Loading presentation...

Present Remotely

Send the link below via email or IM

Copy

Present to your audience

Start remote presentation

  • Invited audience members will follow you as you navigate and present
  • People invited to a presentation do not need a Prezi account
  • This link expires 10 minutes after you close the presentation
  • A maximum of 30 users can follow your presentation
  • Learn more about this feature in our knowledge base article

Do you really want to delete this prezi?

Neither you, nor the coeditors you shared it with will be able to recover it again.

DeleteCancel

Make your likes visible on Facebook?

Connect your Facebook account to Prezi and let your likes appear on your timeline.
You can change this under Settings & Account at any time.

No, thanks

BLOC II: El dibuix

No description
by

Laura Rodríguez Vilella

on 14 February 2014

Comments (0)

Please log in to add your comment.

Report abuse

Transcript of BLOC II: El dibuix

BLOC II: El dibuix
El dibujo infantil: tendencias y problemas en la investigación sobre la expresión plástica de los escolares, de Ricardo Martín Viadel
una nova mirada al que representa
Des de ben petits que existeix en nosaltres la capacitat i la necessitat d’expressar-nos a través del dibuix, és quelcom natural en l’ésser humà. Amb l'objectiu de l’escola actual d’aconseguir que el nen es desenvolupi integralment, és evident que hi ha d’haver una matèria especialment encarada a cobrir això. Per tant, des del meu punt de vista, l’Educació Visual i Plàstica tracta aquesta part de passió i sentiment que tenim i volem expressar, així com també representa un descans respecte la resta d’assignatures, dirigides bàsicament a treballar la part esquerra del cervell. D’aquesta manera, es té en compte una educació racional, però també emocional.
Xerrada amb en Joan Turu
NO EM TALLEU LES ALES!
Gràcies a la xerrada que ens va venir a fer Joan Turu, l’il•lustrador i futur mestre d’Educació Infantil, me n’adono de la importància que té que els alumnes es desenvolupin “artísticament” i de la quantitat d’aspectes diferents que es poden treballar gràcies a aquesta matèria. Es tracta de fomentar en els nens i les nenes la creativitat. Que quan hagin de buscar la solució a un problema no pensin en com han resolt altres persones aquesta situació concreta o una de similar, sinó que es reiventin i busquin nous camins. Per tal d’aconseguir això, però, serà responsabilitat del mestre proposar algunes de les situacions que els permetin ser creatius. Per exemple, imaginem-nos que han de fer una obra de teatre, però resulta que no hi ha decorat. Això en comptes de convertir-ho en quelcom negatiu i fer-se’n càrrec únicament el docent, pot esdevenir una oportunitat perquè ells hagin de pensar en com fer-lo, què volen que hi quedi plasmat, amb quins materials fer-ho, etc. Això també donarà pas a la imaginació, encoratjant-los a portar a terme les seves idees, que no es quedin només com a idees.
Però l’Educació Visual i Plàstica va molt més enllà del que ens podem imaginar a primera vista. Treballa l’observació, i per aquesta motiu serà necessari moltes vegades anar a veure en directe el que es vol plasmar; l’atenció, ja que quan es dibuixa un s’ha de concentrar plenament amb l’activitat que es realitza; i el llenguatge, de manera bidireccional, perquè s’aprèn a expressar-se però també a llegir imatges. És a més una eina d’autoconeixement, ja que reflexa les nostres emocions, i també fa que es pugui treballar en grup i tots els valors que s’associen amb això.
Em va agradar en especial la comparació que va utilitzar en Joan Turu per a referir-se a la importància que té la figura del mestre. El/la mestre/a ha de ser com les cordes d’una guitarra. Ha d’aconseguir l’atenció i l’afinació justes. Si ell vibra també ho farà la resta de la classe. Crec que és una comparació molt ben trobada i completament certa. Al llarg de la xerrada es van parlar de molts temes, alguns referents a tòpics com què és l’art, el significat que li donem al color negre o al color carn, la importància de la llibertat durant el procés creatiu, o bé la valoració del procés per sobre del resultat.
En conjunt haig de dir que em va fer reflexionar molt tot el que va explicar. Vaig aconseguir tenir una perspectiva més àmplia i millor sobre l’Educació Visual i Plàstica, i ara sóc conscient que en la mesura del possible hauríem d’intentar que es tractés de manera transversal a l’escola, ja que aporta molts beneficis. Es tracta, per tant, de no tallar les ales als infants, sinó ben al contrari: posar tots els mitjans possibles perquè “volin” en tots els sentits.
I. Introducció: L’objectiu de l’article és oferir una panoràmica a partir de diferents autors i teories sobre el dibuix a la infància i a l’adolescència. A partir de l’anàlisi del dibuix podem conèixer què és el dibuix i com s’interpreta segons diferents teories.
II. Els autors: El dibuix infantil ha estat font d’estudi durant anys i actualment continua sent un tema polèmic i apassionant sobre el qual s’investiga. Fa un segle van començar a aparèixer les primeres publicacions específiques sobre el dibuix infantil, concretament, cap al 1886 es van començar a publicar els primers articles. A Espanya, la primera publicació referida a aquest tema va ser "Pedagogía del dibujo", de Víctor Masriera. El dibuix infantil comença a ser motiu d’estudi quan deixa de considerar-se un cúmul d’errors i es passa a entendre com una manera de comunicar-se, d’expressar-se com una forma de ser i concebre el món.

