Introducing
Your new presentation assistant.
Refine, enhance, and tailor your content, source relevant images, and edit visuals quicker than ever before.
Trending searches
715
L'Arquitectura en la
Història
IAR 2019/20 _ Gr C
Antecedents...
s.V d.C
A partir del segle II dC es va desintegrant l’Imperi romà per la pressió de les tribus bàrbares a les fronteres.
El 476 desapareix l’Imperi romà d’occident i es manté i desenvolupa a l’orient amb centre a Constantinoble.
El que queda de l’Imperi romà es va cristianitzant i les esglésies i altres edificis religiosos esdevingueren l’única arquitectura important.
En l’imperi cristià a orient es fusionaren els poders religiós i civil.
ALTA EDAT MITJANA
s. VI d.C. _ EL BIZANTÍ
L’arquitectura bizantina és preeminentment religiosa amb èmfasi i cura a l’interior, però els exteriors són molt discrets.
L’únic conjunt arquitectònic civil de rellevància és el Magnum Palatio que realment era una ciutadella fortificada amb palaus imperials, instal•lacions militars, edificis públics..., i una trentena d’esglésies.
A conseqüència de la proliferació de les activitats de beneficència també va nàixer l’exigència de construir edificis dedicats a això, com ara ospitio o hospici, ospitale o hospital i orfanotrofio o orfenat tan grans com per a poder allotjar entre 100 i 200 llits.
Es modifiquen els eixos viaris per a connectar els edificis religiosos (esglésies, martyria, monestirs urbans).
S’empra molt la pedra, sobretot espoliada als edificis més antics, bé per les presses bé per l’estalvi.
BIZANTINA
Santa Sofia
Santa Sofia
Justinià, emperador bizantí, va construir Santa Sofia i en aquest període s’edifiquen les esglésies més importants.
Santa Sofia representa la unió entre l’imperi i l’Església, un cub rematat per una cúpula (la terra coberta per la cúpula del cel).
És la combinació de planta central dels edificis romans amb cúpula i les basíliques romanes.
La cúpula central no és tan gran com la del Panteó, però va ser una fita artística i tècnica. Quan s’estava construint la cúpula aparegueren grans badalls i es reforçà amb contraforts.
La cúpula es realitza en quatre petxines còncaves triangulars que serveixen per a la transició de la base circular de la cúpula a la seua base rectangular.
A l’interior es pretenia crear una imatge mística del cel que fora com més oposada possible al món quotidià millor.
La utilització de mosaics que revestien les cúpules amb la llum tènue i tremolosa pretenien recrear un cel a la terra.
L’arquitectura bizantina és l’arquitectura del cel i es carrega de simbolisme.
Arquitectura Militar
Fortificacions
Les dimensions de les ciutats existents tendeixen a reduir-se i les noves ciutats es desenvolupen en superfícies molt reduïdes respecte al passat per a concentrar recursos i defendre’s millor en cas d’atac.
S’adquireix així un estil de vida de tipus defensiu sobretot a les perifèries de l’imperi.
Va tenir molta importància la realització i manteniment de sistemes defensius i d’arreplega i distribució d’aigua.
Els bizantins aportaren diferents novetats a l’arquitectura militar entre les quals les saetera o espitlleres als camins de ronda des d’on llançar sobre els atacants tot tipus de projectils, així com les persianes per a la defensa dels accessos.
Justinià començà un programa sistemàtic de reforç de les ciutats i va restaurar les antigues muralles i afegí un gran nombre de centres fortificats: és el pas de la ciutat a la plaça forta militar.
Muralla de Teodosi de Costantinoble
ALTA EDAT MITJANA
Es transforma el sistema de fidelitat anterior a un govern remot (Imperi romà) per un sistema piramidal de vassallatge i control del territori que se centra en els regnes, comtats, ducats, marquesats..., amb els territoris associats.
En l’arquitectura medieval PREROMÀNICA, a més d’esglésies i monestirs que seguien la tradició cristiana des de l’Imperi romà, es desenvoluparen els castells tipologia, que sorgeixen cap al segle VIII i s’estenen per tot Europa.
PREROMÀNICA
LONGOBARDS (VI-VIII)
LONGOBARDS (VI-VIII)
Eren poblacions romanitzades i convertides al cristianisme des del segle V.
Quasi sense tradició arquitectònica i sense familiaritat amb les construccions en pedra pel seu caràcter nòmada, adquireixen un estil uniforme, tot i que amb llenguatges diferents segons els promotors, que es basa sobre l’ús ideològic i conscient dels elements espoliats dels edificis romans reutilitzats amb un ús simbòlic més pronunciat i ben integrats amb els nous elements de bona qualitat.
