava. Les respostes eren orals i públiques.
Comicis curiats
Era l’assemblea més antiga. El nom procedia de la paraula cúria, que era una de les deu divisions en què s’organitzaven les tres tribus originàries romanes (Tities, Ramnes i Luceres). Els comicis curiats reunien, doncs, aquestes trenta cúries

La seva funció era bàsicament religiosa: conferir l’imperium als cònsols i validar les lleis dels altres comicis (això només fins al 339 aC).
Comicis centuriats
Aquesta assemblea, que es feia al Camp de Mart, fora dels límits de la ciutat, estava composta de ciutadans romans, dividits en cinc classes econòmiques i distribuïts en 373 subdivisions internes anomenades centúries.

Entre les funcions que tenien, hi havia la d’aprovar o no les declaracions de guerra, fer tractats de pau o escollir els magistrats superiors, dotats d’imperium. També coneixien les apel•lacions que es feien contra les decisions dels magistrats.

La distribució dels ciutadans per classes no era equitativa. De la primera classe hi havia 70 centúries i, amb el vot de les centúries de les tres primeres classes, ja es guanyaven les votacions.

Comicis tribals (Comitia tributa)
Incloïen patricis i plebeus, distribuïts en trenta-cinc tribus, quatre de les quals eren urbanes. La gran majoria de la població de Roma era distribuïda en aquestes quatre tribus, de manera que el vot estava clarament esbiaixat a favor de les trenta-una tribus rurals. Els comicis tributs es reunien al fòrum romà i elegien els edils curuls, els qüestors i els tribuns dels soldats.
El consell de la plebs (
concilium plebis
) va sorgir arran de la secessió de la plebs de l’any 494 aC. Deliberava en plebiscits, presidits per dos tribuns de la plebs. Al principi, les seves decisions només eren vàlides per als plebeus, però a partir de la llei Hortènsia, del 287 aC, es van aplicar tant a patricis com a plebeus.
3.2.2 LES MAGISTRATURES
A Roma, les magistratures eren molt nombroses. Es podien reservar als patricis o als plebeus, o bé ser accesibles a tos dos (sovint, al principi eren privatives dels patricis, però amb els anys també hi van poder accedir els plebeus).
3.2.2.1 LES MAGISTRATURES SUPERIORS
3.2.2.2 LES PROMAGISTRATURES
3.2.2.3 LES MAGISTRATURES EXTRAORDINÀRIES
Les magistratures majors eren molt poques i formaven l’anomenat cursus honorum, que estaba constituït per
1. Els tribuns de la plebs:
2. Els qüestors
3. Els edils:
4. Els pretors:
5. Els cònsols:
6. Els censors:
Les promagistatures eren dues: el
procònsol
i el
propretor
. Els procònsols eren els governadors de les províncies romanes i rebien de vegades la missió d’acabar una conquesta. El poder que posseïen era el mateix que el dels cònsols. Però limitat a una província.
Eren escollits entre antics cònsols o antics pretors. L’any 52 aC, es va decidir que calia que passés un temps mínim de cinc anys entre l’exercici del càrrec de cònsol i el de procònsol.
En cas de crisi, els cònsols podien recórrer a dos magistrtas, el
dictador
i el
mestre de cavalleria
.
El càrrec de dictador era una magistratura excepcional, instaurada al final del segle VI aC. El dictador no prenia el poder per la força, sinó que era nomenat per un dels dos cònsols, en cas de situacions greus, per una durada de sis mesos. Els poders relacionats amb aquest càrrec eren molt importants: el dictador rebia plens poders i totes les altres magistratures eren suspeses (excepte els tribuns de la plebs). El dictador nomenava llavors un mestre de cavalleria per un temps de sis mesos
originàriament, aquesta magistratura no formava part del cursus honorum. S’hi va afegir al segle II aC.
Al principi, els tribuns eren
dos
, en oposició als dos cònsols. Després, el seu nombre es va elevar a
deu
. No disposaven d’imperium, però podien convocar el senat. Eren sacrosants (qui atacava una persona sacrosanta era maleït, i els ciutadans havien d’alliberar la ciutat del perill que suposava) i podien ajudar els membres de la plebs (auxilum) vetant les decisions d’un magistrat.

