Loading presentation...

Present Remotely

Send the link below via email or IM

Copy

Present to your audience

Start remote presentation

  • Invited audience members will follow you as you navigate and present
  • People invited to a presentation do not need a Prezi account
  • This link expires 10 minutes after you close the presentation
  • A maximum of 30 users can follow your presentation
  • Learn more about this feature in our knowledge base article

Do you really want to delete this prezi?

Neither you, nor the coeditors you shared it with will be able to recover it again.

DeleteCancel

Make your likes visible on Facebook?

Connect your Facebook account to Prezi and let your likes appear on your timeline.
You can change this under Settings & Account at any time.

No, thanks

Tema 2: La crisi de l'Antic Règim. La formació de l'Estat liberal

No description
by

Aurora Pérez

on 21 September 2017

Comments (0)

Please log in to add your comment.

Report abuse

Transcript of Tema 2: La crisi de l'Antic Règim. La formació de l'Estat liberal

LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814)
Context
Carles IV és rei d’Espanya.Napoleó és proclamat emperador dels francesos.
França és una
gran potència militar que vol dominar tota Europa
i derrotar Gran Bretanya.
Napoleó signa amb Espanya (ministre Godoy) el
Tractat de Fontainebleau
.
Objectiu: ocupació i repartiment de Portugal entre Espanya i França.
Inicis: Les
tropes franceses entren a la Península
i ocupen les places més importants.
Descontentament popular.
El príncep Ferran (fill de Carles IV) prepara un
moviment opositor
contra Godoy (ministre del rei).
1804
1807
1808
Març de 1808:
Motí d’Aranjuez
que provoca la destitució del 1r ministre i l’abdicació del rei a favor del seu fill Ferran VII.
LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814)
Napoleó aprofita les
desavinences entre pare i fill
per proclamar rei el seu germà
Josep I Bonaparte
(
abdicacions de Baiona
).
Profund
sentiment antifrancès
que culmina amb l’
alçament popular

del 2 de maig.
La revolta s’estén i dóna pas a la guerra del francès (o guerra de la independència).
L'esclat
Dos poders (= buit de poder)
Monarquia bonapartista
amb el suport de l’exèrcit francés i d’una minoría d’espanyols (
afrancesats
).
Juntes provincials i Junta Suprema Central
que coordinava la resistència (
patriotes
).
LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808 -1814)
Desenvolupament
La guerra es
basa en la
resistència popular
que s'organitza en Juntes coordinades per la
Junta Suprema Central,
que va assumir la sobirania en nom de Ferran VII.
1810:
la Junta Central traspassa el poder a un
Consell de Regència
(representants de totes les juntes), que es va establir a Cadis (única zona lliure). Això va donar lloc a les
Corts de Cadis
, l'obra fonamental dels seus diputats seria la
Constitució de 1812
.
L’
Església

va tenir un paper molt important en la resistència des d’un punt de vista
antiliberal i tradicionalista.
El fet que fóra una resistència popular donà lloc a un nou sistema de guerra que és la
guerra de guerrilles:

grups de civils amagats o dissimulats entre la població que ataquen a l’exèrcit ocupant i tornen a amagar-se. Les guerrilles és l’
aspecte més destacable
de la guerra del francès i està considerada una de les claus de la desfeta napoleònica a Espanya.
1812:
l’exèrcit espanyol va reorganitzar-se a Andalusia i
va rebre ajuda dels anglesos,
de manera que al final de la guerra és un exèrcit angloespanyol el que expulsa els francesos d’Espanya.
Josep I Bonaparte abandona Espanya i Napoleó i Ferran VII signen el

tractat de pau de Valençay
(desembre de 1813) i Ferran VII és restablert en el tron sense cap condició.
Tema 2:
La crisi de l'Antic Règim. La formació de l'Estat liberal (1808-1868)

LES CORTS DE CADIS
Divisió dels diputats entre absolutistes, reformistes i liberals
• Els
absolutistes

volen el retorn del Rei segons l’Antic Règim.
• Els
reformistes
(Jovellanos) partidaris de que el rei mantingués un poder important.
• Els
liberals
volen instaurar una monarquia constitucional i és el grup hegemònic.
Bases d’una
monarquia liberal
a Espanya per quan retornés el Rei.
El 19 de març de 1812, es promulga la
Constitució de 1812
(la primera d’Espanya), coneguda popularment com "La Pepa".

