Oda a Catalunya des dels tròpics

ODA A CATALUNYA DES DELS TRÒPICS

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l’enyorança

d’ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita

orfeons i corrandes,

sinó la duresa del temps que fa navegables els records

i desenterra imatges.

No vull la degotejant enyorança que plany un sostre,

renova el gust d’oblidades farines

i desvetlla l’ombra d’una flor en un rostre,

sinó el crit de zel fluvial…

Vigoria del vol de la meva sang sense diàleg,

zenit del meu cor i de les marxes mudables,

ets tu, Pàtria!

El món m’oculta l’uniforme de la teva tristesa noble i callada,

però no deixen d’arribar-me les barques que endolades

clandestinament…

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel

del teu nom,

aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,

i em sorprenc a les platges cercant les ruïnes d’un palúdic àngel

de madrèpora.

Estrany dins l’aire estrany,

circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres

sentint com el meu cor accedeix a la sirga d’un continent d’agulles,

comprenent el rictus d’aquestes roques tan fabulosament

allunyades dels pins…

Oh Pàtria que tant se t’ha estimat flautejant,

¿què faig aquí fugitiu de tota arribada,

assetjat per atlètiques aromes,

dins les tardes de cavalls i arcs iris?

També sabria plorar-te,

sanglotar damunt les mans estimades que també duen

anells nòmades…

Plor i sanglot potser, però l’enyorança no.

¿Com podria enyorar-te si no has desprès de mi,

si ets tan forta d’existència com l’amor en el refugi dels cossos?

…………………………………………………………………………….

Tu ets la terra,

l’arbre,

el foc.

Invenciblement s’ha d’anar aixecant el so de la teva caiguda,

el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar dels cims,

sota els arcs de l’alba nova.

Jo només visc per l’entrada lluminosa dels teus ocells

als graners del futur,

per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes…

Oda a Catalunya des dels tròpics és un poema d’Agustí Bartra i Lleonart (1908-1982), un poeta i prosista català republicà que va haver d’exiliar-se d’Espanya durant la Guerra Civil. Va passar per França i després va dirigir-se al continent americà, primer a la República Dominicana (1940) i després a Cuba i a Mèxic, on va escriure aquesta oda, al 1941. Es pot considerar un poema post simbolista, però no pertany a cap moviment en concret. Va ser publicat al seu poemari L’arbre de foc (1946).

El tema principal tracta de l’amor que sent el poeta cap a la seva pàtria i del desig que ressusciti de tant mal que està sofrint. Agustí Bartra, tot i sentir-se en un indret estrany i desconegut per a ell, no sent enyorança, o no vol sentir-la, per la terra deixada enrere, ja que la porta sempre dins seu, al seu cor. Per això es planteja començar una nova vida allí on li ho permetin, sense oblidar mai Catalunya, a la qual elogia al llarg de tota l’oda.

Mètricament es constitueix d’11 estrofes de versos lliures, és a dir, anisosil·làbics, tot i que majoritàriament són d’art major.

apòstrofe

pregunta retòrica

personificació

metàfora

pregunta retòrica

metàfora

personificació

elements metafòrics

o símbols

metàfores

personificació

epanadiplosis