Loading presentation...

Present Remotely

Send the link below via email or IM

Copy

Present to your audience

Start remote presentation

  • Invited audience members will follow you as you navigate and present
  • People invited to a presentation do not need a Prezi account
  • This link expires 10 minutes after you close the presentation
  • A maximum of 30 users can follow your presentation
  • Learn more about this feature in our knowledge base article

Do you really want to delete this prezi?

Neither you, nor the coeditors you shared it with will be able to recover it again.

DeleteCancel

Tema 10: El primer franquisme (1939 - 1959)

No description
by

Aurora Pérez

on 14 April 2018

Comments (0)

Please log in to add your comment.

Report abuse

Transcript of Tema 10: El primer franquisme (1939 - 1959)

El primer franquisme
1939 - 1959

Introducció
El règim polític franquista va consistir en una
llarga dictadura
personal de
signe feixista.
A nivell espanyol, es va imposar una
forta repressió
política i cultural sobre la població.
A
Catalunya
, a més, es prohibí qualsevol mena d'expressió pública de la
llengua i la cultura catalanes.
El franquisme: un règim feixista
El règim franquista
L'oganització i la simbologia del règim franquista es basaven en el
nazisme alemany
i, sobretot, en el
feixisme italià
(règim feixistitzant).
Com
Hitler
(
führer
) i
Mussolini
(
duce
),
Franco
es va fer dir
caudillo
; era
cap de govern,
cap
d'estat,
cap de l'
únic partit
polític permès i
generalíssim dels exèrcits.
Franco va concentrar tots els poders
(
estat totalitari
), per tant, la separació i independència dels tres poders era inexistent. L'
executiu predominava per sobre dels altres
i el legislatiu tenia les atribucions mínimes, ja que les
Corts espanyoles creades l'any 1942
tenien una
funció figurativa .
El franquisme: un règim feixista
Institucions polítiques auxiliars del franquisme
FET i JONS
(integrat per
falangistes i carlins
), era l'únic partit polític legal i l'altre pilar del franquisme.
L'Organització Sindical Espanyola
(OSE),
més coneguda com a
Sindicat Vertical,
va ser l'única organització sindical legal.
Frente de Juventudes:
associació encarregada d'
ensinistrar i enquadrar
el jovent
des dels 7 anys.
El franquisme: un règim feixista
Des del punt de vista social
El franquisme tingué des del primer moment l'
adhesió de tots els sectors conservadors
i, de manera destacada la
pagesia de Navarra i Castella.
Grans
terratinents, la burgesia industrial i financera,
un sector important de les
classes mitjanes urbanes.
El
funcionariat,
que prèviament
havia estat depurat.
L'
Exèrcit i l'Esglèsia
constituïen els dos
pilars institucionals
del franquisme.
Cal destacar que
bona part del clergat basc
es mantingué
allunyat del règim
i que,
a Catalunya
algunes personalitats de l'Església
van criticar la dictadura franquista
especialment per la repressió indiscriminada exercida per qüestions polítiques i culturals.
El franquisme un règim feixista
Un estat repressiu
La dictadura franquista
no permeté cap mena d’oposició
i tot plantejament allunyat de la línia oficial era
reprimit.
La
repressió
es dirigí, d’entrada,
contra tots
els que
havien lluitat contra l’exèrcit franquista.
A més, també
es reprimí la gent
amb una ideologia crítica amb el franquisme:
republicans, comunistes, socialistes, anarquistes i "separatistes"
(terme pejoratiu aplicat als nacionalistes).
En definitiva, era una
repressió planificada