Constitució de 1812
Inspirada en la francesa de 1791, és la
primera constitució contemporànea
de l'Estat espanyol.
La nova Constitució
havia de ser finalment sancionada
pel rei Ferran VII quan es produís el seu retorn per poder ser aplicada.
Però la
immensa

majoria del poble espanyol desconeixia
les innovacions de Cadis. Per això, acabada la guerra, la població, molt influïda per la defensa de l’absolutisme que feia la major part de l’Església, va aclamar el rei retornat (
el “Desitjat”
) i no es va mobilitzar per defensar la Constitució.
Absolutisme i liberalisme. EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833)
1r període (1814 - 1820): Retorn de l'absolutisme (Sexenni absolutista)
Març de 1814: retorn del rei a Espanya.
El mes d'abril, un grup de diputats absolutistes fan public el
Manifest dels Perses,
on critiquen tota l'obra revolucionària i demanen el restabliment de l'Antic Règim.
El dia 4 de maig el rei decreta l'anul.lació de la Constitució de 1812.
Comença un període de sis anys caracteritzat pel
retorn a l'absolutisme.
2n període (1820-1823): El Trienni liberal
Grups liberals, formats majoritàriament per sectors de l'exèrcit, liberals i burgesos, van protagonitzar diversos cops d'estat anomenats
pronunciamientos.
L'1 de
gener de 1820
es produeix un pronunciamiento protagonitzat pel
coronel Riego
que va resultar exitós i el rei es va veure obligat a
acceptar la Constitució.
S'inicia un
període de reformes legislatives:
modernització de l'administració de l'Estat, creació de la Milícia Nacional, inici de la supressió del règim senyorial, mesures liberalitzadores de la indústria i del comerç.
Els canvis generen una
forta oposició
dels sectors més conservadors (partides reialistes) i la intervenció des de l'exterior
(Santa Aliança. Cent Mil Fills de Sant Lluís)
El 30 de setembre del
1823

l'exèrcit francès
ocupa Cadis i
allibera el rei.
Absolutisme i liberalisme. EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833)
3r període: La Dècada Ominosa (abominable) (1823-1833)
Es torna a restablir l'absolutisme enmig d'una
crisi de valors generalitzada
(nova i dura persecució dels sectors liberals, així com també dels sectors més tradicionalistes).
Insurrecció dels “Malcontents”
(1827) protagonitzades pels sectors més tradicionalistes a zones com Catalunya, Navarra, Aragó (inici del carlisme).
Problema successori
per la
vigència de la llei sàlica

imposada per Felip V
.
El març de 1830, el rei va ordenar la publicació de la
Pragmàtica sanció
, disposició que anulava l'esmentada llei.
Aquest fet provoca una situació de conflicte entre els
partidaris d'Isabel II,
filla de Ferran VII i de Maria Cristina de Nàpols (isabelins) i els
partidaris de Carles Maria Isidre,
germà de Ferran VII (carlins).
Per tal d'assegurar la corona a la seva filla Isabel, Maria Cristina va buscar
suport en els liberals
propiciant una obertura del règim. D'aquesta manera els liberals es van acabar imposant i a la mort de Ferran VII, el país va quedar dividit en dos bàndols enfrontats: els carlins i els isabelins.
Els conflicte
no
es tractava d'una
simple qüestió dinàstica
,
sinó que era una
qüestió ideològica
entre
liberals (isabelins)
i
absolutistes (carlins)
,
que va donar peu a tres guerres civils al llarg del segle XIX.
PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840)
Va ser un autèntic enfrontament entre els partidaris de l'Antic Règim i els que defensaven el pas cap el liberalisme.
L'any
1833
, al
País Basc i a Navarra, a part de Catalunya, del País Valencià i Aragó
, es van aixecar
Partides reialistes que van proclamar rei Carles Maria Isidre.
Però, a la major part del país
es van

