Loading presentation...

Present Remotely

Send the link below via email or IM

Copy

Present to your audience

Start remote presentation

  • Invited audience members will follow you as you navigate and present
  • People invited to a presentation do not need a Prezi account
  • This link expires 10 minutes after you close the presentation
  • A maximum of 30 users can follow your presentation
  • Learn more about this feature in our knowledge base article

Do you really want to delete this prezi?

Neither you, nor the coeditors you shared it with will be able to recover it again.

DeleteCancel

Make your likes visible on Facebook?

Connect your Facebook account to Prezi and let your likes appear on your timeline.
You can change this under Settings & Account at any time.

No, thanks

Tema 10: El primer franquisme (1939 - 1959)

No description
by

Aurora Pérez

on 25 April 2015

Comments (0)

Please log in to add your comment.

Report abuse

Transcript of Tema 10: El primer franquisme (1939 - 1959)

El primer franquisme
1939 - 1979

Introducció
El règim polític franquista va consistir en una llarga dictadura personal de signe feixista.
A nivell espanyol, es va imposar una forta repressió política i cultural sobre la població.
A Catalunya, a més, es prohibí qualsevol mena d'expressió pública de la llengua i la cultura catalanes.
El franquisme: un règim feixista
El règim franquista
L'oganització i la simbologia del règim franquista es basaven en el nazisme alemany i, sobretot, en el feixisme italià (règim feixistitzant)
Com Hitler (führer) i Mussolini (duce), Franco es va fer dir caudillo; era cap de govern, cap d'estat, cap de l'únic partit polític permès i generalíssim dels exèrcits.
Franco va concentrar tots els poders (estat totalitari), per tant, la separació i independència dels tres poders era inexistent. L'executiu predominava per sobre dels altres i el legislatiu tenia les atribucions mínimes, ja que les Corts espanyoles creades l'any 1942 tenien una funció figurativa .
El franquisme: un règim feixista
Institucions polítiques auxiliars del franquisme
FET i JONS (integrat per falangistes i carlins), era lúnic partit polític legal.
L'Organització Sindical Espanyola (OSE), més coneguda com a Sindicat Vertical, va ser l'única organització sindical legal.
Frente de Juventudes: associació encarregada d'ensinistrar i enquadrar el jovent des dels 7 anys
D'altra banda, l'Estat feia un control estricte de l'economia i la propaganda
El franquisme: un règim feixista
Des del punt de vista social
El franquisme tingué des del primer moment l'adhesió de tots els sectors conservadors i, de manera destacada la pagesia de Navarra i Castella
Grans terratinents, la burgesia industrial i financera, un sector important de les classes mitjanes urbanes.
El funcionariat, que prèviament havia estat depurat.
L'Exèrcit i l'Esglèsia constituïent els dos pilars institucionals del franquisme.
Cal destacar que bona part del clergat basc es mantingué allunyat del règim i que, a Catalunya algunes personalitats de l'Església van criticar la dictadura franquista especialment per la repressió indiscriminada exercida per qüestions polítiques i culturals.
El franquisme un règim feixista
Un estat repressiu
La dictadura franquista no permeté cap mena d’oposició i tot plantejament allunyat de la línia oficial era reprimit.
La repressió es dirigí, d’entrada, contra tots els que havien lluitat contra l’exèrcit franquista.
A més, també es reprimí la gent amb una ideologia crítica amb el franquisme: republicans, comunistes, socialistes, anarquistes i separatistes (terme pejoratiu aplicat als nacionalistes).
En definitiva, era una repressió planificada i indiscriminada contra tots els sectors antifranquistes.
El franquisme: un règim feixista
Lleis i sistemes repressius instituïts pel franquisme
La “Ley de represión contra la masonería y el comunismo” preveia dures penes de presó per masons (membres d’una organització secreta de lliurepensadors) i comunistes.
La “Ley de Seguridad del Estado” considerava a determinades ideologies i conductes com una amenaça a la seguretat de l’Estat, possibilitant la detenció dels sospitosos de seguir-les.
A conseqüència d’aquestes dues lleis, hi havia molta gent a la presó: 270.000 empresonats.
Molts funcionaris, sobretot a l’ensenyament, van ser expulsats de l’administració pública.
El franquisme: un règim feixista
Uns retocs de maquillatge
Acabada la II GM el 1945 amb la derrota feixista, el franquisme volia maquillar la seva imatge
Així, es va abandonar la salutació feixista braç en alt i es va crear el “Fuero de los Españoles”
a) S’hi recollien certs drets, com el d’educació, el dret al treball o la tolerància religiosa.
b) Però aquests drets només es reconeixien mentre no s’exercissin en contra del règim.