i indiscriminada
contra tots els sectors antifranquistes.
El franquisme: un règim feixista
Lleis i sistemes repressius instituïts pel franquisme
La
“Ley de represión contra la masonería y el comunismo”
preveia dures penes de presó per
masons
(membres d’una organització secreta de lliurepensadors) i
comunistes.
La
“Ley de Seguridad del Estado”
considerava a determinades
ideologies i conductes
com una amenaça a la seguretat de l’Estat, possibilitant la detenció dels sospitosos de seguir-les.
A conseqüència d’aquestes dues lleis, hi havia molta gent a la presó:
270.000 empresonats.
Molts
funcionaris,
sobretot a l’ensenyament, van ser
expulsats
de l’administració pública ("depurats").
El franquisme: un règim feixista
Uns retocs de maquillatge
Acabada la Segona Guerra Mundial, el 1945, amb la derrota feixista, el franquisme volia
maquillar
la seva imatge
Així, es va
abandonar la salutació feixista
braç en alt i es va crear el
“Fuero de los Españoles”.
a) S’hi recollien
certs drets,
com el d’educació, el dret al treball o la tolerància religiosa.
b) Però aquests drets
només es reconeixien

mentre no
s’exercissin
en contra del règim.
c)
S’hi imposaven un seguit de deures
, tot destacant la
lleialtat al cap de l’Estat franquista.
El franquisme: un règim feixista
Lleis reguladores de la successió, articulació i consolidació del règim
La
“Ley de la Sucesión a la Jefatura del Estado”,
de
1947,
definia
Espanya com un regne
, en el que Franco tenia tant el poder vitalici com la capacitat de decidir qui el succeiria.
Aquesta llei també creava un
Consell de Regència,
que facilitava la successió en cas de mort de Franco i un Consell del Regne, amb una funció consultiva (és a dir, orientadora).
La
“Ley de Principios fundamentales del Movimiento Nacional”
de
1958
consolidava el règim tot donant-li una orientació no democràtica, malgrat algun canvi cosmètic fet sota pressió nord-americana (FET y de las JONS -que recordava al feixisme- passa a dir-se
Movimiento
).
El franquisme i la Segona Guerra Mundial
Posició espanyola davant la II Guerra Mundial
En esclatar la II Guerra Mundial,
Espanya es proclamà

neutral
, malgrat les simpaties per l’Alemanya nazi.
L’entrada d’Itàlia a la guerra i les victòries nazis, el 1940, van fer que Espanya es declarés país
“no bel•ligerant”,

expressió que mostrava un clar
acostament cap a l’eix Berlín-Roma.
Col.laboracionisme i possible entrada a la IIGM amb l'Eix
Franco
col·laborà tot el possible
amb els nazis
, sense entrar en guerra, amb aquestes mesures:
La
premsa
espanyola era

germanòfila
, tot fent propaganda, sovint enganyosa, del nazisme.
Els
espies nazis
hi tenien total
llibertat de moviments
, sobretot al Camp de Gibraltar.
Els
submarins alemanys
eren
avituallats i reparats
als ports peninsulars atlàntics i canaris.
Nombrosos
obrers espanyols
van anar a treballar a les
fàbriques d’armament alemanyes.
Es van
exportar
gran quantitat de
minerals d’interès militar
(deute de la Guerra Civil).
La política exterior
Col.laboracionisme i possible entrada a la IIGM amb l'Eix
Hitler
li proposà a
Franco
entrar en guerra en l’
entrevista d’Hendaia (1940),
però no s’hi van posar d’acord, ja que Franco demanava un preu molt alt, i
Hitler no acceptava
de pagar-lo.
El
1941 Franco i Mussolini
s’entrevisten a
Bordighera (Itàlia)
però tampoc no es concretà res.
De l’atac nazi a l’URSS al 1941 fins a la derrota nazi del 1945
Arran d’aquest atac, Franco va enviar uns
20.000 voluntaris
, la
División Azul
Per
compensar
Hitler per l’
ajut
de la Guerra Civil
Per
desempallegar-se
dels
falangistes
més pronazis
El 1942, la guerra canvia de signe amb les
derrotes nazis
a Stalingrad i al nord d’Àfrica. Llavors Franco torna a definir Espanya com a
país neutral
i fa retornar a la
División Azul.
La política exterior
Amb tot,
la seva ideologia
continuava sent
afí al feixisme,
així ho podeu veure en el retrat de Franco, on en primer pla hi ha la foto del führer i en que ajudà Alemanya per sota mà fins al final de la Segona Guerra Mundial.
La política exterior
De l’aïllament al reconeixement internacional
L’aïllament de l’Espanya franquista en la postguerra de la II G.M.
La
victòria aliada
posà en dubte la
supervivència del règim
per la seva vinculació amb el feixisme.
Per aquest lligam,
Espanya no fou admesa a l’ONU
(Nacions Unides). Tot i que al franquisme no li importà gens, com reflecteix la frase:
“si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos”.
Per
recomanació de l’ONU,

