Loading presentation...

Present Remotely

Send the link below via email or IM

Copy

Present to your audience

Start remote presentation

  • Invited audience members will follow you as you navigate and present
  • People invited to a presentation do not need a Prezi account
  • This link expires 10 minutes after you close the presentation
  • A maximum of 30 users can follow your presentation
  • Learn more about this feature in our knowledge base article

Do you really want to delete this prezi?

Neither you, nor the coeditors you shared it with will be able to recover it again.

DeleteCancel

Make your likes visible on Facebook?

Connect your Facebook account to Prezi and let your likes appear on your timeline.
You can change this under Settings & Account at any time.

No, thanks

Sistemes de comunicació el bo

No description
by

Eulàlia Vall

on 17 January 2013

Comments (0)

Please log in to add your comment.

Report abuse

Transcript of Sistemes de comunicació el bo

SISTEMES DE COMUNICACIÓ PRESENTACIÓ És una de les capacitats més detectades dels éssers ja que ens permet de viure en comunitat i intercanviar informacions, sentiments, emocions, impressions... Permet poder-nos comunicar a través de xarxes socials, telèfons, etc... Amb altres persones de arreu del món. DEFINICIÓ Podem definir la imformació co el procés d'obtenció o d'elaboració de dades que proporcionen coneixement.
La imformació té sentit quan pot ser compartida amb altres persones, amb símbols o per escrit. La codificació dels signes és un element clau per a la comunicació de la imformació. Els llenguatges verbal i escrit són els que és fan servir més per el procés de la comunicació humana. Sense la codificació i l'acord per unas uns signes comuns, la counicació seria imposible. ATENCIÓ!!! També es feien servir l'imformació xifrada. Consistia en una sèrie de números, dibuixos, imatges, que amagaven una imformació i l'havies de descrobrir. NECESSITAT DE COMUNICAR-SE PROCÉS TECNOLÒGIC DE LA COMUNICACIÓ DEFINICIÓ La comunicació és el procés de transmissió entre un emissor i un receptor, que poden actuar amb recirpocitat combinant amb dues funcions.

La comunicació pot ser unidireccional ->
La comunicació pot ser bidireccionals ->

Els elements que intervenen en el procés comunicatiu són:
Emissor: és l'origen de l'imformació.
Missatge: conté les dades i l'informació.
Codi: símbols que representen l'infromació.
Canal: lloc per on passa l'infromació.
Receptor: és qui rep l'infromació. INTERFERÈNCIES En el cas de la transmissió per so, qualsevol soroll que no formi part del missatge pot dificultar-ne la recepció.
En el cas de les ones de televisió, un edifici molt alt que s'interposi davant de l'antena receptroa pot dificultar la recepció de les imatges i del so. Les interferències dificulten la captació nítida del missatge per part del receptro. Poden ser de diferents tipus segons el canal de transmissió: UNA MICA D'HISTÒRIA El telègef Fou el primer giny de les telecomunicacions, atès que permetia la transmissió de missatges a llarga distància mitjançant fi elèctric i per mitjà d'ones electromagnètiques en una segona etapa.
Per transmetre l' informació feia servir un sistema molt rudimentari d' obertura i tancament d' un circuit elcèctric amb dos síbols, punt i ratlla, amb aquest dos síbols i el codi Morse es codificava l' informació.
La transmissió a veu a llarga distància es convertí aleshores en el principial repte dels investigadors. 1876: Alexander Graham Bell presenta el primer telèfon que permetia transmetre el so a distància a través d'un cable elèctric.
1877: arriba el primer telèfon a Barcelona. Durant la primera època la connexió entre telèfons era manual, a travñes d'operades.
1952: apareixen, a Alemanya, les primeres centrals automàtiques.
1996: s'incorpora a les xarxes telefòniques un nou material, la fibra òptica, que permet millorar la capacitat de les línies telefòniques de cable metàl·lic, així com la qualitat de la transmissió.
1978: es començar a desvenvolupar als Estats Units la telefonia mòbil. EL FAX Les activitats comercials entre empreses feien necessari l'intercanvi de documents, el qual s'afectuaven per mitjà del correu o del transports. L'any 1971, l'empresa Rank Xerox presentà el fax, sistema que possibilità la transmissió electrònica de documents emprant la línea telefònica. EL TELÈFON El telèfon ha sofert una gran evolució tecnològica de la seva aparició. Avui manté la seva funcionalitat, però amb el temps ha incorporat un conjunt de millores impensables en el seu inici. El sistema telefònic es fonementa en la transmissió bidireccional del so a distància mitjançant la conversió fins arribar al receptor i convertir-se de nou en so. Com que és una comunicació de caràcter bidireccional, tant l'emissor com el receptor poden simultanejar les dues funcions comunicatives. Per posar en contacte els dos interlocutros, cal adreçar correctament el senyal, acció que realitzn les centrals telefòniques. Actualment, distingim dos tipus de telefonia: telefonia fixa i telefonia mòbil. FUNCIONAMENT DEL TELÈFON L'aparell telefònic més comú consta d'un micròfon, un auricular, un sistema de marcatge numèric i un avisador acústic.