Contingut del bloc:

I. Lectura i reflexió sobre el dibuix infantil de Ricardo Martín Viadel
II. Reflexió sobre la xerrada d'en Joan Turu
III. Dibuixem a l'aula
Dibuixar sense mirar
Dibuixar els buits
Dibuixar de memòria
Dibuixar un bodegó
IV. Reflexió sobre la performance
Les
característiques formals
del dibuix infantil són:

Esquematització.
Dibuix o figura simple. Ús de la mateixa figura o forma per donar la mateixa representació (cercles, ratlles, etc).

Principi de la línia base: I
dentificació de les línies especials –temporals, punt de recolzament.

Principi de la perpendicularitat:
Aquest principi ens diu que qualsevol objecte que es recolza en una base, sempre serà perpendicular a la base. Per exemple: si hi ha una línia recta com a base, no dibuixaran un home tort, sinó perpendicular a la base.

Principi de la importància de la mida:
La part més important i a destacar sempre serà representada més gran.

Principi d’aïllament:
Comença a dibuixar l’objecte detalladament i ho realitza de manera conjunta i individual. Per exemple; quan dibuixa una mà, enlloc de dibuixar una rodona que ho simbolitzi, dibuixa tots els dits i parts d’aquesta.

Principi imperatiu territorial:
Cada part queda mostrada com a una individualitat, ja que ho dibuixa tot però sense que quedi sobreposat. Per exemple: el barret queda damunt el cap, sense sobreposar-ho.



Principi de la forma exemplar:
Entre diferents representacions d’un objecte s’escollirà aquell que més informació doni d’allò que es vol representar, per tal de que s’entengui millor. Per exemple; una mà amb els dits estesos, un cavall de perfil...

Principi d’abatiment:
Els elements que es representen verticalment es faran des d’una visió frontal, en canvi els horitzontals la seva perspectiva serà aèria.

Principi de simultaneïtat de diferents punts de vista:
És semblant al principi de la forma exemplar, ja que es dibuixa des del punt de vista que més informació i detalls ens dona sobre l’objecte. Per exemple, dibuixen una taula fent un quadrat i on es veuen les quatre potes, ja que saben que en té quatre i les dibuixen totes, sense adonar-se que segons la perspectiva hi ha potes que no es veuen i no caldria dibuixar-les.

Principi raigs X:
Es mostrarà tot el necessari per l’explicació, tant sigui intern o extern. Per exemple; es dibuixa un bloc de pisos des de fora i on podem veure les parts interiors del pis, i les persones que hi figuren.
La majoria d’autors classifiquen els dibuixos per etapes de desenvolupament com les que va establir Piaget i les quals comparteixen unes característiques comunes:


Etapa dels 2 als 3 anys:
gargots/dibuixos fets sense intencionalitat que a través de la imitació poden representar algun objecte, tot i així també els hi serveixen per mostrar les emocions. Per exemple, fan un gargot amb forma de cercle i diuen que és un sol.

Etapa dels 4 anys:
el nen aprèn a fer línies, però encara no coordinen l’ull amb la mà.
• Etapa dels 5 als 6 anys: en el dibuix hi ha una intencionalitat, encara que no es manifesten les proporcions reals.