imposar els partidaris d'Isabel II
, que tenien el suport de:
Part important de le
jerarquia eclesiàstica
.
De la
noblesa
De la
burgesia
Dels sectors
populars urbans
El
carlisme
trobava suports a l'
Església més conservadora i a les zones rurals
, això s'explica per tres raons:
Qüestió foral
Qüestió ideològica
Qüestions socioeconòmiques
No volien renunciar a
tenir la seva pròpia legislació
, ja que els proporcionava avantatges fiscals
Els sectors populars rurals amb condicions de vida relativament acomodada que
s'havien vist perjudicats per les reformes liberals
El sector més conservador de l'Església
va promoure una
campanya contra el liberalisme
que va arrelar profundament entre els
pagesos i la petita noblesa
, que veien els liberals com una amenaça per els seus interessos i per al seu mode de vida tradicional.
Les causes
PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840)
L'enfrontament bèl.lic
La guerra va durar
set anys
, però els carlins mai
no van aconseguir generalitzar el conflicte
a tot el territori.
L'enfrontament va ser entre
partides reialistes
que actuaven en forma de
guerrilles
, i l'
exèrcit regular fidel al govern.
L'aixecament es va iniciar al
País Basc, Navarra i Catalunya.
1834
: la incorporació d'alguns militars a la causa carlina fa que la revolta s'estengui per la
major part del País Basc.
1835:
Mor a Bilbao
Zumalacárregui
, militar destacat, de manera que els carlins es queden sense un dels seus suports més importants.
A Catalunya
, els revoltats aconsegueixen fer-se amb una
àmplia franja de l'interior
, mentre que la zona litoral resta sota el domini liberal.
FASES
1837:
victòries de l'exèrcit governamental dirigit pel
general Espartero
i divisió entre els carlins (radicals i transigents).
1839
:
Conveni de Bergara.

S'acaba la guerra al País Basc. Els carlins abandonen la lluita armada i els seus oficials poden incorporar-se a l'exèrcit
El govern liberal es compromet a
mantenir els furs al País Basc i Navarra.
El juliol de
1840
és derrotat, a Catalunya, l'últim reducte carlí que estava sota la direcció de
Ramón Cabrera.
L'ESTABLIMENT DE L'ESTAT LIBERAL (1833-1840)
Paral.lelament al conflicte carlí, es van donar un seguit de transformacions polítiques, econòmiques i socials que va acabar definitivament amb l'Antic Règim donant pas a l'Estat liberal.
1a etapa: Les regències (1833 - 1843)
El gener de 1834, la reina regent, Maria Cristina, nomena primer ministre el liberal moderat
Martínez de la Rosa
.
El nou govern va elaborar un text constitucional de caràcter molt conservador, l'
Estatut Reial

(no reconeixia la sobirania nacional i deixava moltes atribucions a la corona). Les Corts només tenien el dret de petició al monarca; estaven formades per dues cambres, una reservada als aristòcrates i l'altra d'elegida segons sufragi censatari restringit.
A causa de les limtacions de l'Estatut i de l'enduriment de la guerra carlina, molts
liberals es van radicalitzar
i a moltes ciutats van esclatar revoltes populars. A Barcelona aquestes revoltes són conegudes amb le nom de
Bullangues.
1835: Els esdeveniments van propiciar que la reina regent nomenés
Juan Álvarez Mendizàbal
,
un polític de tarannà
progressista
, cap de govern.
1836: esclaten a diverses ciutats pronunciaments de caràcter progressista encapçalats per la
Milícia Nacional
.
La situació va portar la reina Regent la
necessitat de restablir la Constitució de 1812.
L'ESTABLIMENT DE L'ESTAT LIBERAL (1833-1840)
La Constitució de 1837
Va ser
peça clau
per poder
posar fi a l'Antic Règim
i
restablir definitavament el règim liberal,
ja que recollia l'esperit de la de 1812, però tenia un caràcter més moderat.
D'aquesta manera s'estableix un
compromís enre les dues posicions ideològiques
destacades (progressistes i moderats).
L'Estat espanyol es convertia en una
monarquia constitucional
en la què el
monarca
tenia un
paper de moderador.
Les
Corts
estarien formades per
dues cambres:
el
Congrés dels Diputats i el Senat.
Mentra que la monarquia intervenia en el nomenament dels senadors, la
llei electoral
va establir que els diputats serien elegits per
sufragi censatari masculí.
D'altra banda, es fa un pas en l'àmbit de les
llibertats individuals:
d'expressió, d'impremta i de religió.
L'ESTABLIMENT DE L'ESTAT LIBERAL (1833-1840)
A l'inici del segle XIX la situació al camp era plenament d'Antic Règim:
La desvinculació i la desamortització
Les
propietats
de la terra eren
vinculades