Aquesta és la funció de cadescuna de les parts d'un aparell telefònic:
Micròfon: converteix el so en un senyal elèctic. Les variacions de pressió produïdes pel so fan vibrar una membrana situada al micròfon que les converteix en variacions de tensió elèctrica que es transmeten a la xarxa de comunicació.
Auricular: fa la funció contrària: en rebre el senyañ elèctric, el converteic en un senyal sonor.
Avisador acústic de trucada: consta d'un brunzidor electrònic que emet un so a intervals regulars.
Teclat: permet realitzar el marcatfe del número del telèfon al qual es vol trucar. En la telefonia fixa, els aparells reben l'alimentació elèctrica de la mateixa línia telefònica, tret d'alguns telèfons, com els sense fils, que ncessiten més energia i han d'estar endollats a la xarxa d'energia elèctrica. LA TELAFONIA MÒBIL La xarxa telefònica En la telefonia mòbil els aparells són auntònoms, és desplacent amb l'usuari. La connexió amb la xarxa de les comunicacions per ones electromagnètiques. La telefonia mòbil és una evolució de les comunicacions per ones electromagnètiques entre l'aparell mòbil i una estació repetidora fixa connectada als sistemes de telefonia convencional.

Aquest aparells tenen connexió amb les centrals telefòniques a través d'antenes que estan repartides pel territori i formen cèl·lules, que són zones a les quals donen cobertura, i formen una xarxa específica de comunicació entre mòbils i telèfons fixos. Aquestes cèl·lules reben i emeten el senyal cap al mòbil i cap a les centrals que gestionen infromàticament tot el trànsit de trucades de la xarxa. D'aquesta manera, els mòbils poden treballar amb potències molt baixes. Així es pot reduir la grandària i el pes de l'aparell i de les bateries. En el moment que un mòbil està connectat, els sistemes informàtics de la central el tenen localitzat per poder adreçar-hi les trucades. La gestió de la trucada es du a terme en centrals terrestres; mòbils, per tant, no es comunicquen directament entre ells.

La creació d'una xarxa de comunicació per telefonia mòbil necessita la instal·lació de multitud d'antenes en el territori per cobrir els usuaris; hi ha, però, zones, rempotes que no tenen cobertura. L'APARELL DE TELÈFON MÒBIL La tecnologia digital GSM és la major implantació comercial en els països del nostre entorn i permet la comunicació amb els estànders GSM. És el que es coneix amb el nom d'itinerància o rooming. Aquesta tecnologia incorpora el número d'identificació d'abonat en una petita targeta de memòria anomenada SIM, que es pot posar en qualsevol aparell. La targeta disposa d'un número de seguretat anomenat PIN, el que s'ha d'introduir amb el teclat cada vegada que el mòbil es posa en funcionament. Els mòbils obtenen l'energia elèctrica de bateries seques en què s'aconsegueix augmentar la densitat d'energia i el pes. La telefonia mòbil s'ha popularitzat molt en pocs anys a causa de la baixada considerable dels preus, de la seva estabilitat i fiabilitat i de la publicitat massiva. Les prestacions i autonomia dels aparells ha evolucionat enormement, sobretot el la reducció de la grandària i del pes. El telèfon mòbil canvia la conepció de les comunicacions en associar-se el telèfon a l'individu més que a ubicacions fixes. Un dels problemes d'aquest aparells, però, són els residus que generen quan ja no són útils, sobretot les bateries, per l'alt contignut subtàncies contaminants.