Etapa dels 7 als 10 anys:
en els dibuixos ja hi comencen a aparèixer detalls, és a dir per exemple si el nen o la nena dibuixa una casa ja dibuixa també les finestres, la porta i el pom, etc.

Etapa dels 10 als 12 anys:
el nen o la nena és capaç d’introduir acció en els seus dibuixos, per exemple ja dibuixa una persona corrents o bé agafant un telèfon, etc. A més a més s’autoavalua, és a dir, de forma conscient ja vol millorar les seves representacions, i els dibuixos concorden amb la realitat pel que fa a les proporcions.

A partir dels 12 anys:
els dibuixos representen fidelment la realitat.

Per altra banda, per aconseguir desenvolupar la capacitat creadora, és necessari passar per diferents etapes:

• Etapa del gargot (2 a 4 anys): és una etapa desordenada, longitudinal (control motriu) i circular (el control no canvia). A més, dibuixen de manera inconscient:
• Etapa preesquematisme (4 als 7 anys): durant aquesta etapa intenten descobrir la realitat.
• Etapa de l’esquematisme (8 als 13 anys): en aquest punt els nens i nenes passen per una crisi, que va dels 9 als 11 anys. És una etapa de transicions en què s’eliminen les representacions esquemàtiques.
• Etapa de la decisió: agafen una consciència més crítica de l’art.
• Crisi de la adolescència (13 als 17 anys): a partir d’aquest moment comencen a preocupar-se per l’aparença i se centren en les emocions que viuen a través de les seves experiències. Es comença per l’abstracció per finalment acabar combinant la part racional amb l’emocional del dibuix.
Segons Rhonda Kellog, podem dividir les evolucions del dibuix del nen en quatre:
• Estadi dels patrons: menys de 2 anys, gargots bàsics.
• Estadi de les figures: dels 2 als 3 anys, formes de diafragmes naixents.
• Dibuix de l'art espontani: dels 3 als 4 anys, combinacions, mandales, sols i radials.
• Estadi pictòric: més de 4 anys, dibuixen humans, animals, plantes...






El estudis experimentals:
hi ha una gran diferència entre aquesta estratègia d’investigació i les anteriors. En aquest cas, l’investigador introdueix un nou element en la situació per comprovar els resultats obtinguts. Per això, aquest mètode és ideal per comprovar l’eficàcia dels diferents mètodes o tècniques d’ensenyament del dibuix. Això ho podem veure mitjançant un experiment que es va fer agafant 27 alumnes de cicle inicial que dibuixaven un cub de memòria. A continuació se’ls va dividir en cinc grups d’onze membres cada un. Al primer grup se’ls va mostrar una figura des d’un tub per tal de conèixer-la completament bé. Un cop acabada l’observació, se’ls va explicar totes les cares i les línies que tenia el cub, l’experimentador el va dibuixar i els va deixar per tal que fossin ells qui el dibuixessin. El següent grup només va veure com dibuixava la figura el mestre. El tercer grup va rebre les instruccions per dibuixar el cub, però no van acabar dibuixant-lo. El quart grup simplement va veure el dibuix final de l’investigador i l’últim grup va dibuixar el que volguessin. Finalitzat aquest entrenament, se’ls va demanar que tornessin a dibuixar un cub de memòria per veure les diferents variants. Així doncs es pot veure que és important qüestionaar el valor del desenvolupament i els conceptes abstractes com a aspectes de l’experiència. El desenvolupament hauria de dirigir-se a una bona habilitat, sense tenir en compte que les descripcions alternatives de l’experiència permeten un tipus de vida més creatiu i individualitzat i, per tant, més propi de l’evolució humana.