Tenien gran formació en orfebreria, per la qual cosa es creu que molts elements disposaven d’aplicacions de pastes vidrieres i pedres acolorides com si foren joies.
L’activitat desenvolupada al nord d’Itàlia s’ha perdut quasi completament per les contínues reconstruccions i modificacions dels edificis.
VISIGOTS (VII-VIII)
Entre la meitat del segle VII i l’inici del VIII es desenvolupa una arquitectura eclesiàstica que reprèn el model de la basílica romana tradicional i delinea una tipologia de planta central amb formes màssiques amb influències de l’àrea egea i síria.
Entre els edificis més destacats es troben les esglésies de San Juan de Baños, San Pedro de la Nave o São Frutuoso de Montélios.
VISIGOTS (VII-VIII)
CAROLINGIOS (IX)
CAROLINGIS (IX)
Es caracteritzen per la voluntat de refermar l’art clàssic amb l’objectiu d’emular l’Imperi romà. Per això, es va realitzant una recuperació sistemàtica que involucra diferents influències artístiques (renovatio) a fi de legitimar i celebrar l’imperi.
Una vegada més, la religió és fonamental amb la construcció de monestirs en tot Europa que, al seu torn, amplifiquen la nova cultura i participen de l’administració del territori.
Per primera vegada es torna a construir edificis de dimensions monumentals, com ara palaus, catedrals i monestirs. En destaca el Palau d’Aquisgrà amb la seua capella Palatina que recull models romans amb influències paleocristianes, bizantines i longobardes.
Una innovació va ser la introducció del Westwerk, un edifici molt alt adossat davant de l’entrada de les esglésies més importants com un intent de crear una façana monumental.
SAXONS (OTONIANS) (IX-X)
Després de l’anarquia feudal postcarolíngia, els otonians recullen el testimoni carolingi culturalment i estilísticament per a confirmar l’existència d’un vincle amb els emperadors cristians.
Es dedicaren a la construcció d’edificis religiosos, com ara abadies i catedrals inspirades en les basíliques romanes i empraren també el westwerk i les dobles àbsides.
SAXONS (IX-X)
Entre les innovacions d’aquesta arquitectura es troba l’ús de galeries o tribunes, així com l’alternança dels suports (pilars i columnes).
Anticipen solucions romàniques.
ISLÀMICA
s. VIII-XV
La cultura i arquitectura islàmica es desenvolupà en gran part de la Península ibèrica entre els segles VIII i XV.
Queden vestigis de moltes fortaleses i l’entramat de ciutats i pobles.
Un element recurrent de l’arquitectura islàmica és l’ús de les torres i l’aigua.
Les torres són elements defensius, però també miradors sobre el paisatge.
Als jardins es dissenyen recorreguts d’aigua i s’introdueixen distintes espècies aromàtiques
L’arquitectura islàmica produeix nous tipus arquitectònics, com són les mesquites, lloc de culte, oració i reunió, i els banys (hamam) amb fins higiènics i religiosos.
L’ornamentació serveix a la creació d’una atmosfera a través de jocs de llum i color.
Els motius decoratius es basen en la repetició de motius geomètrics.
Per a això s’utilitzen tècniques com ara la ceràmica, l’algeps, l’escaiola (mocàrabs).
ISLÀMICA
ROMÀNICA
s. X-XII
S’associa el romànic a l’art dels normands que en aquests segles viuen el seu auge i màxima difusió.
Atesa la inestabilitat política, els senyors feudals se solen ocupar de fortificar les ciutats i els palaus que passen a ser castells (residències i places militars).
La religió cristiana augmenta el seu paper polític i internacional respecte a les divisions feudals i emprèn una labor educativa i d’evangelització massiva tant que l’arquitectura i l’art es carreguen de simbolisme (pintures, relleus, geometries...) i perden realisme.
Els edificis religiosos són llibres de pedra caracteritzats per grans masses i proporcions pesants.
Es fonamenta en l’ús de l’arc redó (mig punt) i de les voltes romanes, que pel pes necessiten l’engruiximent dels murs respecte a l’ús de pilars i l’adjuntament de contraforts. Per això també es redueixen les obertures.
Per l’evangelització dels ordes religiosos, les croades i les peregrinacions, el romànic es difon en tot Europa i dona lloc a multitud de variants, amb gran presència de monestirs, abadies, hospitals...
ROMÁNICA
GÒTICA
s. XII-XV (XVI)
Es va difondre principalment als territoris més allunyats del context clàssic i, per tant, més distant de la seua cultura, considerat així com l’art dels bàrbars (gots).