El futur de la telefonia mòbil es relaciona amb l'increment de prestacions, com l'amplada de banda que permeti la transmissió de dades a alta velocitat. En aquest sentit, la tecnologia GPRS, aprofita la infraestructura actual i permet velocitats de transfarència de fins a 144 kbps. La tecnologia UMTS permet la connexió permanent a internet a una velocitat màxima de 2 mbps. UNA MICA D'HISTÒRIA La tècnica de comunicació sense fils comença a tenir èxti amb els treballs del Guglielmo Marconi, que parteix dels estudis d'Hertz. Marconi presentà la primera patent d'un sistema de telegrafia sense fins i va aconseguir la primera trnasmissió telegràfica transatlàntica. El desenvolupament de l'electrònica era incipient i va ser la invenció de la làmpada termoiònica. El naixement de la ràdio L'any 1920 es realitzà la primera emissió comercial de ràdio als Estats Units i més tard al continent Europeu. És va popularitzpa la compra de receptors de ràdio d'ona curta, tècnicament molt perfeccionats. Més endavant ja es van comercialitzar els primer aparells de ràdio fabricats amb transistors. Aquest component elèctric va ser inventat als laboratoris Bell. Amb els transistors, els aparells són més petits, consumeixen menys energia, són més fiables, menys fràgils i més econòmics. El naixament de la televisió La primera imatge es va transemtre va ser gràcies a una anglès anomenat John L. Baird. La primera transimissió internocntinental entre Europa i Amèrica la va realitzaren Baird. L'any 1929, la BBC va començar a emetre mitja hora diària, i des de el 1936 emet regularment. ELS SATÈL·LITS DE COMUNICACIONS La comunicació per ones electromagnètiques presta grans serveis a la societat i ha anat assolint noves fites tecnològiues, com la de les ones terrestres a l'espai, a través de satèl·lits de comunicacions, aconseguint posar en comunicació de manera permanent punts del planeta allunyats desenes de miles de quilòmetres.

El primer satèl·lits de comunicacions llançat a l'espai va ser: l'SPUNTNIK.

La telafonia durant molts anys ha emprat el camble com a mitjar de transmissió. Actualment conviu amb la telefonia mòbil. En el cas de la ràdio i la televisió, actualment conviuen també amb connexió per cable. LES ONES ELECTROMAGNÈTIQUES Són vibracions periòdiques que tenen un component elèctric i un altre de magnètic. Tractades adequadament són l'element portador d'infromació, sonora en el cas de la dràdio, d'imatges i so en el cas de la televisió, o digitial en el cas de les dades infroatizades.

Les ones de ràdio són obnes electromagnètiques que tene propietats com la de propagar-se a través de qualsevol medi físic i a velocitat de la llum.