tots els ambaixadors,
tret del del Vaticà, Portugal i Argentina (que ajudà Franco amb aliments),
abandonaren Espanya,
quedant el país aïllat políticament.
El
1948, EUA exclogué Espanya del Pla Marshall,
pla de reconstrucció a escala europea.
La política exterior
De l'aïllament al reconeixement internacional
L’inici del trencament de l’aïllament del règim franquista gràcies a la Guerra Freda
La
Guerra Freda
consisteix en un conflicte entre el bloc capitalista, liderat per EUA, i el bloc comunista, liderat per l’URSS. S’hi van enfrontar a la Guerra de Corea, el 1950.
Per la lògica de
“l’enemic del meu enemic és el meu amic”
,
EUA s’acosta
a Franco,
anticomunista.
Per això, els
ambaixadors
dels països pertanyents al bloc capitalista
tornen a Madrid.
Igualment, Espanya entra a
organismes internacionals
com la
UNESCO
o l’
OIT.
Per últim,
EUA
li presta a Espanya
diversos crèdits.
La política exterior
De l'aïllament al reconeixement internacional
A) Les relacions amb l'Església catòlica
El
1952,
es va celebrar a Barcelona el
Congrés Eucarístic

(que consistia en tot un seguit d’actes religiosos).
S’hi va fer un barri
per encabir-hi els eclesiàstics vinguts de tot arreu (després, aquests habitatges foren cedits a obrers), que ara es diu
“Congrés”,
amb
parada de metro.
El
1953,
Franco
signa un
Concordat
amb la Santa Seu, pel qual l’Església tindria
nombrosos avantatges econòmics i educatius
a canvi que Franco influís en el nomenament dels bisbes.
B) Les relacions amb EUA i el trencament definitiu de l’aïllament del règim
Rota (Cadis), Torrejón (Madrid) i Saragossa, a canvi de
material militar i crèdits.
El
1955,
Espanya era admesa a
l’ONU
, amb la qual cosa el
règim era reconegut
internacionalment
El
1959
,
Eisenhower
visità oficialment
Madrid
, tot tractant Franco com si fos un dirigent europeu democràticament elegit. Aquest fet simbolitzava el
suport i aliança nord-americans.
L'oposició a l'Estat franquista
L'exili
Uns
350.000 republicans
es van exiliar des de finals de la Guerra Civil.
Van ser
internats en camps de concentració
francesos en condicions deplorables.
El
juny de 1940,

França és ocupada
per l'
exèrcit nazi
i la situació dels exiliats s'agreuja encara més.
Un nombre considerable
ingressa a la resistència
per lluitar contra el feixisme.
D'altres, especialment
intel.lectuals,
van poder trobar un
refugi a Mèxic,
on van ser molt ben acollits.
A finals dels anys 40,
alguns exiliats tornaren
, però van haver de fer front a
mesures repressives.
L'oposició a l'Estat franquista
La guerrilla
Les
guerrilles,
anomenades
maquis,
eren grups de persones d’ideologia diversa que
combatien el franquisme,
el qual els perseguí amb la guàrdia civil i l’exèrcit.
Amb la
fi de la II Guerra Mundial
es creia que el final de Franco estava proper, per això l’octubre del
1944
partides comunistes
envaeixen la Vall d’Aran,
però
es retiren
davant de l’enviament de
diversos cossos militars.
Des del
1947,

