Loading presentation...

Present Remotely

Send the link below via email or IM

Copy

Present to your audience

Start remote presentation

  • Invited audience members will follow you as you navigate and present
  • People invited to a presentation do not need a Prezi account
  • This link expires 10 minutes after you close the presentation
  • A maximum of 30 users can follow your presentation
  • Learn more about this feature in our knowledge base article

Do you really want to delete this prezi?

Neither you, nor the coeditors you shared it with will be able to recover it again.

DeleteCancel

Make your likes visible on Facebook?

Connect your Facebook account to Prezi and let your likes appear on your timeline.
You can change this under Settings & Account at any time.

No, thanks

T2_Revolució democràtica i Restauració borbònica (1868-1898)

No description
by

Laura Garcia Funes

on 17 October 2013

Comments (0)

Please log in to add your comment.

Report abuse

Transcript of T2_Revolució democràtica i Restauració borbònica (1868-1898)

Els orígens del catalanisme polític
A Catalunya…
el desastre tingué una repercussió immediata en la vida política:
El Catalanisme, contrari a la política colonial sortí reforçat de la crisi de 1898.

Es constitueix la Lliga Regionalista (1901)
2.6.3. Les conseqüències del “desastre”: el regeneracionisme

intel·lectuals Generació del 98, la pèrdua de la guerra de Cuba posa de manifest l’endarreriment d’Espanya.
EX:
Joaquín Costa, Oligarquía i caciquismo
Calia un regeneracionismo, una sèrie de reformes polítiques, el foment de la riquesa i l’ensenyament i l’oblit de les “glòries” del passat
EX: 1900 creació del ministeri d’instrucció Pública
Campanya militar breu:
.1 de maig a Cavite (Filipines)

L’esquadra nord-americana drestrueix, gairebé sense pèrdues pròpies la flota espanyola del Pacífic
.Setmanes més tard… la flota nord-americana bombardejava San Juan de Puerto Rico
. 22 de juny els nord-americans desembarquen a Cuba
. 3 de juliol vaixells nord-americans enfonsen l’esquadra espanyola a Santiago de Cuba.
.25 de juliol desembarquen a Puerto Rico
.14 d’agost cau Manila
TOTS excepte republicans federals, socialistes i catalanistes es declaren a favor de la guerra.
2.6.2. La guerra hispanoamericana

Estats Units: acabada la guerra civil 1865 creixement econòmic i industrial espectacular. Amb l’apertura del Canal de Panamà, tenien grans interessos cap a Puerto Rico i Cuba. Els nacionalistes cubans troben refugi en aquest país.

Relacions entre Espanya ≠ Estats Units cada vegada més tenses:
1898 cuirassat nord-americà Maine esclatà misteriosament al port de l’Havana i els espanyols són acusats, 25 d’abril els nord- americans declaren la guerra als espanyols.
Paral·lelament… esclatament també a Filipines (1896), moviment independentista dirigit per Emilio Aguinaldo. Sufocat parcialment per Espanya l’any 97.
La sobirania de Cuba estava molt discutida. Pau de Zanjón de 1878 havia estat momentània, però Espanya no la sap mantenir, no pren mesures ni fa reformes.

Una de les colònies més fructíferes: producció sucrera, cada vegada més controlada per capital nord-americà.

Corrupció de l’Administració colonial + negativa a concedir la independència= 1895, segona i definitiva guerra de la independència
2.5.2. Les forces d’oposició

1881: Sagasta legalitza tots els partits polítics, fet que anima als partits d’oposició a presentar candidatures, però resultats precaris pel caciquisme
AQUESTES PRÀCTIQUES RECOLZAVEN EN UN ABSTENCIONISME GENERALITZAT, D’UN 80% DEL CENS I ÉS QUE LA FALSIFICACIÓ ERA POSSIBLE PERQUÈ EL 75% DE LA POBLACIÓ ERA ANALFABETA!
L'altra institució eren
els cacics locals

Caciquisme
: els cacics eren individus o famílies que tenien influència i controlaven una determinada circunscripció electoral. Actuaven segons els seus interessos

Comú en els àmbits rurals i urbans fins c. s.XX
-podien donar feina a la gent o deixar-la sense
-resoldre o complicar tràmits administratius
Les ordres del ministeri eren seguides estrictament pels governadors civils, representants a cada província

Tupinades, o trampes electorals
cens engrossit per noms de difunts o de desconeguts, falsificació de recomptes, …
2 INSTITUCIONS:

-MINISTERI DE GOVERNACIÓ
-CACICS LOCALS

Ministre de Governació
: encarregat d’elaborar l’encasillad
o
o nòmina de diputats que havien de sortir a cada circunscripció (deixaven alguns per als partits de l'oposició).

D’aquesta manera el partit en el govern obtenia una àmplia majoria.

Fins i tot hi havia diputats que no provenien de la circunscripció a la qual havien estat escollits, eren els diputats cuner
o
s, de bressol.
.Al model espanyol:
la lliure decisió dels electors NO s’expressa en les eleccions

ES FA TOT EL CONTRARI

-durant la Restauració, la minoria parlamentària governava quan la majoria perdia la confiança d’un sector important de la cambra o del rei.

- Aleshores, el nou presdent dissolia les Corts i convocava eleccions, que guanyava còmodament

-
la voluntat popular se supeditava al color de l’executiu,
quan el normal en un sistema parlamentari i sufragista era que l'executiu es supedités a la voluntat popular...

-el sufragi estava pervertit degut al

FALSEJAMENT DEL SISTEMA ELECTORAL, UNA REALITAT INSTITUCIONALITZADA
2.5. El fucionament del sistema polític

2.5.1. Falsejament de les eleccions

- 10 eleccions entre 1876 i 1899, 6 guanyades pels conservador i 4 pels liberals

-sistema canovista influenciat per la política britànica, però gran diferència:

.Al model britànic: lliure decisió dels electors s’expressa en les eleccions
Prematura mort d’Alfons XII (1885)
-Cánovas i Sagasta confirmen l’alternança en el
Pacte d’El Pardo
,
i es va mantenir durant la regència de Maria Cristina d’Àustria (1885-1902), la vídua d’Alfons XII

.Inicialment, sufragi censatari, però 1890 el govern liberal introdueix el sufragi universal masculí

.Retrocés en la qüestió religiosa: no llibertat de cultes, tot i que certa tolerància en privat

. Cánovas va construir un sistema polític de base social civil, en el que els militars perden protagonisme respecte Al període d’ Isabel II

2.4.3. La Constitució de 1876
- una mena de síntesi entre les constitucions de 1845 i 1869
-es torna al concepte de la sobirania compartida del rei i les corts (Cons.1845)
.poder legislatiu en les Corts
Congrés [1 diputat per cada 50.000 hab]
+
Senat
Però no es pot retornar a la situació d’abans del 68, han de ser moderats, calia redactar una altra constitució que incorporés alguns dels principis i llibertats del Sexenni.