Les ones electromagnètiques són el canal a través el qual podem transemtre infromació a distància sense la necessitat de la conexió amb cable. La part d'ona que es va repetint perdiòdicament s'anomena cile i la seva durada rep el nom de període. El període es mesura en unitats de temps: segon (s), mil·lisegon (ms), i microsegon (ms). La freqüència es defineix com el nombre de cicles que es realitzen en l'interval d'un segon. La unitat de mesura en el sistema internacional és l'Hertz (Hz). Així, en una ona d'1 Hz, el cicle fonamental es repeteix una vegada cada segon. Un altre paràmetre important de les ones és la seva amplitud, que indica el valor instantani de la vibració o oscil·lació. En una ona sonora equivaldria al volum del so. El seu valor es representa en l'eix de les ordenades. LES ONES ELECTROMAGNÈTIQUES Les ones electromagnètiques tenen freqüències molt elevades; per aquest motiu, cal emprar els múltiples de l'Hertz: El quiloHertz (kHz) equival a 1 000 Hz, o 103 Hz
El megaHertz (MHz) equival a 1 000 000 Hz, o 106 Hz
El gigaHertz (GHz) equival a 1 000 000 000 Hz, o 109 Hz La freqüència i el període estan relacionats per l'expressió: . Així, una ona amb un període d'un segon correspon a una freqüència d'1 Hertz. Una altra manera d'expressar el període d'una ona és la longitud (), la qual s'obté amb l'expressió següent: En la longitud d'ona (λ) estarà en metres si la freqüència (f) és en quiloHertz (kHz). La longitud i la freqüència estan relacionades inversament: a les ones de longitud curta els corresponen freqüències elevades i a les ones llargues els corresponen freqüències baixes. LA RÀDIO La ràdio ha estat un dels vehicles culturals més importants en la societat actual, com a mínim fins a l'aparició de la televisió. Malgrat això, la ràdio es manté encara viva i esdevé un sistema participatiu i molt més proper al públic en general. En aquest sentit, un fenomen relativament recent és l'aparició d'emissores municipals d'abast molt reduït, però que informen d'un àmbit molt proper als oïdors.
La radiodifusió no és l'única aplicació de la ràdio; hi ha altres àmbits com la telefonia mòbil, la comunicació per a la navegació aèria i marítima, els serveis civils de policia, ambulàncies i bombers, els radioaficionats, etc. La comunicació a través d'ones electromagnètiques requereix un sistema de codificació de la informació i un sistema d'emissió, al mateix temps que un sistema de recepció capaç de descodificar la informació, de manera que el canal de comunicació entre l'emissor i el receptor són les ones electromagnètiques.L'esquema bàsic d'un sistema de radiofonia és el següent: El centre emissor és l'encarregat de generar la informació sonora, codificar-la i emetre-la a l'espai a través de les ones electromagnètiques. Aquest procés consta d'unes etapes consecutives amb un equipament electrònic complex, que efectua el processament del so fins a l'emissió del senyal de radiofreqüència a través de l'antena: El micròfon converteix el so en un senyal elèctric de baixa freqüència que, degudament amplificat, arriba al modulador.
El modulador és un circuit electrònic que rep dos senyals d'entrada, el senyal d'audiofreqüència i el senyal de l'oscil·lador o generador de l'ona de radiofreqüència o portadora.
L'ona portadora és electromagnètica, defineix la freqüència d'emissió de l'emissora, i és l'encarregada de propagar-se a l'espai.
El modulador modifica l'ona portadora amb el senyal d'àudio i l'ona resultant va a un amplificador d'alta freqüència connectat amb l'antena emissora. L'antena és un element clau en un sistema de radiocomunicació, atès que d'ella depèn, en part, la bona propagació de l'ona de ràdio. MODULACIÓ DE FREQÜÈNCIA I D'AMPLITUD Hi ha dos tipus de modulació o modificació de l'ona portadora:
La modulació de l'amplitud (AM)
La modulació de la freqüència (FM).El sistema més antic, i encara usat, és el de modulació d'amplitud a les bandes d'ona curta (OC), ona mitjana (OM) i ona llarga (OL). En AM, el senyal sonor queda incorporat al senyal d'alta freqüència en variar l'amplitud de l'ona portadora. Aquesta modulació presenta dues limitacions importants: la gran sensibilitat a les interferències electromagnètiques i la baixa qualitat del so.En FM el senyal sonor fa variar la freqüència de la portadora i en manté fixa l'amplitud. En FM s'aconsegueix una millor qualitat del so i la codificació de so estereofònic. És més immune a les interferències.En aquesta taula pots consultar les bandes de radiodifusió comercial més habituals. Les ones modulades són emeses per l'antena i es propaguen seguint les lleis físiques de refracció i reflexió de les ones. L'abast o cobertura d'una emissora es pot veure afectada per la potència de l'amplificador de radiofreqüència i per la disposició de l'antena.

Per escoltar en un punt distant la informació que ha modulat l'emissora, cal disposar d'un aparell receptor capaç de captar l'ona corresponent, descodificar-la i amplificar el so per fer-lo audible. La recepció de l'ona està condicionada per la sensibilitat del receptor, per la distància al centre emissor i pels obstacles (muntanyes, edificis) entre ambdós.

