Loading presentation...

Present Remotely

Send the link below via email or IM

Copy

Present to your audience

Start remote presentation

  • Invited audience members will follow you as you navigate and present
  • People invited to a presentation do not need a Prezi account
  • This link expires 10 minutes after you close the presentation
  • A maximum of 30 users can follow your presentation
  • Learn more about this feature in our knowledge base article

Do you really want to delete this prezi?

Neither you, nor the coeditors you shared it with will be able to recover it again.

DeleteCancel

Make your likes visible on Facebook?

Connect your Facebook account to Prezi and let your likes appear on your timeline.
You can change this under Settings & Account at any time.

No, thanks

Contacte de llengües: Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística:

No description
by

Mercè Durà

on 9 June 2015

Comments (0)

Please log in to add your comment.

Report abuse

Transcript of Contacte de llengües: Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística:

1. Contacte de llengües
BILINGÜISME
Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística:
repercussions en l'àmbit escolar

El concepte de
diglòssia
, de Ferguson (1959), parteix de l’estudi d’una situació en què coexisteixen dues varietats d’una mateixa llengua (
varietat alta: A
i
variet at baixa: B)
i ho fa partint de l’anàlisi de casos com el de l’
àrab
i el del
grec
, llengües que, com és sabut,
han posseït o posseeixen encara una varietat literària de la llengua,
molt allunyada de la varietat oral.
LLENGUATGE
ELEMENTS
INTERNS
ELEMENTS
EXTERNS
L’estructura lingüística
: és tot el conjunt de mecanismes interns
de funcionament d’una llengua:
fonètica
(el sons), la
fonologia
(els fonemes)
el
lèxic,
les
regles ortogràfiques
i les
morfosintàctiques
, etc.

Estudia per tant l’essència de la llengua.

També podem dir que és l’objecte d’estudi de l’antiga
gramàtica
, de la
lingüística tradicional i de la moderna lingüística.
L’ús lingüístic:
és el fet mateix d’usar una llengua en la pràctica per
comunicar-nos socialment.

Són, per tant, les relacions que hi ha entre llengua i societat.

Estudia les condicions d’existència d’una llengua.
LA SOCILINGUÍSTICA
La
sociolingüística
és una
disciplina que s'encarrega d'estudiar les condicions d'existència d'una llengua.

Analitza l’ús lingüístic tot relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu
context social.


Investiga les
relacions entre l'estructura d'una llengua i el medi sociocultural
on es practica i
existeix.


MONOLINGÜISME
El
monolingüisme

és l’
existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat
.

Aquesta
situació
és clarament
excepcional
, si tenim en compte que les 6.000 llengües que es parlen al món estan repartides en uns dos-cents estats.

No hem de confondre monolingüisme estatal amb l’acceptació d’una sola llengua oficial
: cas de França, Itàlia, Turquia, EUA, Marroc, Austràlia... Aquests estats apliquen una política de negació o menyspreu de les altres cultures i llengües per tal de refermar la unitat nacional al voltant d’una sèrie de símbols unitaris: una sola llengua, una sola cultura, una sola història...
Podem afirmar, doncs, que el
monolingüisme és una situació estranya, és l'excepció, i la norma general és el plurilingüisme.

Aquest
contacte de llengües
pot manifestar-se i resoldre's de manera distinta en cada societat i és això el que haurem d'analitzar.

El concepte de
llengües en contacte
va ser difós l'anys

1953 per Uriel Weinreich
per designar la relació que dues llengües mantenen en el si de llurs comunitats.
D'una banda, el coneixement d'altres llengües, a més de la pròpia, possibilita
la comunicació
entre els pobles. D'altra, com no hi ha tants estats al món com llengües, la situació més habitual és que dins d'un mateix estat convisquen diverses llengües.
El
monolingüisme individual
té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual.

El
monolingüisme social
es produeix quan en el context d’una determinada societat s’usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual.
Per
bilingüisme
entenem el cas més simple de plurilingüisme: aquelles situacions en què
les llengües en contacte en són només dues
(per opocició a trilingüisme, quadrilingüisme...)