c) S’hi imposaven un seguit de deures, tot destacant la lleialtat al cap de l’Estat.
El franquisme: un règim feixista
Lleis reguladores de la successió,articulació i consolidació del règim
La “Ley de la Sucesión a la Jefatura del Estado”, de 1947, definia Espanya com un regne, en el que Franco tenia tant el poder vitalici com la capacitat de decidir qui el succeiria.
Aquesta llei també creava un Consell de Regència, que facilitava la successió en cas de mort de Franco i un Consell del Regne, amb una funció consultiva (és a dir, orientadora).
La “Ley de Principios fundamentales del Movimiento Nacional” de 1958 consolidava el règim tot donant-li una orientació no democràtica, malgrat algun canvi cosmètic fet sota pressió nord-americana (FET y de las JONS -que recordava al feixisme- passa a dir-se Movimiento).
El franquisme i la Segona Guerra Mundial
Posició espanyola davant la IIGM
En esclatar la II G.M, Espanya es proclamà neutral, malgrat les simpaties per l’Alemanya nazi.
L’entrada d’Itàlia a la guerra i les victòries nazis, el 1940, van fer que Espanya es declarés país “no bel•ligerant”, expressió que mostrava un clar acostament cap a l’eix Berlín-Roma.
Col.laboracionisme i possible entrada a la IIGM amb l'Eix
Franco col•laborà tot el possible amb els nazis, sense entrar en guerra, amb aquestes mesures:
a)La premsa espanyola era germanòfila, tot fent propaganda, sovint enganyosa, del nazisme.
b) Els espies nazis hi tenien total llibertat de moviments, sobretot al Camp de Gibraltar.
c) Els submarins alemanys eren avituallats i reparats als ports peninsulars atlàntics i canaris.
d) Nombrosos obrers espanyols van anar a treballar a les fàbriques d’armament alemanyes.
e) Es van exportar gran quantitats de minerals d’interès militar (deute de la Guerra Civil).
La política exterior
Col.laboracionisme i possible entrada a la IIGM amb l'Eix
Hitler li proposà a Franco entrar en guerra en l’entrevista d’Hendaia (1940), però no s’hi van posar d’acord ja que Franco demanava un preu molt alt, i Hitler no acceptava de pagar-lo.
El 1941 Franco i Mussolini s’entrevisten a Bordighera (Itàlia) però tampoc no es concretà res.
De l’atac nazi a l’URSS al 1941 fins a la derrota nazi del 1945
Arran d’aquest atac, Franco va enviar uns 20.000 voluntaris, la División Azul
Per compensar Hitler per l’ajut de la Guerra Civil
Per desempallegar-se dels falangistes més pronazis
El 1942, la guerra canvia de signe amb les derrotes nazis a Stalingrad i al nord d’Àfrica. Llavors Franco torna a definir Espanya com a país neutral i fa tornar a la División Azul.
La política exterior
Amb tot, la seva ideologia continuava sent afí al feixisme, així ho podeu veure en el retrat de Franco, on en primer pla hi ha la foto del führer i en que ajudà Alemanya per sota mà fins al final de la 2ª G. M.
La política exterior
De l’aïllament al reconeixement internacional
L’aïllament de l’Espanya franquista en la postguerra de la II G.M.
La victòria aliada posà en dubte la supervivència del règim per la seva vinculació amb el feixisme.
Per aquest lligam, Espanya no fou admesa a l’ONU (Nacions Unides). Tot i que al franquisme no li importà gens, com reflecteix la frase: “si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos”.
Per recomanació de l’ONU, tots els ambaixadors, tret del del Vaticà, Portugal i Argentina (que ajudà Franco amb aliments), abandonaren Espanya, quedant el país aïllat políticament.
El 1948, EUA exclogué Espanya del Pla Marshall, pla de reconstrucció a escala europea.
La política exterior
De l'aïllament al reconeixement internacional
L’inici del trencament de l’aïllament del règim franquista gràcies a la Guerra Freda
La Guerra Freda consisteix en un conflicte entre el bloc capitalista, liderat per EUA, i el bloc comunista, liderat per l’URSS. S’hi van enfrontar a la Guerra de Corea, el 1950.
Per la lògica de “l’enemic del meu enemic és el meu amic”, EUA s’acosta a Franco, anticomunista.
Per això, els ambaixadors dels països pertanyents al bloc capitalista tornen a Madrid.
Igualment, Espanya entra a organismes internacionals com la UNESCO o l’OIT.
Per últim, EUA li presta a Espanya diversos crèdits.
La política exterior
De l'aïllament al reconeixement internacional
Les relacions amb l'Església catòlica
El 1952, es va celebrar a BCN el Congrés Eucarístic (que consistia en tot un seguit d’actes religiosos). S’hi va fer un barri per encabir-hi els eclesiàstics vinguts de tot arreu (després, aquests habitatges foren cedits a obrers), que ara es diu “Congrés”, amb parada de metro.
El 1953, Franco signa un Concordat amb la Santa Seu, pel qual l’Església tindria nombrosos avantatges econòmics i educatius a canvi que Franco influís en el nomenament dels bisbes.
Les relacions amb EUA i el trencament definitiu de l’aïllament del règim
