Presentació UD

Quins són els vostres somnis?

On?

Fes el teu somni realitat

Teniu poc temps per pensar!!

Comencem en 3, 2, 1...

Final!

sessió 3

sessió 5

sessió 6

sessió 7

sessió 4

sessió 8

sessió 2

1- Sessió lliure de treball

1- Treball lliure de grup i supervisió per part del professorat

1- Explicació de la sortida al Museu

2- Assessorament del què hi hauran de buscar

...

Realment en què somieu?

Anem a conèixer 3 històries Sufi

2- 5 minuts d'estimul: 1 anègdota o informació a cada sessió. (objectiu: anar donant informació en funció de la ZDP)

1- Es dóna l'estructura/pauta de les etapes i objectius que hauran de fer al llarg del projecte i del material que hauran de lliurar.

2- Se'ls explica les dates de lliuraments i tipus d'avaluació.

Que són 3 històries per conèixe'ns a nosaltres mateixos

Si poguéssiu escollir...

1- Es fan públics els grups de treball

2- Es distribueixen els espais i es comença a treballar

3- Se'ls demana que posin en comú els 5 substantius escollits per cadascú i defineixin el lloc on està situada, el tipus de vivenda i una descripció dels valors de l'espai.

4- (ja queda definit el projecte)

2- 5 minuts d'estimul: 1 anègdota o informació a cada sessió. (objectiu: anar donant informació en funció de la ZDP)

Info sobre maquetisme... p ex.

Noves aportacions al:

saber-ne més:

sobre ecologia... p ex.

Com?

Apaguem els llums, encenem les espelmes,

asseieu-vos al terra, no penseu en rès, relaxeu-vos i disposeu-vos a escoltar molt atentament aquesta història.

Noves aportacions al:

saber-ne més:

sobre energia alternativa... p ex.

sobre sistemes electrònics...

sobre domòtica...

sobre residus...

sobre art contemporani...

enriquim cada sessió amb estímuls i coneixement que sempre vulguin anar llegint coses noves... (fomentem la investigació i les ganes d'aprendre)

Activitat:

Brainstorming

Quins tipus d'habitatges encaixen en cada

ubicació? Deixeu volar la ment!

1- Dividim la classe en 3 grups de 10 persones

2- Busquem 3 espais diferenciats

3- 3 lectors explicaran cada història

4- De cada història es debatran les sensacions i s'intentarà desgranar el misatge per arribar a l'objectiu: Què és el que realment vull jo?, què és el que realment necessito?.

5- Cada alumne haurà d'apuntar i enviar 5 substantius que descriguin què volen aconseguir en el seu projecte de vivenda.

6- Amb aquesta informació els professors es reuniran per crear els grups de treball.

El mestre sufi

El mestre sufi explicava sempre una paràbola en finalitzar la classe, però els alumnes no sempre n'entenien el sentit.

- Mestre -el va encarar un d'ells una tarda-, tu ens expliques els contes però no ens expliques mai el seu significat...

- Demano perdó per això -es disculpà el mestre-. Permet-me que en senyal de reparació et convidi a un deliciós préssec.

- Gràcies mestre -respongué afalagat el deixeble.

- M'agradaria, per tal d'obsequiar-te, pelar-te el teu préssec jo mateix. Em permets?

- Sí, moltes gràcies -digué l'alumne.

- T'agradaria que, ja que tinc a la meva mà el ganivet, te'l talli en trossos per tal que et sigui més còmode?

- M'encantaria, però no voldria abusar de la teva hospitalitat, mestre.

- No és un abús si jo t'ho ofereixo. Només desitjo complaure't. Permete'm també que te'l mastegui abans de donar-te'l.

- No mestre, no m'agradaria que fessis això! -es queixà sorprès el deixeble.

- Si jo us expliqués el sentit de cada conte -digué el mestre després d'una pausa-, seria com donar-vos per menjar una fruita mastegada.

Obstacles

- Benvolgut Shibli, es pot saber qui t'ha guiat durant el camí?

L'home respongué:

- Un gos que un dia vaig trobar mig mort de set a la riba del riu. El pobre gos cada cop que veia la seva imatge reflectida a l'aigua, s'allunyava espantat pensant que hi havia un altre gos al seu davant.

Al final, però, estava tant assedegat que vencé la seva por i es tirà a l'aigua; i va ser llavors quan el gos que tenia davant seu, desaparagué.

El gos descobrí que l'obstacle era ell mateix i que la barrera que el separava d'allò que ell buscava havia desaparegut.

D'aquesta manera, el meu propi obstacle desaparagué el moment en què vaig comprendre que era jo mateix qui el posava.

Va ser la conducta d'aquest gos allò que em marcà per primer cop, el Camí.

