Introducing
Your new presentation assistant.
Refine, enhance, and tailor your content, source relevant images, and edit visuals quicker than ever before.
Trending searches
3
LES SINAGOGUES
i les esglésies
LLOCS PER RESAR
i poder compartir-ho
Història
SINAGOGA
La primera evocació d'una concentració fora del Temple es troba a Isaïes i es tracta d'un cercle de deixebles reunits al seu voltant, amb la fi d'escoltar a través d'ell la paraula de Déu i la Torà. És igual el cas d'Ezequiel on els ancians de Judà es reuneixen a casa d'Ezequiel.
Les sinagogues varen multiplicar-se després de la destrucció del primer i del segon Temple. La Mixnà diu que existeix una sinagoga a qualsevol lloc on un mínim de deu homes és capaç, no importa en quin moment, de reunir-se per resar.
El Talmud menciona nombroses sinagogues a Mesopotàmia, entre elles la de Nehardea, i més de 400 sinagogues a Jerusalem abans de la destrucció del segon Temple. La destrucció del segon Temple augmentà la importància de la sinagoga: allà es preservaren els ritus jueus (amb l'excepció dels sacrificis) i es va reunir des d'aleshores el minian, compost de deu homes. Subseqüentment, les sinagogues van multiplicar-se durant l'exili de l'enorme majoria del poble jueu, i des del 1948, tant a Israel com a aproximadament uns altres vuitanta països.
Característiques
Els seus plànols estan fets a semblança dels Temples de Jerusalem, dels shtiblekh i del Tabernacle, com està descrit a la Terumà. Una sinagoga conté per tant una plaça on es reuneix l'assemblea, un canelobre, un lloc elevat on es realitza el culte, i un lloc sant on està guardat, en un armari protegit de l'exterior per una cortina, la Torà donada a Moisès per Déu.
La tarima o lloc elevat (conegut com a Tebah en la tradició sefardita i com Bimah en la tradició asquenazita) és l'equivalent de l'altar en l'època del Tabernacle i dels Temples. És allà on es col·loca l'oficiant i llegeix la Torà. Tradicionalment situada al mig de l'oració, ha estat desplaçada en els temples reformistes cap a la part davantera de la sala d'oració, davant dels fidels.
En l'equivalent del Temple de Jerusalem es troba un armari, equivalent de l'Arca de l'Aliança. Els asquenazites l'anomenen Aron ha-Qodeix, mentre que els sefardites l'anomenen Hejal. Conté els rotlles de la Torà. Aquests són indispensables perquè un lloc de reunió sigui considerat com una sinagoga, altrament seria una havurah. És a l'arca des d'on els cohen (fidels descendents d'Aaró i complidors simbòlics de les tasques corresponents a llurs avantpassats de l'època dels Temples) beneeixen l'assemblea. L'arca es troba a la paret orientada cap a Jerusalem.
Un canelobre, anàleg de la menorà, és sobretot brillant durant els oficis. Com un dels braços de la menorà cremava contínuament en l'època del Temple, un llum o un fanalet, sovint elèctric, té actualment el paper de ner tamid (de l'hebreu 'llum eterna').
Com a conseqüència del Temple de Jerusalem, on s'instal·là un balcó per separar els homes de les dones durant la Simchat Beit HaShoeivah, els homes i les dones estan separats per una mechitsa durant l'oració a les sinagogues ortodoxes. Sovint les dones disposen d'una galeria, poc dissimulada als homes, des d'on poden assistir a l'ofici. Les dones estan darrere dels homes, separades per una mena de reixat de fusta. Aquesta separació va desaparèixer a les sinagogues liberals o reformades i a la major part de les sinagogues conservadores dels Estats Units, on homes i dones resen l'un al costat de l'altre.
En l'arquitectura de l'edat mitjana es desenvolupen principalment tres estils: el romana d'Orient (al fet que influeix durant tot el període), el romànic (entre els segles XI i XII), i l'estil gòtic (entre el segle XII i el segle XV).
La planta basilical, derivada de la basílica romana, no es va incorporar a l'arquitectura paleocristiana amb la cristianització de l'Imperi Romà a partir del segle IV. En l'arquitectura romana d'Orient es va desenvolupar la planta central (com la planta de creu grega), que s'utilitza també en l'art carolingi. La planta de creu llatina va ser comuna en l'arquitectura religiosa de la cristiandat llatina en l'edat mitjana a partir del romànic, al divulgar el model d'església de peregrinació en el camí de Sant Jaume.
ESGLÉSIA
ROmànic
- El romànic s’estengué per Europa occidental durant els segles XI, XII i XIII. És un art rural, no urbà.
- La pintura i escultura utilitza figures antinaturals, esquemàtiques i hieràtiques; cossos desproporcionats, manca total de perspectiva; i personatges superposats, estàtics, frontals i perfectament simètrics.
- Entre els temes predominants hi ha: el tetramorf, el pantocràtor, els apòstols i els sants.
- Té una clara funció docent, i un marcat caràcter simbòlic, a més d'estètic.
- En els edificis hi ha l'ús de la coberta de pedra, l'arc de mig punt, la volta de canó, plantes i volums normalment regulars i simètrics, columes coronades amb capitells, portades, capçaleres...
gòtic
- L'art gòtic fou predominant a Europa entre mitjans del segle XII i inicis del segle XV. És un art urbà.
- Major realisme del retrat, amb emocions, abandonant la perspectiva totalment plana i augmentant el nombre de pigments utilitzats.
- Substitució del mur per grans finestrals amb vitralls de colors i porten a la desaparició de la pintura mural.
- S'usen retaules, estructura de fusteria composta per diverses caselles amb representacions que s'alça a la part de darrere de l'altar.
- En arquitectura es caracteritza per l'arc ogival, la volta de creueria, els arcbotants, els vitralls, rosasses i la propensió a la verticalitat, amb naus àmplies i esveltes.