Loading presentation...

Present Remotely

Send the link below via email or IM

Copy

Present to your audience

Start remote presentation

  • Invited audience members will follow you as you navigate and present
  • People invited to a presentation do not need a Prezi account
  • This link expires 10 minutes after you close the presentation
  • A maximum of 30 users can follow your presentation
  • Learn more about this feature in our knowledge base article

Do you really want to delete this prezi?

Neither you, nor the coeditors you shared it with will be able to recover it again.

DeleteCancel

Make your likes visible on Facebook?

Connect your Facebook account to Prezi and let your likes appear on your timeline.
You can change this under Settings & Account at any time.

No, thanks

Fases de la Terra

Treball de la formació terrestre de Dani Martí, Ignasi Soler i Jaume Ulzurrun.
by

Jaume Ulzurrun de Asanza Sàez

on 1 February 2015

Comments (0)

Please log in to add your comment.

Report abuse

Transcript of Fases de la Terra

Hadeà
Arqueà
Proterozoic
Eó: període de temps definit arbitràriament pels humans. Els geòlegs parlen d'eons com a la subdivisió més gran de l'escala de temps geològics.
L'Hadeà és l'eó que compren el període de temps des de la formació de la Terra, fa uns 4567 milions d'anys, fins fa uns 3800 milions d'anys, aproximadament.
El Sistema Solar se estava formant dins d'un gran núvol de gas i pols.
La Terra es formà quant part d'aquesta matèria és va transformar en un cos sòlid.
Es van diferenciar les capes sòlides: nucli, mantell i una escorça primitiva, la qual va sofrir molts canvis, degut a les nombroses erupcions volcàniques.
Comença fa 3800 milions d'anys, després de l'Eó Hadeic, i finalitza fa 2500 milions d'anys, quan comença l'eó Proterozoic.
Es produeix una evolució de l'escorça terrestre, afavorida per l'alta temperatura del mantell, la qual cosa provocava periodes de subducció, els quals poden comprovar-se en les estructures arqueades d'algunes roques ígnies. Es a dir, hi hagué una tectònica de plaques, i l'estructura interna terrestre, semblant a la què coneixem hui en dia, es diferenciava per l'excés de calor.
Es calcula que hi havia més activitat tectònica deguda a la major velocitat amb què es produeix la litosfera, per la qual cosa també cabria esperar que hi haguera més activitat en les dorsals i un major nombre d'elles, així com una major activitat en les zones de subducció i més nombre de plaques i més xicotetes, evidentment.
És el darrer eó del Precambrià.
Comprén des de fa 2500 milions d'anys fins fa 542 milions d'anys.
Es caracteritza per la presència de grans cratons que donaran lloc a les plataformes continentals. Les serralades generades en aquest eó van patir els mateixos processos que els fanerozoics. La intensitat del metamorfisme va disminuir en este moment geològic. La Terra pateix les seues primeres glaciacions i es registra una gran quantitat d'estromatòlits.
El Proterozoic consisteix en tres eres geològiques, de més antiga a més recent:
Paleoproterozoic.
Mesoproterozoic (es produeix una transició cap a una atmosfera més rica en oxigen).
Neoproterozoic.
Realitzat per:

Ignasi Soler Poquet
Dani Martí Pinto
Jaume Ulzurrun de Asanza Sàez
Les fases de la formació de la Terra
Van ocórrer diversos fets importants, com per exemple:
La formació de la Lluna.
La formació dels oceans i de l'atmosfera primitiva.
La formació dels minerals més antics i, cap al final de l'eó, de les primeres roques.
A l'Arqueà van ocorrer fenomens molt diversos, com per exemple:
Continua la formació de roques, que havia començat al final de l'Hadeà, i es formen els continents.
Comença la tectònica de plaques. Es formen els primers supercontinents.
Apareix la vida:
Les primeres formes són difícils d'identificar, però hi ha prou consens que van aparèixer fa uns 3800 Ma.
Fa 3400 Ma els estromatòlits ja eren abundants.
Comença a produir-se oxigen com a conseqüència de la fotosíntesi.