El sorgiment d’una classe mitjana artesana i comercial fa florir un tipus de ciutat nova (burg) que es transformarà en promotora de l’art i arquitectura.
Els constructors normands comencen a assajar un sistema innovador que consisteix a reforçar la volta romana amb uns nervis diagonals que permetien alleugerir els llenços resultants amb materials més lleugers.
S’entén que absorbir el pes verticalment és més fàcil que absorbir la càrrega lateralment.
A més, l’arc de mig punt limita l’altura per la seua proporció 1:2.
D’ací la invenció de l’arc ogival que és la gran innovació d’aquest estil.
GÓTICA
CATEDRALES
CATEDRALS
La catedral era la casa de Déu, un déu que produeix temor.
D’ací la necessitat d’assolir grans altures que reduïsquen l’escala humana.
Suposaren un gran camp de prova per a l’experimentació arquitectònica, incloent-hi un seguit de millores com són els arcs apuntats i voltes nervades de creueria.
La innovació més espectacular, l’arc ogival, suposà la quasi total eliminació dels murs de l’església per membranes de vidre de color que representaven les escenes de les sagrades escriptures i l’augment de l’altura de les naus.
La planta segueix la tradició basilical amb naus paral•leles i el transsepte es desplaça cap al centre i augmenta el desenvolupament de la girola, capelles radials i àbsides.
L’estructura de pedra de carreus deixava el pas a materials més lleugers als llenços (plements), damunt de les voltes, a les façanes (vitralls), a les cobertes.
Apareix un sistema d’apuntalament exterior (arcbotants) dels arcs de les naus centrals, així com un sistema d’estabilització de l’estructura mitjançant pinacles i agulles que a més augmenten l’efecte de verticalitat.
Les decoracions solen ser frescos molt fins directament sobre la pedra o sobre retaules, amb motius religiosos, cels estrellats i de vegades fingits de pedra o rajola.
L’escultura torna una vegada més al realisme naturalístic per a ser més convincent en la seua finalitat educativa.
EDIFICIS CIVILS
Hi ha multitud d’edificis civils expressió de la nova classe social burgesa i les noves exigències.
En aquest moment es construeixen ajuntaments, palaus senyorials, universitats (que en aquells anys començaven a proliferar), fortaleses, baluards, ponts, campanars, drassanes...
Gràcies a la prosperitat del comerç i de l’artesania abunden les llotges comercials i els edificis dels gremis professionals.
Exemple valencià és la Llotja de la Seda (1482-1548) construïda inicialment per Pere Comte, gran mestre picapedrer.
Els palaus senyorials eren el lloc simbòlic i administratiu del poder.
El Palau Ducal de Venècia, per exemple, era la residència del dux, màxim dirigent de la rica República de Venècia, elegit pel poble.
La construcció ja existia des del segle X, però la major part es remodela a mitjan segle XII. Es considera l’obra mestra del gòtic civil venecià, molt més ornamentat que la resta, amb grans patis, finestres motllurades, traceria a la façana i molt més color que l’utilitzat en el gòtic de la resta d’Europa.
EDIFICIS CIVILS
Així mateix, es construeixen els ajuntaments de les ciutats que van guanyant autonomia econòmica i política.
Com el de Bruges, expressió del gòtic brabantí, va ser construït a mitjan segle XV i sembla un reliquiari dissenyat en pedra amb gran quantitat de pinacles i fornícules decorades amb sants i representants de la noblesa i aristocràcia local.
RENAIXENTISTA
s. XV-XVI
L’Església pateix una gran crisi que desemboca en el Cisma d’Occident (el papat abandona Roma i es trasllada a Avinyó).
En el segle XV a Itàlia i principalment a Florència sorgeix una important cultura urbana, així que mercaders i banquers s’erigeixen en protectors de l’art (mecenatge) i encarreguen edificis per a si mateixos (palaus) o per a la ciutat (portes, muralles, places, ciutats ideals...).
Després els seguiran també els poders religiosos.
Sorgeix l’optimisme i confiança en el potencial humà.
L’home renaixentista confia en les seues capacitats intel•lectuals, pensa que la història ja no és un tot ordenat per la mà de Déu i exalta l’ésser humà i la seua capacitat de dominar la natura.
L’humanisme era una filosofia que ressaltava la importància dels valors i assoliments humans que els distingeix del dogma religiós.
L’interès per la recuperació de la romanitat sorgeix a Itàlia i es difon després a Europa, amb la idea d’igualar les fites intel•lectuals i artístiques de l’antiguitat clàssica.