2.4.2. Les bases del sistema canovista

suports del règim de la Restauració:
-terratinents cerealistes castellans i andalusos
-burgesia catalana i basca
-jerarquia eclesiàstica

SECTORS CONSERVADORS DE LA SOCIETAT ESPANYOLA QUE “GARANTIEN NORMALITAT” ALLUNYANT EL “PERILL REVOLUCIONARI”
2.4. La Restauració borbònica

2.4.1. El retorn dels Borbons

- Monàrquics borbònics dirigits per Cànovas
- El príncep Alfons anirà a estudiar a l’acadèmia militar de Sandhurst (R. Unit) formació castrense + familiarització amb el sistema polític britànic (estable i admirat a tot arreu)
Manifest, 1 desembre 1874: compromis a exercir monarquia conciliatòria i liberal, pacifica, però…

Martínez Campos, sense autorització de Cánovas ho proclama rei d’Espanya: Alfons XII
DEURES, PÀGINA 88-89
APARTATS 3 I 4

Els monàrquics aprofiten el temps,

el seu cap, l’historiador Cánovas del Castillo, Isabel II abdica des de l’exili a favor del seu fill Alfons i…
29 de desembre de 1874, a Sagunt, el general Martínez Campos el proclama rei d’ Espanya, i el govern no ofereix cap mena de resistència.

Nova etapa: LA RESTAURACIÓ, AMB ALFONS XII
Les corts desautoritzen la gestió de Castelar i aquest fet provoca…
- el cop d’estat conservador del general Pavía (3 de gener de 1874) que posa fi a la República Federal
-les Corts queden dissoltes i el general Serrano es converteix en el darrer president de la república, ara unitària. Governa de manera dictatorial i accentúa la repressió obrerista i als intransigents
2.3.4. El fi de la Primera República

Li substitueix Emilio Castelar, el sector més conservador del republicanisme. “Ordre, autoritat i govern”, va tenir poders gairebé dictatorials durant tres mesos

Encarregà a l’exèrcit la repressió del cantonalisme
El moviment cantonal es converteix en una nova guerra civil i Pi i Margall, desbordat, dimiteix

Nou president: Nicolás Salmerón amb l’objectiu de restablir l’ordre, s’acosta a les classes conservadores. Però va dimitir, per motius de mala consciència, per negar-se a voler aplicar la pena de mort d'uns militars que havien col·laborat amb el moviment cantonalista.
Altres fons hisoriogràfiques diuen que va ser per no posicionar-se amb 2 membres oposats del seu partit, Palanca o Pavía, sobre l'ocupació del cantó de Màlaga
Protagonistes del moviment cantonal:

estudiants
intel·lectuals
polítics
menestrals
obrers
2.3.3. El cantonalisme

Context:
- la proclamació de la República desperta la guerra carlina, recolzada pels absolutistes europeus
- conflicte amb Cuba i alguns estatunidencs donen suport a la independència cubana
-aixecament d’intransigents que volen federació espanyola “des de baix”... (a Catalunya el cantonalisme no triomfa pel gran domini carlista a les zones d’interior)
En qüestió d’economia se li adjudiquen a companyies estrangeres l’explotació de les mines espanyoles

En la qüestió legislativa, es prenen mesures de caràcter social (regulació del treball infantil) però no arriben a fructificar
2.3.2. La República Federal

Per incentivar la participació electoral ara poden votar als 21 anys, però malgrat això, només va votar un 35 %, guanyant el Partit Federal, però no es pot parlar de dades reals, donat que la majoria de la resta de partits no es van presentar a les eleccions: retraimiento
Ruptura de la coalició de govern i convocatoria d’eleccions a Corts constituents a primers de maig
Els nous governants intenten donar una imatge de moderació i bon govern, però...
-A molts municipis d’Espanya, els federals intransigents fan juntes revolucionàries (a Andalusia alguns jornalers ocupen latifundis)

-Els federals a Catalunya hi ha partidaris d’establir l’Estat federal “des de baix” i intenten proclamar l’Estat català dins de la República Federal espanyola.

-alguns republicans federals i radicals, amb comandaments militars intenten un cop d’estat que va fracassar el 23 d’abril
2.2.3. L’ oposició republicana

Just començat el Sexenni Democràtic, el Partit Demòcrata es trenca perquè la major part dels efectius crea un nou agrupament:

Partit Democràtic Republicà Federal,


dirigent més destacat: Francesc Pi i Margall
-radicalitat política
-defensa descentralització de l’Estat
-laïcitat de l’Estat
-abolició quintes
-supressió impostos de consum
-eliminar diferències de classe
(ideal: petits i mitjans propietaris, ho formen classes populars urbanes)
Bàsicament són els mateixos escenaris:

NAVARRA

PAÍS BASC

INTERIOR DE CATALUNYA

PAÍS VALENCIÀ

PART D’ARAGÓ
2.2.2. La Tercera Guerra Carlina (1872-76)
Des de la caiguda d’Isabel II, el carlisme es reorganitza, tenien perspectives
Després de 3 anys d’incidents i revoltes fracassades…

ALÇAMENT CARLÍ PRIMAVERA DE 1872.

PARTIDARIS DE CARLES VII (net de Carles Maria Isidre, Carles V)
Un cop iniciada la guerra fa un manifest prometent els antics territoris de la Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó i València)
PERÒ NO ARRIBA A CRISTALITZAR MAI

INESTABILITAT GOVERNAMENTAL:
6 governs en 2 anys i 3 eleccions generals
L’arribada del nou rei coincideix amb l’assassinat de Prim, que havia estat el màxim defensor de col·locar a Savoia al tron.

http://www.ara.cat/cultura/general-Prim-patir-ferides-estrangulacio_0_863913727.html
DEURES, PÀGINA 87-88
APARTATS 1 I 2