(noblesa) o
amortitzades
(Església). En general eren terres
mal explotades
i, per tant,
no se'n treia el rendiment adequat.
Molts municipis i moltes terres eren
sotmesos a la jurisdicció del senyor
, noble o eclesiàstic (
règim senyorial
), els quals tot i no ser propietaris, tenien dret a administrar-hi justícia i a percebre'n
impostos
d'origen feudal.
Les
lleis de desvinculació

van permetre que els nobles disposessin lliurement de les seves terres. Això va permetre la noblesa de desprendre's del patrimoni menys rendible. També desapareix el règim senyorial i la jurisdicció nobiliària.
Amb les noves lleis,
la noblesa

perd drets feudals però consolida el domini sobre les seves propietats
passant
d'un règim senyorial a un règim plenament capitalista.
La
desamortització
afectava als béns de l'Església: les seves propietats eren confiscades per l'Estat i posades en subhasta pública, la majoria de compradors eren classes socials emergents (burgesos i pagesos rics).
Amb la desamortització,
Mendizàbal pretenia
:
reduir el deute públic
,
finançar la guerra
carlina i
consolidar un grup de propietaris compromesos amb la causa liberal
i la monarquia d'Isabel II.
L'ESTABLIMENT DE L'ESTAT LIBERAL
La formació de l'Estat liberal a Espanya, va tenir lloc
durant el regnat d'Isabel II,
en el qual hi podem distingir
dues grans etapes:
1a) 1833 - 1843: és l'època de les regències
(
minoria d'edat
de la reina), amb alternança de moderats i progressistes en el govern. Va haver dues regències:
- La de la reina Maria Cristina (1833-1840).
- La del general Espartero (1840-1843).
2a) 1843 - 1868: Pròpiament el regnat d'Isabel II
, amb domini de governs moderats, tret de l'època del bienni progressista.
1833 - 1835: PERÍODE DE GOVERN MODERAT:

Martínez de la Rosa
1835 - 1837: PERÍODE DE GOVERN PROGRESSISTA:

Mendizábal
Després de l'estira i arronsa entre liberals i absolutistes durant el regnat de Ferran VII,
el conflicte dinàstic,
que va donar lloc al carlisme,
va afavorir el pas de l'absolutisme al liberalisme.
El carlisme representava la voluntat conservadora, la ideologia absolutista.
MODERATS i PROGRESSISTES
2a regència: General Espartero (1840 - 1843)
L'any
1840,

els moderats
van elaborar un conjunt de mesures destinades a
desfer part de l'obra revolucionària de 1835-37.
Els progressistes
, dirigits pel general Espartero, el qual havia adquirit prestigi i popularitat per haver derrotat els carlins,
s'hi van oposar.
A diferents ciutats
, on els
progressistes tenien suport
, van esclatar
moviments insurreccionals
que exigien un canvi de govern.
El
govern moderat va dimitir
, la
reina regent es va haver d'exiliar
i el
general Espartero
es va fer càrrec de la regència
fins a la majoria
d'edat d'Isabel II.
La
política autoritària

del govern d'Espartero
va decebre molts progressistes.
A Catalunya, a més, l'
acord comercial amb la Gran Bretanya
va provocar un
aixecament popular contra el regent a Barcelona
.
El general va actuar amb molta duresa i va ordenar un
bombardeig de la ciutat des del castell de Montjuïc.
Espartero va fer pagar una
multa a la ciutat
i va obligar als revoltats a
reconstruir la Ciutadella

(símbol del domini borbònic).
La repressió
contra Barcelona
va afectar el prestigi d'Espartero,
que va perdre tot el suport i
es va haver d'exiliar.
MODERATS i PROGRESSISTES
El descontentament popular i el triomf dels moderats (1843)
La
crisi de la regència d'Espartero
donaria pas a un
nou govern.
El nou govern que es va formar estava integrat per
moderats i progressistes.
Les
relacions
entre el

