Introducing
Your new presentation assistant.
Refine, enhance, and tailor your content, source relevant images, and edit visuals quicker than ever before.
Trending searches
3
EL TEMPLE
i les sinagogues
Què és?
Història
TEMPLE
El primer Temple o Temple de Salomó es construeix en el segle x aC per substituir el Tabernacle que durant segles, des de l'Èxode, es venia utilitzant com a lloc de reunió i de culte a Jehovà.
Després de la mort de Salomó, el temple patí diverses profanacions i finalment fou destruït el 587 aC pel rei babilònic Nabucodonosor II, que ocupà la ciutat el 597 aC, que portà captius, una gran part dels habitants del regne de Judà a terres caldees.
Després del captiveri de Babilònia el 517 aC, els perses autoritzaren als jueus a reconstruir el temple. Tanmateix, aquest no tornà a gaudir de l'anterior fastuositat.
Després de la restauració, el temple no va sobreviure durant gaire més temps a causa de la rebel·lió dels zelotes, que van ser atacats per l'Imperi Romà, qui provocaria la destrucció de la ciutat i del Temple l'any 70 per les legions de Tit Flavi Sabí Vespasià.
CARACTERíSTIQUES
El Temple el formaven un gran pati murallat i un edifici central de 30 metres de llarg per 10 d'ample i 10 d'alçada. A l'entrada del temple hi havia dues columnes, anomenades Jakhín i Boaz. Els sacerdots i el rei entraven al Temple per una gran porta xapada d'or, d'aproximadament 10 metres d'alt per 4 d'ample. Darrere la porta es trobava el vestíbul d'entrada, l'Ulam. Després seguia l'estança principal, el Hekhal o Sagrat, il·luminat a través d'unes finestres altes. Les parets del Sagrat es cobriren amb làmines de cedre, portades de les muntanyes del Líban; del mateix material eren les bigues del forjat.
La tercera cambra, el Santíssim (o sancta sanctorum), es trobava a un nivell més alt que el Hekhal, i tan sols s'hi podia accedir pujant per una escala. El Santíssim tenia la forma d'un cub d'aproximadament 10x10x10 metres, i al centre s'hi col·locà l'Arca de l'Aliança. Aquesta era una gran caixa, feta de fusta d'acàcia, coberta de planxes d'or i amb quatre anelles on es posaven dues vares per transportar-la. Dins de l'Arca es guardaven les Taules de la Llei, que, segons la Bíblia, Déu donà a Moisès. Era la sala més sagrada del Temple. Només el Summe Sacerdot en el "Dia d'Expiació" podia traspassar la cortina que separava el Sant del Santíssim. Entrava tres cops, el primer amb l'encens de l'altar, el segon cop amb la sang del toro com ofrena pel pecat per la tribu sacerdotal, i finalment entrava amb la sang del cabró com ofrena pel pecat del poble. Dins del Santíssim el summe sacerdot esquitxava la sang dels animals en el terra davant de l'Arca.
Història
SINAGOGA
La primera evocació d'una concentració fora del Temple es troba a Isaïes i es tracta d'un cercle de deixebles reunits al seu voltant, amb la fi d'escoltar a través d'ell la paraula de Déu i la Torà. És igual el cas d'Ezequiel on els ancians de Judà es reuneixen a casa d'Ezequiel.
Les sinagogues varen multiplicar-se després de la destrucció del primer i del segon Temple. La Mixnà diu que existeix una sinagoga a qualsevol lloc on un mínim de deu homes és capaç, no importa en quin moment, de reunir-se per resar.
El Talmud menciona nombroses sinagogues a Mesopotàmia, entre elles la de Nehardea, i més de 400 sinagogues a Jerusalem abans de la destrucció del segon Temple. La destrucció del segon Temple augmentà la importància de la sinagoga: allà es preservaren els ritus jueus (amb l'excepció dels sacrificis) i es va reunir des d'aleshores el minian, compost de deu homes. Subseqüentment, les sinagogues van multiplicar-se durant l'exili de l'enorme majoria del poble jueu, i des del 1948, tant a Israel com a aproximadament uns altres vuitanta països.
Característiques
Els seus plànols estan fets a semblança dels Temples de Jerusalem, dels shtiblekh i del Tabernacle, com està descrit a la Terumà. Una sinagoga conté per tant una plaça on es reuneix l'assemblea, un canelobre, un lloc elevat on es realitza el culte, i un lloc sant on està guardat, en un armari protegit de l'exterior per una cortina, la Torà donada a Moisès per Déu.
La tarima o lloc elevat (conegut com a Tebah en la tradició sefardita i com Bimah en la tradició asquenazita) és l'equivalent de l'altar en l'època del Tabernacle i dels Temples. És allà on es col·loca l'oficiant i llegeix la Torà. Tradicionalment situada al mig de l'oració, ha estat desplaçada en els temples reformistes cap a la part davantera de la sala d'oració, davant dels fidels.
En l'equivalent del Temple de Jerusalem es troba un armari, equivalent de l'Arca de l'Aliança. Els asquenazites l'anomenen Aron ha-Qodeix, mentre que els sefardites l'anomenen Hejal. Conté els rotlles de la Torà. Aquests són indispensables perquè un lloc de reunió sigui considerat com una sinagoga, altrament seria una havurah. És a l'arca des d'on els cohen (fidels descendents d'Aaró i complidors simbòlics de les tasques corresponents a llurs avantpassats de l'època dels Temples) beneeixen l'assemblea. L'arca es troba a la paret orientada cap a Jerusalem.
Un canelobre, anàleg de la menorà, és sobretot brillant durant els oficis. Com un dels braços de la menorà cremava contínuament en l'època del Temple, un llum o un fanalet, sovint elèctric, té actualment el paper de ner tamid (de l'hebreu 'llum eterna').
Com a conseqüència del Temple de Jerusalem, on s'instal·là un balcó per separar els homes de les dones durant la Simchat Beit HaShoeivah, els homes i les dones estan separats per una mechitsa durant l'oració a les sinagogues ortodoxes. Sovint les dones disposen d'una galeria, poc dissimulada als homes, des d'on poden assistir a l'ofici. Les dones estan darrere dels homes, separades per una mena de reixat de fusta. Aquesta separació va desaparèixer a les sinagogues liberals o reformades i a la major part de les sinagogues conservadores dels Estats Units, on homes i dones resen l'un al costat de l'altre.