Encara es poden observar directament les obres romanes i es redescobreix la perspectiva.
Es reprodueixen i s’estudien els llibres de Vitruvi i s’il•lustren amb dibuixos (Tractats).
Es recuperen les figures ideals de Plató: cercle, quadrat i triangle equilàter.
D’ací que la simetria i la proporció eren bàsics per al projecte i que el sistema de proporcions ideals estan en el cos humà.
La nova arquitectura havia de ser comprensible racionalment, estar formada per plans i espais organitzats d’acord amb a unes proporcions numèriques clares i desxifrables.
Amb delimitacions i intervals ben delineats pels elements dels ordes arquitectònics de l’antiguitat, però alhora invitar a la delectació humana (L. Roth).
RENACENTISTA
Filippo Brunelleschi
1377-1446
Arquitecte, humanista, orfebre, escultor i matemàtic va redescobrir les lleis de la perspectiva i formulà les bases de la perspectiva matemàtica, que aplica a l’arquitectura, per a construir l’espai de forma intel•lectual i racional.
L’arquitectura és una ciència matemàtica que opera amb unitats de l’espai.
Brunelleschi
Revoluciona la forma col•legiada medieval de projectar; és a dir, de les corporacions artesanes. Amb ell l’arquitecte és intel•lectual i reivindica el seu paper i es col•loca a l’avantguarda amb les noves classes de poder i defèn sempre les seues idees.
L’obra més coneguda és la cúpula de la catedral de Florència que per la mida i disseny és una fita a la ciutat, símbol d’un nou valor cívic.
Guanya un concurs el 1418 per a donar solució a la cúpula perquè poguera fer-se sense cintra. Es conclou en només setze anys.
Era la cúpula de mida més gran d’aquest tipus construïda des de l’antiguitat (45 x 114) i recorda el repte del Panteó.
La condició del concurs era no apuntalar cintres al pis de la catedral; les solucions aportades, sorprenents. La innovació tecnològica de Brunelleschi és la seua forma de construcció autoportant.
Es planteja una cúpula amb llanterna sobre tambor, amb solució de doble làmina recolzada sobre nervadures en vuit costats i basada en la tècnica gòtica i sobre els nervis s’alcen dues voltes de quadrant d'esfera paral•leles de rajola massissa entre les quals es podia transitar.
Hospital dels Innocents de Florència (1419-1424) projectat per Giovanni de Mèdici.
Primer edifici en què es va posar en pràctica el sistema de proporcions: la separació entre columnes és igual a la seua altura, al seu torn igual a la profunditat de la galeria per a crear espais cúbics.
León Battista Alberti
1404-1472
Alberti
Un dels grans arquitectes tant en la teoria com en la pràctica.
Té obra edificada a Florència, Rímini i Màntua, entre altres ciutats. Els seus edificis estan plens d’intencions demostratives i de subtils recursos formals orientats a la proporció que és l’essència de l’arquitectura.
Compon diversos tractats: De pictura (3 llibres), De statua (1 llibre) i De re aedificatoria (10 llibres). El tractat De re aedificatoria representaria, junt amb el de Vitruvi, un referent imprescindible per a tota la tractadística clàssica.
Hi defineix els seus principis estètics sobre la Bellesa i l’Ornament:
“Bellesa és l’harmonia entre totes les parts del conjunt conforme a una norma determinada de forma que no siga possible llevar, posar ni canviar res sense que el tot esdevinga més imperfecte."
“Ornament és una espècie d’ajuda secundària de la bellesa, un element complementari. L’ornament és per naturalesa accessori."
Alberti remodela el Palau Rucellai a Florència i projecta una nova façana que unifica distintes propietats anteriors.
Per a ordenar el bossellament florentí tradicional, superposà tres ordes de pilastres com s’hauria fet al Colosseu i altres teatres grecs.
El Temple de Malatesta és la remodelació d’una església gòtica amb totes les proporcions i llenguatges clàssics. La façana recorda un arc de triomf i preveia la realització d’una cúpula, més gran que la de Brunelleschi, a semblança de la del Panteó de Roma.
Andrea Palladio
1508-1580
Palladio
Va començar a treballar als 13 anys com a picapedrer i va prosperar en el gremi de constructors d’obres.
Va tenir com a mecenes el comte Trissino, intel•lectual del moment que li donà suport i ensenyà la cultura humanista ja que no tenia formació.
Palladio escriu I Quattro Libri di Architettura, publicats a Venècia (1570), que inclouen un estudi de l’arquitectura romana antiga, una anàlisi dels ordes clàssics i la documentació de la pròpia obra, privada i pública.