El receptor rep el senyal a través de l'antena. Com que hi ha molts senyals electromagnètics que viatgen per l'espai simultàniament, perquè el receptor seleccioni l'ona de l'emissora que vol escoltar i discrimini les altres disposa d'una etapa de sintonització. Una vegada el circuit de sintonia està ajustat a la mateixa freqüència de la portadora, el senyal elèctric captat s'encamina cap al detector. Aquest separa el senyal elèctric del so de l'ona portadora. Com que el senyal d'àudio és molt feble, cal amplificar-ne la potència per ser enviat a l'altaveu o als auriculars.

En la banda de FM amb la tecnologia anomenada Radio Data System (RDS) les emissores poden incloure informació addicional, en format digital, a la seva emissió per aconseguir, entre d'altres, les prestacions següents: sintonització automàtica de l'emissora de la xarxa que es rep en millors condicions, accés automàtic als butlletins de l'estat del trànsit, informació literal. La informació literal apareix en la pantalla del receptor i pot mostrar, segons determini l'emissora: el nom de l'emissora, el programa que està en emissió, el títol de la peça de música. LA TELEVISIÓ: CAPTACIÓ I TRANSMISSIÓ DE SENYAL La transmissió a distància d'imatges en moviment i de so ha estat la conseqüència del desenvolupament de la televisió. El seu èxit ha estat molt gran i ha esdevingut un dels mitjans de comunicació amb més influència sobre la població.

En essència, el sistema de transmissió és el mateix que la ràdio; la diferència rau en la tècnica de captació de la imatge, el seu processament i la seva reconstrucció posterior.

En un estudi de televisió es capta el so i la imatge per separat i les emet conjuntament, però amb freqüències i modulacions diferents. El primer element sensible capaç de captar la imatge fou el vidicó. Actualment ja s'utilitzen sensors de semiconductor molt més evolucionats anomenats CCD (Coupled Charge Device). Aquests fan la captació de la imatge convertint-la en una col·lecció de punts o píxels que s'exploren cíclicament i es converteixen en senyals elèctrics. El so és captat pel micròfon. A continuació es creen dues ones portadores, una per al so i una altra per a la imatge, i s'hi insereixen el senyal d'àudio i el senyal generat pel captador d'imatge, respectivament. Aleshores es combinen en el mesclador i s'obté un conjunt de senyals elèctrics codificats que, degudament amplificats, ja es poden emetre a través de l'antena. La recepció del senyal de televisió requereix una antena, l'orientació de la qual és crítica. El receptor disposa d'un circuit de sintonia, com en els aparells de ràdio, per seleccionar la freqüència de l'emissora. El senyal rebut se separa inicialment en la part d'àudio i en la part de vídeo per tractar-les per separat. La part de vídeo, després de ser tractada, s'envia a la pantalla.

Les ones electromagnètiques a nivell terrestre tenen una gran limitació pel que fa a la seva propagació i abast, motiu pel qual la posada en òrbita de satèl·lits de comunicacions ha popularitzat la recepció de canals de TV via satèl·lit. Els satèl·lits poden cobrir grans extensions de territori. Això permet que les seves emissions puguin ser rebudes des de diferents països. Les ones emeses pels satèl·lits són molt febles i per rebre-les cal emprar antenes parabòliques. Aquestes antenes tenen la propietat de reflectir les ones i concentrar-les en un punt, anomenat focus, de manera que la intensitat de l'ona en aquest punt és suficient per ser tractada. TELEVISIÓ DIGITAL TERRESTRE El sistema de transmissió dels senyals de televisió emprat fins fa uns anys era analògic i ha anat evolucionant al sistema digital. És l'anomenada Televisió Digital Terrestre (TDT) que es fonamenta en un acord tècnic entre fabricants, per a l'àmbit europeu, sota la norma o estàndard DVB-T. La TDT millora substancialment les prestacions en TV: millor qualitat d'imatge i de so (es comprimeixen en el format MPEG2), immunitat a les interferències, més emissores en el mateix espai radioelèctric, més informació annexa transmesa en paral·lel (dades del programa, subtítols, altres idiomes). PANTALLES DE TELEVISIÓ Televisió amb tubs de raigs caòtics

