Joan Oliver, Ball robat

Joan Oliver afirma sobre la necessitat de dignificar l'escena professional en català:

«Para los catalanes, la existencia de un teatro propio "amb cara i ulls" es una necesidad vital. Se trata nada menos de la supervivencia de nuestra lengua como fenómeno social y como instrumento de cultura».

(Jonás, Destino)

Joan Oliver assenyala als empresaris, als autors mediocres, però per raons obvies no parla del paper determinant de la censura en aquesta situació, responsable de la crisi estructural que patia el teatre en català. Tot allò que no s'ajustava a la idea de "teatre com a escola de moralitat" era considerat un espectacle "greument perillós". Tots els espectacles que atacaven el sisè manament no passaven la censura. I aquells que sí la passaven eren obres còmiques, vulgars, sense matisos ni complexitat.

«El teatro es un símbolo de la calidad espiritual de un pueblo. (...) Es para echarse a temblar pensar que a los catalanes se nos midiera con el teatro catalán que está ofreciendo la sala especializada en él, o sea el Teatro Romea».

(Jonás, Destino)

La censura també dificultava molt l'estrena de traduccions, perquè volia controlar la influència estrangera al teatre català, només es podia estrenar una traducció per cada quatre obres catalanes durant una temporada

«Jonás»

"Jonás" és el pseudònim de ressons bíblics que fa servir el Joan Oliver quan escriu a la revista Destino. En aquest espai ofereix al lector la seva òptica escèptica i irònica sobre el teatre català del moment. Es mostra partidari del teatre com a art de la paraula i també espectacle lúdic.

Jonás pensava que la tradició era molt important i acaba convertida en un dels seus temes principals. Creu que l'artista ha de reaccionar contra la tradició immediata, fugir de la moda i buscar la puresa als orígens per servir només a la bellesa.

A Destino manifesta la seva creença de què l'escena catalana agonitza i apel·la a la classe social que més critica, la burgesia, perquè passi a l'acció i s'impliqui en la regeneració del teatre en català.

«¿Qué podría costar una temporada? ¿Quinientas mil pesetas? (...) Es seguro que se crearía un público siempre que las obras dijeran algo. El teatro es diálogo, es palabra viva».

Alhora lamenta la mala qualitat dels actors i la falta d'ambició artística dels empresaris i anomenava els textos representats com "literatura excrementicia".

«Una comèdia dramàtica»

L'obra de Joan Oliver va més enllà de la comedia burgesa típica on la intenció única és la crítica al matrimoni. Ball robat no només vol assenyalar les deficiències morals de la classe burgesa i proposar una solució. Ball robat es relaciona més amb obres que volen reflexionar sobre l'essència de l'èsser humà. I ho fa parlant d'uns problemes que el règim obligava a ignorar i en unes circumstàncies que feien difícil qualsevol transgressió. No només parla de triangles amorosos, parla sobretot de la felicitat i de la possibilitat o impossibilitat de viure de una manera conscient, plena i lluire en un moment històric concret on una relació de parella podia ser emprada com a símbol del lligam de l'èsser humà amb una sèrie de lleis i normes divines, polítiques i socials que el converteixen en un esclau sense opció de ser rebel.

Seducció en pontència. El poder de la paraula

Els personatges protagonistes de Ball robat inicien un joc de seducció en què tots acaben implicats. Els seus moviments tenen a veure amb la necessitat individual d'omplir els forats que les pèrdues emocionals han generat en ells durant els deu anys de convivència. Cadascú veu en l'altre la possibilitat d'un altre jo present i futur. A més a més, la presència dels altres també accentua les carències de les respectives parelles.

Però, malgrat que posen paraules als seus destijos i insatisfaccions, la seducció no passa de la paraula. Són infidels en potència, ja que la pròpia definició del matrimoni, i el valor social que aquest té, genera la probabilitat de l'adulteri o el divorci.

