The Internet belongs to everyone. Let’s keep it that way.

Protect Net Neutrality
Loading presentation...

Present Remotely

Send the link below via email or IM

Copy

Present to your audience

Start remote presentation

  • Invited audience members will follow you as you navigate and present
  • People invited to a presentation do not need a Prezi account
  • This link expires 10 minutes after you close the presentation
  • A maximum of 30 users can follow your presentation
  • Learn more about this feature in our knowledge base article

Do you really want to delete this prezi?

Neither you, nor the coeditors you shared it with will be able to recover it again.

DeleteCancel

La música de l'Antiguitat - Part 3

No description
by

Josep Gayón Arguimbau

on 16 October 2013

Comments (0)

Please log in to add your comment.

Report abuse

Transcript of La música de l'Antiguitat - Part 3

LA MÚSICA A
L'ANTIGUITAT

Josep Gayón
Pere Moll

PART 3
LA MÚSICA A GRÈCIA
LA MÚSICA EN LA SOCIETAT
La música era un art que es trobava present en la societat de forma casi universal: a les celebracions, els teatres, a través de les balades o acompanyant els poemes èpics. Representava, per tant, un paper integral en les vides dels habitants de l'Antiga Grècia.
La funció de la música en la societat estava vinculada amb la mitologia:
Amfíon
va aprendre la música d'Hermes i més tard va construir Tebes utilitzant una lira d'or amb la que podia col·locar pedres amb el simple so que aquesta emitia.
Orfeu
podia calmar les bèsties amb la seva lira, i el mite de la creació mostrava com
Rea
, una de les titànides, tocava un tambor. També podem escoltar històries sobre les victòries musicals 'Apol·lo sobre Marsies i Pan.
Apolo i Marsies, de José de Ribera (1637)
La música tenia una forta influència sobre el pensament i l'educació. Pels grecs, la música era una part essencial i un símbol de tota cultura. "La música educava l'ànima igual que la gimnàstica educava el cos". L'educació musical era, per tant, un element espiritual, intel·lectual i artístic.
Encara que l'escola estava reservada als homes, a vegades les dones rebien ensenyaments bàsics de càlcul, lectura i música.
Els pensadors grecs van tenir diverses opinions pel que fa a la música
Pitàgores
-L'harmonia és la unificació de contraris
-Els nombres fan comprensibles totes les coses
-La relació entre els sons conforma l'harmonia universal
-Estudi teòric dels intervals: longitud de les cordes i harmònics

Damó d'Oa
-Defensa la funció moralista i pedagògica de la música: valor educatiu
-Cada harmonia provoca un moviment dins lànima de les persones: virtut o mal
-Catàrsis alopàtica: la música pot modificar conductes dolentes imitant
la virtut contrària
Plató

-Concep la música com a ciència, i la divideix entre la que s'ecolta i l'abstracta

-Contrari a la innovació musical: critica "l'anarquia musical", és a dir, la música lliure de normes que jutja la música segons el plaer que proporciona
Aristòtil
-La música té tres finalitats: l'educació, la catarsis (l'alliberació) i el plaer.

-No hi ha músiques o harmonies perjudicials

-Catarsis homeopàtica: es corregeix el mal imitant-lo
Aristoxen de Tàrent
-Obres: "Elements d'harmonia" i "Elements de ritme"
-La música no només és filosofia, també és teoria
-Estudi de la música com un element sensorial
-Estudia la reacció de l'individu escoltant una obra musical
Escola peripatètica
-La música no és un problema metafísic, sinó científic

-Divideix l'estudi de la música en dues branques: la psicologia (estètica de la música) i la ciència de l'harmonia
Quins són els
escrits teòrics
més antics?
Els escrits teòrics de Pitàgores i els seus seguidors només han sobreviscut en fragments citats per altres autors. Així, els escrits teòrics sobre música més antics que conservem són els
"Elements harmònics"
i els
"Elements rítmics"
(330 aC.) d'Aristoxen, un deixeble d'Aristòtil.
ALTRES ESCRITS
Altres escriptors importants en el camp de la teoria musical són Cleònides (s. II-III aC.), Ptolomeu i Arístides Quintilià.