Rota (Cadis), Torrejón (Madrid) i Saragossa, a canvi de material militar i crèdits.
El 1955, Espanya era admesa a l’ONU, amb la qual cosa el règim era reconegut internacionalment
El 1959, Eisenhower visità oficialment Madrid, tot tractant Franco com si fos un dirigent europeu democràticament elegit. Aquest fet simbolitzava el suport i aliança nord-americans.
L'oposició a l'Estat franquista
L'exili
Unes 350.000 republicans es van exiliar des de finals de la Guerra Civil.
Van ser internats en camps de concentració francesos en condicions deplorables.
El juny de 1940, França és ocupada per l'exèrcit nazi i la situació dels exiliats s'agreuja encara més.
Un nombre considerable ingressa a la ressistència per lluitar contra el feixisme.
D'altres, especialment intel.lectuals, van poder trobar un refugi a Mèxic, on van ser molt ben acollits.
A finals dels anys 40, alguns exiliats tornaren, però van haver de fer front a mesures repressives.
L'oposició a l'Estat franquista
La guerrilla
Les guerrilles, anomenades maquis, eren grups de persones d’ideologia diversa que combatien el franquisme, el qual els perseguí amb la guàrdia civil i l’exèrcit.
Amb la fi de la II G.M.es creia que el final de Franco estava proper, per això l’octubre del 1944 partides comunistes envaeixen la Vall d’Aran, però es retiren davant de l’enviament de diversos cossos militars. Des del 1947, el maquis decaigué tot i que hi havia nuclis aïllats.
L'oposició política
Molts polítics republicans es van exiliar.
Mica en mica, l'oposició política interior es va anar organitzant, però hi havia una divisió creixent entre la direcció exterior (exiliats) i la interior, cada vegada més nombrosos i actius. Aquests acusaven els exiliats de dur a terme una política massa passiva.
L'oposició a l'Estat franquista
El PCE, per exemple, arrel de la revolució hongaresa de 1956 i la invasió soviètica va dividir el partit entre els que donaven suport, o no, a la invasió. Malgrat tot, va se rel partir millor organitzat.
Oposició política republicana
A l'exili hi hagué sempre un govern republicà, un govern basc i un govern de la Generalitat. Aquests governs, tot i que van tenir el reconeixement d'alguns països, tenien un caràcter merament simbòlic.
Dins les files franquistes
Falangistes: Alguns, com Dionisio Ridruejo, es van distanciar del règim. Això era degut a la pèrdua de protagonisme d'ençà de la fi de la II Guerra Mundial.
Monàrquics: van suposar una oposició molt més incòmode i punyent, ja que estaven decebuts perquè Franco no estava disposat a restaurar de manera immediata la monarquia en la persona de Joan de Borbó, fill i hereu d'Alfons XIII.
L'alta noblesa, un cert nombre de procuradors a les Corts i alguns generals manifestaren la seva posició favorable a la tornada immediata a la monarquia.
El març de 1945, Joan de Borbó publicà un manifest on presentava la monarquia com a única garantia de pau i reconciliació per als espanyols.
Finalment, l'any 1948, un acord entre Franco i Joan de Borbó, feia preveure una possible successió monàrquica en la figura de Joan Carles. Tanmateix les tensions entre Franco i Joan de Borbó van ser al llarg de tota la Dictadura.
L'oposició a l'Estat franquista
La mobilització social
Repressió sindical
Les organitzacions obreres (sindicats) van ser desarticulades i il.legalitzades.
Es creà l’OSE, Organització Sindical Espanyola, única i obligatòria, amb amos, tècnics i obrers.
Movilitzacions antifranquistes socials i estudiantils
El 1947 hi va haver diverses vagues a Bilbao, el 1951 la vaga dels tramvies a Bcn. Al País Basc i Navarra hi va haver importants moviments vaguístics.
El 1956, els estudiants universitaris de diverses ciutats enceten una sèrie de protestes, que tomben al ministre d’educació Joaquín Ruiz-Giménez.
El 1956, al País Basc, Navarra i Catalunya es repeteixen les mobilitzacions. El 1957 a Astúries.
El tret comú d’aquests territoris és que tenien una classe obrera nombrosa, i en molts casos, un sentiment nacionalista i republicà. Tot plegat motivava que fossin molt crítics amb el franquisme.
El franquisme a Catalunya
La repressió política
Primerament es va suprimir l’Estatut d’autonomia del 1932.
Després comença la persecució contra els "rojos" (socialistes, comunistes, anarquistes o republicans) i els separatistes (nacionalistes).
Nombrosos funcionaris van ser expulsats (depurats) de l’Administració (sobretot mestres).
Hi va haver molts empresonaments, i unes 3400 persones executades.
Lluís Companys els simbolitza en haver estat capturat per la Gestapo a França (s’hi quedà per raons humanitàries), extradit a Espanya, jutjat en un judici sumaríssim i afusellat el 15 d’octubre de 1940.
El franquisme a Catalunya
L'intent de genocidi cultural
A tot Espanya hi va haver una repressió política contra els “rojos”, però a Catalunya hi va haver, a més a més, una repressió cultural, per això podem parlar d’un genocidi cultural, que intenta eliminar els trets catalans.