El gruix de les seues obres el constitueixen més de 40 vil•les campestres que va construir als voltants de Venècia i Vicenza, per a la noblesa veneciana.
Basant-se en els seus estudis de música, projectà les vil•les usant sistemes numèrics de proporcionalitat per a les habitacions i va idear una varietat de tipologies caracteritzades per la senzillesa de la planta, la proporció compositiva i la funcionalitat.
A les vil•les adaptà al cos central de la casa les formes del temple antic rematat per frontó i considerava que els temples romans derivaven de la cabana i retornava així el pòrtic amb columnes als seus orígens, la casa privada.
La disposició de la vil•la Capra (la Rotonda) és absolutament simètrica, concebuda com un cercle central rematat per una cúpula entorn del qual s’organitzen els quatre pòrtics hexàstils d’estil jònic i principal ornament de l’edifici.
L’ús de la cúpula en una residència privada era una novetat de Palladio, ja que fins llavors la cúpula estava reservada per a les esglésies (símbol del cel i la divinitat).
També va fer dues esglésies a Venècia (basílica de San Giorgio i el Redentore) on l’estructura dels frontons, disposats l’un darrere de l’altre, s’acosta a la perfecció, en una contraposició de superfícies llises, de lesenes i de muntants amb estàtues, que ostenten estabilitat i rigor clàssic, a més del teatre Olímpic i la Basílica de Vicenza.
Michelangelo Buonarroti
1475-1564
Un dels més grans artistes: escultor, pintor i arquitecte.
Desenvolupa la seua obra a Florència i Roma, els seus mecenes eren la família Mèdici i altres papes romans.
Miquel Àngel il•lustra la transició entre el Renaixement i el manierisme, amb obres molt importants on es veu que utilitza els elements clàssics i els transforma o manipula per a transgredir el disseny clàssic.
A la biblioteca Laurenziana va alternar corbes i angles rectes, formes còncaves i convexes, per a crear una sensació de moviment i tensió.
L’escala és protagonista de l’espai amb tres parts i amb un caràcter escultòric que alterava els postulats clàssics.
En la reurbanització del turó capitolí (Capitoli o Campidoglio) a Roma posa en valor la zona antiga i dissenya un recorregut urbà, per a connectar diverses zones de la ciutat i incorpora façanes noves als edificis existents.
Crea un espai trapezoidal que reforça l’eix de la gran escalinata. Al centre un oval (en lloc del cercle clàssic) i crea gran dinamisme entre l’oval i el trapezi contraposats.
Els manieristes reemplacen el cercle per l’oval.
Michelangelo
Cap al 1530 es començà a buscar més expressivitat formal i introdueix subtils tensions a la rigidesa formal racional clàssica. Es va introduint un nou sensualisme, al qual s’ha anomenat manierisme. Mantenint les normes i els elements arquitectònics clàssics es comença a fer variacions o desviacions.
Aquest canvi, introduït pel manierisme només com una insinuació, es desenvolupa en el segle XVI i obri el camí cap a l’espai i l’estil barroc.
BARROCA
s. XVII-XVIII
Deriva del terme barrueco (perla imperfecta en espanyol) utilitzat en sentit despectiu pels crítics francesos en el segle XVIII.
Lligat a la monarquia, l’aristocràcia i l’Església va sorgir com a propaganda i glorificació del poder, en la formació dels estats nacionals i en la reafirmació de l’Església de la Contrareforma.
També manifestava un interès en el medi ambient i la naturalitat.
L’arquitectura barroca i el rococó posterior és un esforç per obtenir els màxims efectes possibles de l’espai modelat, de la manipulació de la llum, del color i del detall sensual.
El barroc és l’alliberament espacial de les normes dels tractadistes, de les convencions, de la geometria elemental i de tot l’estàtic que ja havia començat amb els manieristes.
L’estructura passà a un segon pla. L’interès es va centrar en l’efecte visual i en la decoració.
Es va difuminant la línia divisòria entre la realitat i la il•lusió amb decoracions que s’eleven cap al cel que emmarquen les escenes.
És una expressió artística on intervenen la fantasia, la mutabilitat, la multiplicació d’efectes escenogràfics, la asimetria, els jocs de llums, d’aigua i el moviment de l’espai.
En urbanisme naix la idea del punt focal, del recorregut, de la plaça simbòlica.
BARROCA
Gian Lorenzo Bernini
(1598 -1680)
Arquitecte, escultor i pintor italià, és l’hereu de la força escultòrica de Miquel Àngel i principal model del Barroc arquitectònic a Europa.