Al Proterozoic esdevenen alguns canvis importants:
La concentració d'oxigen a l'atmosfera comença a pujar fins situar-se als nivells actuals (21%). Els éssers vius s'hi han d'adaptar, perquè inicialment l'oxigen els era tòxic.
Apareixen les cèl•lules eucariotes, és a dir, amb nucli i orgànuls (tot i que hi ha algunes dades que suggereixen que potser van aparèixer abans, a l'Arqueà).
Al final de l'eó tenim ja formes de vida pluricel•lulars.
La tectònica de plaques continua, desapareixen els supercontinents i se'n formen de nous, com Atlàntica, Colúmbia i, el darrer, Rodínia.
http://photojournal.jpl.nasa.gov
http://aulatres.cat/historia-terra/index.html Material elaborat per Irene Martínez Pérez. Llicència CC by-nc-sa 3.0
http://ca.wikipedia.org
http://www.nature.com
http://www.annualreviews.org Archean Subduction: Fact or Fiction? realitzat per Jeroen van Hunen i Jean-François Moyen
Al llarg de la història de la Terra s'hi han produït molts canvis que han dut des d'un planeta de roca fosa i elevada temperatura en el seu naixement, al planeta en què vivim, amb la gran diversitat de formes de vida i paisatges que compartim.
Els continents han aparegut i han canviat de forma i de posició, l'atmosfera té ara una composició diferent a la de l'atmosfera primitiva. El clima també ha canviat, amb èpoques càlides i altres fredes, i la vida també ha canviat.
En aquesta presentació es centrarem en els principals esdeveniments ocorreguts des de l'inici de la Terra, ara fa uns 4600 milions d'anys fins al final del Precambrià.
El Precambrià és l'etapa més llarga de la història de la Terra. Representa gairebé 4000 dels 4600 milions d'anys des de la seua formació.
El Precambrià està format per tres eons: Hadeà, Arqueà i Proterozoic.
Introducció
Origen de la Lluna
Segons les hipòtesis més recents, un planeta aproximadament de la grandària de Mart va impactar contra la Terra: la major part dels materials d'aquest planeta, especialment els més densos, com el ferro, s'hi van enfonsar. La resta dels fragments, com els silicats, van ser llançats a l'espai: es van reunir i van formar la Lluna.
Origen dels oceans i de l'atmosfera
El material que formà la Terra contenia grans quantitats d'aigua. Les molècules d'aigua s'escaparen de la gravetat terrestre fins a un radi d'un 40% de la seva mida actual, i l'aigua, com els altres elements volàtils, hauria estat retinguda a partir d'aquell punt. Es creu que l'hidrogen i l'heli s'escapen de l'atmosfera contínuament, però la manca de gasos nobles a l'atmosfera actual suggereix que li passà quelcom de catastròfic a l'atmosfera primitiva.
Es creu que una part del jove planeta fou destruïda per l'impacte que creà la Lluna, cosa que hauria causat que una o dues zones extenses es fonguessin. La composició actual no és compatible amb la fosa i és dur de fondre completament i de mesclar grans masses rocoses. Tanmateix, una fracció significativa de material hauria estat vaporitzat per aquest impacte, creant una atmosfera de vapor de roca al voltant del jove planeta. El vapor de roca s'hauria condensat en dos mil•lennis, deixant volàtils calents que probablement portaren a una atmosfera rica en diòxid de carboni, i amb hidrogen i vapor d'aigua. Malgrat la temperatura superficial de 230 °C, hi havia oceans d'aigua líquida a causa de la pressió exercida per l'atmosfera de CO2. A mesura que continuava el refredament, la subducció i la dissolució en l'aigua dels oceans eliminà gran part del CO2 atmosfèric, però hi hagué grans oscil•lacions en el seu nivell a mesura que apareixia nova superfície.
L'estudi de zirconis ha mostrat que l'aigua líquida ja existia fa 4400 milions d'anys, molt poc temps després de la formació de la Terra. Aquest fet implica la presència d'una atmosfera.

