Loading presentation...

Present Remotely

Send the link below via email or IM

Copy

Present to your audience

Start remote presentation

  • Invited audience members will follow you as you navigate and present
  • People invited to a presentation do not need a Prezi account
  • This link expires 10 minutes after you close the presentation
  • A maximum of 30 users can follow your presentation
  • Learn more about this feature in our knowledge base article

Do you really want to delete this prezi?

Neither you, nor the coeditors you shared it with will be able to recover it again.

DeleteCancel

Make your likes visible on Facebook?

Connect your Facebook account to Prezi and let your likes appear on your timeline.
You can change this under Settings & Account at any time.

No, thanks

El so gravat

No description
by

Maria Pilar Martín López

on 3 April 2013

Comments (0)

Please log in to add your comment.

Report abuse

Transcript of El so gravat

EL SO GRAVAT El popular «walkman» per a casset va ser dissenyat el 1979 per l’enginyer japonès Akio Morita per a la companyia Sony.
Entre els anys 1950 i 1990, el magnetòfon es convertirà en el principal mitjà de gravació del qual sortirà, després del muntatge en estudi, la còpia màster que després es transferirà a discos de vinil i cintes de casset en sèrie.
L’enregistrament en cinta magnètica comportarà avenços importants com ara:

L’enregistrament estereofònic el 1957


Els sistemes de reducció del soroll introduïts pel nord-americà Ray Dolby a partir de l’any 1975 La qualitat del so en el gramòfon era molt superior a la del fonògraf i no necessitava un diafragma o pavelló tan gran per a la seva reproducció.

A més, els discos eren més fàcilment manejables i transportables que els cilindres.

Però, sense cap dubte, de tots els avantatges del gramòfon, serà un el que marqui un avenç decisiu en la difusió de la música: els discos es podien duplicar senzillament i en grans quantitats a través de discos «mestres». L’any 1876, Thomas Alva Edison, de nacionalitat nord- americana, va inventar el fonògraf.
Va posar una botzina sobre un diafragma que recollia les vibracions que arribaven a través de la botzina i les marcava amb una pua enganxada a ella a un cilindre cobert d’alumini.
Desprès es realitzava el procés invers, la pua recorria els solcs del cilindre reproduint les vibracions enregistrades. Com tots els sistemes d’enregistrament i reproducció elèctrics, també necessita un amplificador i un altaveu. El suport del disc es va anar perfeccionant per augmentar-ne la durada. Es van fer discos més grans (de 24 a 30 cm de diàmetre), que es gravaven per les dues cares i giraven a menys revolucions.

El 1948, el disc de baquelita va ser substituït pel disc de vinil, un material plàstic més lleuger i resistent. El vinil va permetre gravar solcs més fins que van donar lloc a l’aparició del «microsolc», capaç d’emmagatzemar molt més temps de música i amb més qualitat. L’enregistrament i la reproducció elèctrics del so es desenvoluparan de forma paral·lela en dos invents fonamentals: el tocadiscos i el magnetòfon. El micròfon: recull el senyal sonor i el converteix en impulsos elèctrics.

L’amplificador: augmenta la potència del senyal elèctric procedent del micròfon.

L’altaveu: rep el senyal elèctric de l’amplificador i el transforma una altra vegada en ones sonores.
Entre 1920 i 1925 s’introdueix l’ús de l’electricitat per enregistrar i reproduir els sons, que reemplaçarà per complet el registre mecànic i incorporarà els tres components bàsics del sistema modern: ENREGISTRAMENT I REPRODUCCIÓ ELÈCTRICS DEL SO Els discos utilitzaven una sola cara que assolia una durada de dos minuts, contenien entre 96 i 125 solcs per polzada (de 4 a 5 solcs per mil·límetre) i giraven a 70 revolucions per minut (rpm).

Cap el 1898 la dificultat per a la premsada dels discos d’ebonita (un material massa dur) va fer que se substituïssin per discos fabricats mitjançant un compost de baquelita (emprant baquelita, pissarra i calcària).
La gravació original es realitzava en un disc de zenc que després era tractat per procediments químics per servir de motlle a un disc «mestre» metàl·lic.