LA HISTORIA DE LA LLAVE DE LA FELICIDAD

Al principio de los tiempos, los dioses se sentían solos, y querían compañía. Entonces decidieron crear unos seres que les hicieran compañía.

Pero un día, estos seres encontraron la llave de la felicidad, siguiendo el camino hacia los dioses y convirtiéndose en ellos.

Los dioses se quedaron tristes, otra vez solos.

Reflexionaron.

Y decidieron que había llegado el momento de crear al ser humano, pero temieron que este pudiera descubrir la llave de la felicidad y volver a quedarse solos.

Siguieron reflexionando y se preguntaban donde podrían esconder la llave de la felicidad para que los hombres y las mujeres no la encontraran.

Tendrían que esconderla en un lugar perdido del mundo donde el ser humano no pudiera hallarla.

Al principio pensaron esconderla en el fondo del mar;

Luego, en una cueva, en la montaña más alta;

Después en un remoto agujero oscuro del espacio sideral.

Pero no se sintieron satisfechos con aquellos lugares.

Pasaron toda la noche en vela, y se preguntaban cual sería el lugar seguro para esconder la llave de la felicidad.

Temieron que los hombres y las mujeres acabarían explorando todo el universo para encontrarla.

Tampoco estaría segura en el interior de la montaña más alta, pues tarde o temprano los hombres y las mujeres encontrarían estas tierras.

Ni tan solo estaría bien escondida en el más abismal, fondo del océano, porque un día los hombres i las mujeres acabarían bajando, y la encontrarían.

¿Donde esconderla pues? Se continuaban preguntando al día siguiente.

Y cuando el sol empezaba a disolver la neblina matutina, a los dioses se les ocurrió de repente el único lugar donde los hombres y las mujeres no buscarían la llave de la felicidad:

Dentro del ser humano mismo.

Crearon a los hombres y las mujeres y en su interior guardaron la llave de la felicidad.

L'ARBRE DE LA LLUM

"Hi havia una vegada, als afores d'un poble, un arbre enorme i bonic,

tothom el coneixia com "L'Arbre de la Llum".

(entra l’arbre)

Vivia regalant la seva llum a tots els que s’hi apropaven... la frescor de la

seva ombra, l'aroma de les seves flors i l’alegre cant dels ocells que

niaven entre les seves branques.

(so d’ocells)

L’arbre era estimat per tots, però especialment pels nens, que ens enfilàvem pel tronc i ens balancejaven entre les branques amb la seva

complicitat complaent. Si bé l'arbre estimava la gent, hi havia un nen que

era el seu preferit. Apareixia sempre cap al tard, quan els altres se

n'anaven.

(entra el nen)

-Hola, amic, deia l'arbre, i amb gran esforç baixava les seves branques al

terra per ajudar el nen a enfilar-se, permetent-li a més tallar alguns dels

seus brots verds per fer-se una corona de fulles encara que l'esquinç li

dolgués una mica. El noi es balancejava amb ganes i li explicava a l'arbre

les coses que li passaven a casa.

Gairebé d'un dia per l'altre, el nen es va tornar adolescent i va deixar de

visitar a l'arbre.

(surt el nen)

Va passar el temps... i de sobte, una tarda, l'arbre el va veure caminant a

la llunyania i el va cridar amb entusiasme:

-Amic... amic... Vine, acosta’t ...Quant fa que no véns...

Enfila’t i xerrem.

(entre el jove)

-No tinc temps per a estupideses va dir el noi.

-Però...gaudíem tant junts quan eres petit...

-Abans no sabia que es necessitaven diners per viure, ara busco diners

Tens diners per donar-me?

L'arbre es va entristir una mica, però es va animar de seguida.

-No tinc diners, però tinc les meves branques plenes de fruits. Podries

pujar i emportar-te'n alguns, vendre'ls i obtenir els diners que

necessites...

-Bona idea- va dir el noi, i va pujar per la branca que l'arbre li va estendre

perquè s'enfilés com quan era petit.

I va arrencar tots els fruits de l'arbre, inclosos els que encara no eren

madurs.

(tisores tallen els fruits)

Hi va omplir uns sacs d’arpillera i se'n va anar al mercat.

(surt jove)

L'arbre es va sorprendre que el seu amic no li digués ni gràcies, però va

deduir que tindria urgència per arribar abans que tanquessin els

compradors.

Van passar deu anys fins que l'arbre va veure passar una altra vegada al

seu amic.

Era ja un adult.

(entra l’adult)

-Que gran estàs- li va dir emocionat- vine, puja com quan eres nen,

compta'm de tu.

-No entens res, com per enfilar-me estic jo...el que necessito és una casa.

Podries potser donar-me'n una?

L'arbre va pensar uns minuts.