el maquis decaigué,
tot i que hi havia nuclis aïllats.
L'oposició política
Molts polítics republicans
es van
exiliar.
Mica en mica, l'
oposició política interior
es va anar organitzant, però hi havia una
divisió creixent
entre la
direcció exterior (exiliats)
i la interior,
cada vegada més nombrosos i actius. Aquests
acusaven
els exiliats
de dur a terme una
política massa passiva.
L'oposició a l'Estat franquista
El
PCE,
per exemple, arrel de la
revolució hongaresa
de 1956 i la
invasió soviètica
va
dividir
el partit entre els que donaven suport, o no, a la invasió. Malgrat tot, va ser el
partit millor organitzat.
Oposició política republicana
A
l'exili
hi hagué sempre un
govern republicà,
un govern
basc
i un govern de la
Generalitat.
Aquests governs, tot i que van tenir el reconeixement d'alguns països, tenien un
caràcter merament simbòlic.
Dins les files franquistes
Falangistes:

Alguns, com
Dionisio Ridruejo,
es van distanciar del règim. Això era degut a la
pèrdua de protagonisme
d'ençà de la fi de la II Guerra Mundial.
Monàrquics:

van suposar una oposició molt més incòmode i punyent, ja que estaven
decebuts
perquè Franco
no estava disposat a restaurar
de manera immediata la
monarquia
en la persona de
Joan de Borbó,
fill i hereu d'Alfons XIII.
L'
alta noblesa,
un cert nombre de
procuradors a les Corts
i alguns
generals
manifestaren la seva posició favorable a la
tornada immediata a la monarquia.
El
març de 1945,

Joan de Borbó
publicà un
manifest
on presentava la
monarquia
com a única garantia de pau i
reconciliació
per als espanyols.
Finalment, l'any
1948,
un
acord
entre
Franco i Joan de Borbó,
feia preveure una possible successió monàrquica en la figura de Joan Carles. Tanmateix les
tensions
entre Franco i Joan de Borbó van ser
al llarg de tota la Dictadura.
L'oposició a l'Estat franquista
La mobilització social
A) Repressió sindical
Les
organitzacions obreres
(sindicats)
van ser
desarticulades i il.legalitzades.

Es creà l

OSE,

Organització Sindical Espanyola,
única i obligatòria
, amb
amos, tècnics i obrers.
B) Movilitzacions antifranquistes socials i estudiantils
El
1947
hi va haver diverses
vagues a Bilbao
, el
1951
la
vaga dels tramvies
a
Barcelona.
Al
País Basc i Navarra
hi va haver importants moviments vaguístics.
El
1956,
els
estudiants universitaris
de diverses ciutats enceten una sèrie de protestes, que tomben al ministre d’educació
Joaquín Ruiz-Giménez.
El
1956,
al
País Basc, Navarra i Catalunya
es repeteixen les mobilitzacions. El
1957
a
Astúries.
El
tret comú
d’aquests territoris és que tenien una
classe obrera nombrosa,
i en molts casos, un
sentiment nacionalista i republicà.
Tot plegat motivava que fossin
molt crítics amb el franquisme.
El franquisme a Catalunya
La repressió política
Primerament es va
suprimir
l’
Estatut d’autonomia del 1932.
Després comença la
persecució
contra els
"rojos"
(socialistes, comunistes, anarquistes o republicans) i els
separatistes
(nacionalistes).
Nombrosos
funcionaris
van ser
expulsats
(depurats)
de l’Administració (sobretot mestres).
Hi va haver
molts empresonaments,
i unes
3400
persones
executades.
Lluís Companys
els
simbolitza
en haver estat capturat per la
Gestapo
a França, extradit a Espanya, jutjat en un
judici sumaríssim i afusellat
el 15 d’octubre de 1940.
El franquisme a Catalunya
L'intent de genocidi cultural
A tot Espanya hi va haver una
repressió política
contra els
“rojos”,
però
a Catalunya
hi va haver,
a més a més,
una
repressió cultural,
per això podem parlar d’un
genocidi cultural,
que intenta eliminar els trets catalans.
Es
prohibeix
l’
ús oficial del català
, a l’escola i als mitjans de comunicació (només se’n permet l’ús familiar).
Es
prohibeixen
les
publicacions i les obres de teatre
en català.
Es
castellanitzen
la
toponímia
i els noms de municipis.
Es
prohibeix
la
inscripció de noms en català
als registres civils.
La
senyera,

