Loading presentation...

Present Remotely

Send the link below via email or IM

Copy

Present to your audience

Start remote presentation

  • Invited audience members will follow you as you navigate and present
  • People invited to a presentation do not need a Prezi account
  • This link expires 10 minutes after you close the presentation
  • A maximum of 30 users can follow your presentation
  • Learn more about this feature in our knowledge base article

Do you really want to delete this prezi?

Neither you, nor the coeditors you shared it with will be able to recover it again.

DeleteCancel

Make your likes visible on Facebook?

Connect your Facebook account to Prezi and let your likes appear on your timeline.
You can change this under Settings & Account at any time.

No, thanks

Tema 2: La crisi de l'Antic Règim. La formació de l'Estat liberal

No description
by

Aurora Pérez

on 14 October 2014

Comments (0)

Please log in to add your comment.

Report abuse

Transcript of Tema 2: La crisi de l'Antic Règim. La formació de l'Estat liberal

LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814)
Context
Carles IV és rei d’Espanya.Napoleó és proclamat emperador dels francesos.
França és una gran potència militar que vol dominar tota Europa
i derrotar Gran Bretanya.
Napoleó signa amb Espanya el
Tractat de Fontainebleau
. Objectiu: ocupació i repartiment de Portugal entre Espanya i França.
Inicis: Les
tropes franceses entren a la Península
i ocupen les places més importants. Descontentament popular.
El príncep Ferran (fill de Carles IV) prepara un moviment opositor contra Godoy (ministre del rei).
1804
1807
1808
Març de 1808:
Motí d’Aranjuez
que provoca la destitució del 1r ministre i l’abdicació del rei.
LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808-1814)
Napoleó aprofita les desavinences de pare i fll per proclamar rei el seu germà Josep I Bonaparte (
abdicacions de Baiona
)
Profund
sentiment antifrancès
que culmina amb l’
alçament popular
del 2 de maig. La revolta s’estén i dóna pas a la guerra del francès (o guerra de la independència).
L'esclat
Dos poders
Monarquia bonapartista
amb el suport de l’exèrcit francés i d’una minoría d’espanyols (afrancesats).
Juntes provincials i Junta Suprema Central
que coordinava la resistència.
LA GUERRA DEL FRANCÈS (1808 -1814)
Desenvolupament
La guerra es
basa en la resistència popular
que s'organitza en Juntes. Les Juntes són coordinades per la Junta Suprema Central que va assumir la sobirania en nom de Ferran VII.
1810: la Junta Central traspassa el poder a un
Consell de Regència
(representants de totes les juntes), que es va establir a Cadis (única zona lliure). Això va donar lloc a les
Corts de Cadis
, l'obra fonamental dels seus diputats seria la
Constitució de 1812
.
L’
Església
va tenir un paper molt important en la resistència des d’un punt de vista
antiliberal i tradicionalista.
Els resistents actuaven en grups de
guerrilles
. L'expercit amb el què ocmpataven estava mal preparat, és per aquest motiu que fins el 1812, els francesos van imposar-se.
1812: les tropes britàniques van desembarcar a Portugal i des d’allà comencen l’ofensiva de l’exèrcit angloespanyol.
Josep I Bonaparte abandona Espanya i Napoleó i Ferran VII signen el
tractat de pau de Valençay
(desembre de 1813) i Ferran VII es restablert en el tron sense cap condició.
Tema 2:
La crisi de l'Antic Règim. La formació de l'Estat liberal (1808-1868)

LES CORTS DE CADIS
Divisió del diputats entre absolutistes, reformistes i liberals
• Els
absolutistes
volen el retorn del Rei segons l’Antic Règim.
• Els
reformistes
(Jovellanos) partidaris de que el rei mantingués un poder important.
• Els
liberals
volen instaurar una monarquia constitucional i és el grup hegemònic
Bases d’una
monarquia liberal
a Espanya per quan retornés el Rei.
El 19 de març de 1812, es promulga la Constitució de 1812 (la primera d’Espanya), coneguda popularment com "La Pepa"