nou govern i la Junta suprema

que s'havia format a Catalunya
van ser
molt conflictives.
Finalment, el govern va ordenar la dissolució de la Junta i el desarmament de les milícies populars.
La Junta no va obeir i va encapçalar una revolució, la
Jamància
, que es va estendre a altres ciutats catalanes.
La
intervenció de l'exèrcit
va esclafar la revolta i
Barcelona va tornar a ser bombardejada
pel
general Prim.
Totes les ciutats revoltades van caure sota el control del govern.
A finals de
1843,
el govern va proclamar la
majoria d'edat d'Isabel II.
Dies després, els
moderats
van guanyar les eleccions i
van aconseguir el poder.
Les tendències del liberalisme: moderats i progressistes
Els moderats representaven els interessos de l'
aristocràcia terratinent i de la burgesia benestant,
grans propietaris agraris i financers. Volien una
sobirania compartida.
Els
progressistes
representen els interessos de la
petita i mitjana burgesia.
Volien una
sobirania nacional,
ampliar la desamortització i un reconeixement més ampli de les lliberats públiques i privades.
Els
sectors populars i urbans
van donar
suport
inicialment als
progressistes,
però en no respondre les seves aspiracions,van passar a recolzar a
demòcrates i republicans
Molts treballadors urbans
es van identificar amb grups
partidaris d'una revolució social:

socialistes i anarquistes
L'HEGEMONIA DELS MODERATS (1843 - 1854)
Isabel II sempre va donar suport als moderats.
A la llarga, els progressistes només podien arribar el poder després d'un cop de força (pronunciaments) que obligués la reina a nomenar un progressista que presidís el govern.
1r període: Els moderats consoliden l'Estat liberal (1844-1854) "La dècada moderada"
Amb el suport de la reina i gràcies a un sufragi censatari molt restringit, els moderats liderats pel general Narváez, van mantenir-se al poder durant deu anys: Dècada moderada.
La Constitució de 1845, que eliminava totalment la de 1837, va ser l'artilugi creat pels moderats per tal de mantenir el nou ordre polític.
Tanmateix aquesta constitució obriria un període de gran inestabilitat, ja que la manca de representativitat de les ideologies feia que cada cavi de partit en el govern, comportés també canvis constitucionals. I aquesta situació es va mantenir al llarg del segle XIX
A banda de la nova Constitució, el règim dels moderats es completava amb altres mesures:
- Centralització política i administrativa de l'Estat.
- Restricció de la llibertat d'expressió.
- Unificació legal i penal amb el codi penal.
- Reforma tributària.
- Creació de la Guàrdia Civil.
- Concordat amb la Santa Seu.
L'oposició al règim moderat
Els
progressistes
eren la principal força d'oposició, però el monopoli de poder que ostentaven els moderats va provocar una radicalització que es va materialitzar en la fundació del
Partit Demòcrata
.
L'oposició va ser especialment forta a Catalunya, donant lloc a la segona guerra carlina:
guerra dels Matiners (1846 - 1849),
amb Ramon Cabrera com a general destacat.
Paral.lelament, milícies republicanes i progressistes animades per la revolució de París, van iniciar una lluita armada contra la dictadura moderada
Per reforçar l'aliança entre carlistes i progressistes, el liberal radical Tomàs Bertran, va proposar l'establiment d'un govern català (Diputació del General de Catalunya). Aquest fet la donar a la guerra dels Matiners un caràcter precatalanista.
la guerra es va acabar,l'any 1849, amb la victòria dels moderats els quals a partir de 1951 van accentuar encara més el seu conservadurisme.