Se’n prohibeix l’ús oficial, a l’escola i als mitjans de comunicació (només se’n permet l’ús familiar)
Es prohibeixen les publicacions i les obres de teatre en català,
Es castellanitzen la toponímia i els noms de municipis.
Es prohibeix la inscripció de noms en català als registres civils.
La senyera, la sardana i determinades cançons populars són prohibides.
El nom de Catalunya és bandejat dels nomenclàtors urbans.
El franquisme a Catalunya
A partir de 1945, maquillatge
El règim dóna una imatge de més tolerància per no ser associat als feixismes derrotats.
Es permet la publicació i representació d’algunes obres en català.
Tot i així,
El català continuarà fora de l'ensenyament i dels mass media (ràdio, premsa i, posteriosment de la televisió que va començar a emetre a partir de 1956.
El franquisme a Catalunya
Els franquistes catalans
La major part dels franquistes catalans procedien del carlisme, de la Lliga catalana del Tercio de Nuestra Señora de Montserrat.
Josep Puig i Cadafalch, antic president de la Manco, fou crític amb el règim, tot patint represàlies
Francesc Cambó malgrat haver ajudat Franco, en acabar la Guerra Civil, criticà el règim des de l’exili.
Alguns catalans van donar suport a la Dictadura des del primer moment.
El franquisme a Catalunya
Sectors originaris de la Lliga van col.laborar plenament amb el règim.
Alguns d’ells van abjurar públicament del catalanisme (per exemple, Ferran Valls i Taberner, fundador del Banc Popular, afirmà que el catalanisme era una falsa ruta i es féu dir Fernando usant el castellà)
Però a la majoria dels conservadors catalans no els hi agradava aquesta repressió cultural, per la qual cosa no donaren un ple suport. És allò de: “Franco va posar ordre però llàstima que perseguís el català”.
Personalitats destacades dels franquisme català
Eduard Aunós, lligaire que va ser ministre de treball amb Primo de Rivera i de justícia amb Franco.
Eugeni d’Ors, intel•lectual de gran vàlua i codificador del noucentisme, amb la manco de Prat de la Riba.
L'oposició política i la resistència cultural a Catalunya
La Generalitat a l'exili
Consell Nacional de Catalunya: El van crear catalans residents al Regne Unit el juliol del 1940 (com Carles Pi i Sunyer i Josep Trueta).
Juliol de 1940
Els polítics catalans, des de l'exili, intentaren mantenir una representació institucional de Catalunya.
El seu propòsit era representar institucionalment Catalunya per tal de poder-la defensar
La seva acció més destacada és l’Apel·lació a les Nacions Unides (1945), que denunciava el franquisme.
Després de l’execució de Companys el 1940, Josep Irla passà a ser president de la Generalitat fins el 1954, data en que renuncià al càrrec.
El 1954, els diputats al Parlament reunits a Mèxic trien Josep Tarradellas, que ho seria fins al 1980.
L'oposició política i la resistència cultural a Catalunya
Els partits i la guerrilla
Al principi, les organitzacions polítiques i sindicals republicanes van ser il·legalitzades i desarticulades.
Aviat es van constituir petits nuclis de resistència que duien una vida a de dificultats.
Noves organitzacions antifranquistes:
El 1939, es crea el Front Nacional de Catalunya, que aplega gent d’ERC i Estat Català. És nacionalista.
El 1945 es crea el Moviment Socialista de Catalunya, amb gent del PSUC i el POUM. És d’esquerres.
El 1955 es creen els grups Crist-Catalunya, democristians i nacionalistes, on destaca el jove activista Jordi Pujol.
La guerrilla (els maquis, oposició amb lluita armada): de caràcter anarquista i comunista, fins el 1950 protagonitzà algunes accions molt espectaculars. Tanmateix, aviat desaparegué i només van quedar alguns dirigents, els dos darrers guerrers catalans, Quico Sabaté i en Caracremada van morir l'any 1960 i el 1963, respectivament.
L'oposició política i la resistència cultural a Catalunya
La protesta popular
Protestes d’estudiants, especialment a la UB, que des del 1956 –recordem que a nivell espanyol, aquell any dimití el ministre d’educació Ruiz-Giménez en no poder controlar-los-, fou un focus antifranquista permanent.
Els obrers industrials es mobilitzen a les grans empreses: Pegaso, SEAT, Hispano Olivetti
La vaga dels tramvies del 1951 a BCN:
El 1951 es decidí apujar el preu del bitllet del tramvia de 0,5 a 0,7 ptes a BCN, però no pas a Madrid.
La ciutadania decidí boicotejar el tramvia (no agafar-lo), fent servir mitjans de locomoció alternatius.
El govern central anul·là l’augment de tarifes i destituí el governador civil i l’alcalde de BCN
L'oposició política i la resistència cultural a Catalunya
La lluita per la cultura
El clandestí redreçament de la cultura catalana a l'interior
Es va reorganitzar l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que havia estat creat per Prat de la Riba el 1907.