la sardana
i determinades
cançons populars
són
prohibides.
El nom de
Catalunya
és
bandejat
dels
nomenclàtors urbans.
El franquisme a Catalunya
A partir de 1945, maquillatge
El règim dóna una
imatge de més tolerància
per no ser associat als feixismes derrotats.
Es permet
la publicació i representació d’algunes obres en català.
Tot i així,
El
català
continuarà
fora de l'ensenyament

i dels mass media
(ràdio, premsa i, posteriosment de la televisió que va començar a emetre a partir de 1956).
El franquisme a Catalunya
Els franquistes catalans
La major part dels
franquistes catalans
procedien del
carlisme,
de la
Lliga catalana
del
Tercio de Nuestra Señora de Montserrat.
Josep Puig i Cadafalch,
antic president de la Mancomunitat, fou crític amb el règim, tot patint
represàlies
Francesc Cambó
malgrat haver ajudat Franco, en acabar la Guerra Civil, criticà el règim
des de l’exili.
Alguns catalans
van donar suport
a la Dictadura des del primer moment.
El franquisme a Catalunya
Sectors
originaris
de la Lliga

van col.laborar
plenament amb el règim.
Alguns d’ells
van abjurar
públicament
del catalanisme
(per exemple,
Ferran Valls i Taberner,
fundador del
Banc Popular,
afirmà que el catalanisme era una falsa ruta i es féu dir Fernando usant el castellà)
Però a
la majoria dels
conservadors catalans

no els hi agradava
aquesta
repressió cultural,
per la qual cosa no donaren un ple suport. És allò de:
“Franco va posar ordre però llàstima que perseguís el català”.
Personalitats destacades dels franquisme català
Eduard Aunós,
lligaire que va ser
ministre de treball
amb
Primo de Rivera
i de
justícia
amb Franco.
Eugeni d’Ors,
intel·lectual de gran vàlua i codificador del
noucentisme,
amb la Mancomunitat de Prat de la Riba.
L'oposició política i la resistència cultural a Catalunya
La Generalitat a l'exili
Consell Nacional de Catalunya:
El van crear catalans residents al
Regne Unit el juliol del 1940
(com
Carles Pi i Sunyer
i
Josep Trueta
).
Juliol de 1940
Els polítics catalans, des de l'exili, intentaren
mantenir una representació institucional
de Catalunya.
El seu propòsit era
representar institucionalment Catalunya
per tal de
poder-la defensar
La seva acció més destacada és l
’Apel·lació a les Nacions Unides (1945),
que
denunciava el franquisme.
Després de l
’execució de Companys el 1940
,

Josep Irla
passà a ser president de la Generalitat
fins el 1954,
data en que renuncià al càrrec.
El
1954,
els
diputats al Parlament
reunits a
Mèxic
trien
Josep Tarradellas,
que ho seria
fins al 1980.
L'oposició política i la resistència cultural a Catalunya
Els partits i la guerrilla
Al principi, les
organitzacions polítiques i sindicals
republicanes van ser
il·legalitzades i desarticulades.
Aviat es van constituir petits nuclis de
resistència
que duien una vida a de dificultats.
Noves organitzacions antifranquistes:
El
1939,
es crea el
Front Nacional de Catalunya,
que aplega gent d’
ERC i Estat Català.
És
nacionalista.
El
1945
es crea el
Moviment Socialista de Catalunya,
amb gent del
PSUC i el POUM.
És d’esquerres.
El
1955
es creen els grups
Crist-Catalunya,
democristians i nacionalistes, on destaca el jove activista
Jordi Pujol.
La
guerrilla,
els maquis
, (oposició amb lluita armada): de caràcter
anarquista i comunista,
fins el 1950 protagonitzà algunes accions molt espectaculars. Tanmateix, aviat desaparegué i només van quedar alguns dirigents, els dos
darrers guerrers catalans,