-No, però les meves branques són fortes i elàstiques. Podries fer una

casa molt resistent amb elles.

El jove va sortir corrent amb la cara il·luminada. Una hora més tard, amb

una serra va tallar cada una de les seves branques, tant les seques com

les verdes.

(tisores tallant branques)

L'arbre va sentir el dolor, però no es va queixar. No volia que el seu

amic se sentís culpable.

L'arbre es va quedar en silenci fins que va acabar la poda i després va

veure el jove allunyar-se esperant inútilment una mirada o un gest de

gratitud que mai no va succeir.

(surt adult)

(música molt trista, tipus opera trista)

Amb el tronc nu, l'arbre es va anar assecant. Era massa vell per fer

créixer noves branques i fulles que l'alimentessin.

Potser per això, perquè ja estava vell quan el va veure venir, anys

després, només va dir:

(entra vell)

-Hola. Què necessites aquesta vegada?

-Vull viatjar. Però, què pots fer tu? Ja no tens branques ni fruits que

serveixin per vendre.

-Que importa, fill- va dir l'arbre-, pots tallar el meu tronc...amb ell potser

aconsegueixis construir una barca per recórrer el món al teu gust.

-Bona idea -digué l'home.

Hores després va tornar amb una destral i va talar l'arbre.

(tisores tallen tronc)

Va construir la seva barca i se'n va anar.

Del vell arbre va quedar tan sols la petita soca arran del terra.

Diuen que l'arbre encara espera la tornada del seu amic perquè li expliqui

del seu viatge. Mai es va adonar que ja no tornaria.

El nen ha crescut, però tristament s'ha tornat un home d'aquests que mai

no tornen on no hi ha res més per prendre.

L'arbre espera, buit, encara que sap que no té res més per donar. "

(fos llum de pantalla)

(música molt trista amb cors de fons)

El jove i l’anell

Un jove va acudir a un savi en busca d'ajuda.

- Vinc, mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc forces per fer res. Em diuen que no serveixo, que no faig res de bo, que sóc talòs i bastant tonto. Com puc millorar mestre? Què puc fer per què em valorin més?

- Ho sento molt noi, no puc ajudar-te, he de resoldre abans els meus propis problemes. Potser després, si tu em volguessis ajudar a mi, jo podria resoldre aquest tema abans i després potser et podria ajudar.

- E...encantat, mestre -titubejà el jove però sentí que altra vegada era desvaloritzat i les seves necessitats aplaçades.

- Bé -assentí el mestre. Es va treure un anell del dit i donant-li al noi agregà: prèn el cavall i cavalca fins el mercat. He de vendre aquest anell per pagar un deute. És necessari que obtinguis per ell la major suma possible, però no acceptis menys d'una moneda d'or. Vés i torna amb aquesta moneda tan aviat com puguis.

El jove agafà l'anell i marxà. En arribar, començà a oferir l'anell als mercaders. Aquests el miraven amb algun interès fins que el jove deia el que pretenia per ell. Quan el jove mencionava la moneda d'or, alguns reien, altres es tornaven i només un vell fou prou amable per prendre's la molèstia d'explicar-li que una moneda d'or era molt valuosa per entregar-la a canvi d'un anell. Després d'oferir el seu anell a tothom que es trobava, abatut pel seu fracàs, muntà el cavall i va tornar.

- Mestre -va dir-, ho sento, no és possible aconseguir el que em vas demanar. Potser podria aconseguir dues o tres monedes de plata, però no crec que pugui enganyar ningú respecte l'autèntic valor de l'anell.

- Què important això que has dit, jove amic! -contestà somrient el mestre- Hem de saber primer de tot l'autèntic valor de l'anell. Torna a muntar i vés al joier. Qui millor que ell per saber-ho? Diga'l que voldries vendre l'anell i pregunta-li quant et dóna per ell. Però no importa el que t'ofereixi, no li venguis. Torna aquí amb el meu anell.

El jove tornà a cavalcar. El joier examinà l'anell a contrallum, el mirà amb la seva lupa, el va pesar i digué:

- Diga-li al mestre, xicot, que si el vol vendre ja, no li'n puc donar més de cinquanta-vuit monedes d'or.

- Cinquanta-vuit monedes??? -exclamà el jove.

- Sí -replicà el joier-. Jo sé que amb temps podríem obtenir-ne unes setanta monedes, però no sé... Si la venta és urgent...

El jove va córrer a casa del mestre a explicar-li el que havia passat.

- Seu -va dir el mestre després d'escoltar-lo-. Tu ets com aquest anell: una joia única i preciosa. I com a tal, només pot avaluar-te vertaderament un expert. Què fas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu autèntic valor?

I dient això, es tornà a posar l'anell al dit petit de la seva mà esquerra.