Es van crear els Estudis Universitaris Catalans, que era una mena d’universitat paral·lela a l’oficialista.
El 1946 apareix la revista de literatura catalana Ariel i el 1947 es creava el 1r premi literari en català.
A l'exili
Mèxic va ser el centre catalanòfil, sobretot amb els Jocs Florals, que el 1946 arriben a Europa
Limitació de la influència falangista
El moviment escolta o escoltisme amb la protecció de certs sectors eclesiàstics limità la influència falangista en el jovent.
Les festes d’entronització de Montserrat (1947) feren possible per 1r. cop l’ús del català en un acte públic amb la participació de catalans que durant la guerra havien lluitat en bàndols diferents.
L'ús del català
Josep Maria de Porcioles, alcalde de BCN entre 1957 i 1973, impulsor del desarrollismo a la ciutat.
Població i condicions de vida
Hi va haver nombroses víctimes mortals tant a la guerra com a la postguerra (sobremortalitat).
Moltes persones van marxar cap a l’exili i d’altres van ser empresonades.
Com a conseqüència d’aquests fets (menys població fèrtil) hi hagué una caiguda de la natalitat.
L'augment demogràfic
Espanya passà de 26 a 30 milions entre el 1940 i el 1960, és a dir, un 15%, a raó d’un 0,75% anual.
Catalunya passà de 2,9 a 4 milions en el mateix període, és a dir, quasi un 40%, a raó d’un 2% anual.
La causa d’aquesta diferència és que des dels anys 50, Catalunya rebé immigrants (industrialització).
Població i condicions de vida
La raó de l'augment demogràfic és la importància del creixement vegetatiu
A Espanya, hi hagué un alt creixement vegetatiu, arran d’una alta natalitat i una baixa de la mortalitat
A Catalunya, també hi ha un fort creixement vegetatiu, ja que la natalitat augmentà (immigrants fèrtils).
El fenomen migratori
Hi hagué una migració de curt abast des dels pobles de la província cap a la seva capital.
Hi hagué una migració de llarg abast cap a les ciutats i les zones industrialitzades (Madrid, Barcelona).
Població i condicions de vida
En total, un milió de persones van abandonar el camp per tal d’instal•lar-se a les ciutats (urbanització).
Des de la fi de la II G.M. fins a finals dels 50, hi hagué un fort corrent migratori cap a Llatinoamèrica.
Migracions exteriors
Migracions interiors
A les acaballes dels anys 50, la gent comença a emigrar cap a l’Europa Occidental (França, Alemanya).
Aquest canvi s’explica perquè Espanya surt de l’aïllament diplomàtic i pel "miracle econòmic" europeu.
La distribució de la població activa
Es va produir una disminució de la població ocupada en el sector primari i un augment de la població industrial.
Població i condicions de vida
Les condicions de vida
Tot i que podem dir que tothom s’empobrí amb la guerra i la postguerra, aquells que eren republicans o catalanistes ho passaren pitjor
Empitjorament generalitzat de les condicions de vida
El racionament d'aliments i les restriccions elèctriques
Com que no hi havia prou aliments, es van racionar, assignant-los a les famílies en funció dels seus béns.
Si es volien adquirir al preu oficial (més barat), s’havien de fer llargues cues i costava molt de trobar-los.
Per contra, al mercat negre (estraperlo), s’hi podien adquirir lliurement però a un preu molt més alt.
Sovint, la gent gran sortia amb cabassos per fer la “ronda” per les botigues i mirar de comprar tot el que podien al preu oficial (i això volia dir que un dia podien comprar molts rotlles de paper higiènic, o un altre molts paquets de cigrons), ja que podia passar que durant molts dies no se’n tornessin a trobar.
Població i condicions de vida
Hi va haver molta fam, desnutrició i sobremortalitat per aquesta subalimentació i manca de medecines.
L’any 1951, amb l’ajut nord-americà, el racionament (que afectà més a la població urbana) fou suprimit.
A causa del dèficit de producció elèctrica, agreujat per l’aïllament, es produïen talls de subministrament.
Moral nacionalcatòlica i imposició del catolicisme
Es va censurar tot tipus de publicació i, a més a més, es va establir una censura política i religiosa sobre tot tipus d’espectacles públics (teatre i cinema). Per exemple, a la pel.lícula Mogambo (1951), es volia fer veure que Ava Gardner i Clark Gable eren germans quan en realitat eren amants, com que les escenes explícitament afectives van ser censurades, semblava que hi hagués una mena de relació incestuosa entre tots dos, amb la qual cosa l’argument es va tornar incomprensible.
Es regulava la roba que es podia dur a la platja. Es va reprimir fortament l’homosexualitat
Població i condicions de vida
Tothom havia d’estat batejat amb nom cristià i l’assistència a les cerimònies catòliques era obligatòria.
El culte públic de qualsevol religió no catòlica estava totalment prohibit.
El primer franquisme
(1939 - 1959)