Aquesta definició tan àmplia ha provocat que aquest terme s'haja aplicat a situacions totalment diferents i que no sempre tenen relació amb la sociolingüística
Aquest terme s'ha anat aplicant amb diverses acepcions. Han estat diverses les disciplines (pedagogia, psicologia, sociologia, sociolingüística...) que han participat en l’intent de definició.

Però, és evident que el
bilingüisme és un concepte polisèmic.
S’ha entés per bilingüisme la possibilitat d'un individu d'utilitzar dues o més llengües a un mateix nivell. Però
aquesta és una situació utòpica que no existeix en la realitat.
S’ha parlat de diferents classes de bilingüisme:

·
Bilingüisme individual

·
Bilingüisme territorial

·
Bilingüisme social
BILINGÜISME INDIVIDUAL
o
capacitat d'una persona
d'emprar dues llengües.

Ens referim, per tant, a la
menor expressió de poliglotisme.
S'engloben ací situacions extremadament variades d'acord
amb els nombrosos factors que es tinguen presents.

Comprovem que es parla de bilingüisme en casos tan distints com:
-
Segons el grau d'ús de la llengua:

passiu
(l'entén però no la parla o no la vol parlar) i
actiu
(l'entén i també la parla). També es pot tenir present l'ús escrit de la llengua (la llig, l'escriu) i ens en resultaria una diversitat de situacions molt complexa.
-
Segons el grau de domini de les llengües;

simètric
( o ambilingüisme) si totes es coneixen igual i
asimètric,
si alguna es domina més que les altres. En aquest últim cas, també hi trobem situacions molt variades si analitzem factors com ús oral/escrit, registres lingüístics, àmbits d'ús...
-
Segons la motivació psicològica
:
instrumental
(per motius laborals o econòmics, com pot ser l'aprenentatge de l'alnglés al món actual) i
integratiu
(per exemple, els immigrants)
BILINGÜISME SOCIAL.
Es tracta de situacions on el bilingüisme individual (el poliglotisme dels individus)
afecta col·lectius sencers que formen grups socials.

S'usen dues llengües (una de pròpia i una altra pròpia d'un altre grup)
que alternen segons unes normes d'ús establertes que no n'organitzen les funcions.

També en aquest cas les
situacions
poden ser molt
diverses
si atenem a factors com el
grau d'extensió de la bilingüització
, l'
estabilitat de la situació
o la
jerarquització funcional
de les llengües
Ara bé, el bilingüisme social sempre amaga una
situació de
desigualtat.

El bilingüisme dels pobles no és un fet natural per la
senzilla raó que una societat per a comunicar-se, només té necessitat d'una llengua.

És per això que sol manifestar-se com una
situació
conflictiva
(inestable i desquilibrada quant a les funcions de cada llengua).

El cas d'un bilingüisme generalitzat, estable i funcionalment
neutre no és més que una mera hipòtesi de treball que no es correspon amb cap societat coneguda.
Sociolingüistes com Aracil i Ninyoles han denunciat el que ells anomen
mite del bilingüisme
:

Si existeixen societats bilingües no ho són intrínsecament, sinó que per
diverses raons s'han vist abocades a ser-ho.

Per tant el discurs bilingüista (de certs sectors socials monolingües en la
llengua dominant) legitima la imposició de la llengua dominant i se'ns presenta com un
pretext per ocultar una evident situació de conflicte i un procés de substitució lingüística
BILINGÜISME TERRITORIAL
Aquell que trobem
en un espai determinat dividit en dues zones
delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.

Per exemple, a Bèlgica, amb una zona on es parla neerlandés (Flandes), i una altra de francòfona (Valònia).

Al País Valencià, amb unes comarques castellanoparlants i unes altres
catalanoparlants.

Aquest bilingüisme l'estudia la geografia lingüística
i no la
sociolingüística
Com heu pogut comprovar, el terme
bilingüisme
queda reduït a "
situació en què s'usen dues llengües
" i prou.

Per això els sociolingüistes
han introduït altres conceptes
més específics:
-
diglòssia
-
conflicte lingüístic
-
procés de substitució
DIGLÒSSIA
En aquest cas es parla de
distribució funcional
d’aquestes dues varietats d'una
llengua.

