Loading presentation...

Present Remotely

Send the link below via email or IM

Copy

Present to your audience

Start remote presentation

  • Invited audience members will follow you as you navigate and present
  • People invited to a presentation do not need a Prezi account
  • This link expires 10 minutes after you close the presentation
  • A maximum of 30 users can follow your presentation
  • Learn more about this feature in our knowledge base article

Do you really want to delete this prezi?

Neither you, nor the coeditors you shared it with will be able to recover it again.

DeleteCancel

Make your likes visible on Facebook?

Connect your Facebook account to Prezi and let your likes appear on your timeline.
You can change this under Settings & Account at any time.

No, thanks

POESIA CATALANA DE POSTGUERRA

No description
by

Carme Muñoz Altabert

on 5 March 2013

Comments (0)

Please log in to add your comment.

Report abuse

Transcript of POESIA CATALANA DE POSTGUERRA

POESIA CATALANA DE POSTGUERRA Elegia II

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,

dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna,

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/literatura/poesia/exili/pantalla7.htm La segona etapa (1945-1959) La menor pressió de la censura hi fa possible l'aparició d'una literatura de caràcter més realista.
Realisme històric social = literatura compromesa socialment i políticament= lluita contra la dictadura Poesia catalana del segle XX, La pell del brau i Vacances pagades, d'Espriu i Pere Quart Anys 60-70 Publicació obra completa de J. Brossa
Redescobriments de la poesia de Foix.
Joves poetes practiquen la poesia com una activitat autònoma, pel fet de fer literatura i exploren les possibilitats del llenguatge.
Al País valencià en l'antologia Carn fresca, els poetes mostren aquesta tendència: Joan Navarro, Grills esmolen ganivets a trenc de por i Salvador Jàfer L’esmorteida estela de la platja, guanyador i finalista dels premis Octubre. En les seues obres mostren una realitat angoixosa que volen transformar amb el llenguatge. D'altres poetes són els valencians Jaume Pérez Montaner, la poesia del qual no perd la referencia del món real, Josep Piera i Marc Granell que si que esquiven la realitat per transformar-la en substància verbal. Així com Pere Gimferrer, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas o Maria Mercè Marçal la postguerra immediata (1939-1945) Exili (Sudamèrica).
Creació d'editorials, certàmens literaris i revistes: Quaderns de l'exili (1943-1947), Lletres (1944-1947) i Pont Blau (1952-1958).
Publicació de Nabí, de Josep Carner (1941) i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943): es perpetua el codi postsimbolista heretat del noucentisme. III
fugiu, guilleu, puputs del cos, brivall confús del somni.
pels camps sols queden astres esmortits i una gitana
que no diu la ventura perquè és muda i de vegades cega,
i ton cos, company de cuques, ferit damunt l'herbam, ton cos
una sangonera de la terra -gerra plena d'or-; i tu clochard
dels arbres i del mar. salzes per al teu plor que l'heura atura,
salzes per al gebre del nostre finit palau d'arena.

Joan Navarro Grills esmolen ganivets a trenc de por
16
El crit d'un venedor d'espant
porta a dins la calavera esquerpa del matí
un funeral de fang i falcons tremolosos
que tresquen el silenci. La platja,
esmorteïda filla meva, s'arrupeix vora el taüt,
i més cançó crepita a la parpella
dura d'un estel mig tombat de fàstic.

Un batiment de portes és com un demà,
però més blau no pot aturar mars,
no caben més vaixells, coralls o veles tretes, desplegades i expandides. Jo podria ser
aquell llençol de nata o més escuma teva.

Només temo aquest crit que ve a vendre'm l'espant de tristes flors podrides.

Se me'n fugen els ulls de desconsol
com vetes a llevant, amb els falcons del vent. Tots els diamants del cel podien ser mos ulls.

Quan tornaran, feres, quan tornaran
a fer cau dins de mi aquests diamants feréstecs
i fugitius d'escuma? Escolto el venedor
i el metall incendia el plemigjorn del mar
i les roses de l'aigua. Demà jo seré el mar
i la seva crinera. I escanyaré el drapaire.

(Del llibre L'esmorteïda estela de la platja. València: L'Estel, 1974, p. 45) L'arrel que t'habita Jaume Pérez Montaner

Tornes al lleopard que t'allibera
desig i afany
i creus i vius
toques la pluja el blat
l'arrel dels ametlers
veus l'ull foll del crepuscle
el teulader que esquinça
la vella pell de l'alba
i gira el món amb tu
tot nu sota les pedres
Véns dels morts
i tornes a la vida
i rius i cantes
i et sents lliure
CAU DE LLUNES

DIVISA
A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.


***

La cortina crema
vidres, neguit.
Freu de mitjanit.
A fora els cucs
rauen la lluna.
Toquen la una.
Penja d'un arbre
l'amor, escanyada.
El rellotge es para. Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d'espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.
Surt el guerrer vers el camp de batalla. Cal remarcar, a més el paper de frontissa entre el realisme i la generació del setanta d'un autor com Gabriel Ferrater. A pesar del canvi generacional, la poesia realista manté encara als setanta una certa vitalitat, palesa en la publicació d'obres importants de poetes de primera fila, com el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés (1971) o La fàbrica (1972) de Miquel Martí i Pol Corrandes d’exili
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallès no hi ha res.»
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart A La pell de brau (1960) Espriu expressa un somni de futur en llibertat, de convivència i de pau per als pobles d’Espanya. Carles Riba, que el 1939 marxà a França, n’és un exemple. Instal·lat a Bierville, escrigué una de les seves obres més importants: les Elegies de Bierville (1939-1942), en què es plasma l’experiència traumàtica de l’exili. Durant el període de postguerra la poesia serà el gènere representatiu de les essències nacionals en un moment en què aquestes de nou estaven amenaçades per la imposició de la llengua i la cultura castellana. El seu caràcter autònom i subjectiu, i les dificultats editorials per raons de mercat i de censura que presenten la narrativa i el teatre potencien aquest fet. Els que romangueren al país, com J.V. Foix, patiren l'exili interior. La poesia es convertí en un territori alternatiu a la realitat en què va primar l’experimentació formal. És quan dormo que hi veig clar
A Joana Givanel

És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.
És quan dormo que hi veig clar,
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar,
Foll d'una dolça metzina.
Abril 1939 http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?titol=642&autor=92 Vacances Pagades
He decidit d'anar-me'n per sempre.
Amén.

L'endemà tornaré
perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.

Però me'n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.

L'endemà passat l'altre tornaré,
colom de raca missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.

Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseit fins del meu somni,
Job d'escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjanca.

Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d'amor dissolts en la vergonya.

Oh terra sense cel!

Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.

Demà me'n vaig
-no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me'n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.

Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.

Pere Quart, de Vacances Pagades DE VEGADES ÉS NECESSARI I FORÇÓS
...De vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàlegi
mira de compendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrat
si l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternamentent
l'ordre i en la pau,en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

La pell del brau. Salvador Espriu
Full transcript