Constitució de 1812
Inspirada en la francesa de 1971, és la primera constitució contemporànea de l'Estat espanyol
La nova Constitució havia de ser finalment sancionada pel rei Ferran VII quan es produís el seu retorn per poder ser aplicada.
Però la inmensa majoria del poble espanyol desconeixia les innovacions de Cadis.- Per això, acabada la guerra, la població, molt influïda per la defensa de l’absolutisme que feia la major part de l’Església, va aclamar el rei retornat (el “Desitjat”) i no es va mobilitzar per defensar la Constitució.
Absolutisme i liberalisme. EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833)
1ª etapa (1814 - 1820): Retorn de l'absolutisme
Març de 1814: retorn del rei a Espanya,.
El mes d'abril, un grup de diputats absolutistes fan public el
Manifest dels Perses, on critiquen tota l'obra revolucionària i demanen el restabliment de l'Antic Règim.
El dia 4 de maig el rei decreta l'anul.lació de la Constitució de 1812.
Comença un període de sis anys caracteritzat pel
retorn a l'absolutisme.
2ª etapa (1820-1823): El Trienni liberal
Grups liberals, formats majoritàriament per sectors de l'exèrcit, liberals i burgesos, van protagonitzar diversos cops d'estat anomenats
pronunciamientos.
L'1 de gener de 1820 es produeix un pronunciamiento protagonitzat pel coronel Riego que va resultar exitós i el rei es va veure obligat a acceptar la Constitució.
S'inicia un període de reformes legislatives: modernització de l'administració de l'Estat, creació de la Milícia Nacional, inici de la supressió del règim senyorial, mesures liberalitzadores de la indústria i del comerç.
Els canvis generen una forta oposició dels sectors més conservadors (partides reialistes) i la intervenció des de l'exterior (Santa Aliança. Cent Mil Fills de Sant Lluís)
El 30 de setembre del 1823 l'exèrcit francès ocupa Cadis i allibera el rei.
Absolutisme i liberalisme. EL REGNAT DE FERRAN VII (1814-1833)
3ª etapa: La Dècada Ominosa (1823-1833)
Es torna a restablir l'absolutisme enmig d'una crisi de valors generalitzada (nova i dura persecució dels sectors liberals, així com també dels sectors més tradicionalistes).
Insurrecció dels “Malcontents”
(1827)protagonitzades pels sectors més tradicionalistes a zones com Catalunya, Navarra, Aragó.
Problema successori per la
vigència de la llei sàlica
imposada per Felip V
.
El març de 1830, el rei va ordenar la publicació de la
Pragmàtica sanció
, disposició que anulava l'esmentada llei.
Aquest fet provoca una situació de conflicte entre els partidaris d'Isabel II, filla de Ferran VII i de Maria Cristina de Nàpols, (isabelins) i els partidaris de Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII (carlins).
Per tal d'assegurar la corona a la seva filla Isabel, Maria Cristina va buscar suport en els liberals propiciant una obertura del règim. D'aquesta manera els liberals es van acabar imposant i a la mort de Ferran VII, el país va quedar dividit en dos bàndols enfrontats: els carlins els isabelins.
Els conflicte
no es tractava d'una simple qüestió dinàstica
, sinó que era una qüestió ideològica entre
liberals (isabelins)
i
absolutistes (carlins)
.
PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840)