Origen de les roques
A les últimes dècades del segle XX, uns geòlegs trobaren unes quantes roques de l'Hadeà a l'oest de Grenlàndia, el nord-oest del Canadà i Austràlia occidental. Les formacions rocoses més antigues conegudes (el cinturó supracortical d'Isua) comprenen uns sediments un xic alterats de Grenlàndia, amb una antiguitat d'uns 3800 milions d'anys i que es formaren amb un dic volcànic que penetrà les roques després que fossin dipositades. S'han trobat cristalls de zirconi en sediments al Canadà occidental i l'oest d'Austràlia que són molt més antics. Els zirconis més antics trobats daten de fa 4400 milions d'anys, una data molt propera a la formació de la Terra.
Els sediments de Grenlàndia inclouen llits de ferro bandat. Possiblement contenen carboni orgànic i probablement indiquen que la fotosíntesi ja havia aparegut en aquell temps. Els fòssils més antics coneguts daten d'uns quants milions d'anys més tard.
El gran bombardeig tardà tingué lloc durant l'Hadeà i afectà tant la Terra com la Lluna.

La taula dels temps geològics s'utilitza en geologia per descriure i relacionar esdeveniments de la història de la Terra. S'estima que la Terra té al voltant de 4570 milions d'anys. La taula dels temps geològics s'ha organitzat en períodes, normalment anomenats a partir d'esdeveniments geològics o paleontològics rellevants. Cada quatre anys, la Unió Internacional de Ciències Geològiques (IUGS) organitza el Congrés Geològic Internacional. La darrera edició (i 34a) se celebrà l'agost del 2012 a Brisbane, Australia. En aquesta ocasió, la Comissió Internacional d'Estratigrafia (International Commission on Stratigraphy (ICS)), que depèn de l'UIGS, donà una sèrie de termes oficials de les diferents divisions i subdivisions dels temps geològics. Aquest congrés també ha estat apadrinat per d'altres organismes, com ara la Commission de la carte géologique du monde (CCGM), establerta a París. Les darreres escales publicades integren sobretot les magnetocronies (inversions del camp magnètic terrestre) i comporten uns cinc o sis nivells i subnivells normalitzats. Les antigues nomenclatures, sobretot les de les eres Primària, Secundària, Terciària i Quaternari, han estat abandonades en favor de subdivisions més precises i rigoroses. La taula que es presenta a sota utilitza les dades i nomenclatura proposats per la Comissió Internacional d'Estratigrafia. La versió catalana segueix les recomanacions fetes per l'Institut Geològic de Catalunya
Taula dels temps geològics
A principis de l'Arqueà, el flux de calor de la Terra era gairebé tres cops més gran que avui en dia, i a principis del Proterozoic encara era el doble de l'actual. La calor afegida podria haver estat calor restant de la formació planetària, possiblement calor de la formació del nucli ferrós, i probablement causat en part per la radioactivitat de radionúclids de vida curta com ara l'urani-235.
La majoria de roques arqueanes que perduren són roques ígnies metamòrfiques. L'activitat volcànica era considerablement més intensa que avui en dia, amb molts hotspots i rifts, així com l'erupció de laves inusuals com ara la komatiïta. Les roques ígnies com ara les grans capes de foses i les voluminoses masses plutòniques de granit, diorita, anortosita i monzonites coneguts com a sanukitoides predominen en les restes cratòniques cristal•lines de l'escorça arqueana que encara perduren.
Una altra explicació de la manca de roques arquianes de més de 3800 milions d'anys d'antiguitat és la quantitat de residus extrasolars que hi havia al sistema solar primitiu. Fins i tot després de la formació del planeta encara existien quantitats considerables de grans asteroides i meteorits, i van bombardejar la Terra primitiva fins fa aproximadament 3800 milions d'anys. Un bombardeig particularment intens, conegut com a gran bombardeig tardà, podria haver evitat la formació de qualsevol fragment gran de cristall, trencant els protocontinents a trossos.