Les primeres pantalles de televisió incorporaven un tub de raigs catòdics. El seu interior està revestit amb 625 línies de punts de fòsfor en sèries de tres per reproduir els tres colors bàsics: vermell, blau i verd. La imatge es compon de manera seqüencial fent un escombrat molt ràpid i aprofita l'efecte de retenció que presenta la vista humana; això fa que en determinats casos apreciem una petita oscil·lació a la pantalla. Televisisó LCD I LED Actualment les pantalles es fabriquen amb la tecnologia TFT-LCD (Thin Film Transistor-Liquid Crystal Display) la qual es basa en una matriu de transistors que activen l'orientació de les molècules de cristall líquid. Aquestes pantalles presenten millores destacables respecte els tubs de raigs catòdics: ocupen menys volum, pesen menys, consumeixen menys energia i no emeten radiacions. Els televisors amb tecnologia LED (Light Emitting Diode) són una variant millorada de la tecnologia LCD en què la brillantor, la definició i el rendiment energètic es milloren en gran manera. SABIES QUE... La televisió d'alta definició, coneguda amb les sigles HDTV (High DefinitionTeleVision) ofereix una qualitat d'imatge molt elevada ja que disposa d'una quantitat molt elevada de punts: 1920 píxels × 1080 línies o 1280 píxels × 720 línies, enfront els 720 píxels x 576 línies de l'estàndard PAL. La televisió d'alta definició requereix la transmissió digital, ja sigui a través de TDT, via satèl·lit o per cable. TIPUS DE XARXES Com ja saps, Internet ha esdevingut en pocs anys una xarxa d'accés a la informació d'ús popular. Aquest fenomen ha generat molts usos i aplicacions en molts àmbits, com el lleure, el comerç, el turisme, les administracions, l'ensenyament, etc. Aquesta irrupció de la xarxa ha estat excepcional i ha arrelat molt entre els joves.
L'accés a Internet ha anat evolucionant i actualment ja són possibles les connexions a alta velocitat en l'àmbit domèstic. Hi ha dos tipus de xarxes segons la velocitat de transmissió de les dades: xarxes de banda estreta i xarxes de banda ampla. Les xarxes de banda estreta poden transmetre les dades a pocs milers de bits per segon (kbps). Les dades s'han de modular per ser transmeses en línies preparades per a la transmissió de veu (xarxa telefònica convencional). El mòdem és qui fa la codificació i descodificació de la informació en la xarxa.
Les xarxes de banda ampla poden transmetre les dades a milions de bits per segon (Mbps). Aquesta característica les fa operatives per a transmissió de dades, telefonia, videoconferència, televisió, etc. És el cas de les connexions a través de fibra òptica (cable) i la tecnologia ADSL (Asymetric Digital Subscriber Line). El router o encaminador, és qui fa connexió amb la línia de comunicació. La unitat de mesura de la velocitat de transferència és el bit per segon (bps) i els seus múltiples són els següents:

un quilobit per segon (kbps): 1 024 bps
un megabit per segon (Mbps): 1 048 576 bps

Per obtenir la velocitat en octets o bytes per segon (Bps) cal dividir per 8, ja que un octet o byte són 8 bits. Llavors:

un quilobit per segon (kbps): 128 BpS
un megabit per segon (Mbps): 131 070 Bps

Segons el tipus de connexió, les velocitats de transferència són molt diferents. Quant de temps trigarem a descarregar un fitxer de 5 Megabytes (MB) utilitzant tecnologia ADSL d'1,5 Mbps?

1 MB són 8 Mb, per tant 5 MB seran 5 x 8 Mb = 40 Mb

i el temps de descàrrega serà igual a: ACTIVITAT RESOLTA: LA COMUNICACIÓ ENTRE ORDINADORS

Per a que els diferents tipus d'ordinadors connectats a Internet puguin rebre i enviar informació necessiten un llenguatge normalitzat comú, que rep el nom de protocol TCP/IP.

El protocol IP identifica els ordinadors connectats a la xarxa amb un número per diferenciar-los inequívocament.