Constitució de 1869
-pomulgada 6 de juny
-monarquia constitucional, democràtica i parlamentària
-àmplia declaració de drets de l’individu:
.plena llibertat religiosa, tot i que catolicisme oficial
.sufragi universal masculí per homes majors de 25 a
2.1.2. Característiques del Sexenni Democràtic/Revolucionari (1868-1874)
-no és un simple pronunciament, hi ha + participació popular, + importància del republicanisme, + radical
-establiment de règim d’àmplies llibertats i sufragi universal masculí
-experiència única fins aleshores en la història d’Espanya
-demòcrates + progressistes influencien classes populars i petita i mitjana burgesia i constitueixen les juntes revolucionàries reivindiquen l’abolició de la monarquia d’Isabel II i l’establiment d’un règim democràtic
EX: La junta de Barcelona, presenta programa reivindicatiu:
. Aboleix impostos de consums (feien +cars productes 1a necessitat)
. Supressió de les quintes
-exèrcit monàrquic derrotat a Alcolea per Francisco Serrano, la reina s’exilia.
2.1. Revolució democràtica i Restauració borbònica (1868-1898)

PRECEDENTS:
- Isabel II tenia el suport del Partit Moderat
-El pacte d’Ostende aplegava tota l’oposició
-crisi agrària i financera agreuja situació
- la reina no va saber fer d’àrbitre entre les forces polítiques, sempre del costat dels moderats i de l’exèrcit
Al·legoria publicada al setmanari La Flaca.

La Primera República, amb barret frigi i àmplia túnica, cavalca damunt d’un lleó, que simbolitza la sobirania popular, i fustiga la reacció. El lleó mossega una gorra carlina que duu la inscripció “Carles VII”
Tractat de París, 10 de desembre de 1898: Espanya reconeixia la independència de Cuba i cedia Filipines, Guam i Puerto Rico als Estats Units.


1899 Espanya ven a Alemanya per 25.000.000 de pessetes les illes Carolines, les Marianes i les Palau.
La primera teoría es que trató de una explosión provocada, bien por patriotas cubanos pro-españoles, marinos españoles, insurgentes cubanos o marinos estadounidenses interesados en provocar el desencadenamiento de la guerra mediante una operación de bandera falsa, se habrían acercado al buque en la oscuridad y adosaron una mina a la proa del Maine.
La segunda teoría es que la detonación se produjo accidentalmente en los pañoles de munición, por una explosión espontánea de polvo de carbón de una carbonera imprudentemente.
200.000 soldats i els mètodes aplicats pel general Weyler= camps de reconcentració i morts per inanició de camperols, RADICALITZACIÓ DEL CONFLICTE.

Moviment independentitsta encapçalat per José Martín, Máximo Gómez i Antonio Maceo, amb suport de camperols de la zona est de l’illa i, espanyols no van poder evitar que es filtrèssin a la part occidental.
2.6. El conflicte colonial

2.6.1. La Guerra de Cuba

- a finals del XIX les grans potències porten a terme una gran expansió colonial.
- Espanya conservava les restes de l’Imperi, però feblesa política , econòmica i militar:
.1885 disputa per les illes Carolines quasi provoca la guerra entre Espanya i Alemanya
.Grups nacionalistes a Puerto Rico, Filipines i, sobretot, Cuba.

MOVIMENTS REGIONALISTES I NACIONALISTES
-aspiraven al reconeixement de la seva identitat cultural i un cert nivell d’autogovern
p.e.
El catalanisme

o el
Partit Nacionalista Basc (1895)
.valors catòlics
.reivindicació de la raça
.independència d’Euskadi

o el
Galleguisme a Galícia, de caràcter fonamentalment cultural

EXTREMA DRETA

Carlisme – Navarra, zones del País Basc, interior Catalunya. Escissió 1888 quan Cándido Nocedal forma el Partit Integrista, ultracatolicisme i tradicionalisme
2.4. 4. El torn pacífic

-Dos partits dinàstics que donaven suport a la monarquia d’Alfons XII
-Tots dos monopolitzaven la vida política
-un era conservador i un altre era liberal o fusionista
-governaven en torn pacífic i el rei decidia quan es donaria el canvi de torn
2 ÈXITS IMPORTANTS:
1. Exèrcit alfonsí derrota definitivament les tropes carlines i Cánovas decreta l’abolició dels furs que garantien l’autogovern de les províncies

2. Pacificació de l’illa de Cuba (Pau de Zanjón, 1878)
Francesc Pi i Margall va ser elegit president i va redactar una nova constitució, feina complexa per la divisió entre benèvols i intransigents.

Mai va ser aprovada, pero preveia:
-l’organització d’Espanya en 17 estats federats, comptant Cuba i Puerto Rico. (Filipines i l’illa de Fernando Póo es mantindrien com a colònies.)
-separació estricta de l’Església i societat estrictament laica.
2.3. La Primera República

2.3.1. La República unitària

Un cop proclamada la República, govern de coalició:
republicans federals + membres del Partit Radical
=
president Estanislau Figueras
Sectors més radicals del federalisme faran aixecaments armats fracassats

Els més importants:
-mesos de setembre i octubre del 69
-març i abril de 1870

revolta contra les quintes a Barcelona

Insurreccions també a Llevant, Andalusia i Extremadura
Partit Radical

Progressistes +
Demòcrates


Liderat per Ruiz Zorrilla
Partit Constitucionalista
Antics unionistes + sectors conservadors dels progressistes

Dirigit per Sagasta
Savoia intenta respectar de manera escrupolosa el paper constitucional i garantir parlamentarisme

S’intenta establir un sistema polític bipartidista format per:
Madrazo
2.2. La monarquia democràtica

2.2.1. El regnat d’Amadeu I (Arriba a Espanya els darrers dies de 1870 i serà rei fins al 10 de febrer de 1873)

FORCES POLÍTIQUES MOLT DIVIDIDES:



ISABELINS CARLINS REPUBLICANS
El problema era...
-necessitaven un príncep europeu per fer-se càrrec de la corona espanyola
-provisionalment: Serrano regent i Prim president del govern
-l’elegit havia de ser catòlic i havia de ser acceptat i tenir el vist i plau de Prússia i França
Amadeu de Savoia, fill del rei d’Itàlia: Victor Manuel II
2.1.3. La Constitució de 1869
-govern provisional de progressistes i unionistes, presidit pel general Serrano
-general Prim és nomenat ministre de la Guerra
-nou govern dissol les Juntes i convoca eleccions gener 1869
.Partit Progressista de Prim guanya 159 diputats
.Unionistes, 69
.Republicans (escisió demàcrates), 69
.Carlins, 18
2.1.1. La revolució de setembre de 1868
-unionistes i progressistes implantats en exèrcit i marina, Joan Bautista Topete (esquadra de Cadis) es pronuncia contra Isabel II iniciant La Gloriosa
s’estendrà a altres guarnicions d’Espanya
La Flaca
Caricatura publicada un 13 de marzo de 1873 en la revista satírica La Flaca