La Terra de l'Arqueà inferior podria haver tingut un estil tectònic diferent. Alguns científics creuen que, com que la Terra estava més calenta, l'activitat tectònica era més intensa que en l'actualitat, cosa que significava un ritme molt més alt de reciclatge de material de l'escorça. Això podria haver evitat la cratonització i la formació de continents fins que el mantell es refredà i la convecció es desaccelerà. D'altres argumenten que el mantell litosfèric subcontinental és massa poc dens per patir subducció, i que la manca de roques arqueanes s'explica per l'erosió causada pels moviments tectònics posteriors. La qüestió de si hi hagué o no activitat tectònica durant l'Arqueà és una àrea essencial de la investigació geocientífica moderna.
No hi hagué grans continents fins a l'Arqueà tardà; hi havia petits protocontinents, que no es podien unir en masses més grans a causa de la intensa activitat geològica. Aquests protocontinents fèlsics (formats amb elements lleugers com silici, oxigen, alumini, sodi i potassi) es formaren probablement en hotspots i no en zones de subducció, a partir de diverses fonts: la diferenciació ígnia de roques màfiques per produir roques intermitges i fèlsiques; el magma que fonia més roques fèlsiques i forçava la granitització de roques intermitges; la fusió parcial de roques màfiques; i l'alteració metamòrfica de roques fèlsiques sedimentàries. Aquests continents no haurien durat gaire si eren massa densos o si arribaven a una zona de subducció.
Cap a finals de l'Arqueà, fa aproximadament 2600 milions d'anys, l'activitat tectònica podria haver estat similar a l'actual; hi ha dues conques sedimentàries ben preservades i evidència d'arcs volcànics, rifts intercontinentals, col•lisions entre continents i activitat orogènica arreu del món, cosa que suggereix la formació i destrucció de diversos supercontinents. L'aigua líquida era comuna i se sap que hi havia profundes conques oceàniques per la presència de formacions de ferro bandat i de sediments químics.

Probablement, la vida existí durant tot l'Arqueà, però podria haver-se vist limitada a organismes unicel•lulars sense nucli, anomenats Prokaryota (abans coneguts com a Monera); no es coneix cap fòssil d'eucariotes. És possible que haguessin aparegut durant l'Arqueà i no haver deixat fòssils. Nogensmenys, no hi ha proves fòssils de l'existència dels organismes intracel•lulars ultramicroscòpics coneguts com a virus.
Al principi de l’Arqueà, les mars eren riques en substàncies orgàniques de les quals es nodrien els procariotes (són un tipus d'organismes unicel•lulars caracteritzats per no disposar de nucli cel•lular diferenciat, és a dir, el seu ADN no està confinat a l'interior d'una membrana, sinó que està en el mateix citoplasma, contraposant-se així als eucariotes). Quan aquestes substàncies van escassejar, van sorgir els organismes autòtrofs fotosintètics: els anomenats cianobacteris (els cianobacteris són un fílum (o divisió) dels eubacteris que obté l'energia mitjançant fotosíntesi oxigènica). L’activitat d’aquests va empobrir l’atmosfera en diòxid de carboni i la va enriquir en oxigen.
A més del domini Bacterià (també conegut com a eubacteris), també s'han trobat fòssils del domini extremòfil (organisme, normalment unicel•lular que viu o necessita viure en condicions extremes que serien excessives per a les condicions optimes de vida, creixement i reproducció de la majoria d'organismes) Archaea.