Els personatges de Ball robat només transgredeixen els preceptes del matrimoni burgès amb les paraules, però no amb els actes.

Això sí, el joc de seducció té una doble intenció clara per part de l'autor: vol mostrar com tenim (el jo té) una percepció errònia de l'altre, i també vol oferir la visió esgotada pel temps que tenen sobre el matrimoni, no exactament la mateixa, els diferents protagonistes.

Estructura. El tres.

Tres parelles, tres triangles, tres actes (i un epíleg). I un joc de seducció que equilibra dèficits de les relacions i pèrdues emocionals.

Mercè -------- Cugat

Eulàlia--------- Oleguer

Núria ----------Oriol

Tres homes i tres formes de veure la vida. Tres homes i tres actituds diferents. Tres homes i tres oficis d'àmbits gairebé oposats.

I tres dones. Tres dones insatisfetes, tres dones amb papers passius a la vida, però que voldrien poder actuar. Són les ànimes de la seva domus.

També tres espais: dormitori (Mercè i Cugat), saló (Eulàlia - Oleguer) i saleta amb terrassa (Núria - Oriol). No és casualitat que l'autor trii aquests escenaris pertanyents a l'àmbit domèstic. Oliver mostra els matrimonis burgesos dintre de l'espai més íntim i gairebé sagrat. A l'epíleg l'espai és extern, un restaurant de luxe, per tant també ambient burgés, però en aquest cas no estem dins l'àmbit privat, sinó en públic, i és justament quan estan fora de casa que s'aparellen tal com els mana el cor. En públic sembla un joc, no una realitat, per això gosen seure al costat de qui desitjen, fingeixen creure que una altra vida era possible. Fingiment consolador. Però si quan es plantegen seriosament la fi dels matrimonis, el joc s'acaba.

Els homes. Burgesos diferents.

Cugat: és el més humil dels tres personatges masculins. La riquesa prové de la família de la seva dona, la Mercè. Ell és el representant de la intel·lectualitat burgesa. Culte, lector, mirada oberta i no busca solucions, sinó la veritat. Caràcter reflexiu. És escriptor i és la veu del propi autor. No ha triomfat com esperava i sap que la seva falta de glòria afecta als sentiments de la seva dona, que veu en el seu fracàs un motiu pel desencís. Comparteix amb el Joan Oliver el cinisme, l'escepticisme i la voluntat de trobar la veritat. No vol panys calents per alleujar les seves decepcions, sinó que vol averiguar les causes i mirar de front el buit frustrant que sembla ser el destí de la vida matrimonial. No s'imposa a la Mercè, però no pot viure amb el secret que el convertiria en un home mesquí, necessita la paraula per entendre allò que està passant al si del seu matrimoni.

Oleguer: és ric i orgullós. Home d'acció, pragmàtic. Advocat, molt professional amb una carrera d'èxit. Per ell és més important la seva trajectòria professional que la felicitat del seu matrimoni amb l'Eulàlia. Té un concepte negatiu del vincle conjugal. Per a ell no és la fidelitat, ni la vida domèstica, que considera més pròpia d'homes febles, sense ambició ni personalitat. Podria ser un home d'amants. Troba en la Mercè la novetat i l'interés que ja no pot veure en l'Eulàlia, però sembla ser que no ha volgut creuar cap línia prohibida.

Oriol: és l'industrial però sense mèrit. Hereu d'un negoci important no està interessat en la feina ni en dona, a que ha començat a mirar amb ràbia. És un fill de papà sense vocació. Està més interessat en l'esport que en organitzar i ser el líder de la seva empresa. No ho fa i sembla que fa nosa a la resta de treballadors.

Trets comuns dels homes

Possibilitat d'acció.

Més marge per a la llibertat.

Desencís vital que no frustra del tot perquè poden compensar les seves carències en altres activitats: la creació artísitica (Cugat), la carrera professional (Oleguer) o l'esport

(Oriol).

