Joan Barril

Joan Barril

• El cafè de la República, CatRàdio

L'avinguda dels lladres de bestiar

Dilluns, 23 de gener del 2012

Vaig caminant per la gran avinguda del General Internet i el dia és esplèndid. El sol de l'hivern ofereix la calor oportuna perquè el fred no sigui excessiu. Per la gran avinguda del General Internet la gent passeja confiada. Gairebé no parlen els uns amb els altres, però quan ho fan s'esplaien en la meravellosa avinguda que des de fa anys compta amb un gran canal central per on naveguen ciutadans creients que tothom que hi ha a l'avinguda és bo i servicial.

A primera hora del matí, el cos em demana alguna cosa per posar-me a la boca. Entro en una pastisseria i demano un croissant. «¿Quant és?». El barri és car i em desprenc d'un parell d'euros. Poc després la xocolata em fa venir set. En una cafeteria em donen un cafè de cartró i una aigua mineral. «¿Què li dec?». Pago. Més endavant compro aquest diari, que al ser diumenge costa dos euros i mig. Al meu país la lletra es paga. Com es paga l'aperitiu que em prendré després a l'altre extrem de la gran avinguda del General Internet. Després de dinar se m'acudeix anar al cine, però el cine està tancat perquè els espectadors han decidit no pagar-lo. Intento comprar un llibre, però d'això ja gairebé no en queda perquè les editorials han fet fallida i els autors es dediquen a llogar el seu cos per les cantonades. A la gran avinguda del General Internet tot es paga menys la cultura. En una plaça m'aturo a escoltar les cançons d'un antic artista que abans era milionari per l'èxit de les seves vendes. Però la venda s'ha acabat. Per la gran avinguda del General Internet hi passen estranys intermediaris que recorden que els autors han fet les seves obres xupant la sang de la societat i que ara ha arribat l'hora de tornar aquesta col•laboració gratuïtament a aquells l'únic mèrit dels quals és haver comprat un ordinador.

A la gran avinguda del General Internet hi ha gent bona i gent dolenta, com a tot arreu. Però tots els dolents s'han concentrat a les seves voreres. I el món s'ha dividit entre els que treballen les seves obres i els que se les queden com vulgars lladres de bestiar.

El català no és un capritx, Joan Barril

Dilluns, 16 de gener del 2012

Una multa sempre és una multa en qualsevol de les llengües conegudes. De la mateixa manera que una detenció policial s'ajusta als fets delictius i no a la manera d'expressar-se ni de policies ni de delinqüents. Totes les societats de la història han elegit uns quants ciutadans i els han donat el patrimoni de la violència i de les armes perquè defensessin la seguretat de la gent. I les coses estaven així quan, com a resposta a les retallades del Govern de Mas, els Mossos d'Esquadra han decidit enfrontar-se als seus patrons -que som tots- per caure en una lamentable comèdia. Els arguments de la seva lluita salarial són, sens dubte, comprensibles. Però les formes utilitzades voregen la frivolitat: els Mossos van decidir negar-se a fer servir el català, després es van desdir d'aquest despropòsit i van anar a manifestar-se davant Mas amb una bandera espanyola i el pasdoble ¡Que viva España! El sindicalisme policial mai havia creat una bretxa entre ciutadans i cossos de seguretat com en aquesta setmana nefasta. ¿Quina autoritat moral té l'autoritat policial per creure que el coneixement i l'ús del català és un capritx dels seus governants i de la gent a la qual han de protegir? ¿Amb quina energia combatran d'ara endavant les agressions i els ultratges a la llengua i a la bandera?

Mentre els portaveus de la dreta intenten desacreditar el moviment sindical, també existeix un infantilisme sindical que va soscavant els seus propis principis. Ja no es tracta d'aquestes silvestres votacions a mà alçada, sinó també d'aquestes formes de lluita que tenen més de xarlotada que de rigor negociador. Gairebé tots som treballadors i compartim amb els Mossos la mateixa inquietud pel futur i el difícil paper que els tocarà exercir en temps de crisi. Però la policia autonòmica ha de saber mantenir l'apreci dels conciutadans. I no es pot clavar una puntada als seus dirigents al cul dels catalans, tal com han fet amb la seva intencionada negativa a l'ús de la llengua. Perquè les llengües serveixen per entendre's, però no s'entén el rebuig instrumental a utilitzar-les.

Nascut a Barcelona, 1952

Escriptor i periodista

• R-Pública, COMRàdio

• Qwerty, BarcelonaTv

Ha dirigit; El Món

Columnista a:

• El País
• La Vanguardia
• El Periódico de Catalunya

Tradició

Estètic

Quantitat

Causa-efecte

Experiència

Moral

Justicia, moral