EL BIENNI PROGRESSISTA i LA DESCOMPOSICIÓ DEL RÈGIM MODERAT (1854 - 1868)
2n període: El bienni progressista (1854 - 1856)
Durant els últims anys de la dècada moderada, havien hagut desavinences internes, ja que hi havia un sector que creia que el govern s'havia excedit en la restricció de les llibertat, en aquest cercle destacà el general O'Donnell, el qual va protagonitzar el pronunciament de Vicàlvaro, conegut també com a "vicalvarada".
Posteriorment es va publicar el manifest de Manzanares, que era una crítica a la dictadura moderada.
En pocs dies van esclatar alçaments contra el govern en diverses ciutats, dirigits pels progressistes i amb la participació dels demòcrates.
En aquest context, O'Donnell va funda la Unió Liberal amb l'objectiu d'aglutinar els moderats més liberals i els progressistes més conservadors.
L'ambient d'havia tensionat fins tal punt que la reina es va veure obligada a nomenar primer ministre el general progressista Espartero.
Espartero va governar en coalició amb la Unió Liberal, començant així un nou període: el Bienni Progressista, que va comportar una tornada al règim del 1835-37.
La Constitució de 1845 va ser derogada i unes noves Corts escollides segons la llei de 1837, van elaborar un nou text constitucional (la Constitució de 1856, que no va entrar mai en vigor).
Una de les mesures més importants del Bienni van ser de tipus econòmic, destacant la desamortització civil de Pascul Madoz (1855), que completava la desamortització eclesiàstica de Mendizábal.
Una altra iniciativa econòmica va ser la llei de ferrocarrils (1855), que va permetre una construcció important de la xarxa ferroviària espanyola.
D'altra banda, les lleis bancàries de 1856 van permetre desenvolupar el capitalisme espanyol.
El juliol de 1856, un cop d'estat protagonitzat pel general O'Donnell, deixa en evidència els temors de la Unió Liberal davant del protagonisme que en la vida política anaven adquirint els demòcrates.
EL BIENNI PROGRESSISTA i LA DESCOMPOSICIÓ DEL RÈGIM MODERAT (1854 - 1868)
3r període: La descomposició del règim moderat (1856 - 1868). La crisi del sistema Isabel·lí
O'Donnell va tornar a instaurar les lleis moderades i la Constitució de 1845 i Narváez tornava a presidir el govern.
Entre el 1856 i el 1866, hi va haver una alternança en el poder entre el Partit Moderat, dirigit per Narváez, i la Unió Liberal, dirigida per O'Donnell. D'aquesta manera, progressistes, demòcrates i també els carlins quedaven fora del joc polític.
Règim de signe autoritari, on es van alternant Narváez i O’Donnell al poder. Forta oposició de progressistes, demòcrates i republicans.
Política exterior activa i de signe imperialista (intervencions a Mèxic, a Indoxina, i al nord del Marroc entre el 1858 i el 1863). Tot plegat, amb la pretensió d'aconseguir prestigi amb vista a l'interior i a l'exterior.
Progressiva identificació de la crisi general del règim amb la mateixa monarquia, que va guanyant enemics a àmplies capes de la societat espanyola.
El juliol de 1866 els progressistes, liderats per Prim, i el demòcrates van signar el pacte d'Ostende, l'objectiu del qual era posar fi a la monarquia d'Isabel II i elegir una assemblea constituent per sufragi universal. Mesos més tard s'adhereix al pacte la Unión Liberal (dirigida per general Serrano des de la mort d'O'Donnell.
La crisi financera de 1866 i la de subsistències de 1868 van contribuir poderosament a augmentar el descontentament de sectors socials molt heterogenis (generalitzat).
LAS REGÈNCIES DE MARIA CRISTINA i ESPARTERO
ABSOLUTISME i LIBERALISME (1814 - 1833)
L'Espanya dels Borbons al s.XIX
Característiques de la Constitució de 1812
La
Constitució de 1812
era molt extensa (384 articles) i molt rígida, la qual cosa dificultava el fer canvis. Les seves característiques principals eren les següents:

La
sobirania nacional:
la nació, entesa com el conjunt de ciutadans, fa ús de la seva sobirania. Les persones deixen de ser súbdits i es converteixen en ciutadans.

La
monarquia liberal i parlamentària
(constitucional): la monarquia d’origen diví de l’Antic Règim dóna pas a un rei sotmès a la Constitució.

La
divisió de poders:
unes corts unicamerals exercien el poder legislatiu; l’executiu l’ostentava el rei, amb moltes limitacions, i el judicial, els tribunals.

La
igualtat de tots
els ciutadans davant la llei.

El reconeixement de gran part dels
drets individuals.

La
manca de llibertat religiosa:
Espanya continuava sent un estat confessional i la religió catòlica era l’única permesa.

L’elecció per
sufragi universal masculí indirecte.

La creació de la
Milícia Nacional

(diferent de l'Exèrcit, ja que aquest estava al servei del govern i la Milícia eren ciutadans armats amb capacitat per a fiscalitzar les autoritats i resistir-se als seus mandats si els consideraven inadequats).