Quico Sabaté i en Caracremada
van morir l'any
1960 i el 1963
, respectivament.
L'oposició política i la resistència cultural a Catalunya
La protesta popular
Protestes
d’estudiants,
especialment a la UB, que des del 1956 –recordem que a nivell espanyol, aquell any dimití el ministre d’educació Ruiz-Giménez en no poder controlar-los-, fou un focus antifranquista permanent.
Els
obrers industrials
es mobilitzen a les grans empreses: Pegaso, SEAT, Hispano Olivetti
La vaga dels tramvies del 1951 a BCN:
El
1951
es decidí
apujar el preu del bitllet
del tramvia de 0,5 a 0,7 ptes
a Barcelona
, però no pas a Madrid.
La ciutadania decidí
boicotejar el tramvia
(no agafar-lo), fent servir
mitjans de locomoció alternatius.
El govern central
anul·là l’augment de tarifes
i
destituí el governador

civil i l’alcalde de Barcelona.
L'oposició política i la resistència cultural a Catalunya
La lluita per la cultura
El clandestí redreçament de la cultura catalana a l'interior
Es va
reorganitzar
l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)
, que havia estat creat per Prat de la Riba el 1907.
Es van crear els
Estudis Universitaris Catalans,
que era una mena d’universitat paral·lela a l’oficialista.
El
1946
apareix la
revista de literatura catalana
Ariel
i el 1947 es creava el
1r premi literari en català.
A l'exili
Mèxic
va ser el
centre catalanòfil,
sobretot amb els Jocs Florals, que el
1946 arriben a Europa
Limitació de la influència falangista
El
moviment escolta
o escoltisme amb la protecció de certs sectors eclesiàstics
limità la influència falangista
en el jovent.
Les
festes d’entronització

de Montserrat
(1947)
feren possible per 1r. cop l’ús del
català en un acte públic
amb la participació de
catalans
que durant la guerra havien lluitat en
bàndols diferents.
L'ús del català
Josep Maria de Porcioles,
alcalde de Barcelona entre 1957 i 1973, impulsor del
"desarrollismo"
a la ciutat.
Població i condicions de vida
Hi va haver
nombroses víctimes
mortals tant a la guerra com a la postguerra (
sobremortalitat
).
Moltes persones van marxar cap a l’
exili
i d’altres van ser
empresonades.
Com a conseqüència d’aquests fets (menys població fèrtil) hi hagué una
caiguda de la natalitat.
L'augment demogràfic
Espanya
passà de
26 a 30 milions
entre el
1940 i el 1960
, és a dir, un 15%, a raó d’un
0,75% anual.
Catalunya
passà de
2,9 a 4 milions
en el mateix període, és a dir, quasi un 40%, a raó d’un
2% anual.
La causa d’aquesta diferència és que
des dels anys 50,

Catalunya
rebé
immigrants
(industrialització).
Població i condicions de vida
La raó de l'augment demogràfic és la importància del creixement vegetatiu
A
Espanya,
hi hagué un
alt creixement vegetatiu,
arran d’una
alta natalitat
i una
baixa de la mortalitat.
A
Catalunya,
també hi ha un
fort creixement vegetatiu,
ja que la
natalitat augmentà
(
immigrants fèrtils).
El fenomen migratori
Població i condicions de vida
En total,
un milió
de persones van
abandonar el camp
per tal d’instal·lar-se a les
ciutats
(
urbanització
).
Des de la
fi de la II G.M.