Va ser un autèntic enfrotament entre els partidaris de l'Antic Règim i els que defensaven el pas cap el liberalisme.
L'any 1833, al País Basc i a Navarra, a part de Catalunya, del País Valencià i Aragó, es van aixecar Partides reialistes que van proclamar rei Carles Maria Isidre.
Però, a la major part del país es van
imposar els partidaris d'Isabel II
, que tenien el suport de:
Part important de le jerarquia eclesiàstica.
De la noblesa
De la burgesia
Dels sectors populars urbans
El suport del carlisme s'explica per tres raons:
Qüestió foral
Qüestió ideològica
Qüestions socioeconòmiques
No volien renunciar a tenir la seva pròpia legislació, ja que els proporcionava avantatges fiscals
Els sectors populars rurals amb condicions de vida relativament acomodada que s'havien vist perjudicats per les reformes liberals
El sector més conservador de l'Església va promoure una campanya contra el liberalisme que va arrelar profundament entre els pagesos i la petita noblesa, que veien els liberals com una amenaça per els seus interessos i per al seu mode de vida tradicional.
Les causes
PRIMERA GUERRA CARLINA (1833-1840)
L'enfrontament bèl.lic
La guerra va durar set anys, però els carlins mai no van aconseguir generalitzar el conflicte a tot el territori.
L'enfrontament va ser entre partides reialistes que actuaven en forma de guerrilles, i l'exèrcit regular fidel al govern.
L'aixecament es va iniciar al País Basc, Navarra i Catalunya.
1834: la incorporació d'alguns militars a la causa carlina fa que la revolta s'estengui per la major part del País Basc.
1835: Mor a Bilbao Zumalacárregui, militar destacat, de manera que els carlins es queden sense un dels seus suports més importants.
A Catalunya, els revoltats aconsegueixen fer-se amb una àmplia franja de l'interior, mentre que la zona litoral resta sota el domini liberal.
FASES
1837: victòries de l'exèrcit governamental dirigit pel general Espartero i divisió entre els carlins (radicals i transigents).
1839:
Conveni de Bergara.
S'acaba la guerra al País Basc. Els carlins abandonen la lluita armada i els seus oficials poden indorporar-se a l'exèrcit
El govern liberal es compromet a mantenir els furs al País Basc i Navarra.
El juliol de 1836 és derrotat, a Catalunya, l'últim reducte carlí que estava sota la direcció de Ramón Cabrera.
L'ESTABLIMENT DE L'ESTAT LIBERAL (1833-1840)
Paral.lelament al conflicte carlí, es van donar un seguit de transformacions polítiques, econòmiques i socials que va acabar definitivament amb l'Antic Règim donant pas a l'Estat liberal
La regència de la reina Maria Cristina (1833-1840)
El gener de 1834, la reina regent, Maria Cristina, nomena primer ministre el liberal moderat
Martínez de la Rosa
. El nou govern va elaborar un text constitucional de caràcter molt conservador, l'
Estatut Reial
(no reconeixia la sobirania nacional i deixava moltes atribucions a la corona). Les Corts només tenien el dret de petició al monarca; estaven formades per dues cambres, una reservada als aristòcrates i l'altra d'elegida segons sufragi censatari.
A causa de les limtacions de l'Estatut i de l'enduriment de la guerra carlina, molts
liberals es van radicalitzar
i a moltes ciutats van esclatar revoltes populars. A Barcelona aquestes revoltes són conegudes amb le nom de
Bullangues.