2. Revolució democràtica i Restauració borbònica
(1868-1898)

BLOC I. LIBERALISME I INDÚSTRIA.
Mapa p.79

ESQUERRA

PSOE (1879)
(Partit Socialista Obrer Espanyol)

Dirigent: Pablo Iglesias

Partit d’ideologia marxista
Implantació geogràfica a Madrid i Astúries
Fins 1910 no obtingué el seu primer diputat a les Corts

REPUBLICANISME

(progressista-Zorrilla)
(centralista-Salmerón)
(federal-Pi i Margall)

(Partit P
o
ssibilista-Emilio Castelar)
Intransigents
“des de baix”
Decisions sobiranes des de cada municipi o regió
Hipotecant una possible ruptura de l’Estat
benèvols
(partidaris d’establir Estat Federal “des de dalt”, des del poder de l’Estat), no posaven en dubte l’existència d’Espanya.
El federalisme, però tenia 2 grans problemes:

-les principals bases eren a les ciutats del litoral mediterrani, especialment Catalunya

-el partit estava profundament dividit en 2 bàndols:

La Flaca: revista liberal i anticarlina o simplement La Flaca, va ser una revista principalment de caràcter satíric, d'una tendència política republicana i federal. El setmanari gràfic, d'unes quatre pàgines, era en castellà, a la venda a Espanya, Ultramar, França i Itàlia, publicada a Barcelona entre el 27 de març de 1869 i el 3 de març de 1876. Atesa la seua ideologia liberal i anticarlina que mostrava a les seues critiques polítiques, va patir diverses suspensions i, per evitar la censura, es va publicar sota diverses capçaleres: La Carcajada, La Risotada, La Risa, La Madeja política, El Lío i La Madeja.
El títol La Flaca hi es una rèplica de la publicació també satírica
de caire anti-liberal o més conservador, La Gorda (1868-70),
publicada a Madrid, o altres revistes més al futur com La Mosca
(1881-83), El Motin (1881-1926) o el setmanari gràfic barceloní El
Loro (1879-85) aquest últim amb el que compartia col·laboracions
d'igual manera de litografies en color del mateix Tomàs Padró. Publicà com Gil Blas caricatures a doble pàgina, però
usant allò que la qualificaria de revolucionària: el color.
PARTIT LIBERAL


-dirigit per Sagasta
-aplega antic progressistes I demòcrates
-base social formada per mitjana I petita burgesia I sectors professionals
-defensa el lliurecanvisme I vol afavorir la llibertat religiosa
PARTIT CONSERVADOR

-liderat per Cánovas del Castillo
-aplega antics moderats I unionistes
-base social formada per terratinents, burgesia industrial I jerarquia catòlica
-era favorable al proteccionisme econòmic I el catolicisme
El Cantonalismo
El Cantonalismo fue un movimiento de insurreción que tuvo lugar en la época de la I República española, especialmente, en la zona levantina y del sur, en 1873. El cantonalismo tiene que ver con el republicanismo federal en su versión extrema, y aparece con fuerza en la Revolución que terminó con el reinado de Isabel II e inauguró el Sexenio Democrático en 1868.
El Cantonalismo pretendía la creación de un Estado federal a partir de pequeñas unidades, los cantones. No se deseaba la implantación del federalismo a través de las Cortes o por el gobierno, sino desde abajo.
Donde el Cantonalismo se hizo fuerte se formaron juntas con milicias locales, y se desarrollaron políticas radicales en relación con el gobierno de las mismas, la distribución de tierras y la relación con la Iglesia. El Cantón más importante fue el de Cartagena.
El gobierno de la República, desbordado por este movimiento y por el de los carlistas, en el otro extremo del espectro político, recurrió al ejército para reprimir el movimiento. Cartagena resistió hasta el 11 de enero de 1874.
d'ideologia republicana creat el 1876 per Emilio Castelar per tal de diferenciar-se del Partit Progressista Demòcrata de Cristino Martos Balbi, de la que bona part se n'integrà el 1881. El seu òrgan era El Pueblo Español, a Madrid. Un cop la Restauració borbònica fou un fet, va centrar el seu programa en el sufragi universal i en la participació electoral sense qüestionar la monarquia, cosa en la que va rebre suport del Partit Liberal. Quan el 1890 es va aprovar el sufragi universal, es va integrar en el Partit Liberal.
A Catalunya els principals dirigents en foren Eusebi Corominas i Cornell i Eusebi Pascual i Casas, que el 1878 fundaren el diari La Publicidad, i a Mallorca el principal dirigent fou Joaquim Fiol i Pujol, director de La Opinión (1879-1890).
abans de la construcció del Canal de Panamà, la ruta més ràpida en vaixell des de Nova York fins a Califòrnia era pel Cap d'Hornos, a Sud-amèrica, que resultava ser llarga i perillosa. Després de l'èxit del Canal de Suez en Egipte, els francesos estaven convençuts que aconseguirien connectar altres oceans amb no gaire entrebancs. Així, el primer esforç per portar a terme la construcció del Canal fou realitzat pels francesos al segle XIX. En l'any 1878 se signà un contracte entre la Nova Magrana i el ciutadà francès Lucién Napoleone Bonaparte Wyse, per a la construcció d'un canal per Panamà; després aquest contracte fou traspassat a la companyia Universal del Canal Interoceánico, sota l'administració de Ferdinand de Lesseps. El poble francès protegí l'obra i els treballs s'iniciaren en 1882.


Comportes de Pedro Miguel en construcció
No obstant això, cinc anys més tard els treballs se suspengueren i la companyia es declarà en fallida. Hi havia una gran diferència entre excavar sorra a una àrea seca i planera que fer-ho removent grans quantitats de pedres en un mitjà de flora tropical. De fet, hi hagueren grans ensorrades de fang, i altes taxes de mortalitat a causa de la malària, de febre groga, i d'altres malalties tropicals, les dificultats dels quals forçaren als francesos a abandonar el projecte, en un episodi que es conegué com a "Escàndols de Panamà".
El president d'Estats Units Theodore Roosevelt estava convençut
1. Factors que van conduir a l'aparició del catalanisme

p.m.s.XIX----sentiment d'identitat
----apareix el catalanisme polític
-reivindica:
. autogovern de Catalunya al si de l'Estat espanyol
. la seva llengua i cultura
..Impulsada per La Renaixença
. economia i societat diferenciada
.. progressiu impuls de la industrialització
i la urbanització
.nou model social
..burgesia industrial i classe obrera en conflicte

