LA NARRATIVA CATALANA DE POSTGUERRA

ETAPES

1939-1946

Màxima repressió: execucions, prohibicions, l’exili ...

Les úniques mostres permeses eren les de caire folklòric i religiós.

Temps d’aïllament cultural i de silenci imposat per la censura.

Aquesta situació va comportar la resistència cultural amb reunions clandestines a cases particulars i les edicions d’obres d’amagat.

Tres etapes dins la dictadura franquista:

La més crua i difícil de totes és la que va de 1939 a 1946

• Repressió llibertats-censura.
• Abolició institucions públiques i partits.
• Prohibició de l’ús del català.
• Desaparició organismes culturals i literaris.

Conseqüències: exili dels intel·lectuals.

Exterior : a Mèxic, Argentina o França, per exemple

Corrandes de l’exili

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re ...

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,

que l'ensagna, que l'esguerra,

abans de passar la ratlla,

m'ajec i beso la terra

i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l'altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d'anyorança

ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,

l'ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

LA NARRATIVA CATALANA DE POSTGUERRA

1946-1955

Lleu liberalització de l'ambient i la literatura catalana.

Reaparegueren o nasqueren editorials (Moll, Edicions 62, Proa, Tres i Quatre).

Es crearen premis literaris com el “Joanot Martorell” de novel·la.

Es recuperà el teatre (Rusiñol, Sagarra) i sortiren revistes en forma de llibre o dependents de centres religiosos.

A més, Carles Salvador organitzà els cursos de llengua i literatura a Lo Rat Penat i publicà la seua Gramàtica valenciana.

Molt lentament, la llengua torna a l’ús literari, encara que la tasca clandestina continuà a les universitats.

Exili interior

Els qui es queden pateixen un altre exili, una mena d’“exili interior” que els fa “autocensurar-se” per tal de no patir la repressió i la presó de la dictadura franquista.

1955-1970

Es "normalitza" la producció literària (la censura continuà per bé que atenuada).

Dues generacions:

• Escriptors que, formats i en alguns casos ja coneguts abans de la guerra, havien deixat d'escriure i ara tornaven a la llum pública. Fan literatura sobre la guerra civil des dels precedents més immediats fins a l'exili o els camps de concentració, passant per la reraguarda i el front. (Amat-Piniella, Rodoreda, Calders, etc. )
• Escriptors joves, autodidactes, mancats d'una tradició i d'una vida literària i cultural adient que iniciaven aleshores la seua tasca intel·lectual. Pretenen per una banda, normalitzar definitivament la llengua i, per l'altra, arribar a una entesa entre la ideologia marxista i la cristiana més dinàmica. (J. Sarsanedas, Josep M. Espinàs, J, M. Foch i Camarasa, J. Triadú, J. M. Castellet, A, Comas i J. Molas.)

Tendències literàries d’aquest període

Novel·la fantàstica i d’evasió, alternartiva per evadir-se de la realitat. Són d’aquesta etapa les obres (Mites, 1954 i El Martell, 1956) de Jordi Sarsanedas i Les històries naturals (1960), on es narra un cas de vampirisme durant les guerres carlines, i Llibre de cavalleries (1957) de Joan Perucho.

Narrativa psicològica, ja important en el període de preguerra continua sent atractiva per a alguns autors: Mercè Rodoreda i Ll. Villalonga, dels quals eixiran algunes de les millors obres del període, però també es podria parlar de Xavier Benguerel i Rafael Tasis, per exemple.

Narrativa realista, corrent que es dóna a tot Europa i que reflexiona sobre les difícils condicions de vida de la postguerra espanyola i europea.

Segona meitat dècada dels cinquanta

Tendències foren molt variades:

D’altres corrents

Novel·la realista vuitcentista, com el valencià Enric valor en la seua primera novel·la L’ambició d’Aleix, acabada el 1948 i publicada el 1960.

El pensament existencialista també influí en narradors, timidament en Manuel de Pedrolo o Jordi Sarsanedas, o amb més intensitat en Maria Aurèlia Capmany (Necessitem morir, 1952) o Josep Iborra (el contes Paràboles i prou, 1955).

El gènere policíac iniciarà el seu camí en aquest període de postguerra, gràcies a l’esforç sobretot de dos escriptors, Manuel de Pedrolo (Es vessa una sang fàcil (1954), Joc brut (1965), Mossegar-se la cua (1968)... i Rafael Tasis, La Biblia valenciana (1955), Un crim al “Paralelo” (1960), entre d’altres, i a una editorial, Edicions 62, que va llançar al mercat la seua col·lecció dedicada a la novel·la policíaca “La cua de palla”.

Escriptors exiliats: literatura dominada per l’enyorament del país i el desarrelament. Açò fou possible a llocs com Mèxic i Xile, on hi havien autèntiques colònies d’exiliats que van crear revistes literàries i van fer edicions d’obres originals.

Els que es quedaren continuaren les tendències simbolistes i avantguardistes anteriors a la guerra, si més no, durant els primers anys (1936-1946).

A la dècada següent, la lleu liberalització va permetre entrar en contacte amb els corrents europeus, especialment amb l’existencialisme, encara que amb el fort control de la censura.

Des de l’exili:

Obres de testimoni dels esdeveniments viscuts bé de la guerra (556 Brigada Mixta (1945) d’ Avel·lí Artis-Gener), bé dels camps de concentració (K.L.Reich (1963) de Joaquim Amat Piniella o

d’ Agustí Bartra.

Obres de reflexió sobre el sentit de la vida i la condició humana incentivada per l’exili (principalment la producció de Pere Calders, Aquí descansa Nevares, per exemple, i dels escriptors Lluís Ferran de Pol i el mateix Avel·lí Artis-Gener).

D’altres autors, Josep M. Espinàs (Combat de nit, 1959) i Maria Aurèlia Capmany (El gust de la pols, 1962 i, la més coneguda, Un lloc entre els morts, 1967) incorporaran literàriament l’home del carrer i la seua problemàtica de marginació, opressió i oblit.