Una distribució en què els àmbits d’ús formals i els àmbits d’ús informals són
distribuïts de manera rígida.

Aquesta distribució funcional d’àmbits d’ús formals i d’àmbits d’ús informals s’expressa
per mitjà del conegut esquema:


Usos Varietat A Varietat B

Formal X--

Informal --X
Pel que fa a d’altres aplicacions de la designació de diglòssia, cal recordar que
Fishman
(1971) planteja aquesta designació per a unes altres realitats de coexistència de llengües diferents en un mateix territori (no sols en casos de varietats d’una mateixa llengua).

Diglòssia seria segons Fishman aquella
situació en què una llengua (A) ocupa els àmbits formals i l’altra (B), els àmbits informals.

Seguint aquesta definició s’ha descrit sovint l’evolució sociolingüística del català segons l’evolució cronològica del conegut esquema:
Aquest esquema és aplicable a les relacions del català amb altres llengües al llarg de la història com l’occità, el francès, l’àrab...
Mitjançant aquesta concepció de la diglòssia
Fishman descriu diferents situacions possibles
tenint en compte alhora l’ocupació dels àmbits d’ús i la competència individual dels parlants envers les dues llengües coexistents;
i així descriu les quatre situacions següents:

1)-
Situació de diglòssia i bilingüisme.

2)-
Situació de diglòssia sense bilingüisme
.

3)-
Situació de bilingüisme sense diglòssia.

4)-
Situació sense diglòssia i sense bilingüisme.
DIGLÒSSIA I BILINGÜISME
:
és el cas d'aqueslles societats els membres de la qual són capaços d'expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes.
Paraguai
: el castellà funciona com a llengua A i
el guaraní com a llengua B
DIGLÒSSIA SENSE BILINGÜISME
: és el cas d'aquelles societats on l'elit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe.
Rússia:
l'aristocràcia russa francófona d'abans de la 1a Guerra
Mundial i el poble russoparlant
BILINGÜISME SENSE DIGLÒSSIA
: és el cas dels que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat. No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia (aprendre anglès).
NI BILINGÜISME NI DIGLÒSSIA
: seria la situació de comunitats monolingües (els castellans de les regions castellanoparlants) o estats monolingües (els islandesos, els portuguesos...)
En el nostre context de territoris de parla catalana, va ser
Rafael L. Ninyoles
qui va introduir el concepte de diglòssia (en el sentit de
diglòssia externa
).

Des de llavors es va deixar de considerar com a bilingüe
la comunitat lingüística catalana i es va passar a identificar com a diglòssica.

Però
el pas del temps ha fet variar la interpretació dels conceptes.

El català ha estat durant el segle XX en una situació diglòssica, però avui és llengua oficial i, encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits formals, encara que potser només a Catalunya i un poc a les Illes Balears
1r . La diglòssia estableix una estricta diferenciació entre les varietats de les llengües (A per als registres formals i B per als informals) però en la nostra comunitat lingüística observem que la
llengua A (el castellà) també ha passat a usar-se àmpliament en els contextos informals.
2n. La diglòssia es manifesta com una situació estable i entre nosaltres
la situació és inestable i tendent a la substitució lingüística.
3r Molts consideraren que l'arrel del problema es trobava en la falta de
prestigi.
Però si s'observa la situació de llengües prestigioses, com el castellà a Puerto Rico, s'arriba a la conclusió que tampoc és correcte aquest plantejament
SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA
Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual
dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús
Es tracta per tant d’una
situació dinàmica i inestable.


Sorgeix
quan una llengua forastera
(o dominant o expansiva)
comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra, pròpia d'un territori
(llengua dominada, recessiva o minoritzada)
Una vegada que un comunitat lingüística entra en una situació de conflicte lingüístic , el
procés iniciat es direigeix cap a la substitució o extinció de la llengua recessiva.

El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera (
substitució lingüística
) o bé el procés contrari:
la normalització.

Allò més normal serà la substitució lingüística, que es desenvolupa en un procés amb diverses etapes:
1a.
Procés de bilingüització:
és l’etapa més llarga.