LA RESTA D'ESPANYA SEGUEIX
PREDOMINANTMENT AGRÀRIA
operació mitjançant la qual el Ministeri de la Governació emplenava les «caselles» corresponents als districtes amb els noms dels candidats que el Govern estava disposat a protegir. Aquests candidats podien ser del partit en el poder (aquell que ha aconseguit el decret de dissolució de les Corts i organitzava les eleccions per fabricar-se una majoria) o de l'oposició. Perquè l'encasellat no era simplement una ordre governamental, sinó el resultat d'àrdues negociacions entre les diferents forces polítiques.
Els cuneros eren candidats o diputats a Corts, estranys al districte i patrocinat pel Govern. És a dir, eren aquells candidats d’oposició que el propi ministre de Governació designava per tal de fer més real i legal el sistema electoral ja que tot govern sempre ha de tenir oposició. Aquests candidats o diputats eren completament desconeguts dels seus electorals i no provenien de la circumscripció per la qual havien estat elegits.
També s’anomenaven diputats de bressol.
Interessos econòmics de la incipient indústria catalana:
.política proteccionista recolzada per tots els sectors de la societat, forts aranzels als teixits anglesos

LA RESTA DE L'ESTAT TÉ INTERESSOS AGRARIS,
COMERCIALS I FINANCERS LLIURECANVISTES

JA TENIM UN ALTRE PUNT DE CONFLICTE

Necessitat d'establir un poder polític propi que satisfagui en aquest sentit

ACTITUDS POLÍTIQUES PRÒPIES DE CATALUNYA

Carlisme i liberalisme democràtic critiquen el centralisme i el govern unitari
carlins prometen antics furs
federals prometen descentralització
2. Opcions ideològiques del primer catalanisme

nacionalisme inicial limitat a grups minoritaris, intel.lectuals i professionals, classes mitjanes com escriptors, metges, advocats, arquitectes, enginyers, professors, petits propietaris,...

poca presència entre burgesia industrial, grans propietaris i classe obrera (extrems socials)

PERÒ A COMENÇAMENTS DEL SEGLE XX ESDEVINDRÀ UN VERITABLE MOVIMENT DE MASSES INTERCLASSISTA

3 sectors:
a. REPUBLICANISME FEDERAL
b. TRADICIONALIME CATÒLIC
c. CATALANISME ROMÀNTIC


a. REPUBLICANISME FEDERAL

Fracàs i República porta a Valentí Almirall, federalista intransigent,
a separar-se del Partit Federal

reconducció federalisme---> catalanisme-->particularisme
(realitat nacional, històrica i
cultural de Catalunya)
"Lo catalanisme"(1886)--catal. democràtic
Fundarà Diari Català (1879-1881)
El programa del catalanisme en totes les seves manifestacions no pot ésser més que un: rompre les lligadures que tenen la nostra regió agarrotada i subjecta, substituint-les pels suaus i dolços llaços d’afecte que la germanor fa néixer […]. No tot el nostre és immillorable ni estem gairebé en cap ram a l’altura que han atès la major part dels països cultes. I això ningú ha de reconèixer-ho i de proclamar-ho més alt que els que tenim a honra dir-nos catalanistes. L’endarreriment en què ens trobem; la degeneració del nostre caràcter; la debilitat de la nostra vida intel·lectual i moral són la legitimació del nostre catalanisme. Si no estiguéssim endarrerits, degenerats i dèbils no tindríem cap necessitat de proposar-nos emprar mitjans extraordinaris i gairebé extrems per avançar, regenerar-nos i enfortir-nos […]. El sentiment catalanista ens diu que l’organització actual de l’Estat espanyol, siguin les que siguin la forma del seu govern i les institucions que el regeixin, no permetrà mai a les regions en general i a Catalunya en particular recobrar el lloc a què el deure les crida en el concert dels pobles avançats i aspira a destruir aquella organització suplint-la per una altra que es basi en fonaments no sols distints sinó oposats als que avui la sostenen.FONT: Valentí ALMIRALL. Lo catalanisme, 1886.
b. TRADICIONALIME CATÒLIC

Dreta catalanista,
alguns sectors eclesiàstics
passen del carlisme--->catalanisme
ex. canonge Jaume Collell
poeta Jacint Verdaguer
bisbe de Vic, Josep Torras i Bages
obra: La tradició catalana (1892)
difusió revista vigatana: La Veu de Montserrat (1878)
"Catalunya serà cristiana o no serà"

ENFRONTAMENT AMB JERARQUIA ECLESIÀSTICA, INTEGRISTA I ESPANYOLITZADA
c. CATALANISME ROMÀNTIC
grup d'intel.lectuals i escriptors aixoplugats al periòdic "La Renaixensa"
neix de l'esclafament dels Jocs Florals

Àngel Guimerà
--es nega a participar a la política de la Restauració
radicalitat de pensaments catalanistes, "independentistes"
-- pont entre catalanisme

laic d'Almirall i el catòlic de Torras i Bages
Tomás Padró Pedret (1840-1877) para la revista la Flaca (1869-1876)
La consolidació del catalanisme
Les primeres actuacions

Sota la iniciativa de Valentí Almirall
Primer Congrés Catalanista (188
0
)
Segon Congrés Catalanista (1833)
Hi predominen intel·lectuals, de professions liberals i comerciants

1 dels acords, la fundació del
C
entre Català (1882)
primera associació de caràcter polític del catalanisme

propaganda de Catalunya
defensa del proteccionisme econòmic
presentarà una candidatura a les eleccions del 86, però fracassarà
creixement, nous socis, però difícil convivència entre ells