L'autarquia
De l’autarquia a la liberalització econòmica
Franco establí una política econòmica autàrquica i aïllada de tipus nacionalista, semblant a la feixista i nazi.
L’objectiu era fer d’Espanya un país autosuficient que no depengués de l’exterior.
Franco: alumne de Hitler, Mussolini i Primo de Rivera
El dirigisme econòmic
L’Estat intervé en l’economia, controla preus i salaris, limitant importacions i creant monopolis (RENFE).
Els efectes econòmics de la guerra civil
L’economia s’estancà fins als anys 50, ja que indústries i infraestructures van quedar molt tocades. El sector primari també patí una reducció (molts amos decideixen no cultivar els seus recobrats latifundis).
L'autarquia
Context internacional i economia
La II G.M. no fou bona per Espanya, malgrat ser neutral, ja que a la pràctica el bàndol feixista no l’ajudà
A la postguerra, Espanya fou exclosa del Pla Marshall (de reconstrucció europea) pel seu aïllament.
Només se superà el PIB per càpita del 1936 l’any 1953, i encara gràcies a l’ajut nord-americà.
Cap el canvi en la política econòmica
La política econòmica deixava lentament de ser autàrquica, tot liberalitzant-se a partir del 1959, amb el Pla d’Estabilització, creat per tècnics nord-americans, que pretenia fer més competitiu al seu nou aliat.
L'autarquia
L'agricultura
La meitat de la població espanyola era camperola el 1940, per tant n’era el sector més important.
El franquisme paralitzà la reforma agrària, tot tornant les terres als seus antics propietaris.