fins a finals dels 50,
hi hagué un fort corrent migratori cap a
Llatinoamèrica.
Migracions exteriors
Migracions interiors
A les
acaballes dels anys 50,
la gent comença a emigrar cap a l’
Europa Occidental
(
França, Alemanya
).
Aquest canvi s’explica perquè
Espanya

surt de l’aïllament diplomàtic
i pel
"miracle econòmic"
europeu.
La distribució de la població activa
Es va produir una
disminució
de la població ocupada en el
sector primari
i un
augment
de la
població industrial.
Població i condicions de vida
Les condicions de vida
Tot i que podem dir que
tothom s’empobrí
amb la guerra i la postguerra, aquells que eren
republicans o catalanistes

ho passaren pitjor.
Empitjorament generalitzat
El racionament d'aliments i les restriccions elèctriques
Com que no hi havia prou aliments, es van
racionar,
assignant-los a les famílies
en funció dels seus béns.
Si es volien adquirir al
preu oficial
(més barat), s’havien de fer
llargues cues
i costava molt de trobar-los.
Per contra, al
mercat negre
(estraperlo), s’hi podien adquirir lliurement però a un
preu molt més alt.
Sovint, la
gent gran
sortia amb cabassos per fer la
“ronda” per les botigues
i mirar de comprar tot el que podien al
preu oficial
(i això volia dir que un dia podien comprar molts rotlles de paper higiènic, o un altre molts paquets de cigrons), ja que podia passar que durant molts dies
no se’n tornessin a trobar.
Població i condicions de vida
Hi va haver molta
fam, desnutrició i sobremortalitat
per aquesta
subalimentació
i manca de
medecines.
L’any
1951,
amb l’
ajut nord-americà,
el
racionament
(que afectà més a la població urbana) fou
suprimit.
A causa del
dèficit de producció elèctrica
, agreujat per l’aïllament, es produïen
talls de subministrament.
Moral nacionalcatòlica i imposició del catolicisme
Es va
censurar
tot tipus de publicació i, a més a més, es va establir una
censura política i religiosa
sobre tot tipus d’
espectacles públics
(teatre i cinema). Per exemple, a la pel.lícula
Mogambo
(1951), es volia fer veure que Ava Gardner i Clark Gable eren germans quan en realitat eren amants, com que les escenes explícitament afectives van ser censurades, semblava que hi hagués una mena de relació incestuosa entre tots dos, amb la qual cosa l’argument es va tornar incomprensible.
Es regulava la roba que es podia dur a la platja. Es va
reprimir fortament
l’
homosexualitat.
Població i condicions de vida
Tothom havia d’estar
batejat
amb
nom cristià
i l’assistència a les
cerimònies catòliques
era obligatòria.

El
culte públic
de qualsevol
religió no catòlica
estava
totalment prohibit.

El primer franquisme
(1939 - 1959)

L'autarquia
De l’autarquia a la liberalització econòmica
Franco establí una
política econòmica

autàrquica i aïllada
de tipus nacionalista, semblant a la
feixista i nazi.

L’objectiu era fer d’Espanya un país
autosuficient
que no depengués de l’exterior.

Franco: "Alumne" de Hitler, Mussolini i Primo de Rivera
El dirigisme econòmic
L’
Estat intervé en l’economia,
controla
preus i salaris,
limitant importacions i creant monopolis
(RENFE).

Els efectes econòmics de la guerra civil
L’
economia s’estancà
fins als anys 50, ja que
indústries i infraestructures
van quedar
molt tocades.
El
sector primari
també patí una
reducció
(molts amos decideixen no cultivar els seus recobrats latifundis).

L'autarquia
Context internacional i economia
La
II G.M.
no fou bona per Espanya
,
malgrat ser neutral, ja que a la pràctica el bàndol feixista
no l’ajudà.

A la postguerra, Espanya fou
exclosa del Pla Marshall
(de reconstrucció europea) pel seu
aïllament.