Estromatòlits: laminacions de formes diverses, formades per la captura i fixació de partícules carbonatades per part d'algues cianofícies i cianobacteris
Un dels esdeveniments més importants del Proterozoic fou l'acumulació d'oxigen en l'atmosfera terrestre. Malgrat que s'havia alliberat oxigen per mitjà de la fotosíntesi ja en temps de l'Arqueà, no va poder acumular-se de manera significativa fins que les "esponges químiques" - sofre i ferro oxidats - no van ser emplenades; fins fa uns 2300 milions d'anys, l'oxigen només estava a un nivell d'entre un 1% i un 2% de l'actual. Els llits de ferro bandat, que representen gran part del mineral fèrric del món, també foren una "esponja química" important; gran part de l'acumulació va cessar després de fa 1900 milions d'anys, a causa de o bé un increment en l'oxigen o d'una mescla més homogènia de la columna d'aigua oceànica.
Els dipòsits d'hematita indiquen un increment en l'oxigen atmosfèric a partir de fa 2000 milions d'anys; no es troben en roques més antigues. L'acumulació d'oxigen es degué probablement a dos factors; l'emplenament de les "esponges químiques", i un increment en l'enterrament de carboni, que ocultà compostos orgànics que altrament haurien estat oxidats per l'atmosfera.

L'expansió d'eucariotes com els acritarcs no va ser un obstacle per a la dels cianobacteris; de fet, els estromatòlits assoliren el seu punt de màxima abundància i diversitat durant el Proterozoic, fa uns 1200 milions d'anys.
La presència d’oxigen provocà el sorgiment dels primers organismes amb respiració aeròbia, capaços d’utilitzar aquest gas per a oxidar compostos orgànics i produir energia.
Les primeres formes de vida avançades, tant unicel•lulars com multicel•lulars, coincideixen amb l'acumulació d'oxigen; això es pot deure a un increment en els nitrats oxidats que fan servir els eucariotes, en contrast als cianobacteris. El sorgiment de les cèl•lules eucariotes deguè ser, com proposà la biòloga Lynn Margulis, per endosimbiosi, és a dir, algun tipus de bacteri respiratori o fotosintètic es va introduir en un organisme procariota i va establir una simbiosi. Axí, va ser al Proterozoic que va desenvolupar-se la primera relació simbiòtica entre els mitocondris (per als animals i els protists) i cloroplasts (per a les plantes) i els seus hostes.
Clàssicament, el límit entre el Proterozoic i el Paleozoic estava situat a la base del període Cambrià, quan aparegueren els primers fòssils dels animals coneguts com a trilobits i els arqueociats. Devien ser éssers de cos bla, coneguts com a fauna d’Ediacara, per la localitat Australiana on es van descobrir. A la segona part del segle XX se'n trobaren unes quantes formes fòssils en roques del Proterozoic, però el límit del Proterozoic es mantingué a la base del Cambrià - situada actualment a fa 542 milions d'anys.
El registre geològic del Proterozoic és d'una qualitat molt més alta que la del període precedent, l'Arqueà. A diferència dels dipòsits arqueans d'aigües profundes, el Proterozoic presenta molts estrats que foren dipositats en extensos mars epicontinentals de poca profunditat; a més, moltes d'aquestes roques estan menys metamorfosades que les de l'Arqueà, i de fet moltes d'elles romanen inalterades. L'estudi d'aquestes roques mostra que durant aquest eó van tenir lloc una integració continental massiva i ràpida, única al Proterozoic, cicles de supercontinents i una activitat orogènica totalment moderna.
Les primeres glaciacions conegudes tingueren lloc durant el Proterozoic; una d'elles va començar poc després de l'inici de l'eó, mentre que n'hi hagué com a mínim quatre més durant el Neoproterozoic, culminant en la "Terra bola de neu" (també anomenat Terra Blanca o període Criogènic- període més fred de la història de la Terra-) de la glaciació Varanger (s’han trobat til•lites o antigues morrenes -s'anomenen til•lites els sediments que constitueixen les morrenes glacials dipositats en èpoques geològiques anteriors a les glaciacions del quaternari- en quasi tots els continents, encara que la majoria estaven a prop de l’equador).

Dickinsònia
Cèl·lula eucariota
Morrena
Full transcript