Aquests teòrics van definir alguns conceptes encara vigents avui en dia, així com altres d'específics en la música grega.
Els seus escrits demostren com valoraven els grecs el pensament abstracte, la lògica, la definició i la classificació sistemàtica, així com la varietat, tal com demostra el nombre de notes, escales i intervals disponibles en el seu sistema
Apolo amb una lira,
segle V aC.
Elements
RÍTMICS
A "Elements harmònics", Aristoxen defineix la melodia com una sèrie de notes, cadascuna amb una alçada particular. Un interval està format per dues notes de diferent alçada, i una escala és una sèrie de tres o més notes en ordre ascendent o descendent.
Aquestes definicions van establir una base per a la música grega i per tota la teoria musical posterior. En contrast amb els grecs, els babilonis només donaven nom als intervals formats per parells concrets de cordes de la lira o l'arpa.
Pels grecs, la teoria del ritime tenia una gran importància, i va adquirir un desenvolupament considerable.
El
pols,
que servia de base per al sistema, era el valor de
la durada més curta, la breu (U), el múltiple de la qual era la llarga (-), que equivalia a dues breus. Combinant durades curtes i llargues s'obtenien ritmes elementals o
"peus"
, que corresponen als nostres compassos. Els peus es distingeixen per la relació
entre durades curtes i llargues, i es classificaven en tres gèneres:
Quan s'unien diversos peus es formaven els "metres", és a dir, el que seria la mètrica de la nostra música. La unió de diversos metres donava lloc a les frases o kôlos. Generalment, el fraseig es donava cada dos kôla.
Els frasejos s'agrupaven en períodes, i els períodes en estrofes.
Les lleis més minucioses s'aplicaven a la construcció de grans conjunts rítmics.
El ritme era
"l'ordre en la repartició de les durades o moviment ordenat"
GÈNERE
IGUAL
Gènere igual
Gènere doble
Gènere sesquiàlter
GÈNERE
DOBLE
GÈNERE
SESQUIÀLTER

Dactil -UU
Amfibrac U-U
Anapest UU-
Espondeu --
Proceleusmàtic
UUUU
Iambe U-
Troqueu -U
Tribrac UUU
Peoni 1 -UUU
Peoni 2 U-UU
Peoni 3 UU-U
Peoni 4 UUU-
Peoni 5 UUUUU
Peoni 6 --U
Peoni 7 -U-
Peoni 8 U--
Elements
HARMÒNICS
Una gran part de la formalitat del sistema harmònic pitagòric havia calat en la música grega, encara que al llarg del temps va anar
allunyant-se d'aquestes lleis
La nostra música va estar una vegada dividida en les seves formes correctes (...) No estava permès intercanviar els estils melòdics d'aquestes formes establertes amb altres.
El coneixement informava el judici i penalitzava la desobediència
. No hi havia xiulets, sorolls no musicals, o palmes per aplaudiments. La regla era escoltar silenciosament i aprendre; nens, professors i la multitud es mantenien amb vista davant l'amenaça del pal. (...) Però després, l'anarquia no musical va ser dirigida per poetes que tenien talent natural però eren ignorants de les
lleis de la música
(...) Només l'estupidesa podia ser la responsable de pensar que no hi havia bé o mal en la música, que havia de ser jutjada en funció del plaer que donés. Amb les seves obres i les seves teories van infectar a les masses amb la presumpció de creure's jutges vàlids. Pel que fa als nostres teatres, abans silenciosos, ara s'han tornat sorollosos, i l'aristocràcia musical ha portat a una perniciosa teatrocràcia (...)
el criteri no és música, sinó la reputació de l'habilitat promíscua i l' esperit de ruptura de les lleis
- Plató
Mitjançant la combinació de tetracords a partir de cada grau o so, el grecs van crear "grups" diferents de sons o escales per les seves composicions que van anomenar
modes.

D'aquests, el més antic és el mode dòric
"Un mode grec és una organització de sons descendents establint distàncies de to o mig to entre els set sons que el conformen"
Aspectes
MELÒDICS
Per altra banda, l'
Aulòdia
destacava en les festivitats dedicades a Dionís, i consistia en un solo vocal acompanyat per un l'Aulos, una espècie d'oboè que de vegades era de tub simple i d'altres, de tub doble. Això va donar lloc als Nomos Aulòdics, el primer mestre dels quals va ser Polimnestes de Colofó (600 aC.).


L'
Aulètica
, en canvi, consistia en l'art de les melodies per a solo d'Aulos. Es va convertir en el gènere musical més preuat.
Els grecs van practicar la
Citaròdia
, art que consistia en un solo vocal acompanyat pel mateix cantaire amb la cítara. Això va donar lloc als Nomos Citaròdics, que generalment eren melodies dedicades a Apol·lo.


