RE3PP11

AQUALATA

Diu la llegenda que en el temps en què succeïren els fets, els senyors del castell de Tous eren molt respectats i considerats, però els mancava descendència que perdurés el llinatge. En aquells dies, els boscos del castell eren espessos i plens de caça. En una d’aquestes caceres, al bosc de la Devesa, s’aparegué als caçadors una cérvola blanca que es féu fonedissa. Des d’aquell dia, es deixà veure tres o quatre vegades més, però sempre amb els mateixos resultats. En l’últim intent per a atrapar-la, aconseguiren acorralar-la a prop de la cinglera. Però ... per més que buscaren no la van trobar, i en lloc seu, es toparen amb una nena de bolquers, blanca com la llet i rossa com un fil d’or.

Davant d’una troballa tan extraordinària, el senyor se l’endugué amb ell i l’adoptà tot dient: “Si Déu no m’ha donat fills, el destí, sigui quin sigui, ens n’ha aconseguit un”.

Passaren els anys i la noia es convertí en una bella donzella, esquiva d’admiradors, que els reptava dient que només seria l’afortunat aquell que li portés viva o morta la cérvola blanca. Provaren sort nois vinguts de tot arreu, però, un per un, es donaren per vençuts. Només un persistí més enllà de tota mesura enfollit d’amor. Un dia que descansava extenuat assegut al peu d’una balma dins la Fou es trobà amb un pastor que li preguntà perquè estava tan abatut. El jove li explicà la seva determinació per caçar la cérvola, i el que seria capaç de fer per aconseguir-ho. El vell li respongué que només a canvi de la seva ànima l’ajudaria. I el jove acceptà!

— Veniu aquí a les dotze de la nit. I quan sentireu la primera campanada del rellotge del poble, veureu passar la cérvola. Llavors li dispareu i serà vostra.

Dit això, desaparegué.

El lloc de la trobada encara avui és conegut com la Cova del Diable, ja que era ven bé ell sota l’aparença d’un pastor. A la nit, amb l’arc tens a les mans i els ulls a l’aguait, el jove esperava el primer toc de la campana. Al seu so l’animal, com sortit d’enlloc, creuà pel seu davant, però malgrat la ràpida reacció, la sageta només la ferí.

Ell desesperat, i creient-se burlat altre cop, seguí el rastre de sang, boscúria endins fins que s’aparegué davant els seus ulls la visió més fantàstica inimaginable. Tenia davant seu una meravellosa balma; del cim brollava una cascada cristal·lina que formava un llac d’aigües profundes, cobertes de voltes de pedra i molsa. Però, més extraordinari encara, a la vora del llac jeia la noia que s’estimava mentre guaria amb les seves mans la cérvola ferida.

Es llança als peus de la noia i de genolls li digué:

— He complert. Em faràs la mercè?

— Compliré la meva promesa, però deixa’m fer-te una proposta: fugim d’aquest món per viure junts per sempre.

Tan bon punt ell digué que sí, el llac es va obrir i la terra els engolí per sempre. Ni ell, ni ella, ni la cérvola tornaren a ser vistos mai més.

LA CÉRVOLA BLANCA

És difícil trobar entre tots els llogarets i pobles catalans, un en que no tinguin els més diversos mites típics del folklore i la cultura popular: des de les ànimes en pena condemnades a vagar pels camins, o els entremaliats follets que habiten boscos i camps. Però a la comarca de l’Anoia és particularment coneguda una curiosa llegenda, en la qual s’atribueix el nom del riu i de la comarca als temps del patriarca Noé.

Fou desprès del Diluvi Universal, al final de quaranta dies i quaranta nits de pluges torrencials, quant per fi, es tancaren les recloses del cel i va parar de ploure, encara coberta de núvols la terra i entre els núvols aparegué un arc de tots els colors, signe de l’aliança de Déu amb els homes. Noé llavors va desembarcar amb els seus fills, les seves nores i els animals que duia a l’arca.

Els fills de Noé, eren tres i es deien: Sem, Cam i Jafet. Jafet va tenir set fills. Des de sempre s’ha considerat que Jafet i els seus fills van ocupar una zona geogràfica compresa entre el mar Negre i la Mediterrània per repoblar-la, complint el mandat de Déu. Un d’ells de nom Thubal o Tubal junt amb d’altres, caminaren molt de temps, resseguint moltes terres buscant llocs bons per poblar-los, fins que van arribar al nostre país, i van veure bones terres i bons boscos, i bones aigües, i bons assentaments; es quedaren aquí, i per por del que sentien dir del diluvi, s’assentaren en unes altures que anomenaren Pirineus; Després, els fills de Noé li van donar néts al patriarca; Noé va venir a la regió mediterrània a veure a Tubal que l’anava poblant i la va resseguir des de l’estany de la Font Salada a Salses, fins a les dunes que guarden del mar el riu Segura a Guardamar, i des del riu de les oliveres de nom Cinca a Fraga, fins a la part mes occidental de les illes balear navegant amb una Arca de nova construcció fins a Maó.

Noé va anar recorrent i visitant en aquestes terres als seus néts i descendents que com pare universal de tot el gènere humà li tocava de veure.

ANOIA