Mem
o
rial de greuges redactat en castellà per Almirall i adreçat a Alfons XII, queixa sobre el menyspreament de la llengua catalana
El Primer Congrés Catalanista va ser al 1880 i el Segon Congrés Catalanista al 1883 on es van reunir, sota la iniciativa de Valentí Almirall. En aquests congressos hi predominaven els intel·lectuals, els professionals liberals i els comerciants. I es proposava la celebració d'un Congrés Catalanista que fos els punt de partida per la constitució a un centre catalanista i poder participar en la política. Hi van participar 1.282 congressistes de diferents tendències, des dels castelaristes del diari, literàris, católics fins als romàntics. Els principals acords van ser el de nomenar una comissió per a vetllar el manteniment del dret català i per tant es fundà el Centre Català.
Va ser fundada a Barcelona el 1882 per defensar els interessos morals i materials de Catalunya, i per aconseguir la unió de tots els catalans. En fou elegit president Frederic Soler, i secretari, Valentí Almirall, que en fou l'ànima i el dirigent principal. El seu lema fou Catalunya i avant! i es proposava ser una plataforma unitària i ampla per a unir tots els catalanistes tant carlins com federalistes. Valentí Almirall procurà l'abandonament de l'actitud política inicial i aconseguí que el Centre Català organitzés el Segon Congrés Catalanista (1883), on fou condemnada la intervenció dels catalans en els partits controlats pels cacics polítics madrilenys.
Nom amb el qual és coneguda popularment la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña (1885), adreçada al rei, a l'estil dels greuges de les antigues corts catalanes. Fou lliurada a Alfons XII d'Espanya per iniciativa del Centre Català, després d'un acte públic celebrat al vestíbul de la Llotja de Barcelona, en presència de representants de nombroses entitats econòmiques, polítiques, culturals i professionals de Catalunya.El redactor ponent de la Memoria... fou Valentí Almirall, però en la comissió formada per a redactar-la col•laboraren representants d'ideologies diverses.El document és el resum més complet del que durant anys ha estat el catecisme catalanista, i fou el primer acte polític del catalanisme en el camp oficial de l'estat espanyol, així com un producte de la col•laboració dels elements polítics i intel•lectuals amb les classes industrials de Catalunya.A partir de la dualitat Catalunya-Castella i de l'opressió històrica de la primera per la segona, hom presenta el regionalisme o particularisme com el moviment que ha de regenerar l'estat espanyol tot oferint una reorganització de l'estat monàrquic.La defensa de Catalunya, de la seva economia, del seu dret tradicional i de la seva llengua i la seva personalitat cultural anava al costat d'una proposta de monarquia regionalista, d'un estat format per regions espontàniament harmonitzades, còpia peculiar dels imperis alemany i austro-hongarès.
no català a les escoles, només ús privat
defensa dret civil català
proteccionisme econòmic
hi participen per primer cop industrials
primer acte oficial del catalanisme
poc arrelament a La Restauració per part de Catalunya

Les tensions entre Almirall i La Renaixensa fan que hi hagi una escisió i es forma una nova associació:
Lliga de Catalunya (1887) + nacionalista i + conservadora
1888 Expo Universal Missastge a la reina regent
1889 intensa campanya de mítings en defensa del dret civil
català, que el govern volia suprimir
Missatge a la Reina Regent (1888):

Desitgem, doncs, que torni a posseir la nació catalana ses Corts generals lliures i independents, obertes peI Cap de l’Estat o per son lloctinent, en les que hi tinguin representació directa totes les classes socials, des de les mes humils a les més elevades. Corts en les que es votin els pressupostos de Catalunya i la quantitat amb que te de contribuir el nostre país als gastos generals d’Espanya. Que Catalunya sia senyora del govern interior de sa casa, assenyalant ella mateixa el contingent de l’exèrcit per al Principat, no quintant- se a sos fills ni fent-se a Catalunya lleves forçoses, sinó proveint-se de soldats voluntaris i a sou, els que no hagin de sortir mai en temps de pau del nostre territori.

Que la llengua catalana sia la llengua oficial a Catalunya per a totes les manifestacions de la vida d’aquest poble. Que l’ensenyança a Catalunya sia donada en llengua catalana. Que sien catalans els Tribunals de Justícia i totes ses causes i litigis es fallin definitivament dintre del Territori. Que els càrrecs de la nació catalana els nomenin els catalans mateixos, procurant que recaiguin en catalans els càrrecs polítics, els judicials, els administratius i els de l’ensenyança. Que vingui el Cap de l’Estat d’Espanya a jurar a Catalunya ses Constitucions fonamentals, com a condició indispensable, d’antic establerta per a exercir a dreta llei la sobirania en el Principat.
La Unió Catalanista, una mena de federació d'entitats catalanistes

març de 1892, a Manresa...

Bases de Manresa
federalista i i tradicionalista
proclama sobirania de Catalunya, dret de corts pròpies
català com a llengua oficial
competències en ensenyament
justícia
deroga el servei militar obligat
policia autonòmica
programa d'autogovern, no independentista, sinó sobirania nacional de Catalunya

Unió catalanista--postura amb Cuba, atorgar d'autonomia a l'illa i mantenir-la vinculada a Espanya
-- alerten de les nefastes conseqüències guerra amb EEUU
Missatge a
C
reta (1897)
solidaritat amb el poble cretenc, en guerra contra Turquia, paral·lelisme entre Catalunya i Creta: nacionalitats oprimides
Castella i Turquia: opressores

Espanya farà campanya anticatalanista o prohibira la publicació d'alguns diaris catalanistes
El Missatge a S.M. Jordi I Rei dels Hel·lens és una carta oberta publicada el 10 de març del 1897 que redactà Enric Prat de la Riba i consignaren nombroses entitats civils. La carta anava dirigida a Jordi I de Grècia, al qual transmetia l'enhorabona del poble català per l'annexió a Grècia de l'illa de Creta.
Antoni Suñol i Pla, president de la Unió Catalanista, lliurà el manifest al cònsol grec a Barcelona, el qual fou llegit en grec per Antoni Rubió i Lluch. Finalment, es cantà Els Segadors, que des de llavors fou considerat l'himne nacional de Catalunya. En sortir de l'acte, la policia perseguí, per primera vegada, les banderes nacionals quadribarrades.[1]
La publicació del manifest desfermà diverses disposicions del govern espanyol contra les entitats signants.
Catalanisme: arriba a diverses classes socials
associacions obreres catalanistes i juvenils
CADCI, 1903 Centre Autonomista de Dependents del Comerç
sindicalista, cultural...

influència a grups excursionistes, agrupacions corals, esbarts...
sectors de la burgesia industrial
instruccions pastorals del bisbe Josep Morgades

Espais Ateneu Barcelonès, presidit per À.Guimerà, 1895
El general Prim va patir ferides per estrangulació
L'informe de la Comissió Prim d'Investigació confirma la presència de "solcs al coll" en la mòmia del militar assassinat l'any 1870
EFE Madrid | Actualitzada el 11/02/2013 13:43

La forense Maria del Mar Robledo fa l'estudi anatomicoforense a la mòmia del general Prim / ACN
El general Juan Prim és "pràcticament impossible" que sobrevisqués a les ferides els tres dies que oficialment es va dir, després de l'atemptat del 1870, i la seva mòmia presenta senyals "compatibles amb una possible estrangulació a llaç", a més que va ser "suplantat pels seus assassins". Així ho assenyala en les seves conclusions la Comissió Prim d'Investigació, formada per experts de la Universitat Camilo José Cela, que han estudiat el cos embalsamat de qui va ser president del govern espanyol entre setembre del 1869 i desembre del 1870.

