6. Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70
La menor pressió de la censura hi fa possible l'aparició d'una literatura de caràcter més realista
ARIEL
és la continuadora del model postnoucentista representat per Carles Riba va orientar un conjunt de poetes més joves, que perllonguen la poesia de tradició postsimbolista i el gust noucentista per l’expressió culta i el rigor en l’ús de la llengua.
Autors de la generació de la Guerra Civil com Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Joan Teixidor o fins i tot Agustí Bartra.
Respecte a la censura idiomàtica, encara no es permeten ni traduccions ni revistes d'informació general o literària.
Per això, les tres principals revistes literàries de l'època s'editen de manera clandestina
Ariel (1946-1951),
Antologia (1947-1950)
i Dau al set (1948-1951)-
Antologia
propugnarà una línia més innovadora
Dau al set
donarà cabuda a les propostes més avantguardistes.
La segona etapa (1945-1959)
És també als anys cinquanta que la poesia social emergirà en les lletres catalanes i poc a poc ocuparà, ja als seixanta, el centre del sistema poètic.
Les seues primeres manifestacions daten de mitjans de la dècada del cinquanta: La Rambla de les flors, de Jordi Sarsanedas (1954) i Poemes de la nit (1955) de Joaquim Horta.
Jordi Sarsanadas
Joaquim Horta
Dècada dels 70
Cansament de l'estètica realista
El factors que porten al final del realisme social i, per tant a una renovació poètica són:
-la repetició i monotonia de la poesia realista
-la crisi del marxisme i
-l’auge de la societat del benestar
la situació del País Valencià
Carles Salvador
en la immediata postguerra la figura de Carles Salvador, el més destacat membre de la generació de la República, aglutinà al seu voltant tots els escriptors de preguerra, sota un model estètic conservador, de clara inspiració populista
Miquel Adlert
Xavier CAsp
Joan Fuster
Joan Valls
Vicent A. Estellés
A inicis dels cinquanta arriba el relleu d'una nova generació, formada al voltant de Xavier Casp i Miquel Adlert, amb uns plantejaments estètics pròxims al simbolisme i la reflexió existencial. Autors tan rellevants com Joan Fuster, Joan Valls o Vicent Andrés Estellés hi formen part.
A pesar del canvi generacional, la poesia realista manté encara als setanta una certa vitalitat, palesa en la publicació d'obres importants de poetes de primera fila, com el
Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés (1971) o La fàbrica (1972) de Miquel Martí i Pol.
Vicent Andrés Estellés
Miquel Martí i Pol
La Nova Cançó, que havia contribuït decisivament a la canonització del repertori realista en els anys seixanta, continuava musicant o creant lletres de caràcter compromés. Cantautors tan destacats com Lluís Llach, Raimon, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet o Pi de la Serra donaren veu a les reivindicacions polítiques antifranquistes de la transició.
Els autors de l'anomenada «generació dels setanta» -Francesc Parcerisas, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera, Salvador Jàfer, Joan Navarro o Marc Granell -canviaran l'accent del social a l'individual, i influïts pel simbolisme i el surrealisme, tensaran al màxim les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital.
Fins al final de la dictadura franquista la censura va exercir zelosament el seu paper.
Al País Valencià l’anunci del canvi el va marcar una antologia, el 1974, que Amadeu Fabregat publicà amb el títol de Carn fresca
La guerra civil espanyola marca de manera tràgica i profunda la història de l'Espanya contemporània,
La postguerra es caracteritza per la voluntat d'esborrar tot rastre de l'etapa republicana, per mitjà de la repressió política de tota llei, institució o persona que s'hi relacione i la instauració d'una fèrria censura que vigilava zelosament el compliment de les directrius ideològiques del règim franquista.
En les nacionalitats històriques, a més, la repressió es va fer extensiva a les llengües i institucions pròpies.
es va prohibir l'ús públic del català, gallec i èuscar, tant oral com escrit.
Aquesta prohibició va convertir les respectives literatures en clandestines durant la immediata postguerra.
L'exili va ser, en aquesta primera etapa, la vessant més important, dinàmica i creativa de la literatura catalana.
La consciència de representar la pàtria aniquilada per la repressió feixista va fer que es desplegara una gran activitat, concretada en la creació d'editorials, certàmens literaris i revistes, entre les quals destaquen Quaderns de l'exili (1943-1947), Lletres (1944-1947) i Pont Blau (1952-1958).
Josep Carner
Carles Riba
És també en l'exili americà on es publiquen els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra:
Nabí, de Josep Carner (1941)
i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943).
la postguerra immediata (1939-1945)
Els estudis historiogràfics han establert una periodització de la postguerra en tres etapes:
La postguerra
- Primer etapa (1939-1945)
- Segona etapa (1945-1959)
Dècada dels 60:
-Poesia de tradició realista
-Poesia de tradició simbolista
-Posesia de tradició avantguardista
Dècada dels 70:
-Crisi del realisme històric que dóna pas al
Simbolisme i Surrealisme
-Poesica realista de compromís social
El simbolisme va evolucionar cap a la poesia pura, en un procés cap a l’expressió nua dels conceptes. El resultat va ser una poesia intel·lectualitzada, conceptista, i amb un alt grau d’abstracció.
Entre els autor més destacats citem els següents: Salvador Espriu, Pere Quart, Joan Teixidor, Joan Vinyoli, Agustí Bartra, Joan Baix i Joan Fuster.
Joan Teixidor
Joan Vinyoli
Agustí Bartra
Dècada dels 60
L’expressió surrealista disbaratat com a refugi de llibertat en una societat oprimida per la ideologia sorgida del franquisme.
Els seus membres fundadors foren el poeta Joan Brossa, el filòsof Arnau Puig i els pintors Joan Ponç, Joan Josep Tharrats, Antoni Tàpies i Modest Cuixart. Poc després se’ls afegiria el poeta i crític Joan Eduardo Cirlot.
Joan Brosa
La canonització del repertori realista es produirà amb la publicació en 1960 de dos llibres d'autors ja consagrats:
La pell de brau de Salvador Espriu
i Vacances pagades, de Pere Quart.
canvi d'orientació cap a un major realisme:
amb l'aparició de l' Antologia Poesia catalana del segle XX, a càrrec de Josep M. Castellet i Joaquim Molas, el pròleg del qual estableix les bases programàtiques del que anomena «realisme històric» i atorga a la nova estètica una irrefutable sanció teòrica.
a més, el fet determinant de la mort de Carles Riba el 1959, presa sovint com a data emblemàtica de l'acabament de l'hegemonia postsimbolista
Josep Mª Castellet
Joaquim Molas
Carles Riba
Salvador Espriu
Pere Quart
En aquest context s’explica l’interés despertat per la Nova Cançó, un moviment que va ser utilitzat per escriptors i polítics per a arribar a un públic més ampli.