La
Citarística
, en canvi,
era l'art dels solos instrumentals amb la cítara, en el qual el músic demostrava la seva habilitat amb
l'instrument.
Els Nomos Pítics eren un tipus de poemes amb acompanyament d'instrument que es cantaven en honor a Apol·lo, protector dels músics i els poetes. Durant els Jocs Pítics eren acompanyats per l'Aulos.
Els jocs Pítics van ser uns dels quatre Jocs Panhelènics que es celebraven a Grècia, aquests en honor a Apol·lo i a les muses.
Apol·lo i la serp Pitó, Rubens
L'INTERVAL
A més dels modes, pel que fa a l'harmonia, hem de destacar l'ús de l'afinació pitagòrica
L'afinació pitagòrica és un sistema de construcció de l'escala musical que es fonamenta en la relació de la quinta justa (de raó 3/2) i que va perdurar durant l'Edat Mitjana. Els xinesos ja van utlitzar aquesta proporció.
S'obtenia mitjançant la divisió geomètrica de la corda d'un instrument musical en dues, tres i quatre parts iguals (pels pitagòrics els quatre primers nombres eren fonamentals)
En quant a l'afinació i als intervals, els estudis pitagòrics van tenir una importància crucial.
Els pitagòrics i els intervals
El sistema d'afinació de Pitàgores parteix de l'axioma (premisa evident) que qualsevol interval és expressat com un nombre major o menor de quintes perfectes, és a dir, que partint d'una nota base s'obtenen les altres notes d'una escala diatònica major.
El fenomen de "la quinta del llop", no és un error de càlcul. Simplement, l'octava no és del tot compatible amb la quinta, i això es pot resoldre de diverses maneres donant lloc a diferents sistemes d'afinació. En el pitagòric, aquesta quinta era, directament, menor que les altres (tenia 23,46 cents menys, les quintes pures en tenen 702). Aquesta diferència de 23,5 cents aproximadament s'anomena coma pitagòrica.
Els cents són la unitat amb la qual es mesuren els intervals musicals. Equival a una centèsima de semitò temperat.

En els temps de l'antiga Grècia no es coneixien, van ser inventats l'any 1885 pel matemàtic i filòleg britànic Alexander J. Ellis.
Intervals temperats
Intervals pitagòrics
Molts dels coneixements matemàtics referents a la música van tenir aplicacions molt útils i que podem notar a simple vista: per calcular la llargada de les cordes dels instruments s'utilitzava aquest mètode per dividir un segment en proporcions exactes:
ESCALA
L'escala fonamental dels grecs era la dòria
(re, mi, fa, sol, la, si, do, re) encara que, a diferència de la moderna, utilitzar-la de forma ascendent es considerava utilitzar-la al revés.
Els grecs van donar com a nom de les notes algunes lletres del seu alfabet
La nostra escala té una nota tònica, però la noció d'aquest grau no tenia importància pels grecs. No hi havia nota tònica, però sí que n'hi havia una que tenia un paper fonamental: la mediant (en la nostra música, la dominant). La seva importància es devia al fet que la majoria de relacions melòdiques de l'escala es percebien en relació a ella.
L'escala dòria era el punt de partida de la música grega, i es podia transformar canviant el punt de partida i la mediant. Això donà lloc a les altres escales o modes: l'hipodòric, el frigi, el lidi, etc.
Les complicacions van sorgir a arrel de l'escala cromàtica. Aquesta no era com la que utilitzem, ja que era considerada una simple "coloració" (d'aquí en sorgeix el nom) però que no funcionava com a sistema estructural
La música grega era essencialment
homòfona
, com totes les músiques de l'antiguitat. Els grecs no consideraven musical la producció de dues melodies simultànies. Quan cantaven els cors, sempre era a l'úníson o a l'octava, i el fet d'haver de mesclar nins amb adults ja els resultava complicat.
Si un instrument acompanyava la veu podia afegir una "nota cambiata", però no es podia ni comparar amb els contrapunts de la música posterior
Així com en la música occidental moderna es distingeixen pocs tipus d'escales, els grecs utilitzaven les diferents ubicacions dels tons i semitons per crear una gran varietat d'escales o modes, cada una amb un suposat "ethos" (s'atribuïa una emoció o caràcter de la personalitat a cada una d'elles)
Així mateix, no existeix cap evidència que una escala concreta correspongui "de forma natural" a un caràcter o a una emoció
La idea grega d'"escala" va perdurar a la música romana posterior i fins i tot a l'Edat Mitjana, cosa que podem comprovar amb el sistema modal eclesiàstic
TETRACORDS
Un tetracord és un grup ordenat de quatre notes seqüencials
(per exemple, do, re mi i fa)
Els grecs van utilitzar les primeres lletres del seu alfabet (notació alfabètica) per identificar i representar els tons o sons musicals, i els van agrupar en tetracords, és a dir, grups de quatre sons successius. Així, van formar les seves primitives escales.
D'aquesta manera, cada escala està formada per dos tetracords. La dòria, per exemple, es compondria de "re, do, si, la" i "sol, fa, mi, re", els dos compostos per dos tons i un semitò.