Per altra banda, en Ives i en Gardner també fan una classificació per estadis del dibuix del nen, aquest cop, dividida en tres etapes i centrada més en les influències culturals que pateixen els nens que no pas en la part més gràfica del dibuix:
• De l'any als 5 anys els dibuixos dels nens tenen traces comunes a totes les cultures. Quan tenen més de 2 anys imiten traces i al ser més grans de 3 ja fan formes simples. Encara no hi ha influència cultural.
• Dels 5 als 7 anys (l'etapa anomenada florida del dibuix) els nens comencen a fer formes simbòliques a través del llenguatge. Aquests dibuixos ja es poden interpretar i ja trobem una certa influència de la cultura. Per exemple, comencen a dibuixar per la dreta o per l'esquerra.
• Per últim, dels 7 als 12 anys, en l'apogeu de les influències culturals, els nens s'esforcen pel realisme. Això fa que sigui on més es veuen les influències. Per exemple, els nens europeus es basaran en la perspectiva.
• D'altra banda existeixen debats latents sobre la importància del realisme. El posicionament que defensa que sí té importància argumenta que apropa la persona al seu màxim desenvolupament tant de les seves capacitats com de totes les dimensions.
Amb el dibuix les persones expressen i, per tant, fan visibles des de fora el seu autoconeixement, la seva visió del món., la comprensió, els pensaments, la personalitats i les emocions.
És per això que existeixen tests de personalitat i intel•ligència a través dels dibuixos.
Un cop vistes les diferents etapes pel que fa a l’evolució del dibuix infantil, és inevitable parlar de les diverses metodologies de recerca que existeixen sobre aquest tema, que són les següents:


Estudis transversals:
l’investigador té dibuixos de persones de diferents edats i condicions. Pràcticament no hi ha contacte amb aquestes persones però es reuneixen una gran quantitat de dades. Rhoda Kellog va ser un dels que va utilitzar aquest tipus d’estudi per tal d’identificar un patró de regularitat en les edats estudiades per distingir quines característiques depenien de l’edat i quines dels trets individuals. És significatiu perquè va utilitzar una gran quantitat de dibuixos i de característiques molt diferents.

Els estudis correlacionals:
intenten identificar la relació existent entre l’aptitud i la intel•ligència, i la personalitat i la capacitat verbal en el camp artístic. Un exemple d’aquests és Herdchel T. Manuel, que va voler descobrir quina eren les característiques

El mètode utilitzat era plantejar un problema a individus que tenien talent pel dibuix. Manuel distingeix dos tipus de nens superdotats: habilitat superior a la resta i aquells que tenen habilitats específiques superiors. L’interès era científic i educatiu. A partir de les dades obtingudes van determinar els trets comuns entre es individus de l’estudi. Una de les conclusions que es va extreure va ser que persones amb talent pel dibuix poden tenir característiques psicofísiques i capacitats de manipular formes en l’espai molt diferents. La conclusió final és que la capacitat de talent pel dibuix està poc relacionada amb altres tipus de capacitats, sobretot pel que fa a les que tenen major rellevància escolar. Les conclusions educatives són que si un alumne no és bo en art no vol dir que no pugui ser bo en un altre àmbit.

Estudis comparats entre els dibuixos infantils de diferents cultures:
les produccions gràfiques dels nens de diferents cultures haurien de ser iguals, però amb variacions relacionades amb els nivells de motivació i oportunitats, la representació de trets culturals, o bé la representació de fenòmens naturals. Per tant, es pot concluir que alguns professors d’art imparteixen als seus alumnes un desenvolupament gr`fic imparcial, és a dir, una creença explícita. Hem de tenir en compte que la cultura condiciona el desenvolupament gràfic dels nens i a més, hi ha estratègies gràfiques que predominen en alguns àmbits culturals, com per exemple la representació del tronc com un rectangle i el coll com un rectangle més petit. “Per comprendre el procés d’evolució gràfica dels nens és aconsellable acudir a descripcions del procés artístic”.
Com hem vist, l’article “El dibujo infantil: tendencias y problemas en la investigación sobre la expresión plàstica de los escolares”, de Ricardo Martín Viadel, ens aporta una àmplia visió sobre el dibuix infantil i adolescent fent referència a diverses teories de diferents autors experts en el tema. Des d’un bon començament fa notar que no és un tema que hagi gaudit sempre de la importància que es mereix; és més, sempre ha estat infravalorat. Podem notar encara en l’escola actual (així com si miro enrere en la meva experiència educativa), que el dibuix s’ha vist la majoria de vegades en un segon pla, com una activitat desvinculada de la resta d’assignatures i que constituïa sovint un moment d’esbarjo, però no de desenvolupament cognitiu. A través d’aquest article podem adonar-nos de la seva importància. Si el nostre objectiu és saber com es desenvolupa l’infant en tots els sentits, és evident que aquest passa a ser un tema a tenir en compte si com a futurs educadors volem aconseguir que els nostres alumnes es desenvolupin integralment. El dibuix forma part de nosaltres, ens és natural, i per això és necessari fer-ne estudis per tal d’aprofundir en el seu coneixement, interpretar-lo i beneficiar-nos dels avantatges que pot aportar la seva pràctica.