Va gaudir del favor i la protecció de set papes, per als quals realitzà nombroses obres tenint molt d’èxit i reconeixement.
La seua arquitectura persegueix l’impacte emocional.
Per exemple, converteix la Capella Cornaro en un petit teatre amb llotges laterals per a la contemplació del grup escultòric de l’èxtasi de Santa Teresa.
Arriba un fresc il•lusionista amb àngels i cel que amplia l’escena.
Usa tons de colors càlids i resplendents i juga amb el contrast entre obscurs i clars per a accentuar el punt focal de la composició cap a la santa.
Bernini
L’arquitectura es fon en la pintura i l’escultura, per a recrear l’art. La llum zenital dirigida des d’una finestra oculta de vidre groc es materialitza en els raigs.
Plaça de forma composta el•líptica i trapezoidal envoltada per columnates toscanodòriques que representen els braços maternals de l’església que acull i donen espacialitat a la Basílica romana de Sant Pere i es combina amb la façana de Miquel Àngel.
Marca els eixos principals amb dues fonts en els focus de l’el•lipse i un obelisc al mig.
Francesco Borromini
1599-1667
El més original i revolucionari arquitecte del Sis-cents.
La seua obra es basà sempre en simples elements geomètrics, triangles, cercles i el•lipses la translació i manipulació espacial de les quals, mitjançant prismes, cilindres i casquets esfèrics, va ser arquitectura molt admirada després.
La façana de San Carlo alle Quattro Fontane és sinuosa i còncava amb la idea d’acollir el visitant i d’integrar-se amb l’espai urbà exterior.
En planta es busca la centralització mitjançant un el•lipse longitudinal que al seu torn marca un eix principal.
Borromini
A Sant'Ivo alla Sapienza, per a conformar un espai de planta central i capelles laterals integrades, recorre a cercles i triangles equilàters, organitzats sobre una única estrella de David.
Tres dels lòbuls que es corresponen amb la punta de l’estrella acaben en àbsides semicirculars i els altres tres mostren nínxols convexos.
Al Palazzo Spada creà la falsa perspectiva en la galeria, en què files de columnes cada vegada de menor mida i el pis en pendent creen la il•lusió òptica d’una galeria de 37 metres de llarg, quan només en fa 8, amb una escultura a mida natural darrere, de sols 60 centímetres d’alt.
ROCOCÓ
s.XVIII
Més que un corrent és una moda artística que naix en els ambients cortesans francesos.
Es distingeix per la frivolitat i superficialitat d’unes decoracions afins a si mateixes amb l’objectiu de sorprendre i ostentar.
Comença com a moda en els espais interiors càlids i de somni que contrasten amb les condicions de brutícia i insalubritat exteriors.
Els interiors són una closca ambiental d’escaiola subtilment emprada per a definir l’espai i per a manipular la il•luminació natural, però oculta l’estructura i se’n desvincula.
Rococó
Tot això alçarà el malestar de les altres classes socials que desembocarà en la Revolució francesa.
NEOCLÀSSICA
s. XVIII-XIX
NEOCLÁSICA
El segle XVIII va ser un moment històric extraordinàriament confús i contradictori i hi coexistiren des del Rococó fins al Neoclassicisme, un incipient Romanticisme i els inicis de la Revolució Industrial. Són diversos els plantejaments estètics d’aquest període.
Amb la Il•lustració i l’esclat de la indagació humana, sorgeix una tendència cap al coneixement objectiu de la història com a disciplina científica. Comencen les excavacions de Pompeia, Ercolano..., i les publicacions de tractats d’art antic (N. arqueològic).
El XVIII, anomenat Segle de les Llums, es difon, amb el suport de les acadèmies, un gust reglat i neoclàssic: Vitruvi torna a ser un autor de moda tot i que el nou classicisme no és estrictament romà, com era l’humanisme renaixentista, sinó grecollatí.
Després dels excessos del Barroc i Rococó s’experimentà un canvi radical cap a una arquitectura racional (s’inicià a França, vers el 1760), en la qual es recuperava el domini de la veritat estructural sobre l’efecte visual.
Així es va tornar a les posicions més racionals dels puristes del Renaixement: el Neoclassicisme va ser l’expressió formal que reflectia en les arts els principis intel•lectuals de la Il•lustració.
L’estil neoclàssic (N. teòric) va estar vinculat a la idea de servei públic i funcions educatives dels edificis, així com l’àgora grega que estava configurada per STOA, edificis públics grans i allargats amb pòrtics per a afavorir reunions, instal•lació d’artesans, etc.