El protocol TCP divideix en paquets la informació que ha de circular per la xarxa i els gestiona per tal de reconstruir-la en el lloc de destinació. El dos protocols actuen per assegurar la connexió i la transferència de dades entre els ordinadors de la xarxa. Per connectar un ordinador a la xarxa, a més de la línia i el mòdem o router, cal obtenir l'assignació d'un número IP perquè l'ordinador quedi identificat. L'entrada a la xarxa és controlada per un servidor d'accés a Internet, que és un ordinador gestionat per una empresa o institució amb la infraestructura necessària per donar servei als seus abonats. Aquesta estructura rep el nom de client-servidor; el nostre ordinador fa de client, és a dir, no es connecta directament a la xarxa, sinó que ho fa a través d'un ordinador servidor que ens ofereix aquest servei L'aprofitament de les prestacions de la connexió a Internet ve donat pels serveis que podem obtenir a través del programari específic que dóna accés a cada servei: navegació a través de webs, correu electrònic, xats, transferència de fitxers, telefonia IP.
Els navegadors són l'eina bàsica a través de la que s'accedeix a la informació i serveis disponibles a Internet. El navegador és un intèrpret dels llenguatges en què s'elaboren les pàgines d'informació.
El llenguatge que s'utilitza per codificar les pàgines és l'HTML (Hyper Text Markup Language). La interacció entre el client i el servidor es realitza a través del navegador i les dades circulen per la xarxa seguint el protocol TCP/IP. La velocitat de l'ADSL contractada pot variar segons les condicions de la xarxa i de l'operador. Es diferencia la velocitat de baixada de la velocitat de pujada, essent la primera molt més alta que la segona. Per poder mesurar la velocitat d'una connexió ADSL pots emprar el servei ofert per algun web, com ara Test de velocidad. EL PRESENT D'INTERNET La xarxa ha permès incorporar els serveis de comunicació de ràdio i televisió, que tradicionalment han emprat les ones electromagnètiques com a mitjà de transmissió, a pàgines web. Això permet veure o escoltar una emissora amb un ordinador a través de la xarxa, eludint les distàncies i les possibilitats de recepció. Atès que hi ha diferents sistemes de transmissió en cada cas caldrà disposar dels adaptadors o plugg-ins en el navegador o el reproductor multimèdia que indiqui la pàgina web de l'emissora corresponent.
La telefonia també ha fet presència a Internet, i aprofitant la tecnologia TCP/IP permet establir converses telefòniques entre diferents punts de la xarxa, pagant un preu molt reduït i independent de la localització dels interlocutors. Es tracta de la telefonia IP o VoIP. Aquesta tecnologia permet una conversa entre telèfons connectats a Internet o entre un connectat a Internet i un altre de convencional. Les trucades entre telèfons VoIP de la xarxa no tenen cap cost. La missatgeria instantània és una forma de comunicació en directe a través de la xarxa, emprant però la comunicació escrita, amb la possibilitat d'incorporar imatges en viu amb càmera-web. Hi ha diferents proveïdors de missatgeria instantània. Els més coneguts són Windows Live Messenger i Yahoo Messenger. La connexió sense fils entre un ordinador i la xarxa és una comoditat que permet la mobilitat d'un ordinador en un espai determinat. La connexió sense fils no és més que una comunicació a través d'ones electromagnètiques. La tecnologia emprada rep el nom de Wi-Fi, que és l'acrònim de Wireless Fidelity.

Aquesta tecnologia empra un sistema bidireccional de comunicació radioelèctrica, amb una portadora de freqüència de 2,4 GHz, i permet unes taxes de transferència d'entre 11 Mbps i 54 Mbps, i s'està desenvolupant per obtenir velocitats més elevades. Per evitar accessos no permesos a una xarxa Wi-Fi aquestes poden disposar d'un sistema de seguretat amb contrasenya.

La tecnologia bluetooth permet l'intercanvi de dades entre dispositius mòbils i fixos a distàncies curtes, especialment entre telèfons mòbils i l'ordinador. També usa una portadora de 2,4 GHz. Disposa de diferents nivells de seguretat per evitar la captació indeguda de dades.
Full transcript