Si bé és cert que aquest va ser un tema que vam tractar àmpliament a l’assignatura de psicologia, dins l’apartat del desenvolupament psicomotriu, aquest article no ha fet més que complementar la informació i aportar-ne més. Gràcies a ell he pogut aprendre sobre els diferents principis que podem trobar reflectits en el dibuix i llegir concretament sobre experiments o investigacions que s’han fet per conèixer més sobre aquesta manera d’expressar les nostres vivències, emocions i pensaments.
El dibuix
Tenia moltes ganes de començar amb el tema del dibuix i veure què faríem. La setmana abans ja se’ns havia dit que necessitaríem fulls DINA-4 i carbonet, i la primera proposta que se’ns va fer va ser la de “dibuixar sense mirar”. Es tractava d’agafar un objecte petit, que permetés tenir-lo subjecte amb la mà molt a prop de la nostra mirada, concretament a un pam de distància. En el meu cas, l’objecte escollit va ser una clau. Havíem de resseguir el seu contorn unes cinc vegades, fixant-nos en tots els seus detalls i formes (una corba, una forma triangular, un angle de noranta graus...). Un cop llestos, ja podíem començar a dibuixar-la, però sempre sense deixar de mirar el nostre objecte. Evidentment aquesta pràctica em va deixar una mica confusa al principi i de seguida vaig veure que exigia molta concentració. A més, dels dos cops que vaig dibuixar la silueta de la clau (el tercer vam intercanviar-nos els objectes entre els companys), en cap vaig aconseguir tancar la figura, així que també vaig poder veure que realment era difícil. Tanmateix, després de pensar-hi, vaig poder apreciar la importància d’aquest tipus de pràctica en el dibuix, ja que pretén que un descobreixi de debò com és l’objecte, amb tots els seus detalls. Moltes vegades fem l’error de mirar la figura que volem dibuixar i llavors plasmar el que recordem, de tal manera que oblidem molts dels seus detalls. Així doncs, aquesta seria una bona manera de rectificar això.
Dibuixar sense mirar
Amb la segona proposta de dibuix se’ns van presentar diferents objectes i aquesta vegada els havíem de dibuixar però emplenant el que hi havia a “fora” és a dir, com si la figura estigués buida. Evidentment, aquesta tècnica també em va sorprendre i de fet, no entenia ben bé el sentit de fer-la. No obstant, aviat vaig veure que, com l’anterior, el seu objectiu era aprofundir en el detall d’allò que es volia dibuixar, fent-ho des d’una nova perspectiva que ens deixa entreveure quines són realment les formes o línies d’aquell objecte. El primer dibuix que vaig fer d’un gerro (que el vam repetir dos cops) em va costar i crec que cap de les dues vegades vaig aconseguir el resultat que volia. Tanmateix, amb el segon objecte vaig concentrar-me amb les formes (més rodones, més anguloses...) fent-t’ho primer per trossos separats, però sempre mantenint una visió general.
Dibuixar els buits
La tercera pràctica va ser la de dibuixar de memòria una maquineta. Aparentment aquesta proposta em va semblar fàcil: tots coneixem com és una maquineta i probablement alguna vegada hem intentat dibuixar-ne una. Per tant, al principi anava amb confiança. Però després de posar-m’hi i pensar realment com era, vaig veure que ens pensem que ho sabem molt bé però que la veritat és que no coneixem ni la meitat dels detalls d’aquest objecte tan present en la nostra quotidianitat. Per exemple, no sabia ben bé com era de dalt, és a dir, què més tenia a part de la fulla per fer punta; o bé com era exactament el clau que aguantava aquesta fulla. Això em va fer veure com n’és d’important l’observació, ja que habitualment els objectes que veiem en el nostre dia a dia no ens els mirem des d’un punt de vista encarat a ser dibuixats. Per tant, a l’hora de dibuixar-los ens trobem que realment no sabem com són els objectes que suposadament més coneixem.
Dibuixar de memòria
Per últim, se’ns van presentar varis objectes junts, de diferents materials, i havíem de dibuixar-los. Primer de tot, aquesta pràctica ja representava una dificultat des del punt de vista d’”on començar”. Vam dividir el full en quatre parts, de tal manera que les dues línies es creuaven al mig. D’aquesta manera, aquest seria el nostre centre i el nostre punt de partida. Havíem de tenir en compte les llums i les ombres que tenien aquests objectes i utilitzar el carbonet d’acord això. Les parts amb ombres serien més fosques i per tant pintades amb el carbonet més fortament. Les parts amb llum, en canvi, no estarien pintades. Entremig d’aquests dos extrems hi havia d’haver una gradació d’ombres. A més a més, la dificultat es trobava sobretot en el fet que, com ja he dit abans, els objectes eren de diferents materials (fusta, vidre, ceràmica...). Això significa que la incidència de llum i la manera en com aquesta es reflecteix serà diferent en cada un d’ells. El que vaig trobar més difícil va ser el vidre, atès que es translúcid i cosa molt dibuixar-ho de tal manera que es vegi aquesta qualitat, però alhora també tenir en compte les llums i ombres que hi ha.
Aquest va ser el dibuix que més em va agradar més fer i hagués volgut continuar practicant per millorar, aprenent noves tècniques per aconseguir plasmar en el paper les textures i les ombres adequades.