En aquest context naix el museu amb funció didàctica: s’estudien les funcions i es dissenya una planta racional al servei d’aquestes amb zones dedicades a la pintura i escultura.
Alguns arquitectes francesos reinventaren una arquitectura de formes geomètriques pures per a expressar la funció interior i proposaren una revolució arquitectònica que, en certa manera, foren pioners de l’arquitectura moderna.
Étienne-Louis Boullée i Claude-Nicolas Ledoux van ser els representants d’aquesta nova arquitectura parlant: arquitectura d’audaços i dissenys visionaris, formes geomètriques pures i carregades de simbolisme, amb un sentit de la funció, que pretén transmetre la funció a l’espectador (N. utòpic).
s.XIX
1.200 - 146 a.C
La industrialització del món occidental produeix un augment de població i un fenomen migratori cap a les ciutats que es queden insuficients: s’enderroquen les muralles, es comença l’expansió amb barris industrials i obrers, apareixen noves tipologies constructives (naus, estacions, hangars, mercats, infraestructures sanitàries...).
Apareixen nous materials constructius proporcionats per la indústria: el ferro colat i el vidre.
Es funden les escoles politècniques i les exposicions internacionals on experimentar amb nous materials i formes.
L’arquitectura de la industrialització es relaciona amb les noves tipologies constructives (pavellons, estacions...).
En repulsa al nou esperit industrial que generava alienació i angoixa, es va difondre un desig d’evasió de la realitat i un enyor dels temps passats que dona lloc als historicismes (neogòtic, neoegipci, neoromànic...) i exotismes (neoàrab, neohindú, neoxinès...) o a una mescla d’estils (eclecticisme).
A mitjan segle XIX, en resposta al rumb d’evasió al subconscient i romanticisme, naix una nova visió de l’art més realista que evidencia les condicions de la societat amb crua realitat: el realisme (impressionisme i postimpressionisme).
s. XIX
s.XX
Art Nouvau, Modernisme, Liberty, Jugendstyl
Sota l’esperit optimista de final de segle fomentat pel benestar de la burgesia industrial (Belle Époque) es desenvolupa un gust estètic que trencava amb els historicismes per a seguir idees noves i modernes.
Es caracteritza per línies netes, corbes i ondulants inspirades en la natura (Organicisme) i en l’art oriental, i amb la simplificació formal geomètrica cap a la bidimensionalitat (corrent geomètric).
No obstant la ruptura amb el passat, l’expressió formal es nodreix del japonisme i simbolisme romàntics, així com la producció artesanal promoguda per Ruskin i Morris ho fan amb el medievalisme.
s. XX
Les Avantguardes
L’obertura a altres cultures i civilitzacions (africana, ameríndia, australiana...) fan reflexionar sobre la convencionalitat de les expressions artístiques en la història per a proposar nous punts de vista: les avantguardes (Fauvisme, expressionisme, cubisme, futurisme).
Després de la Primera Guerra Mundial les avantguardes s’allunyaren encara més de la crua realitat del món i la natura per a buscar la provocació i ridiculització de la cultura occidental (dadaisme, surrealisme, abstractisme, suprematisme, constructivisme, neoplasticisme...).
Art Nouveau -Modernisme
És un art nou que a París es denomina Art Nouveau i a Espanya modernisme.
Aquest nou llenguatge durà poc, ja que cap al 1910 es va apagar, pel cost excessiu que suposaven els productes artesanals.
A València les obres modernistes d’interès són l’Estació del Nord (Demetri Ribes), el Mercat de Colom (F. Mora), el Mercat Central, la Casa Ferrer...
Art-Nouveau
A Catalunya a final del XIX i principi del XX ja es desenvolupa el modernisme i Antoni Gaudí passa per una etapa modernista, però després produeix una arquitectura pròpia de Catalunya basada en la tradició mudèjar catalana i el passat medieval.
Víctor Horta en la casa Tessel dissenya una escala amb escalons de fusta sostinguts per una estructura metàl•lica vista amb una columna com un arbre. Als murs hi ha dibuixos, esgrafiats (tècnica de dibuixar amb plantilles el revestiment) i la barana és curvilínia.
Morris va ser fundador del moviment Arts and Crafts que rebutjava totalment la producció industrial en les arts decoratives i l’arquitectura. Apostava pel retorn de l’artesania igual que en l’edat mitjana on el dissenyador tenia l’estatus d’artista.