Saben que el matrimoni és un contracte social.

No poden omplir el seu buit amb els fills, sembla que aquesta compensació està reservada a les dones/mares.

Capacitat per al cinisme.

Les dones. Un mateix gènere, el mateix desencís

Mercé: és la dona del Cugat. Són una parella sense fills. No han pogut tenir descèndecia. La solitud que sent la Mercè no té consol perquè no pot amagar-se darrera dels fills. És la primera parella en aparèixer i en deixar clara la seva situació de crisi i de desengany. La Mercè enveja els fills de l'Eulàlia, creu que aquesta sí que pot evitar la sensació de buit que ella sent al costat del seu marit. No hi ha res que disimuli la seva decepció. El Cugat no ha arribat a ser l'intel·lectual brillant que de joves preveien i la seva grisor la porta a sentir insatisfacció i frustració. No pot fugir del seu matrimoni, però veu en l'Oleguer, en el seu caràcter tan oposat al del Cugat, la possibilitat d'una illa on sentir-se plena, il·lusionada de nou. Ella voldria estimar el seu marit, necessita que ell mostri el seu sentiment, però el Cugat és massa cínic i lúcid per complaure la dona només per callar-la. Necessita la veritat. Els dos, tant la Mercè com ell, necessiten parlar, les paraules, dir-se el que pensen i senten malgrat que aquesta veritat els porti a una situació límit on l'autor fa servir una de les escenes més típiques de les comèdies burgeses: l'escena de la bufetada. El punt d'inflexió. Però no hem d'oblidar que el Joan Oliver sempre té una intenció paròdica i aquí veiem, al final del primer acte, la dona suplicant al seu home que li torni el cop que ella ha donat primer.

Mercè desitja estimar, ser desitjada, sentir passió pel seu home i no sentir la solitud que l'ofega.

Eulàlia: és la dona de l'Oleguer. És atractiva, divertida, sap seguir el joc dialèctic dels homes que l'envolten. també sent la solitud, però ella té dos fills als qui estima amb tota la seva força de dona. Sap que l'Oleguer fa la seva vida sense pensar massa en ella, fins i tot creu que té amants, però ella és fidel, només de pensament desitjaria viure una passió que la fes oblidar la sensasió de buit que la té perduda. Necessita estimar un home. Ja no sap si estima el seu marit. Pot ser sí, però el record del seu primer amor no és suficient per continuar la seva vida en comú. Eulàlia es deixa estimar per l'Oriol en un intent de reviure la felicitat de la seva joventud. No té un interés real en ell, però les paraules d'ell la porten a una època on tot era possible, fins i tot la felicitat plena. L'amor de mare és una trampa: és inevitable i redueix la seva individualiat al limit, però no serveix per omplir els forats que sent al cor.

Núria: és la dona de l'Oriol. Aquesta és la parella que acaba sent el motor de l'acció final al restaurant. Ella és la que posa paraules als somnis de seducció del tots els personatges i trenca, per tant, la màgia de la irrealitat i de la falsa satisfacció, de la compensació que ofereix la imaginació, el joc, el desig no satisfet. Després de les seves paraules reveladores l'obra s'acaba. Cada parella marxa a casa seva com si no haguès passat res.

La Núria té fills, dos, encara que la nena ha mort. Només queda el noi. La perdua de la filla serà un silenci mortal per a la parella que no pot sobreposar-se a la mort. L'Oriol li retreu la seva actuació i culpa la dona del desenllaç de la malatia de la nena. Aquest és un retret insalvable. Entre els dos hi ha un mur. La Núria no troba consol en els fills. La seva solitud la converteix en una dona agra, esquerpa. Només sent la possibilitat de ser feliç en l' admiració cap al Cugat, que és un home del tot oposat a l'Oriol, que no té enginy ni mostra cap predisposició cap a la cultura, ni cap necessitat d'elevar el seu esperit mitjançant interessos intel·lectuals.