JÒNIC (escala major):
tetracordi jònic + tetracordi jònic
DÒRIC:
tetracordi dòric + tetracordi dòric
FRIGI:
tetracordi frigi + tetracordi frigi
LIDI:
tetracordi lidi + tetracordi jònic
(to to, semitò; to, to, semitò)
MIXOLIDI:
tetracordi jònic + tetracordi dòric
EÒLIC:
tetracordi dòric + tetracordi frigi
LOCRI:
tetracordi frigi + tetracordi lidi
Si anem formant les escales mitjançant els tetracords ens adonem que aquests es van repetint, i si els analitzam podem veure la seva estructura:
GÈNERES
Si ens referim al gènere segons el sistema musical, a Grècia distingim tres gèneres de música:
En la música grega, en referir-nos als gèneres, podem classificar les obres segons el sistema musical utilitzat o segons els instruments que s'escolten
-Gènere diàtonic:
l'escala diatònica és aquella formada per intervals de segona consecutius. S'utilitzaven els modes o escales grecs.

-Gènere cromàtic:
sorgeix durant el segle VI aC. i s'anomena així perquè donava colorit a la monotonia del gènere diatònic. El tret característic és l'ús de cromatismes.

-Gènere enharmònic:
va ser el més recent dels gèneres, cultivat principalment per músics professionals, en especial els aulistes. Era un gènere importat de l'Orient i es caracteritzava per la diferent denominació que es dóna a notes amb el mateix so, pel fet de pertànyer a tonalitats (llavors, modalitats) diferents.
També ens podem referir als gèneres musicals classificats segons la instrumentació:
-Citaròdia, Citarística
(apartat de melodia)
-Aulòdia, Aulètica
(apartat de melodia)


Els altres gèneres musicals no van ser tan acceptats i es van reduir a duets de cítara i aulos. Així i tot, cal anomenar els següents:
-Lirisme coral:
poesia acompanyada amb lira
-Cant coral:
realitzat per un grup de cantaires
-Melodrama:
declamació d'un poema acompanyat per un instrument
-La tragèdia:
com a gènere teatral, podia incloure música
-El ditirambo:
va sorgir entre els segles VI i V aC. i estava relacionat amb el culte a Dionís. En rotllana, un grup de persones tocaven l'aulos i altres dansaven o feien teatre
La música que s'ha
COSERVAT
Peces musicals
Es conserven
una seixantena de fragments musicals
grecs que, desafortunadament, es trobaren molt incomplets. Es van trobar sobretot en papirs de l'època greco-romana a Egipte. Han sobreviscut poques peces senceres, com l'anomenat
"Epitafi de Seikilos"
(segle II aC.), o alguns
"Himnes"
de Mesomedes de Creta, músic habitual de l'emperador Adrià,
que han arribat als nostres dies gràcies a la manuscripció medieval posterior.

A més, trobem alguns peces musicals anònimes.
Pel que fa a les peces fragmentàries, les més importants són els
Himnes de Delfos
, dos himnes del segle II aC. descoberts entre 1893 i 1894 per Théodore Reinach. També es conserva un fragment de la tragèdia grega
Medea
, del dramaturg Carcí d'Atenes (380-360 aC. aprox.)
Queden 37 notes de l'"Orestes" d'Eurípides i unes vint notes de l'"Ilfigènia a Aulis", del mateix autor (tragèdies)
EPITAFI DE SEIKILOS
Epitafi traduït a la notació actual
L'epitafi és part d'una inscripció grega escrita en una columna de màrmol en sobre la tomba que havia fet construir un home anomenat Seikilos per la seva esposa Euterpe a l'actual Turquia, data del segle II aC. aproximadament.
Notació musical
No es coneix pràcticament res del que es va composar o tocar abans del segle III aC., i l'única informació que es té sobre la música es troba en escrits que en parlen.
En cas d'acompanyament de poesia, la mètrica del poema marcava el ritme
El primer testimoni de notació musical va ser Aristoxen de Tàrent, que va desenvolupar les seves teories pels finals del segle IV aC. i principis del III.
Les alusions que en feia, però,
no eren sobre un corrent d'escriptura musical aplicat a la pràtica dels músics
, sinó a la utilització de la notació per part dels teòrics.
Poques vegades veurem imatges de músics de Grècia que es miren una partitura quan toquen. Això ens pot fer pensar que els músics grecs treballaven molt d'oïda i la improvització era freqüent.
La notació musical es basava en l'alfabet grec, i funcionava d'aquesta forma: cada lletra, situada en vertical, corresponia a una nota fixa. Aquesta lletra, però, podia estar col·locada de tres maneres diferents: es creu que això podia servir per completar els tetracords que servien de base per a les escales:

Tetracord diatònic (notes sense alteracions)
-Tetracord cromàtic (notes amb alteracions)
-Tetracord enharmònic (nota elevada de tal forma que es trobava més aprop de la nota inferior de la qual prové l'alteració)
La notació musical comprenia 15 lletres, que corresponien a dues octaves. Pel que fa al ritme, es van crear una sèrie de símbols convencionals basats en notes llargues i breus, que més tard es convertirien en els modes rítmics que hem tractat en apartats anteriors.
La notació grega va ser adoptada
l'Imperi romà
per
Com sonava la música grega?
A Grècia, innovar amb allò que "sonava bé" violava el bon ús dels
ethos
dels modes. Els grecs van desenvolupar un complex sistema que relacionava cada mode amb una emoció o un caràcter determinat. D'aquesta manera, els modes dòrics sonaven "durs", els frigis, sensuals, i així amb tots els altres modes o escales. Aquest sistema és comparable amb els "ragas" de la Índia, i no manté gaires semblances amb la música occidental moderna: els modes menors s'utilitzen per a tons melancòlics i els majors per tots els demés, des d'alegres fins a heoris.
Llegat de Grècia
La civilització grega ha aportat grans influències a la música occidental moderna
La teoria musical
-El
sentit melòdic
i la forma d'analitzar la música de forma sistemàtica (tetracords)
-La successió de dos tetracords consecutius donà peu a l'aparició de
l'octava
-Els
gèneres
diatònics, cromàtics i harmònics
Ritme
-
Ritmes d'accentuació ternària
: iambe (una breu i una llarga) i troqueu (una llarga i una breu)
-
Ritmes d'accentuació quaternària
: dàctil (una llarga i dues breus), espondi (dues llargues) i l'anapest (dues breus i una llarga)
-
Signe de silenci
: pneuma
Instruments musicals
Lira


Instrument de corda pinçada, tenia forma d'àbac.
Els grecs van atribuir el seu origen a Hermes
Cítara
S'assemblava a la lira però era un instrument més complex.
Es tocava amb un plectre o pua.
Aulos
És l'antecedent de l'oboè. Era un instrument de vent que va tenir molta importància a Grècia. Aquest es relacionava amb el culte a Dionís, en canvi, els instruments de corda es relacionaven amb el déu Apol·lo.
Flauta de Pan
Es basava en el principi de la ressonància acústica en un tub tapat.
Consistia en una sèrie de tubs tallats amb la longitud desitjada segons l'alçada dels sons.
Hydraulis
Precursos de l'orgue tubular. Era un instrument de vent que s'utilitzava des d'un teclat. Es feia funcionar amb aigua mantenint un flux constant d'aire a l'interior dels tubs.
Les formes musicals
Aportació de les formes teatro-musicals:
-La tragèdia
-La comèdia i el drama satíric
-Els Nomos o Cants religiosos, que consistien encomposicions per veu i instrument.
LA MÚSICA A ROMA
El que van fer els romans, en resum, va ser copiar l'estètica i el sistema musical de l'Antiga Grècia. Pràcticament no existeixen innovacions pel que fa al sistema musical o a la notació.
Tampoc es conserva cap composició musical de l'època, encara que consten diversos escrits d'autors com Sèneca, Ciceró o Marco Terencio que parlen sobre la música o els instruments.
INSTRUMENTS
Tuba
Cornu (corn)
Els romans van utilitzar la música, sobretot per cerimònies i celebracions, i els únics canvis notables sorgeixen de l'evolució d'alguns instruments. Això és degut, entre altres coses, al caràcter bèl·lic de l'Imperi romà en contrast amb la recerca de la raó i la bellesa pròpia dels antics grecs.
Tot i aquesta imatge general de la música a Grècia, els músics eren molt ben considerats a tot l'Imperi. Estudiaven sota la tutela d'un mestre i realitzaven gires i concerts per tots els dominis de l'emperador. També les dones van praticar l'art de la música.
Amb Roma finalitza la història musical del Món antic. A partir d'aquest moment neix la música medieval, i amb ella parteix la música moderna occidental
Història de la música i la dansa, 2n de Batxillerat
IES J.M. Quadrado
Full transcript