Charles Mackintosh va crear l’Escola de Glasgow junt amb les germanes Macdonald (Els Quatre) i va desenvolupar el propi estil, en què contrastava la presència de forts angles rectes i motius decoratius inspirats en flors on la casa s’entenia com una obra d’art unificada d’espais, mobiliari i decoracions.
Expressionisme, cubisme, futurisme
1900-1914
La difusió de la fotografia que representa bé la realitat fa desmitificar l’art realista i replanteja l’art plàstic. Aquests nous plantejaments es reflecteixen en l’arquitectura.
Al mateix temps que en pintura, l’arquitectura expressionista construeix amb expressió i distorsiona la forma racional per a expressar l’esperit.
Avantguardes històriques
Casa Milà de Gaudí representa una etapa expressionista de l’arquitecte on la distorsió afecta tot l’edifici des de les façanes fins a les cobertes amb les xemeneies que superen la fase modernista en direcció del seu estil personal.
Mendelsohn, màxim exponent de l’expressionisme alemany, va construir la torre escultòrica i monolítica de la Torre Einstein quasi com una peça pètria, "ein Stein", quasi en homenatge al futur usuari.
La idea de visió simultània del cubisme es traduirà amb Gropius en les superfícies envidrades que eliminen les separacions entre interior-exterior per a la contemplació simultània, així com en Le Corbusier es tradueix en la promenade architecturale on el factor temps influeix en la percepció de l’arquitectura, en l’ús de monocromatismes, en múltiples punts d’observació.
El futurisme en arquitectura es tradueix en el moviment i mutació d’un espai arquitectònic en el temps, on representen un gran paper la tecnologia de les màquines, les línies horitzontals i obliqües que expressen velocitat i moviment (Niemeyer, Sant'Elia).
Surrealisme, abstractisme...
1913-1932
Avantguardes entreguerras
El constructivisme, expressió arquitectònica de l’abstractisme, es caracteritza per rebutjar l’excés de càrrega decorativa i ornamentació burgesa i per adoptar una geometrització abstracta com a rebuig del passat figuratiu. El resultat va ser una arquitectura basada en la simplicitat, en línies pures i formes geomètriques amb espais diàfans, compartits, que feia un ús igualitari de la llum i de materials pobres (formigó armat, vidre, metall, rajola…) per a reflectir la ideologia comunista.
El neoplasticisme, siga en l’art o en l’arquitectura, es tradueix en una composició ortogonal extensible a l’infinit que empra plans, rectes i colors purs en cerca d’un equilibri entre essència i matèria i puresa (Rietveld).
L’estètica abstracta a Alemanya es va traduir en el racionalisme de la Bauhaus que perseguia la funcionalitat, la industrialització, la serialitat i l’economia mitjançant volums elementals, plans nets sense decoracions, línies rectes, colors purs (blanc i negre), cobertes planes, grans envidraments i absència de jerarquies de façana. Naixia el Moviment Modern.
Després de la clausura de la Bauhaus se’n va difondre la ideologia que es coneixerà com estil internacional.
Le Corbusier afegeix als principis del racionalisme cinc punts (pilotis, planta lliure, façana lliure, finestres corregudes, sostre-jardí) i Mies van der Rohe amplia la gamma cromàtica i els acabats superficials amb les textures i el color natural dels materials.
posguerra
1950-...
Un dels aspectes predominants en les dècades dels 50 i 60 és la necessitat de mesurar-se respecte al canvi aportat pels mestres del Moviment Modern: davant de la seua gran aportació la dicotomia és o continuïtat o revisió.
Més enllà d’aquesta dualitat es va desvelant la gran complexitat de propostes que hi havia en l’arquitectura de les primeres dècades del segle contemporàniament al Moviment Modern.
postguerra
L'ARQUITECTURA EN ELS ANYS 50-60
Entre els continuistes que entenen l’arquitectura com un objecte escultòric (P. Luigi Nervi, Félix Candela, Jørn Utzon) altres que contesten el funcionalisme de l’arquitectura del Moviment Modern perquè deshumanitzada i consideren que la funció s’ha d’adaptar a les necessitats de l’ésser humà dins de la seua tradició cultural i al seu lloc (Alvar Aalto, Team 10).
L’ARQUITECTURA DES DELS ANYS 60
Són temps de revolucions, utopies i propostes, amb molta experimentació teòrica i pràctica (Desconstructivisme, high-tech, neobrutalisme, biomorfisme, postmodernisme...) on comença a tenir més expressió la individualitat personal de l’arquitecte, les sensibilitats ambientals relacionades amb la sostenibilitat...
Delimitar els arquitectes d’aquesta època en un estil arquitectònic concret és molt perillós.