Trets comuns de les dones

Són les senyores de la seva domus i organitzen el dia a dia de la casa.

La solitud.

La frustració.

La sensació de estar tancades en una gavia emocional.

L'amor filial - satisfet o insatisfet. Com a refugi o com a excusa.

Impossibilitat de realització personal. La seva passa per la realització dels seus homes.

El silenci.

El desig d'una altra vida.

La presió de la societat i de les prohibicions.

La superficialitat de les seves ocupacions. El buit que això genera.

Són presoneres de la seva vida burgesa benestant.

L'espai també és triple

Joan oliver ofereix imatges de la intimitat burgesa i aconsegueix criticar la institució del matrimoni en què es basa la classe social a la que ell pertany.

L'obra comença a la cambra del Cugat i la Mercè, l'espai menys públic d'un matrimoni. A aquest espai comencen les confessions que expliquen a l'espectador la crisi que pateix el primer dels matrimonis en aparèixer a l'escena. No serà casualitat que l'home sigui el Cugat, una mena d'alter ego intel·lectual de l'autor que, al llarg de l'obra, tindrà la funció, i la voluntat dramàtica, d'arribar a una conclusió, que no solució.

El cugat anirà a veure l'Oleguer i a la sala serà on tigui la conversa amb l'Eulàlia. La sala torna a ser una espai íntim i propi de la llar. Veiem que amb els canvis d'escenari es va produint una obertura de l'espai dramàtic. Passa de l'habitació a una sala amb sortida a la terrassa on coneixerem la Núria i l'Oriol, la darrera de les parelles en aparèixer.

Finalment, l'últim espai dramàtic serà el reservat d'un restaurant de luxe. Queda clar a l'espectador que els personatges es mouen en el seu territori, el terreny propi de la seva classe social, però ara no estan tancats en la seva pròpia intimitat, sinó que han sortit de la llar i ara no cal que la relació dels membres de les parelles respongui a la convenció de l'àmbit domèstic i conjugal. En aquest últim espai es podem produir petites indiscrecions, sempre en línia amb els triangles potencials que es van formant al llarg de l'obra.

El temps també té el número 3.

Tres actes (i un epíleg), tres parelles, tres possibilitats amoroses diferents, tres espais (i un restaurant). Però quina és la progressió temporal?

L'acció que es desenvolupa a Ball robat passa en un espai temporal breu. Comença la nit del 18 de juny amb la conversa de la Mercè i el Cugat. El primer acte comença a la nit i continua, després d'un enfosquiment de l'escena (plana 69), el matí del dia 19 de juny.

El segon acte comença una estona després del mateix matí 19 de juny, el temps que triga el Cugat en arribat a casa de l'Oleguer. A la segona meitat d'aquest segon acte el Cugat parla per telèfon amb la Núria a casa de l'Oleguer. Aquesta trucada dóna inici al tercer acte, així veiem que el principi del tercer acte és temporalment paral·lel al final del segon. Tornem a veure aquesta conversa telefònica, però ara amb la Núria a l'escenari, a casa seva, tot just abans de l'arribada de l'Eulàlia.

Entre el final del tercer acte i l'epíleg hi ha un parèntesi temporal, comença dos dies després, el dia 21 de juny. Aquesta data no és casual, el Joan Oliver ha trian el dia final de la primavera, el primer dia d'estiu. una etapa que acaba, una que comença. Acaba la il·lusió de la joventud, acaba el moment de dubte, de crisi, la possibilitat de canvi, el desig..., i comença l'etapa del descobriment i l'acceptació de la veritat.

Aquest dia coincideix amb l'aniversari de noces dels tres matrimonis i la trobada al restaurant és amb motiu de la celebració del desè aniversari.