A partir del disc «mestre», i mitjançant un sistema de premsada, es realitzaven les còpies en discos de 17 cm de diàmetre fabricats en ebonita (preparació de goma elàstica, sofre i oli de llinosa). EL SO GRAVAT La primera gravació magnètica va ser realitzada el 1898 per l’enginyer danès Valdemar Poulsen fent servir com a suport un fil d’acer.
El 1935 la companyia alemanya AEG va construir el primer magnetòfon emprant una cinta plàstica revestida d’òxid de ferro.
El 1960 la companyia Philips llança el nou format de la casset, un estoig petit de plàstic amb una cinta magnètica de 3,81 mm d’amplada, enrotllada en dos bobines d’arrossegament. Cronologia de la cinta magnètica L’avantatge fonamental serà la manipulació fàcil de la cinta, que permet registrar amb molta cura diverses «preses» que després s’empalmen o s’ajunten
per presentar una interpretació perfecta. La cinta magnètica és una cinta de plàstic revestida de pols ferromagnètica fina en la
qual s’imprimeixen per polarització magnètica els senyals elèctrics de les ones sonores.

El magnetòfon conté el suport per a la cinta, els diferents controls (encesa, parada, avançament, retrocés, enregistrament i els capçals d’esborrament, enregistrament i reproducció constituïts per electroimants). MAGNETÒFON El 1887, l’alemany Emile Berliner va presentar un sistema de registre basat en un principi diferent que va denominar gramòfon, construït i comercialitzat per Deutsche Grammophon Gesellschaft.

Per al suport, els cilindres són substituïts per discs, sobre la superfície s’imprimeix una marca helicoïdal que registra les vibracions en solcs mitjançant ondulacions laterals. EL GRAMÒFON El suport on es gravava el so eren cilindres de cera sòlida. El primer aparell enregistrador de so va ser el phonoautograph, inventat per Édouard-Léon Scott de Martinville, de nacionalitat francesa l’any 1860. És un sistema d’enregistrament i reproducció electromecànics, resultat de l’electrificació del gramòfon.
Es compon d’un giradiscos o plat (inclou el suport del disc, el motor, i el braç amb l’agulla), un amplificador i un altaveu. TOCADISCOS Gràcies a les aportacions de Berliner, a partir de l’any 1900 començarà la difusió comercial d’enregistraments i el negoci de les primeres empreses discogràfiques com Columbia, Odeón o Deutsche Grammophon. Enregistrament i reproducció digitals del so Neix a finals de la dècada de 1970.
El so digital s’aconsegueix mitjançant un convertidor analògic/digital (ADC) que s’encarrega de codificar numèricament el senyal sonor analògic mitjançant una sèrie de mostres que prenen la mesura de l’ona en instantssuccessius. Els diferents valors d’aquestes mostres es tradueixen a codis binaris (combinacions d’uns i zeros) que s’enregistren en el suport i es llegeixen mitjançant un procediment òptic. Per a la reproducció del so, el convertidor analògic/digital realitza el procés invers.
Els principals suports d’enregistrament i reproducció digitals són el disc compacte (CD) i la cinta DAT. CD (Compact Disc) El CD és un disc compost de material plàstic (policarbonat), que fa
12 cm de diàmetre amb un orifici central d’1,5 cm i un gruix d’1,2 mm.
L’enregistrament es fa en una sola cara en forma de punts microscòpics de codi binari que són llegits per un raig làser infraroig.

Assoleix una durada de 80 minuts, proporciona un so de gran qualitat
sense soroll de fons, facilita l’accés a la informació de manera instantània i permet la còpia i reproducció sense cap tipus de deteriorament o desgast. EL FORMAT MP3 Per igualar la qualitat de so d’un CD, amb una freqüència de mostratge de 44,1 kHz i 16 bits de resolució en estèreo, un fragment de 20 segons de música ocuparia una memòria de 3,44 megabytes.

El format MP3 permet reduir un arxiu de so en un factor variable, normalment de 12 a 1. Per a això, utilitza una compressió digital basada en la forma d’escoltar que té l’oïda humana, eliminant mostratges que difícilment serien percebuts. Suprimeix les freqüències superiors a 20.000 Hz i inferiors a 20 Hz (l’àmbit d’audició que capta la nostra oïda) i els mostratges d’informació gairebé irrellevant en la reconstrucció de l’ona. El resultat és un arxiu molt més petit sense una pèrdua gaire apreciable de qualitat.
La utilització del format MP3 ha permès l’intercanvi àgil de música per Internet (descarregant arxius reduïts) i el desenvolupament de dispositius portàtils MP3 capaços d’emmagatzemar i reproduir centenars de cançons.

En l’actualitat es fan servir formats de compressió variable que intenten adaptar-se a les característiques del so per estalviar totes les dades possibles, per exemple, espais en silenci, freqüències homogènies, etc.
Full transcript