"Hem resolt un crim del segle XIX amb els avenços tecnològics del segle XXI", ha assenyalat el president de la Comissió, Francisco Pérez Abellán, per a qui la realitat de la mort del general "està en la seva mòmia", conservada a Reus (Baix Camp) perfectament 142 anys després. "La troballa més sorprenent i inesperada" són els solcs i marques al coll de la víctima "compatibles amb una possible estrangulació a llaç", assenyala el text. Els solcs al coll "encaixen així en una necessitat dels assassins de Prim de no permetre la recuperació del general, de qui espantaven tant la seva fortalesa física com la seva fortuna de sortir indemne".

Els esmentats senyals han estat estudiats "fins a descartar artefactes postmorten capaços de produir-les i procediments d'embalsamament", encara que seguirà la investigació fins a aclarir l'últim dubte".

El general, que va caure en una emboscada el 27 de desembre de 1870 al madrileny carrer del Turc quan circulava en cotxe de cavalls, va rebre ferides de bala que, "contràriament al que s'ha acceptat fins ara, van ser de gravetat" i els experts consideren que "és pràcticament impossible que es produís la supervivència dels tres dies oficials". Es deixa així en evidència "el fals comunicat del govern espanyol de l'època, que parlava de ferides lleus i, encara que no van afectar cap òrgan vital", els impactes de l'espatlla esquerra, com destaca el sumari de l'època, resultarien "mortal ut plurimum" (mortal de necessitat). Aquestes lesions van causar que el general no pogués caminar normalment, ni tenir una parla "normalitzada i fluida" i els seus braços van quedar inútils.

L'informe destaca que Prim va ser "suplantat pels seus assassins, que deliberadament van faltar a la veritat en un discurs a la nació sobre la gravetat de les seves ferides i van enganyar el rei Amadeu I quan va arribar al port de Cartagena". Al rei el va anar a recollir, en nom de Prim, "encara que aquest no ho va poder ordenar", un dels que més havien combatut la seva designació, l'almirall Juan Bautista Topete, partidari del duc d'Orleans al tron. "El nou rei quedava així en mans dels seus pitjors enemics".

Sobre els possibles autors intel·lectuals del magnicidi, les troballes i aportacions de la Comissió "estan en la línia de prestigiosos autors" que assenyalen a Antonio de Orleans, duc de Montpensier, i el general Francisco Serrano. A més, l'informe recorda que el Promotor Fiscal, Joaquín Vellando, es va atrevir a proposar el processament d'Antonio de Orleans, "un dels homes més rics i poderosos del moment, candidat al tron d'Espanya i presumpte autor intel·lectual i financer dels atemptats contra Prim". Els assassins "se sentien amenaçats amb el canvi de dinastia que havia procurat Prim" perquè l'arribada del rei Amadeu I "els faria perdre la seva posició privilegiada".

Un crim molt car

Les conclusions criminològiques indiquen que abans de l'atemptat el ministre de Governació, Práxedes Mateo Sagasta, i el governador de Madrid, Ignacio Rojo Arias, "coneixedors" del fet que havien intentat matar-lo dues vegades i que es preparava "de forma imminent un tercer atemptat (...) es van inhibir de l'assumpte sense prendre cap mesura de protecció". Probablement, el de Prim sigui el "crim més car de la història" perquè "van ser contractats pràcticament tots els assassins a sou disponibles a Espanya en aquell temps, als quals se'ls oferia un quantitat diària de deu pessetes, un premi de cinc mil duros i la garantia de seguretat de permetre'ls escapar".

El magnicidi "buscava la conquesta del poder, produint el crim un enfrontament mortal entre maçons" –tant Prim com la "majoria" dels seus assassins ho van ser– i encara que "no pot atribuir-se a una conjura maçònica", aquestes fonts "poden donar molta llum sobre els ocorregut", considera l'informe. Pel que fa al sumari del cas, que està molt deteriorat, la Comissió creu que "és una de les joies jurídiques de la nostra història" i recomana que els toms que encara es conserven "siguin especialment protegits i posats a disposició d'estudiants i investigadors, en un lloc més adequat i accessible que el que avui ocupa".

La Comissió va trobar la llista original amb els dotze presumptes assassins en l'esmentat sumari, que "des del principi apunta cap als poderosos personatges que presumptament van tramar la conspiració i van ordenar el magnicidi". Encara que "ja per sempre seran presumptes ja que mai arribarà a celebrar-se el judici", finalitza l'informe.
El general Prim va patir ferides per estrangulació
L'informe de la Comissió Prim d'Investigació confirma la presència de "solcs al coll" en la mòmia del militar assassinat l'any 1870
EFE Madrid | Actualitzada el 11/02/2013 13:43

La forense Maria del Mar Robledo fa l'estudi anatomicoforense a la mòmia del general Prim / ACN
El general Juan Prim és "pràcticament impossible" que sobrevisqués a les ferides els tres dies que oficialment es va dir, després de l'atemptat del 1870, i la seva mòmia presenta senyals "compatibles amb una possible estrangulació a llaç", a més que va ser "suplantat pels seus assassins". Així ho assenyala en les seves conclusions la Comissió Prim d'Investigació, formada per experts de la Universitat Camilo José Cela, que han estudiat el cos embalsamat de qui va ser president del govern espanyol entre setembre del 1869 i desembre del 1870.

"Hem resolt un crim del segle XIX amb els avenços tecnològics del segle XXI", ha assenyalat el president de la Comissió, Francisco Pérez Abellán, per a qui la realitat de la mort del general "està en la seva mòmia", conservada a Reus (Baix Camp) perfectament 142 anys després. "La troballa més sorprenent i inesperada" són els solcs i marques al coll de la víctima "compatibles amb una possible estrangulació a llaç", assenyala el text. Els solcs al coll "encaixen així en una necessitat dels assassins de Prim de no permetre la recuperació del general, de qui espantaven tant la seva fortalesa física com la seva fortuna de sortir indemne".

Els esmentats senyals han estat estudiats "fins a descartar artefactes postmorten capaços de produir-les i procediments d'embalsamament", encara que seguirà la investigació fins a aclarir l'últim dubte".