La importància del pas del temps

Joan Oliver vol deixar constància de la importància del temps en la seva obra, però també en la vida. A Ball robat tot passa en tres dies, però els efectes del temps són una constant. Els personatges recorden el passat, insisteixen en el temps que porten junts, deu anys, i parlen constanment dels seus efectes sobre la seva vida i la seva felicitat. Recorden el temps de la innocència i la il·lusió, destaquen que fa molt d'aquells dies, d'aquell estiu (la importància de l'estiu), insisteixen en què eren gairebé uns nens. Però ha passat el temps i es miren els uns als altres amb uns ulls diferents, ulls adults, cansats, desil·lusionats. El present serveix per ser conscients del temps i a través del pas d'aquest (tempus fugit) els personatges prenen consciència de la impossibilitat per assolir la felicitat.

Els personatges fan referència tant al temps vivèncial, com al psicològic:

• Temps vivencial: néixer, viure, morir (el cicle de la vida). Els personatges es troben en plena maduresa i senten la necessitat de comprendre el sentit de la felicitat.
• Temps psicològic: els deu anys passats des de l'inici dels matrimonis, la frustració, els fracassos. El punt vital on es troben és entès com el moment de la presa de consciència: els personatges senten l'esquerda que el temps ha obert en la seva vida, la distància amb les respectives parelles i descobreixen els errors passats que els porten al lloc que ocupen al seu present.

Personatges. Com els presenta

http://www.rtve.es/alacarta/videos/altres-programes-darxiu/lletres-catalanes-ball-robat/1103423/

Minut 3' 48'' - Presentació de la parella.

Minut 9 ' - Presentació de les seves decepcións.

Minut 10' 46'' - El Cugat presenta els altres personatges.

Minut 25' 48'' (a 29')- Presentació de l'Eulàlia.

Minut 45' - Què pensa l'Oleguer?

Minut 49 ' - Què sent l'Oriol?

La felicitat. És possible?

L'epíleg s'inicia amb la fi del discurs sobre la felicitat que el Cugat fa durant el sopar de cel·lebració del seu aniversari. El personatge més irònic tracta aquest tema des de la impossibilitat, considera que és un estat que només es pot desitjar o recordar, però no posseir-la.

Altres personatges tenen una opinió una mica divergent. L'Eulàlia creu que la felicitat és somniar-la. L'Oriol considera que el més semblant a tenir-la és recordar-la.

Tots coincideixen en un punt: la felicitat només es possible en potència, no en acte.

Durant el sopar d'aniversari, quan es trenquen les regles del joc de seducció potencial i el desig secret i la possibilitat imaginària de l'adulteri surten a la llum, l'alegria o felicitat associades a la opció de la transgressió queda anul·lada.

A més a més, el Cugat arriba a una conclusió de gran lucidesa: si s'haguessin aparellat fa deu anys d'una manera diferent en el moment present estarien igual de decebuts i tindrien les mateixes ganes i la mateixa curiositat per conèixer íntimament la parella d'algun amic. Aquesta afirmació vindrà a confirmar el pessimisme del Cugat i del Joan Oliver: la vida conjugal està destinada al fracàs i acaba per condemnar a l'individu a la pèrdua d'importants pontencialitats, a la frustració. Ni tan sols l'adulteri pot canviar aquesta realitat.

El desenllaç.

La tornada a la realitat insatisfactòria

Les comèdies burgeses podien acabar bé. Es convertien en model de conducta mitjançant la crítica de vicis. Però Ball robat no és només una crítica a la burgesia, sinó que Joan Oliver escriu una comèdia social amb la qual vol oferir una veritat social que serveixi per elevar la categoria del teatre català, la seva qualitat i les seves intencions artístiques, sense oblidar les seves idees sobre el teatre social, alhora que treballava des del decencís característic de les seves obre de postguerra. Ball robat beu del pessimisme i de la ironia del seu autor i és per aquest motiu que ha de ser considerada una "Comèdia dramàtica".