1835: Els esdeveniments van propiciar que la reina regent nomenés Juan Álvarez
Mendizàbal,
un polític de tarannà
progressista
, cap de govern.
1836: esclaten a diverses ciutats pronunciaments de caràcter progressista encapçalats per la Milícia Nacional.
La situació va portar la reina Regent la necessitat de restablir la Constitucióe 1812.
L'ESTABLIMENT DE L'ESTAT LIBERAL (1833-1840)
La Constitució de 1837
Va ser peça clau per poder posar fi a l'Atic Règim i restablir definitavament el règim liberal, ja que recollia l'esperit de la de 1812, però tenia un caràcter mér moderat.
D'aquesta manera s'estableix un compromís enre les dues posicions ideològiques destacades (progressistes i moderats).
L'Estat espanyol es convertia en una monarquia constitucional en la què el monarca tenia un paper de moderador.
Les Corts estarien formades per dues cambres: el Congrés dels Diputats i el Senat. Mentra que la monarquia intervenia en el nomenament dels senadors, la llei electoral va establir que els diputats serien elegits per sufragi censatari masculí.
D'altra banda, es fa un pas en l'àmbit de les llibertats individuals: d'expressió, d'impremta i de religió.
Mendizàbal
va impulsar un seguit de lleis de tipus econòmic i social que van contribuir definitivament a l'establiment del liberalisme.
L'ESTABLIMENT DE L'ESTAT LIBERAL (1833-1840)
A l'inici del segle XIX la situació al camp era plenament d'Antic Règim:
La desvinculació i la desamortització
Les
propietats
de la terra eren
vinculades
(noblesa) o
amortitzades
(Església). En general eren terres mal explotades i, per tant, no se'n treia el rendiment adequat.
Molts municipis i moltes terres eren sotmesos a la
jurisdicció del senyo
r, noble o eclesiàstic (
règim senyorial
), els quals tot i no ser propietaris, tenien dret a administrar-hi justícia i a percebre'n
impostos
d'origen feudal.
Les
lleis de desvinculació
van permetre que els nobles disposessin lliurement de les seves terres. Això va permetre la noblesa de desprendre's del patrimoni menys rendible. També desapareix el règim senyorial i la jurisdicció nobiliària.
Amb les noves lleis, la noblesa perd drets feudals però consolida el domini sobre les seves propietats passant d'un règim senyorial a un règim plenament capitalista.
La desamortització afectava als béns de l'Església: les seves propietats eren confiscades per l'Estat i posades en subhasta pública, la majoria de compradors eren classes socials emergents (burgesos i pagesos rics).
Amb la desamortització Mendizàbal pretenia: reduir el deute públic, finançar la guerra carlina i consolidar un grup de propietaris compromesos amb la causa liberal i la monarquia d'Isabel II.
L'ESTABLIMENT DE L'ESTAT LIBERAL
La formació de l'Estat liberal a Espanya, va tenir lloc durant el regnat d'Isabel II, en el qual hi podem distingir dos grans períodes:
1) 1833 - 1843: és l'època de les regències (minoria d'edat de la reina), amb alternança moderats i progressistes en el govern. Va haver dues regències:
- La de la reina Maria Cristina (1833-1840)
- La del general Espartero (1840-1843)
2) 1843 - 1868: Pròpiament el regnat d'Isabel II, amb domini de governs moderats, tret de l'època del bienni progressista
1933 - 1835: ETAPA DE GOVERN MODERAT:

Martínez de la Rosa
1935 - 1937: ETAPA DE GOVERN PROGRESSISTA:

Mendizábal
Després de l'estira i arronsa entre liberals i absolutistes durant el regnat de Ferran VII, el conflicte dinàstic, que va donar lloc al carlisme, va afavorir el pas de l'absolutisme al liberalisme. El carlisme representava la voluntat conservadora, la ideologia absolutista. Davant les apiracions dels carlins, a la regent Maria Cristina no li va quedar altre remei, si volia mantenir el tron per a la seva filla Isabel, que ajudar-se dels liberals, facilitant d'aquesta manera l'accés al poder d'aquests. Serà el gran pas per a dur-se a terme la revolució liberal a Espanya.
MODERATS i PROGRESSISTES
La regència d'Espartero (1840 - 1843)
L'any 1840, els moderats van elaborar un conjunt de mesures destinades a desfer part de l'obra revolucionària de 1935-37
Els progressistes, dirigits pel general Espartero, el qual havia adquirit prestigi i popularitat per haver derrotat els carlins, s'hi van oposar.
A diferents ciutats, on els progressistes tenien suport, van esclatar moviments insurreccionals que exigien un canvi de govern
El govern moderat va dimitir, la reina regent es va haver d'exiliar i el general Espartero es va fer càrrec de la regència fins a la majoria d'edat d'Isabel II.
La política autoritària del govern d'Espartero va decebre molts progressistes. A Catalunya, a més, l'acord comercial amb la Gran Bretanya va provocar un aixecament popular contra el regent a Barcelona. El general va actuar amb molta duresa i va ordenar un bombardeig de la ciutat des del castell de Montjuïc.
Espartero va fer pagar una multa a la ciutat i va obligar als revoltats a reconstruir la Ciutadella (símbol del domini borbònic).
La repressió contra Barcelona va afectar el prestigi d'Espartero, que va perdre tot el suport i es va haver d'exiliar.
MODERATS i PROGRESSISTES
El descontentament popular i el triomf dels moderats (1843)
El nou govern que es va formar estava integrat per moderats i progressistes.
Les relacions entre el nou govern i la Junta suprema que s'havia format a Catalunya van ser molt conflictives. Finalment, el govern va ordenar la dissolució de la Junta i el desarmament de les milícies populars.
La Junta no va obeir i va encapçalar una revolució, la
Jamància
, que es va estendre a altres ciutats catalanes.
La intervenció de l'exèrcit va esclafar la revolta i Barcelona va tornar a ser bombardejada pel general Prim. Totes les ciutats revoltades van caure sota el control del govern.
A finals de 1843, el govern va proclamar la majoria d'edat d'Isabel II. Dies després, els moderats van guanyar les eleccions i van aconseguir el poder.
Les tendències del liberalisme: liberals i progressistes
Els moderats representaven els interessos de l'aristocràcia terratinent i de la burgesia benestant, grans propietaris agraris i financers. Volien una sobirania compartida.
Els progressistes representen els interessos de la petita i mitjana burgesia. Volien una sobirania nacional, ampliar la desamortització i un reconeixement més ampli de les lliberats públiques i privades.
Els sectors populars i urbans van donar suport inicialment als progressistes, però en no respondre les seves aspiracions,van passar a recolzar a demòcrates i republicans
Molts treballadors urbans es van identificar amb grups partidaris d'una revolució social: socialistes i anarquistes
L'HEGEMONIA DELS MODERATS (1843 - 1854)
Isabel II sempre va donar suport als moderats. A la llarga, aquests només podien arribar el poder després d'un cop de força (pronunciaments) que obligués la reina a nomenar un progressista que presidís el govern.
Els moderats consoliden l'Estat liberal
Amb el suport de la reina i gràcies a un sufragi censatari molt restringit, els moderats liderats pel general Narváez, van mantenir-se al poder durant deu anys: Dècada moderada.
La Constitució de 1845, que eliminava totalment la de 1837, va ser l'artilugi creat pels moderats per tal de mantenir el nou ordre polític.
Tanmateix aquesta constitució obriria un període de gran inestabilitat, ja que la manca de representativitat de les ideologies feia que cada cavi de partit en el govern, comportés també canvis constitucionals. I aquesta situació es va mantenir al llarg del segle XIX
A banda de la nova Constitució, el règim dels moderats es completava amb altres mesures:
- Centralització política i administrativa de l'Estat.
- Restricció de la llibertat d'expressió.
- Unificació legal i penal amb el codi penal.
- Reforma tributària.
- Creació de la Guàrdia Civil.
- Concordat amb la Santa Seu.
L'oposició al règim moderat
Els
progressistes
eren la principal força d'oposició, però el monopoli de poder que ostentaven els moderats va provocar una radicalització que es va materialitzar en la fundació del
Partit Demòcrata
.
L'oposició va ser especialment forta a Catalunya, donant lloc a la segona guerra carlina:
guerra dels Matiners (1846 - 1849),
amb Ramon Cabrera com a general destacat.
Paral.lelament, milícies republicanes i progressistes animades per la revolució de París, van iniciar una lluita armada contra la dictadura moderada
Per reforçar l'aliança entre carlistes i progressistes, el liberal radical Tomàs Bertran, va proposar l'establiment d'un govern català (Diputació del General de Catalunya). Aquest fet la donar a la guerra dels Matiners un caràcter precatalanista.
la guerra es va acabar,l'any 1849, amb la victòria dels moderats els quals a partir de 1951 van accentuar encara més el seu conservadurisme.