Es va iniciar així el
carlisme
, un moviment que va marcar la vida política del segle XIX i que continua vigent, tot i que de manera resiual, en l'acualitat.
Però els
progressistes
van decidir abandonar la Constitució de 1812, que la major part del país considerava massa radical, i van
convocar corts constituents
amb l'objectiu de redactar una nova
Constitució que acostés posicions entre liberals moderats i progressistes
i acontentés a la Regent.
En
setembre de 1837,
aprovada la
nova constitució,
es tancaren les corts constituents i es convocaren noves eleccions a corts. Les eleccions les guanyaren els moderats que pujaren al govern. Les eleccions de 1837 passaran a la història d'Espanya per ser pràcticament les úniques que va perdre el govern que les convocava.
L'any 1835 Maria Cristina va nomenar
Juan Álvarez Mendizàbal
president del govern, polític de llarga tradició liberal i progessista, que va impulsar un seguit de lleis de tipus econòmic i social que van contribuir definitivament a l'establiment del liberalisme.
D'aquesta manera,
de 1837 a 1840
els
moderats
tornen al govern.
Entre els
liberals
hi havia dues tendències majoritàries: els
moderats
i els
progressistes.
Davant les apiracions dels carlins, a la
regent Maria Cristina
no li va quedar altre remei, si volia mantenir el tron per a la seva filla Isabel, que
ajudar-se dels liberals,
facilitant d'aquesta manera l'accés al poder d'aquests. Serà el
gran pas per a dur-se
a terme la
revolució liberal
a Espanya.
1a part: La crisi de l'Antic Règim (1788-1833)
2a part: La formació de l'Estat liberal (1833-1868)
El regnat d'Isabel II no va plàcid. Les disputes entre les diferents famílies (tendències, partits) liberals, les conseqúències de la 1a guerra carlina, els preparatius d'un segon conflicte civil (la segona guerra carlina)i la intervenció constant dels militars en la política van precipitar la caiguda de la dinastia dels Borbó.
Les desavinences entre els líders polítics progressistes van possibilitar que el 1856 Narváez tornés al poder i que els moderats governessin un altre cop a Espanya. Tanmateix, els veritables protagonistes d'aquest període van ser O'Donnell i la seva Unió Liberal que van governar des de 1858 fins el 1863.
Panorama polític 1788 - 1868
Etapes polítiques del regnat d'Isabel II 1833-1868
Primera Guerra carlina (1833-1840)
VALORACIÓ DELS RESULTATS: Relativament pobres referent a l’adquisició de propietats per part dels camperols, perquè les divisions de lots varen ser lliurades a les comissions, que van abusar del seu poder i van manipular aquests lots fent-los inaccessibles per als petits propietaris, de manera que tan sols podien adquirir-los les oligarquies més adinerades. Els llauradors no pogueren accedir a les licitacions, la noblesa i la burgesia adinerada únics que podien aconseguir-ho. Els nous propietaris augmentaren les rendes als camperols, que hauran de pagar més per conrear el mateix. Malgrat això, per fer-nos una idea, tan sol aproximada, de la rapidesa del procés en aquest període, S. MILLET estima que, només al 1845, el nombre de transaccions de propietat desvinculades fou de l’ordre de 63.000. Això farà augmentar la producció perquè es conrearan terres fins al moment improductives.
Desamortització de Mendizábal
Etapes polítiques (1788 -1833) - Crisi de l'Antic Règim
2a etapa: MAJORIA D'EDAT DE LA REINA ISABEL II (1843 -1868)
1a regència: Maria Cristina (1833 -1840)
Conseqüències de la Guerra del Francès
Buit de poder:
provocà que es deixés de partir les collites (no es pagava la part de la collita al clergat i la noblesa), havien desaparegut els monopolis (els llauradors havien de moldre al molí del senyor i coure al forn del senyor) ara fan el que volen i el senyor ha perdut el control. Es produeix, per tant, a nivell de política interior, una mena d’assaig de
revolució liberal
. Ara la gent ja sap com es viu sense el domini dels privilegiats.
Bandolerisme:
Les guerrilles, en alguns casos, es mantingueren després de la guerra, els guerrillers es convertiren en bandolers. En la seva majoria, els guerrillers s’integren en el nou exèrcit espanyol (d’aquí sorgeix part de l’
exèrcit
més
liberal
).
A nivell de política exterior, aquest buit de poder també es va viure a les colònies americanes, que gaudiren d’autonomia i no acceptaren tornar a la situació anterior. Es prepararen per a la futura independència (llegir pàg. 45 del llibre de text "
L'emancipació de l'Amèrica hispana
".
Grans pèrdues humanes i materials.
La destrucció de convents i monestirs va ser, en molts casos, permanent. Ja escassejaven els monjos i ara alguns convents queden abandonats. Això facilità la futura
desamortització
.
Creació de la primera Constitució
contemporània de l’Estat espanyol, anomenada popularment
“La Pepa”
.
Veure llibre de text "esquema de l'evolució dels partits
La Guerra del Francès
Full transcript