el càrrec de qüestor era el primer del cursus honorum i, per tant, el més baix. S’encarregaven de gestionar les finances del territori romà i de l’exèrcit. Al principi només eren dos, però el seu nombre va anar augmentant. A la fi de la República, per exemple, ja havien arribat a quaranta. Per ocupar aquest càrrec, calia haver fet deu anys de stipendia o servei militar, i tenir vin-i-vuit anys, si era patrici, o trenta si s’era plebeu.
l’edilitat era la segona magistratura del cursus honorum. El seu nom prové del terme aedes, que significa ‘temple’, ja que la primera tasca que van tenir els edils fou mantenir els edificis sagrats. Tot pretendent a l’edilitat havia de tenir 31 anys com a mínim i havia d’haver exercit una magistratura anteriorment. Els edils eren sacrosants i anaven acompanyats dels lictors, els avantpassats de la guàrdia pretoriana.
Al principi, els edils només eren plebeus i s’encarregaven del manteniment de la ciutat: bon aprovisionament d’aigua, gestió del blat per a la plebs, manteniment de les carreteres, control sobre el mercat, vigilància de la utilització de les terres públiques (ager publicus), etc. L’any 365 aC es van crear, per disminuir el poder dels edils plebeus, els edils curuls, que eren patricis elegits pels comicis tributs.

originàriament només hi havia un pretor a Roma, que s’encarregava d’administrar justícia dintre de la ciutat. Més endavant, va aperèixer el praetor peregrinus, que s’ocupà dels casos en què intervenien estrangers. El nombre de pretors va evolucionar al llarg del temps i n’eren setze al final de la República.
Els canditats al càrrec de pretor havien de tenir almenys 34 anys i eren escollits pels comicis centuriats. Tenien imperium, podien interretar auguris i eren acompanyats per lictors.
el consolat era el càrrec més prestigiós del cursu honorum. Els cònsols, que eren dos, havien de tenir com a mínim 42 anys, i haver ocupat abans els càrrecs d’edil i de pretor.
Eren dos, escollits pels comicis centuriats, i disposaven de poders importants. Presidien el senat, els comicis curiats i centuriats, dirigien els exèrcits, donaven nom a l’any, tenien imperium i anaven acompanyats de dotze lictors. Els cònsols eren superiors a tots els altres magistrats de Roma excepte als tribuns de la plebs, que podien bloquejar les decisions dels cònsols gràcies al dret de veto.

la censura era un càrrec prestigiós, encara que fora del cursus honorum. Només podien accedir a aquesta funció els ciutadans de més de 44 anys i els antics cònsols. Els censors, que eren dos, eren escollits cada dos anys pels comicis, per una durada de divuit mesos, i no podien ser reelegits.
La tasca dels censors era censar la població de Roma en funció de la fortuna dels seus habitants. També tenien la funció de mantenir l’album, el registre dels ciutadans admesos del senat. Els censors podien eliminar d’aquesta llista els senadors que consideressin indignes d’aquesta tasca.
A més els censors vigilaven la recaptació d’impostos organitzada pels publicani, i impulsaven polítiques de grans obres públiques (construcció de carreteres o edificis).
3. L’IMPERI (27 aC. - 476 dC.)
El gener de l’any 27 aC, Octavi August es va presentar davant el senat. Va declarar que, havent guanyat la guerra civil davant de Marc Antoni, la seva missió s’havia acabat, i va fer veure que volia tornar els seus poders al senat i al poble de Roma. Els senadors li van confirmar els odrs i li van concedir el sobrenom d’August (Imperator Caesar Divi Filius Augustus). Fou així com va néixer l’Imperi Romà.
August, que no volia tenir el mateix destí que el seu pare adoptiu (Juli Cèsar), va decidir, llavors, no declarar-se ni rei ni dictador, sinó que creà un règim nou anomenat principat. Aparentment, va respectar les institucions republicanes (el senat o les magistratures, per exemple), però les va posar sota la seva responsabilitat, com a princeps senatus. D’aquesta manera, es va fer concedir títols de caire gairebé dictatorial:

Augustus:
era un títol religiós que no implicava autoritat política, però qe conferia un estatus sagrat; aquest estatus col•locava el seu càrrec i les seves decisions en un rang gairebé diví.

Princeps
: sota la República romana aquest títol s’havia concedit als qui havien servit bé l’Estat, com ara Pompeu.