Només se
superà el PIB
per càpita del 1936
l’any 1953,
i encara gràcies a l’
ajut nord-americà.

Cap el canvi en la política econòmica
La política econòmica
deixava lentament de ser autàrquica,
tot
liberalitzant-se

a partir del 1959,
amb el
Pla d’Estabilització,
creat per
tècnics nord-americans,
que pretenia fer més competitiu al seu nou aliat.

L'autarquia
L'agricultura
La
meitat de la població
espanyola era
camperola

el 1940,
per tant n’era el
sector més important.
El
franquisme

paralitzà
la
reforma agrària,
tot tornant les terres als seus
antics propietaris.

Es va crear l’
Institut Nacional de Colonització (INC)
que promogué algunes mesures positives d’abast reduït: extensió del
regadiu,
concentració
parcel·lària
i creació de
zones de colonització.
La crisi agrícola de la postguerra
La disminució d'animals de tir.
Una sequera prolongada.
Falta de maquinària.
Mala política.
Fins el 1958:
la
producció
va ser
inferior
a la del
1936,
havent de comprar blat estranger
L'autarquia
La ineficàcia del control polític dels preus agraris
Amb la
Comisaría Nacional de Abastecimientos y transportes
i el
Servicio Nacional del Trigo

es
controlaven
els
preus dels productes bàsics,
i en especial del blat, tot i que el mercat negre era usual.
La indústria
Crisi de la indústria durant la postguerra
Rígid
control estatal.
Restriccions
de les
importacions
de matèries primeres i maquinària.
A
Catalunya,
la
SEAT
va contribuir decisivament a aquesta millora, tant directament com indirecta.
Creació d'una institució industrial desfasada.
L’INI o
Instituto Nacional de Indústria
es va fundar el
1941
, tot imitant el que Mussolini havia fet a Itàlia.
El seu objectiu era crear un
grup de grans empreses
en els
sectors estratègics
dependents de l’Estat.
Tenia una
finalitat militar i paramilitar
, tot dedicant-se a l’explotació de recursos naturals i a l’energia.
Aquestes empreses tenien una
lògica més política que econòmica
i, en conseqüència, sovint no eren
ni rendibles ni competitives,
per la qual cosa, el govern hi havia d’
abocar
constantment
molts diners.
La repressió franquista
Fi de l'aïllament
L'oposició a l'Estat franquista
Pervivència del franquisme
La vaga dels tramvies (1951)
http://www.elpuntavui.cat/article/2-societat/5-societat/718560-els-catalans-de-franco.html
Presidents a l'exili
Catalans franquistes
L'oposició amb lluita armada (els Maquis)
Retocs de "maquillatge
Cronologia del primer franquisme (1939-1959)
Lleis fonamentals de l'Estat franquista (1939-1959)
1938:
d'inspiració
falangista,
sobre
matèria laboral.
1945:

retòrica de
drets i llibertats limitades.
1942:
es crea un
fals parlament
1945:
a iniciativa del Cap d'estat per a
"consultar"
sobre temes importants.
1947:

Espanya és un regne
i Franco el
Cap d'Estat vitalici.
1958:

Bases del règim:
unitat, religió, exèrcit, família...
Vaga de tramvies de 1951
Vaga d'estudiants de 1957
Mobilitzacions durant el primer franquisme
El franquisme: un règim feixista
D'altra banda, l'Estat feia un

control estricte de l'economia

i la
propaganda.
La victòria franquista a la Guerra Civil va comportar la
pèrdua de tots els drets que la dona
havia aconseguit la Segona República.
Les noves lleis franquistes deixaven les dones
relegades a un únic paper,
secundari i dependent, el de mares i esposes, i en una clara
situació d'inferioritat jurídica i legal.
La
Sección femenina
(institució falangista, dirigida per
Pilar Primo de Rivera
germana del fundador del partit). La Sección femenina va tenir molta repercussió en
l'educació de les dones
i es va mantenir al llarg de tot el franquisme.
La "Sección femenina"
Full transcript