Les classes altes, les ciutats més poblades,
els joves... són els primers a adoptar la segona llengua.

Aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia.
2a.
Procés de monolingüització en la llengua dominant.

A poc a poc es va abandonant la llengua
dominada (llengua A) i és suplantada per
la llengua B (dominadora).

Aquesta fase és molt ràpida, atès que tota la societat coneix ja la llengua B.

Es presenten diversos problemes:
ETAPA INICIAL
La llengua d'una altra comunitat lingüística entra a ocupar certs àmbits d'ús de la llengua que estava exercint totes les funcions lingüístiques de la comunitat.

Les
raons són sempre extralingüístiques
( hegemonia, poder polític, annexió territorial, primacia econòmica...)
Autoodi:

els que s’han passat a l’altra llengua i reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.
Mitificació del bilingüisme:

es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús i la dominant els amplia.

Creació dels prejudicis lingüístics
.

Són prejudicis socials sense cap base
científica manifestats contra una llengua:
llengües aspres i dolces, fàcils i difícils,
de cultura i primitives, superiors i inferiors...
En cap cas es parteix d’apreciacions objectives, més aviat al contrari, de punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear allò diferent.

Condicionen la predisposició a
utilitzar o aprendre una llengua.

Bilingüisme unidireccional.

La llengua dominant ha esdevingut
llengua necessària i suficient

Els parlants de la llengua dominada es veuen necessitats a aprendre la llengua dominant, la bilingüització els és imposada.
Els parlants de la llengua dominant, en canvi, no tenen cap necessitat d'aprendre la llengua dominada ja que poden viure perfectament en la societat sense usar-la l

Hi ha parlants monolingües en
la llengua A però només n’hi ha de
bilingües en llengua B.
Per últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.
Un fenomen paral·lel a la substitució lingüística, és el de
la interposició o mediatització
.

Es produeix quan la llengua dominant (B) interfereix les relacions entre la comunitat
lingüística minoritzada i la resta del món.
Llavors parlem de cultures satèl·lit.
Els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua.
E
ls immigrants aprenen la llengua dominant per integrar-se i no la llengua pròpia de la comunitat (el cas dels nouvinguts d'altres països a zones catalanoparlants, usen el castellà).
Els préstecs lèxics d’una tercera llengua s’adapten a través de la llengua dominant (la gent diu fútbol i no futbol, èlit i no elit, balonmano i no handbol...).
La interferència lingüística
Canvis en l'estructura d'una llengua
motivats
directament per la influència d'una segona llengua.
En situacions de substitució lingüística la
interferència l'exerceix la
llengua dominant i pot arribar a desfigurar totalment la llengua dominada
INTERFERÈNCIA

FÒNICA
: La introducció del fonema [X] del castellà [Xéfe, miXeIIons] i la no distinció entre essa sorda i sonora
INTERFERÈNCIA LÈXICA I SEMÀNTICA:
és la part més sensible de la llengua "jués", "mansana" (barbarismes)
INTERFERÈNCIA MORFOSINTÀCICA:
S'apliquen les estructures morfosintàctiques de la llengua dominant "la costum, la senyal, deurien ser les set, va caure trencant-se una mà"
LLENGÜES MINORITÀRIES
: Tenen un nombre reduït de parlants.
En el context europeu es consideren llengües minoritàries:
català (11 milions)
suec, búlgar (10 milions)
danés (6 milions)
noruec, finlandés (4,5 milions)
albanés, eslovac (6 milions)
lituà,(4 milions)
letò, macedoni, tàrtar, occità (2 milions)
bretò, sard, èuscar, eslové, gaèlic...

LLENGUA MINORITZADA
: És aquella que pateix la interposició d'una altra llengua i està immersa en un procés de
retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística.

Tots els seus parlants es veuen obligats a exercir un
bilingüisme unilateral
, ja que la llengua pròpia és insuficient per a viure-hi.

Bretó,
gal·lés
,
occità
.
català
,
èuscar
,
sard
.... són llengües minoritzades.