Potestat tribunícia
(tribunicia potestas) amb caràcter vitalici: aquest càrrec li conferia nombroses competències, com ara convocar el senat, convocar les assemblees de la plebs, exercir el dret de vet sobre les decisions del senat i les assemblees de la plebs, presidir les eleccions, intervenir en primer lloc enqualsevol reunió.

Poder militar (imperium)
dins els límits de la ciutat de Roma: totes les forces armades de la ciutat, abans sota el control dels prefectes urbans, passaven al comandament d’August, que reformà la guàrdia pretoriana, establerta ara a Roma com a unitat especial d’escorta personal de l’emperador i de protecció de la família imperial. A banda d’això, l’emperador es va reservar el dret de dirigir l’exèrcit i fou l’únic que tenia dret a la cerimònia de triomf, amb la finalitat d’evitar que els generals victoriosos no fossin massa populars.

Pontífex suprem (pontifex maximus)
: aquest càrrec se li va concedir l’any 12 aC, després de la mort de Lèpid.

Pare de la pàtria (pater patriae
): August va rebre aquest honor l’any 10 aC.
En aquest mateix àmbit simbòlic, el senat va atorgar a Octavi el privilegi legal de portar la corona cívica de roure i llorer. Aquesta disposició superava l’ús tradicional segons el qual aquesta corona s’atorgava només a generals romans victoriosos, i se seostenia per sobre del cap agafada per un esclau que constantment repetia al general la frase Recorda, ets mortal.
Els successors d’August rebien tots aquests honors i poders una vegada acceptats per l’exèrcit, vertader àrbrit de la situació, en una cerimònia protocolària del senat. Com la successió no estava reglamentada ni el poder era legalment hereditari, l’exèrcit , sobre tot les cohorts pretorianes, triava el futur emperador unes vegades entre els membres de la família imperial i d’altres entre els generals més prestigiosos o més generosos.
Amb la instauració d’aquest règim, les antigues institucions republicanes quedaren totalment desvirtuades. Les magistratures es convertiren en una espècie de títols nobiliaris i les assemblees desaparegueren. El senat va retenir part del seu antic poder i va passar a ser l’òrgan legislatiu, sempre sota l’autoritat de l’emperador. Va desaparèixer el càrrec de censor; pel que fa als cònsols, per bé que n’hi continuava havent dos cada any, van perdre les competències militars, i només els quedà un poder religiós i judicial.
En aquest període es crearen nous càrrecs públics, com els prefectes, encarregats de l’administració de la capital de l’Imperi, els procuradors, funcionaris al servei directe de l’emperador, a Roma i a les províncies, i els caps de la cancelleria, encarregats dels distints <<ministeris>>: justícia, administració de les províncies, reclamacions, assumptes exteriors i altres. Els funcionaris més importants constituïen el consilium principis, vertader govern de l’Imperi.
4. LA SOCIETAT ROMANA
Des dels seus orígens fins a la caiguda de l’Imperi se succeïren canvis en la societat, malgrat que es va mantener sempre la seva nota distintiva: la
desigualtat
.
4.1. LA MONARQUIA ROMANA (753 aC. – 509 aC.)
La població de Roma, des dels seus orígens, va estar dividida d’una manera contundent en dos estaments jurídico-socials: els dels homes lliures i els dels esclaus (no lliures), com passava a les altres ciutats-Estat dels seus voltants. Els primers es distribuïen en dues classes ben diferenciades: els patricis i els plebeus.
Els
patricis
, la classe minoritària, eren descendents dels fundadors de la ciutat, que integraren el primitiu Senat de Ròmul: aquest els va donar el títol de patres i als seus descendents el de patricis. Posseïen la major part de les terres i del bestiar. Controlaven el Senat i es reunïen a l’Assemblea curiada. S’agrupaven en gentes, que és com es denomnava als llinatges o clans.
Els plebeus, la progressiva majoria dels ciutadans, immigrants voluntaris o forçosos, procedents de les altres ciutats del Llaci o de l’interior d’Itàlia, es dedicaven bàsicament al treball manual en els distints oficis i serveis. Un grup d’ells, els clients, vivia en una espècie de simbiosis amb les famílies patrícies, de les quals conseguien petites parcel·les de terreny i protecció a canvi d’una disposició servicial permanent. Altres, pel contrari, els anomenats cavallers aconseguiren enriquir-se mitjançant el petit comerç, la indústria incipient, els contractes públics, etc., convertint-se en una classe (ordo) intermitja entre patricis i plebeus.