Es va crear l’Institut Nacional de Colonització (INC) que promogué algunes mesures positives d’abast reduït: extensió del regadiu, concentració parcel·lària i creació de zones de colonització.
La crisi agrícola de la postguerra
La disminució d'animals de tir.
Una sequera prolongada.
Falta de maquinària.
Mala política.
Van fer que la producció fos fins al 1958 inferior a la del 1936, havent de comprar blat estranger
L'autarquia
La ineficàcia del control polític dels preus agraris
Amb la Comisaría Nacional de Abastecimientos y transportes i el Servicio Nacional del Trigo es controlaven els preus dels productes bàsics, i en especial del blat, tot i que el mercat negre era usual.
La indústria
Crisi de la indústria durant la postguerra
Rígid control estatal
Restriccions de les importacions de matèries primeres i maquinària.
A Catalunya, la SEAT va contribuir decisivament a aquesta millora, tant directament com indirecta.
Creació d'una institució industrial desfasada.
L’INI o Instituto Nacional de Indústria es va fundar el 1941, tot imitant el que Mussolini havia fet a Itàlia.
El seu objectiu era crear un grup de grans empreses en els sectors estratègics dependents de l’Estat.
Tenia una finalitat militar i paramilitar, tot dedicant-se a l’explotació de recursos naturals i a l’energia.
Aquestes empreses tenien una lògica més política que econòmica i, en conseqüència, sovint no eren ni rendibles ni competitives, per la qual cosa, el govern hi havia d’abocar constantment molts diners.
Full transcript