No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada
(Alemany a l'Alsàcia, el castellà a Puerto Rico)
Weinreich
(1953) va plantejar l'existència de factors socioculturals que actuaven com a
estímul o fre de la interferència lingüística:

1.
Prestigi
o valor social de la llengua
2. Grau de
lleialtat lingüística dels parlants
3. Dimensions del grup bilingüe

i


homogeneïtat o diferenciació sociocultural
NORMALITZACIÓ
LINGÜÍSTICA
POLÍTICA
LINGÜÍSTICA
MODELS
La
normalització lingüística
és un procés de resposta al conflicte
lingüístic.
És un procés de cohesió de la comunitat lingüística.

Pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua
pròpia per lluitar contra la seva desaparició.
La
normalització
implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació
anormal que cal superar
canviant les normes d’ús de la comunitat lingüística.

S’han de r
eorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua.

El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:
Augmentar el nombre de parlants.
Augmentar la freqüència d’ús de la llengua.
Ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua.
Unes normes d’ús favorables a la llengua dominada.
Cada procés de normalització lingüística genera el seu model particular
d’acord amb determinats factors socials:
la cohesió del grup, la consciència lingüística dels parlants, el marc legal vigent, els moviments sociopolítics.
I segons la durada del procés de conflicte lingüístic tindrà major o menor
probabilitat d’èxit.
La

normalització és sempre una decisió històrica conscient,
implica
canvis culturals, socials, polítics, i sobretot una actitud favorable cap a l’idioma.
Va lligada a altres processos modernitzadors de la societat: economia,
democràcia, ensenyament, mitjans de comunicació..
.
Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:

1. La
normativització (
codificació de la
llengua)
2. La intervenció sociopolítica, la
política
lingüística.
La política lingüística és l’activitat que desenvolupa un
govern sobre l’ús de les llengües.

Aquesta actuació pot ser
conscientment exercida o inconscientment provocada.
És la gestió del plurilingüisme.

Les
intervencions dels poders públics sobre les llengües
al llarg de la història han estat freqüents. N’hi ha de dos tipus, per acció o per omissió.
Liberalisme o no-intervenció
: no s’intervé i es deixa que un procés de conflicte lingüístic es desenvolupe.
Dirigisme o intervenció:
es publiquen decrets, lleis... Poden servir per mantenir l’hegemonia d’una llengua o, pel cantó oposat, per frenar-ne els procés de substitució.
Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques:

El
principi de personalitat

p
ermet que un individu dispose dels seus drets lingüístics
i
ndependentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobe.

El
principi de territorialitat
,
en canvi, només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seua totalitat territorial.
Es pot actuar en diferents àmbits: en Educació, en Administració en mitjans de comunicació, en serveis, en cines, etiquetatge...
A
Bèlgica
un belga de parla francesa té garantits tots els seus drets lingüístics a la zona sud del país, i un belga de parla holandesa els té en la zona nord. Si un ciutadatà canvia de zona lingüística ja no disposa dels seus drets lingüístics. Impera el principi de territorialitat.

A
Suïssa
ocorre el mateix en cadascun dels cantons o regions (que disposen d’una sola llengua pròpia).
A
Finlàndia
, en canvi, tots els parlants de suec (només un 10% aprox.) i de finès tenen els seus drets lingüístics garantits a tot el país. És el principi de personalitat.
A l’
Estat espanyol
tenim un model mixt, s’hi combinen els dos: per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascs, gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia i la castellana) i altres només una, l’oficial a tot l’estat.
La majoria d’estats tenen una política lingüística en què només es reconeix una sola llengua oficial
i els ciutadans que en parlen una altra no tenen cap dret lingüístic: França, Itàlia, EUA, Grècia, Rússia, Marroc, Turquia...

Té en compte totes les variables sociolingüístiques que intervenen en EL PROCÉS DE LA COMUNICACIÓ
els

àmbits d’ús
d
'una llengua,
el
territori on es practica,
les
varietats lingüístiques

més usades,
la
categoria (social, ideològica, edat, professió, sexe...) dels seus parlants
,
els
temes
que es tracten,
el
context
en què es realitzen les comunicacions,
les
intencions
i la manera (quin mitjà: oral, escrit...) dels qui practiquen la comunicació...
Full transcript