Els
esclaus
(servi), homes desprovists de tot dret, ells i les seves famílies, com si es tractàs d’animals o coses, foren augmentant amb el temps, sobre tot el període etrusc. El principal contingent d’esclaus el constituïen els pressoners de guerra. Eren emprats als camps, a les obres públiques de la ciutat, l’urbanisme de la qual experimentà un gran desenvolupament en aquest període, i en el treball domèstic.
2. LA REPÚBLICA (509 aC. – 27 aC.)
L’esquema de la distribució de la població romana en patricis i plebeus, heredada de l’època monàrquica, va sofrir al llarg de la República profundes transformacions:
L’
ordre eqüestre
o dels cavallers, emergit de la plebs, ja en època monàrquica, va adquirir un poder formidable, sobre tot econòmic: el seu control de les finances, la indústria, el comerç, el tràfic d’esclaus, el cobrament d’impostos, etc., el va convertir en un dels pilars bàsics de l’administració de l’Imperi, en competència amb l’ordre senatorial.
El
patriciat
, com a classe social, va seguir mantenint el seu prestigi i les seves prerrogatives. Però com a classe política es va diluir en aqueix ordre senatorial al que ja controlava en exclusiva. Moltes famílies patrícies es varen extinguir per manca de descendència o s’arruinaren. El seu lloc fou ocupat per membres de l’ordre eqüestre que escolliren la política en lloc dels negocis: això sí, els senadors patricis seguien essent tractats de patres; els altres eren anomenats conscripti.
Els
plebeus
, camperols en la seva majoria, varen dur la major part del pes de l’expansió imperialista. Al contrari que per a les classes dominants, senadors i cavallers, per a ells l’engrandiment de Roma fou la seva ruina, ja que varen perdre les seves terres a causa de la guerra o no varen poder competir amb els grans latifundis explotats per mitjà d’esclaus. Molts, anomenats proleatrii perquè no tenien més que prole, acabaren refugiats a Roma, sense ofici ni benefici, i sobrevivien dels repartiments d’aliments i diners de la beneficència pública o de la privada, com a “clients”.
És important, també, tenir en compte la divisió que es feia entre
ciutadans
i
no ciutadans
(
lliberts i esclaus
). Els ciutadans –cives romani– eren els habitants amb dret a ciutadania. Es considerava ciutadà a tot home lliure –patrici o plebeu- nascut d’un pare amb dret a ciutadania.
No obstant això, el dret de ciutadania va tenir les seves limitacions fins que, a partir de l’any 149 a.C., es va considerar ciutadà a tot home lliure que visqués a Itàlia des dels alps fins a les costes africanes banyades per la Mediterrània. Ara bé, es distingia entre el ciutadà de Roma, que gaudia sense restriccions de tots els seus drets –civis optimo iure-, i el ciutadà d’Itàlia, no de Roma, que tenia certes limitacions en els seus drets –civis minuto iure.
3. L’IMPERI (27 aC. – 476 dC.)
Durant l’època de l’Imperi, la classificació social s’organitzava sobre la distinció de dos nivells clars: el dels
humiliores
o pobres¸és a dir, la immensa majoria, i el dels
honestiores
o minoria adinerada. Aquest últim nivell estava dividit a la seva vegada en dos estaments: el senatorial i el dels cavallers.
La distinció entre ciutadans i no ciutadans fou perdent importància, ja que els drets de ciutadania es concedien cada vegada amb més facilitat i amplitud fins que acabaren per extendre’s a tots els habitants de l’Imperi en temps de l’emperador Caracal·la (any 212).
El nombre d’esclaus havia seguit creixent, de manera que hi havia rics proietaris que els contaven per mils. Però també molts d’ells eren lliberats o manumitidos, amb la qual cosa passaven a constituir un nou estament social cada vegada més nombrós i important: el dels
libertos
.
Els lliberts no tenien reconeguda la ciutadania, malgrat que se’ls reconeixia als seus fills, i mantenien en nomen del seu antic propietari. Molts arribaren a destacar en el món dels negocis o a ocupar llocs de gran responsabilitat a la nova administració imperial.
Full transcript