El general, que va caure en una emboscada el 27 de desembre de 1870 al madrileny carrer del Turc quan circulava en cotxe de cavalls, va rebre ferides de bala que, "contràriament al que s'ha acceptat fins ara, van ser de gravetat" i els experts consideren que "és pràcticament impossible que es produís la supervivència dels tres dies oficials". Es deixa així en evidència "el fals comunicat del govern espanyol de l'època, que parlava de ferides lleus i, encara que no van afectar cap òrgan vital", els impactes de l'espatlla esquerra, com destaca el sumari de l'època, resultarien "mortal ut plurimum" (mortal de necessitat). Aquestes lesions van causar que el general no pogués caminar normalment, ni tenir una parla "normalitzada i fluida" i els seus braços van quedar inútils.

L'informe destaca que Prim va ser "suplantat pels seus assassins, que deliberadament van faltar a la veritat en un discurs a la nació sobre la gravetat de les seves ferides i van enganyar el rei Amadeu I quan va arribar al port de Cartagena". Al rei el va anar a recollir, en nom de Prim, "encara que aquest no ho va poder ordenar", un dels que més havien combatut la seva designació, l'almirall Juan Bautista Topete, partidari del duc d'Orleans al tron. "El nou rei quedava així en mans dels seus pitjors enemics".

Sobre els possibles autors intel·lectuals del magnicidi, les troballes i aportacions de la Comissió "estan en la línia de prestigiosos autors" que assenyalen a Antonio de Orleans, duc de Montpensier, i el general Francisco Serrano. A més, l'informe recorda que el Promotor Fiscal, Joaquín Vellando, es va atrevir a proposar el processament d'Antonio de Orleans, "un dels homes més rics i poderosos del moment, candidat al tron d'Espanya i presumpte autor intel·lectual i financer dels atemptats contra Prim". Els assassins "se sentien amenaçats amb el canvi de dinastia que havia procurat Prim" perquè l'arribada del rei Amadeu I "els faria perdre la seva posició privilegiada".

Un crim molt car

Les conclusions criminològiques indiquen que abans de l'atemptat el ministre de Governació, Práxedes Mateo Sagasta, i el governador de Madrid, Ignacio Rojo Arias, "coneixedors" del fet que havien intentat matar-lo dues vegades i que es preparava "de forma imminent un tercer atemptat (...) es van inhibir de l'assumpte sense prendre cap mesura de protecció". Probablement, el de Prim sigui el "crim més car de la història" perquè "van ser contractats pràcticament tots els assassins a sou disponibles a Espanya en aquell temps, als quals se'ls oferia un quantitat diària de deu pessetes, un premi de cinc mil duros i la garantia de seguretat de permetre'ls escapar".

El magnicidi "buscava la conquesta del poder, produint el crim un enfrontament mortal entre maçons" –tant Prim com la "majoria" dels seus assassins ho van ser– i encara que "no pot atribuir-se a una conjura maçònica", aquestes fonts "poden donar molta llum sobre els ocorregut", considera l'informe. Pel que fa al sumari del cas, que està molt deteriorat, la Comissió creu que "és una de les joies jurídiques de la nostra història" i recomana que els toms que encara es conserven "siguin especialment protegits i posats a disposició d'estudiants i investigadors, en un lloc més adequat i accessible que el que avui ocupa".

La Comissió va trobar la llista original amb els dotze presumptes assassins en l'esmentat sumari, que "des del principi apunta cap als poderosos personatges que presumptament van tramar la conspiració i van ordenar el magnicidi". Encara que "ja per sempre seran presumptes ja que mai arribarà a celebrar-se el judici", finalitza l'informe.
Grande fue la honra que merecí a la nación española, eligiéndome para ocupar un trono, honra tanto más por mí apreciada, cuanto que se me ofrecía rodeada de las dificultades y peligros que llevaba consigo la empresa de gobernar un país hondamente perturbado.

Alentado, sin embargo, por la resolución propia de mi raza que antes busca que esquiva el peligro, decidido a inspirarme únicamente en el bien del país y a colocarme por cima de todos los partidos, resuelto a cumplir religiosamente el juramento por mí prestado ante las Cortes Constituyentes, y pronto a hacer todo linaje de sacrificios por dar a este valeroso pueblo la paz que necesita, la libertad que merece y la grandeza a que su gloriosa historia y la virtud y constancia de sus hijos le dan derecho, creí que la corta experiencia de mi vida en el arte de mandar sería sufrida por la lealtad de mi carácter, y que hallaría poderosa ayuda para conjugar los peligros y vencer las dificultades, que no se ocultaban a mi vista, en las simpatías de todos los españoles amantes de su patria, deseosos ya de poner término a las sangrientas y estériles luchas que hace tanto tiempo desgarran sus entrañas.

Conozco que me engañó mi buen deseo. Dos largos años hace que ciño la Corona de España, y la España vive en constante lucha, viendo cada día más lejana la era de paz y de ventura que tan ardientemente anhelo.

Si fuesen extranjeros los enemigos de su dicha, entonces, al frente de estos soldados tan valientes como sufridos, sería el primero en combatirlos, pero todos los que con la espada, con la pluma, con la palabra agravan y perpetran los males de la nación, son españoles, todos invocan el dulce nombre de la patria, todos pelean y se agitan por su bien, y entre el fragor del combate, entre el confuso, atronador y contradictorio clamor de los partidos, entre tantas y tan opuestas manifestaciones de la opinión pública, es imposible atinar cuál es la verdadera, y más imposible todavía hallar el remedio para tamaños males.

Lo he buscado ávidamente dentro de la ley, y no lo he hallado. Fuera de la ley no ha de buscarlo quien ha prometido observarla. Nadie achacará a flaqueza de ánimo mi resolución. No había peligro que me moviera a desceñirme la Corona si creyera que la llevaba en mis sienes para el bien de los españoles, ni causó mella en mi ánimo el que corrió la vida de mi augusta esposa, que en este solemne momento manifiesta como yo el vivo deseo de que en su día se indulte a los autores de aquel atentado. Pero tengo hoy la firmísima convicción que serían estériles mis esfuerzos e irremediables mis propósitos.

Estas son, señores diputados, las razones que me mueven a devolver a la nación, y en su nombre a vosotros, la Corona que me ofreció el voto nacional, haciendo renuncia de ella por mí, por mis hijos y sucesores.

Estad seguros de que, al desprenderme de la Corona, no me desprendo del amor a esta España tan noble como desgraciada, y de que no llevo otro pesar que el de no haberme sido posible procurarle que mi leal corazón para ella apetecía.
Discurso de abdicación – Amadeo de Saboya (11/02/1873)
Després d'un intent d'assesinat el 19 de juliol de 1872, Amadeu I declarava la seva angoixa davant les complexitats de la política espanyola
«Ah, per Bacco, io non capisco niente. Siamo una gabbia di pazzi».
Full transcript