Dibuixar un bodegó
Performance
• Expectatives davant del nou projecte o treball

Quan se’ns va presentar el nou treball que s’havia de fer en grups i que combinava les assignatures de plàstica i música, em vaig sentir molt encuriosida i amb ganes de començar a fer-lo. De seguida em van venir un munt d’idees a la ment que volia posar en pràctica i experimentar. Tanmateix, quan més endavant se’ns va dir la temàtica que hauria d’incloure (buit-ple, silenci-so) haig de dir que se’ns va presentar un problema. Això sens dubte va dificultar la tasca, però també va fer que haguéssim de ser encara més creatius i buscar maneres d’incloure aquestes premisses. Tenia moltes ganes de veure què en podia sortir d’aquest treball de grup, que evidentment era del tot diferent al que havíem fet fins llavors.
• Realització o elaboració de la performance:

Amb poca estona vam tenir formats els grups, i el nostre estava format per nou membres. El fet que poguessin estar compostos per tantes persones realment podia suposar quelcom beneficiós (ja que això ens permetria representar-hi més accions), però tot al contrari, també podia esdevenir un obstacle, ja que requeriria una molt bon coordinació i compenetració. Durant un parell de setmanes abans del dia de la representació vam estar fent una pluja d’idees, així que tothom podia aportar allò que podia o tenia. Alguns amb idees, altres amb material o eines necessàries i altres amb instruments. Amb poc temps vam tenir una idea general del que voldríem plasmar i, finalment, va acabar en la representació del pas de les quatre estacions. Evidentment durant el procés d’elaborar-la i d’assajar-la ens van aparèixer alguns problemes. La repartició de càrrecs va ser un d’ells, ja que no només s’havia d’estar fent les ombres i llençant objectes a l’altra banda del llençol, sinó que també hi havia d’haver algú sempre que aguantés el focus alhora que contava l’estona que hi havia per a cada estació. A més, també hi havia persones que tocaven instruments per acompanyar i ambientar cada època, o bé persones que s’estava preparant per la següent acció. En conjunt, per tant, tot requeria una gran organització.
• Conclusions i reflexions un cop feta

Va suposar un treball que exigia molta col•laboració per part de tots els membres del grup, així com ser creatius i fer del que teníem al nostre abast quelcom que podíem incloure en la nostra performance. Amb això em refereixo, per exemple, a la tela o llençol que vam utilitzar per fer les ombres o els objectes (bufandes, banyadors, ulleres...) que vam fer servir per representar les diferents estacions, ja que tot ho havíem tret del que teníem a casa. El mateix pel que fa als instruments: aquells membres que en tenien algun (o el sabien fer) també van fer-hi la seva aportació en aquest aspecte.
En general estic força satisfeta del resultat. Si que és veritat, però, que m’hagués agradat tenir més temps per assajar-la i estar segurs que visualment quedaria bé i que la idea es plasmaria tal i com volia que arribés al públic. Tot i així, estic molt contenta de com vam treball tots, implicant-nos-hi i participant en el procés d’elaboració i posteriorment quan es va representar.

Fi
Laura Rodríguez Vilella
Grup 41 · Seminari C
Full transcript