EL BIENNI PROGRESSISTA i LA DESCOMPOSICIÓ DEL RÈGIM MODERAT (1854 - 1868)
El bienni progressista (1854 - 1856)
Durant els últims anys de la dècada moderada, havien hagut desavinences internes, ja que hi havia un sector que creia que el govern s'havia excedit en la restricció de les llibertat, en aquest cercle destacà el general O'Donnell, el qual va protagonitzar el pronunciament de Vicàlvaro, conegut també com a "vicalvarada".
Posteriorment es va publicar el manifest de Manzanares, que era una crítica a la dictadura moderada.
En pocs dies van esclatar alçaments contra el govern en diverses ciutats, dirigits pels progressistes i amb la participació dels demòcrates.
En aquest context, O'Donnell va funda la Unió Liberal amb l'objectiu d'aglutinar els moderats més liberals i els progressistes més conservadors.
L'ambient d'havia tensionat fins tal punt que la reina es va veure obligada a nomenar primer ministre el general progressista Espartero.
Espartero va governar en coalició amb la Unió Liberal, començant així un nou període: el Bienni Progressista, que va comportar una tornada al règim del 1835-37.
La Constitució de 1837 va ser derogada i unes noves Corts escollides segons la llei de 1837, van elaborar un nou text constitucional (la Constitució de 1856, que no va entrar mai en vigor)
Una de les mesures més importants del Bienni van ser de tipus econòmic, destacant la desamortització civil de Pascul Madoz (1855), que completava la desamortització eclesiàstica de Mendizábal
Una altra iniciativa econòmica va ser la llei de ferrocarrils (1855), que va permetre una construcció important de la xarxa ferroviària espanyola.
D'altra banda, les lleis bancàries de 1856 van permetre desenvolupar el capitalisme espanyol.
El juliol de 1856, un cop d'estat protagonitzat pel general O'Donnell, deixa en evidència els temors de la Unió Liberal davant del protagonisme que en la vida política anaven adquirint els demòcrates.
EL BIENNI PROGRESSISTA i LA DESCOMPOSICIÓ DEL RÈGIM MODERAT (1854 - 1868)
La descomposició del règim moderat (1856 - 1868)
O'Donnell va tornar a instaurar les lleis moderades i la Constitució de 1845 i Narváez tornava a presidir el govern.
Entre el 1856 i el 1866, hi va haver una alternança en el poder entre el Partit Moderat, dirigit per Narváez, i la Unió Liberal, dirigida per O'Donnell. D'aquesta manera, progressistes, demòcrates i també els carlins quedaven fora del joc polític.
Règim de signe autoritari, on es van alternant Narváez i O’Donnell al poder. Forta oposició de progressistes, demòcrates i republicans.
Política exterior activa i de signe imperialista (intervencions a Mèxic, a Indoxina, i al nord del Marroc entre el 1858 i el 1863). Tot plegat, amb la pretensió d'aconseguir prestigi amb vista a l'interior i a l'exterior.
Progressiva identificació de la crisi general del règim amb la mateixa monarquia, que va guanyant enemics a àmplies capes de la societat espanyola.
El juliol de 1866 els progressistes, liderats per Prim, i el demòcrates van signar el pacte d'Ostende, l'objectiu del qual era posar fi a la monarquia d'Isabel II i elegir una assemblea constituent per sufragi universal. Mesos més tard s'adhereix al pacte la Unión Liberal.
La crisi financera de 1866 i la de subsistències de 1868 van contribuir poderosament a augmentar el descontentament de sectors socials molt hetetogenis (generalitzat).
LAS REGÈNCIES DE MARIA CRISTINA i ESPARTERO
ABSOLUTISME i LIBERALISME (1814 - 1833)
L
Full transcript